Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

24 d'octubre de 2025
0 comentaris

Una estúpida imbecil·litat antiisraeliana

N’informa el ‘Diario de Valladolid: Una pel·lícula israeliana provoca la polèmica contra la Seminci. Escriu Julio Tovar: De l’esport al cinema. De la Volta Ciclista a Espanya a la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid. Ni l’anunci d’un fràgil alto el foc a la Franja de Gaza, el 10 d’octubre passat, i ja trencat, calma els ànims. La Plataforma Solidària amb Palestina de Valladolid va fer ahir una crida a través de les seves xarxes socials a continuar alçant la veu a la ciutat, aprofitant aquesta vegada el marc de la Seminci, blanc del seu descontentament / El col·lectiu demana “un boicot al cinema d’Israel” alhora que insta a “escollir la veu del cinema palestí”. I és que l’equip que dirigeix ​​José Luis Cienfuegos ha programat a la Secció Oficial “Yes”, del cineasta de Tel-Aviv Nadav Lapid. Un treball, dit sigui de passada, qualificat pel festival com una “sàtira vitriòlica” amb què el cineasta “porta fins al paroxisme la nàusea i la impotència extenuants que li provoca la relació amb el seu país, Israel” -va ser presentat a l’última Quinzena de Realitzadors de Cannes- / De la mateixa manera, la Seminci projectarà treballs d’autors palestins com With Hassan in Gaza, de Kamal Aljafari, Palestine 36, d’Annemarie Jacir, i altres propostes que retraten el conflicte, com les que proposen la tunisiana Kaouther Ben Hania a The voice of Hind Rajab i l’iraquià Abbas Fadhel a Tales of the Wounded Land / Si la Plataforma Solidària amb Palestina de Valladolid anima a anar demà a la gala d’inauguració amb una bandera palestina i amb una kufiya “per donar la benvinguda a les actrius, actors, equips de direcció i producció” que acudeixin al Teatre Calderón, també demana el boicot a la pel·lícula de Lapid -amb projeccions el 31 d’octubre i l’1 de novembre als cines Broadway i Teatro Carrión- / El col·lectiu, entre altres arguments, sosté que la productora és israeliana i “participa de l’economia de l’ocupació”, fet que suma que “no ha reconegut els drets del poble palestí que marca el Dret Internacional”. A més, ha “rebut finançament del Ministeri de Cultura i Esport del govern de Netanyahu” / “Yes”, convé subratllar, és una coproducció entre França, Israel, Xipre i Alemanya / “Acollir aquesta pel·lícula és recolzar l’economia del genocidi i facilitar el rentat de cara d’Israel, acceptar el seu relat victimista sobre com de malament ho passen els ‘israelians bons’ que rebutgen el genocidi, sense afrontar les profundes arrels del sionisme, de l’ocupació de Palestina, del projecte racista del seu etno-estat”, expressa la plataforma a les seves xarxes socials / Finalment, la plataforma recorda que el món del cinema ha cridat el boicot del cinema israelià -des de Mark Ruffalo fins a Tilda Swinton passant per Javier Bardem, entre d’altres en una extensa llista de més de 1.000 professionals que inclou guanyadors dels premis Oscar, BAFTA, Emmy i la Palma d’Or-. “El director de “Yes” va poder finançar la seva pel·lícula sense recórrer a mitjans tacats de sang, buscar una productora en un altre país, renunciar als avantatges provinents de l’horror que representa el seu. Va triar el camí còmplice, com l’ha triat la direcció de la Seminci en programar-la ignorant els termes del boicot a Israel marcats fa més de 20 anys”.

Ho trobo una estúpida imbecil·litat, d’ignorants ‘woke’, pregonament ignorants, embolcallats i embafats de retòrica que vol ser bona i que, a més a més de desconèixer la història del que ha estat (i és) la producció cinematogràfica díscola, rebel, denunciadora en països sotmesos a dictadura o en règims com el de Netanyahu, es veu que no en saben res ni de què és la pel·lícula “Yes”, ferotgement crítica amb la situació política actual d’Israel, ni del què està passant des que se’n va saber de què va, com ara que el Festival de Canes no la va voler programar per no molestar el govern de Netanyahu (per la qual cosa els de la Quinzena dels Cineastes van poder disposar-ne), dels problemes que ha tingut al seu país, de l’enorme i positiva recepció que està tenint arreu, justament valorant-la molt bé en el context de l’agressió a Palestina per part d’Israel.

