Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

13 d'agost de 2007
1 comentari

Una ‘francesa’ que no és francesa?

La pel·lícula Un long dimanche de fiançailles / Un llarg diumenge de prometatge / Largo domingo de noviazgo / Una lunga domenica de passioni (2004) la va dirigir el francès Jean-Pierre Jeunet; es basa en una novel·la escrita pel marsellès Sébastien Japrisot, havent anat l’adaptació a càrrec del mateix Jeunet i el seu dialoguista Guillaume Laurant, francòfon. Protagonitzada per Audrey Tatou, l’actriu francesa que encisà mig món en encarnar l’Amélie de Le Fabuleux destin d’ Amélie Polain (Jeunet, 2001), i pel jovenet (nascut a Boulogne-Billancourt) Gaspard Ulliel, explica la brega d’una noia francesa a la recerca tossuda del seu xicot, desaparegut a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. Si s’hagués d’adscriure a una nacionalitat, sembla que hi hauria d’haver prou elements objectius perquè es consideri com a ‘francesa’ Un long dimanche de fiançailles. Doncs no. Segons un despatx de l’ Agència France Press, de divendres 10 d’agost de 2007, el Consell d’ Estat (francès) ha dictaminat que no és un film francès, sinó americà, i confirma així una sentència anterior del Tribunal d’ Apel·lació, que ja havia confirmat una primera sentència, del Tribunal Administratiu de París. O sigui que no es tracta de cap decisió improvisada, sinó ben pensada i debatuda.

Serà tan lògic i raonable com es vulgui des del punt de vista legal, administratiu i econòmic, però no trobeu escandalós que oficialment es digui que Un long dimanche de fiançailles no pertany a la cultura francesa? Escolteu: que a més, va fer 4,4 milions d’entrades a França i va rebre cinc César de l’Acadèmia Francesa! I què passa, que una producció del molt francès Luc Besson, feta a l’estil americà, amb imaginari visual nord-americà, aquests sí és ‘francesa’? Em temo que la identitat "cultural" ha estat substituïda per una de simplement econòmica, controlada pels interessos creats de la indústria i el comerç local, amb el suport explícit i "abanderat" de la crítica i la premsa especialitzada.

El cas no és anecdòtic, sinó tot al contrari, molt eloqüent: demostra el caràcter obsolet de la classificació de pel·lícules per nacionalitats, la perversió del sistema que s’ha muntat (sobretot a Europa) per repartir calés públics en nom de la bandereta pàtria, l’astúcia de les majors nord-americanes i força coses més. Tots aquells que, a casa nostra, van qualificant determinades pel·lícules com a "catalanes" perquè la productora està físicament ubicada al nostre territori, valdria la pena que s’ho miressin bé. Els  que reclamen excepcions culturals a mida dels "estat-nació", també. I els que voldríem que la creativitat no quedés segrestada per buròcrates i espavilats, val més que ens ho estudiem com cal.

Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article"

Foto: Audrey Tautou et Albert Dupontel, a Un long dimanche de finançailles

L’argument que donen tots aquests tribunals francesos és econòmic i jurídicament s’avé a la manera com s’ha establert la relació entre les banderetes nacionals de les pel·lícules i les subvencions públiques que reben. Es basen en el fet que la nord-americana Warner en controlava la producció, per molt que hi intervinguessin 2003 Productions, Warner Bros. (co-producció), Tapioca Films (co-producció), TF1 Films Productions (co-producció), Canal+ (participació), Centre National de la Cinématographie (CNC) (participació), Région Poitou-Charentes (participació), Région Bretagne (participació) i Gerber Pictures. Ara, 3.000 euros rebuts en concepte de subvenció, l’empresa "2003 Productions" ha estat condemnada a ingressar-los al Syndicat des producteurs indépendants (SPI) i a l’Association des producteurs indépendants (API), que s’havien oposat al fet que es considerés "francesa" la pel·lícula Un long dimanche de fiançailles.