Què és “Yes”?

De Nadav LAPID, “Yes!” / “Oui!” / “Kent!”.

Producció: Israel, Xipre, França, Alemanya. Any: 2025. Durada: 2h29.

Sinopsi: Israel l’endemà del 7 d’octubre. En Y., un músic de jazz precari, i la seva dona Jasmine, una ballarina, lliuren el seu art, la seva ànima i el seu cos al millor postor, portant plaer i consol al seu país sagnant. Aviat, a en Y. li fan un encàrrec de la màxima importància: posar música a un nou himne nacional.

Amb: Ariel Bronz (Y), Efrat Dor (Yasmin), Naama Preis (Leah), Alexey Serebryakov (bilionari).

Guió: Nadav Lapid. Muntatge: Nili Feller. Fotografia: Shaï Goldman. Música: Sleeping Giant, amb la participació d’Omer Klein.

Informació: Incorporada a la selecció de la Quinzena el 24 d’abril, l’endemà que va quedar descartada definitivament pel Festival de Canes.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, ScreenDaily, CineMaldito. VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange.

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025

Ressons de la projecció del film a la Quinzena dels Cineastes 2025:

Diego Lerer, crítica per a Micropsia: Intensa y demente aún para los estándares de la obra del realizador israelí de SINONIMOS y LA RODILLA DE AHED, la nueva película de Nadav Lapid es una salvaje y brutal sátira política respecto a cómo Israel experimenta la situación que se vive actualmente en relación a Gaza. Como mirada crítica que es, la película lidia con personajes por lo general desagradables y salvajes que, en función del estilo siempre al borde del descontrol del director, pueden ser abrumadores. El retrato de los protagonistas y del mundo que los rodea es un microcosmos patético de un país –o, al menos, de muchos de sus habitantes– que sacaron a la luz sus peores caras a partir de lo que sucedió el 7 de octubre de 2023 / Y (Ariel Bronz) es un pianista que está en pareja con una bailarina llamada Jasmine (Efrat Dor). Antes de esa fecha (y después también) se los muestra viviendo una vida de hedonismo a pleno: sexo, fiestas, drogas y alcohol seguido por más sexo, más fiestas, más drogas y más alcohol. Nada parece importarles mucho más que eso y Lapid se regodea en el exceso de esa ‘wild life’ rodeada de empresarios ricos, billonarios rusos y misteriosos funcionarios. A tal punto es así que cuando reciben en sus celulares la noticia de que hubo un ataque con muchos muertos en el sur del país, al lado de Gaza, no le prestan demasiada atención al asunto (esto, convengamos, es bastante realista en un país como Israel) y siguen haciendo su vida como si nada pasara / Conectados con gente poderosa del país, la fiestera pareja se va integrando cada vez más a grupos de poder y control que quedan difusos en una película que tiene muy poco de realista. Lo que va quedando claro –después que el atentado alcanza las dimensiones conocidas– es que ambos entienden que la única solución es la que da el título de la película: decir sí, ‘yes, ken’ y sumarse al lado de los poderosos. A tal punto es así que Y termina componiendo algo así como la canción que funciona como ‘leit motiv’ de los israelíes en ese momento de crisis. Y sí, se llama “Yes”. Y funciona: es un éxito cantado por todos allí / Y a partir de ahí (‘Nota: existió una versión de una canción en la vida real que tuvo esa misión y fue más que controvertida’) empiezan las desventuras, los conflictos, las huidas, los problemas y la creciente locura que atraviesan los protagonistas mientras la canción prende y los israelíes se vuelven más nacionalistas que de costumbre. En un momento, el protagonista empieza a sentirse conflictuado con el monstruo que ha creado y trata de hacer algo al respecto, pero no será fácil: todas conducen a lo mismo y no parece haber reales opciones posibles más que estar adentro o afuera, a favor o en contra, decir SI o NO. Y a partir de ese novedoso conflicto –al menos para el protagonista–, la película avanzará con similar fervor, pasión y energía, aunque con un halo de dudas envolviéndolo todo / Se trata de un film armado para ser polémico, que será recibido con aplausos y hasta con abucheos (quizás para cierto público no sea tan evidente su toma de postura) y que deja en claro que Lapid no puede responder a esta insana situación de una forma que no sea también un poco insana. No está en su naturaleza hacer otro tipo de película –mesurada, sutil, analítica–, sino responder a esa furia con la suya propia: moviendo la cámara a los saltos, alejándose por completo del naturalismo, apostando a escenas satíricas que por momentos coquetean con los sketchs televisivos más surrealistas y lanzando dardos para todas partes / Más allá de la crisis que en un momento tiene su protagonista, quizás el único problema de “YES” sea que la dupla protagónica termina volviéndose un tanto inaguantable a lo largo de las dos horas y media de película. El formato satírico tiene, casi siempre, esa dificultad. Pero Lapid sabe ir integrando ese retrato ampuloso y patético con algunos comentarios o situaciones más ambiguas y enrarecidas hasta ir encontrando zonas en en las que los protagonistas tienen lidian con el hecho de ir tomando conciencia de qué están siendo parte / Con observaciones, frases y comentarios mordaces sueltos a lo largo de la película, con escenas que están más cerca de un Terry Gilliam que de cualquier cosa más o menos ligada a la realidad, Nadav Lapid crea una película ambiciosa, demencial y por momentos enredada en su propio desafío de tener que «expresar» algo sobre un tema dificilísimo. «Los israelíes crecieron con la pregunta: «¿Cómo puede la gente vivir normalmente mientras perpetran el horror?» –reflexiona uno respecto al modo de vida de los palestinos–. Bueno, ahora se han convertido en la respuesta».