Sembla que Warner Bros., a més de participació directa en la producció del film, també controla  el 34% de l’empresa francesa "2003 Productions", de la qual disposa dret a veto en la tria de films a produir, capacitat per bloquejar decisions i, a més, estatutàriament, en rep bona part dels beneficis econòmics. Per tant, jurídicament es veu clar que "2003 Productions", per molt que al capdavant hi hagi Jean-Pierre Jeunet en funcions de productor, no és sinó una tapadora de la Warner o, com diuen alguns, un cavall de Troia, amb què la "major" nord-americana pretén endur-se part dels ajuts financers que Europa destina als seus propis productes.

Per tant, està molt bé que les subvencions tan arterosament aconseguides les els facin tornar; però això, res té a veure amb la percepció que l’espectador francès pot tenir de la pel·lícula, res a veure amb el que s’hi pot sentir identificat, res a veure amb l’adscripció de l’obra a unes coordinades culturals. Tanmateix, la sentència és clara: no és pas un film francès. Ja es veu que la cosa no va, que no té ni cap ni peus, llevat que reconeixem com a únic valor el del diner, el de la subvenció.

A casa nostra, aquest és un tema calent. Quan sentim a dir que Woody Allen fa una pel·lícula "catalana" o que Pedro Almodóvar la va fer…perquè hi ha empreses productores ubicades a Catalunya, ens hauríem de preguntar -però ni cal- si no es un astut criteri per recollir calé públic, subvenció. I és que, a part de ser filmada a Barcelona i amb algun rètol en segon pla escrit en català, què tenia de "catalana" Todo sobre mi madre? I què n’havia de tenir? Igualment, ja veurem què en tindrà de "catalana" la de Woody Allen, si és que n’ha de tenir res, perquè allò que, per damunt de tot, importa és que sigui una autèntica obra "Allen"! I podríem seguir: la de Guerín, filmada en part a Estrasburg, serà segurament 100% Guerín, com ha de ser, però ens diran que és "catalana", perquè hi ha una productora del nostre país ( o "espanyola" diran els altres, pel mateix motiu): allò que val la pena és que sigui Guerín, perquè la "catalanitat" (impossible, en aquest cas) o l’espanyolitat seran simples banderes que tenen a veure amb subvencions… Però no només, i aquí ve un altre problema.

Quan Ramon Pellicer, al Telenotícies Vespre va anunciar l’èxit de la "pel·lícula catalana" Lo mejor de mi, de Roser Aguilar, no va estar tan afinat com la seva col·lega del diumenge a migdia, que ho matisà: premi a Locarno a l’actriu madilenya Marián Álvarez, protagonista de la producció catalana (atenció al matís: "producció") Lo mejor de mi, dirigida per la barcelonina Roser Aguilar. Què passa? Doncs, que al darrere de les identificacions "nacionals" es busca també el possible espectador i el ciutadà que paga impostos. L’èxit d’una cosa "nostra" agrada, satisfà, atrau. Però… és "nostra"? De debò és més "nostra" Todo sobre mi madre que La mala educación o Volver ? De debò que serà més "nostra" la nova de Woody Allen que Annie Hall? I, de Guerín, Innisfree, filmada a Irlanda, és menys nostra que En construcció, filmada al Raval? De debò és "nostra" una obra d’autor -diuen- anomenada Lo mejor de mi? En tot cas, quan diem "nostra" a qui ens referim (perquè potser jo i alguns altres no ens en sentim part)?

Afortunadament, el que les pel·lícules ens aporten és dels seus autors i el que en rebem és  individual, particular. Però els mitjans de comunicació, les institucions públiques, alguns festivals de cinema i, per descomptat, els productors i els que hi tenen alguna cosa a guanyar, tenen molt d’interés a penjar banderes a les pel·lícules, a donar-los un atractiu complementari, a la recerca d’un possible espectador de més o amb voluntat d’amanyagar el qui paga els impostos, vota o suma audiències i "shares". Però és fals, la bandera no correspon a cap coordinada cultural i identitària en el sentit positiu del terme, sinó a simple estratagema financera. I això no té res a veure amb el contingut artístic de l’obra, que és el que em val la pena!