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: “Si Dios existe, no tiene perdón”, afirma de forma contundente Jasmine una mujer que vive en un estado de angustia permanente de sentirse artista, judía y residente en Tel Aviv, desde donde actúa el régimen que está aniquilando Gaza. La frase resume perfectamente el tono blasfematorio de la última película de Lapid,” Yes”. [/] Después de haber realizado acto de apostatía frente al estado de Israel en “Synonimes” y haber gritado hasta ahogarse con contra el sinsentido político en “La rodilla de Ahmed”, Lapid vomita. En “Yes” saca la bilis bajo la forma de una gran performance, cargada de salidas de tono, jugando con una clara tendencia al desequilibrio para llevarlo todo hasta el límite. [/] La presencia de “Yes” en la Quinzena es todo un acontecimiento en un momento en que Israel está cortando las ayudas financieras para el cine de autor y cada vez es más frecuente no poder ver la obra de los grandes directores críticos con el régimen, desde Amos Gitai hasta Avi Mograbi // “Yes” tiene un punto de inspiración insólito: una canción clásica del repertorio israelí que celebra la fraternidad entre los hombres durante la guerra de independencia. El día después de la masacre 7 de octubre la canción fue transformada y manipulada hasta convertirse en un himno a la rabia. Lapid utiliza este hecho como pretexto argumental para contarnos una versión del mito de Fausto, cuando el régimen pide a un músico -Y músico de Jazz- que componga una nueva letra de la canción y dé forma a un himno que ensalce la destrucción. Lapid artícula desde el extremo lo que el mismo define como una tragedia musical. [/] El músico Y -un nombre en el jazz de su país- junto con su mujer Jasmine -una bailarina reconocida en su país- deciden llevar a cabo un acto de sumisión al derivar su arte hacia el régimen. La cuestión esencial reside en que significa para un artista decir Sí, en el interior de un país en el que se está sembrando el odio y en el que hay un claro sentimiento de derrota. [/] Lapid divide la película en tres partes. En la primera vemos una especie de happening en el que los dos personajes tienen un hijo nacido el 8 de octubre y empiezan a cuestionar qué significa vivir en su país y en qué consiste el exilio interior de quienes viven en Tel Aviv, aborrecen la política, pero han de sobrevivir sabiendo que ellos también están señalados por haber consentido. La segunda parte describe un viaje desde el mar muerto hasta la frontera con Gaza en la que Y reencuentra a una antigua amante. Desde un mirador lejano ven el polvo que levantan las bombas, ante una guerra calcinada. La última parte habla de la idea de aceptación como muerte moral. [/] Aceptar el pacto mefistofélico, los artistas lamen las botas de los poderosos, mientras que el exilio vuelve a convertir al judío en un eterno errante sin destino. Los tres movimientos que componen esta tragedia musical están atravesados por la rabia, por la necesidad de combatir contra todo, de dejar claro el contrasentido que implica aceptar su propia identidad judía.