Francament, en un context de coproduccions i globalització, com ja he dit manta vegades, si cal fer adscripcions nacionals, fóra millor que ho reservéssim als artistes i no pas a les pel·lícules. Per exemple, a Canes ho tenen tan clar que fa anys ja van eliminar la identificació pàtria dels films a concurs (entre altres coses, perquè molts van cofinançats pel CNC francès i això els complicava la imatge exterior); però, tot i així, els periodistes francesos van haver de fer el ridícul, en la roda de premsa de presentació de l’edició d’enguany. Va ser ran de Persèpolis, de Marjan Satrapi i Winschluss. La pel·lícula adapta el còmic de Satrapi, iraniana exilada a França i explica la seva biografia de nena perillosament rebel que topa amb el règim dels aiatol·làs; però té producció francesa i nord-americana. Problema per a la premsa gavatxa: què és, francesa o nord-americana? Dilema estúpid, obsolet com el que ha originat la sentència d’ Un long dimanche de finançailles, perquè es redueix a una qüestió d’on són domiciliades fiscalment les empreses que ho han produït. N’hi ha prou de veure Persèpolis, per adonar-se que qui s’ha quedat sense pàtria on valgui la pena tornar és Marjan Satrapi, que d’això parla la seva pel·lícula, el seu còmic! En relació amb tot això, l’únic que té sentit, des d’un punt de vista artístic, és d’on és, d’on se sent, quin territori físic, moral, espiritual ha trepitjat i/o trepitja l’autor o autora. La resta, collonades que ens surten molt cares i, al damunt ens provincianitzen!

  1. Ja coneixia l’afer amb "Un llarg Diumenge de prometatge", estimable pel.lícula però que no té més que la meitat de l’emotivitat i força entranyable d’"Amélie", tot i que tenia els mateix director i protagonista, ja que es recrea massa en la sordidesa de la guerra i en situacions dramàtiques fortes malament resoltes. Semblava que es sentien més còmodes en les situacions surrealistes i ben parisines d’"Amélie"…

    Va tenir una forta polèmica a França perquè hi havia obtingut, abans de rodar-se’n, una subvenció que dóna l’Estat francès a les produccions franceses, i en descobrir-se que la principal productora era la sucursal francesa d’una multinacional americana, com us imaginareu, va semblar tot allò una olla a pressió, perquè la subvenció de l’Estat francès al cinema del seu país (que existeix des de l’any 1947, és a dir, que no és d’ara mateix ni és cap rauxa xovinista francesa contra el cinema americà, com insinuen alguns) exigeix que té que ser sobretot d’empreses franceses.

    Això rai, la pel.lícula és parlada en francès, el repartiment és francès (excepte la Jodie Foster, que és americana i parla perfectament la llengua gal.la, tant de bé que és ella mateixa qui es dobla al francès en les seves pel.lis americanes) i l’estil de narració típicament francès.

    Potser el cinema francès, malgrat el talent que té, sofreix el mateix que el país, la seva decadència, que va començar amb la mort del seu últim gran mestre, en François Truffaut, l’any 1984 per un càncer, i des d’aleshores ha anat perdent interès pel gran públic de fora de França a poc a poc. I encara més amb la caiguda del Mur de Berlín, que va fer que els països de l’Est que hi veien pel.lícules franceses i no americanes, se’n canviessin a les segones.

    També els han criticat que cada cop més el cinema francès està ficat en si mateix, que les seves comèdies son cada cop més localistes, que els seus drames intimistes son cada cop més pesats… Exagerat, crec jo, però la globalització ha fet això que aquí es contradiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!