Peter Bradshaw, la crítica per a The Guardian, li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: A fierce satire of Israel’s ruling classes, radioactive with political pain / Nadav Lapid’s brilliant, showy set-pieces present a caricature of decadence and heartlessness in a society haunted by 7 October / Nadav Lapid’s “Yes” is a fierce, stylised, confrontational caricature-satire that invites a comparison with George Grosz, dialled up to 11 in its sexualised choreography and almost radioactive with political pain. With icy provocation, Israel’s ruling classes are presented as decadent and indifferent to the slaughter and suffering of Gaza. But the film is also in some ways a sympathetic study of a people haunted by the antisemitic butchery of 7 October / It is inspired by the activist group Civic Front, which after 7 October released a new version of Haim Gouri’s classic song Hareut, or Fellowship, with jarring new lyrics calling for wholesale extermination in Gaza. A fictional version of this song features here, with lyrics about attacking the bearers of the swastika (as in the original) but also presents its audience with slick equivalence: the “Nazi” gotcha-comparison is levelled at Israel in a way that it isn’t at other countries. There is an odious Russian fintech bro here, commissioning jingoistic, nationalistic music; the suggested equivalence between Putin and Israel is presented without subtlety, although subtlety is maybe beside the point. One fourth-wall breaking scene has one man list the people who are supposedly anti-Israel: the BBC, CNN, the New York Times – and then turn furiously and directly to the camera: “… and you too are anti-Israel / Y (Ariel Bronz) is a musician and composer married to Yasmin (Efrat Dor) whose family’s money and connections promise a comfortable future for them both and their year-old baby in Tel Aviv. They are enjoying an almost frantic high life of partying, booze and drugs, amid people who want to affirm their reality, to show the world and each other that they are not to be cowed by terrorism and by those who want what they wanted before 7 October – an end to the state of Israel / But Y is traumatised by the recent death of his mother and the reality of the family’s cramped conditions in a tiny flat. He composes a new, aggressively anti-Gaza song, apparently with the patronage of a wealthy Russian (played by Aleksei Serebyakov) and, brought to the edge of some profound emotional breakdown by the strain of processing the agony of 7 October and – perhaps – by the suspicion that the response is futile vengeance, Y abandons his family and heads off to reconnect with his old lover Leah (Naama Preis). Leah, a translator with access to restricted official documents, can give him the authentic details about the 7 October atrocity – details that Y simultaneously fears and demands. And he is seized with a desire to scream his poem, cruelly or cathartically, from Golani Hill, otherwise known as the Hill of Love, which overlooks Gaza City itself / As before with Lapid, there are brilliant, showy set-pieces: the opening party scene is a marvel of extremity and nightmarish jaded sensuality. The point is evidently to suggest their heartlessness and solipsism – although this approach is not as powerful as the more plausibly real scenes showing Y with Leah. As one character says: “You are devastated by what it is to live in Gaza, but you don’t know what it is to be Israeli.” It is a paradox within which this film lives.

Luc Chessel i Elisabteh Franck-Dumas, ressenya per a Libération: «Yes», la charge survoltée de Nadav Lapid contre la société israélienne / Dans un long métrage épuisant et courageux, le cinéaste israélien produit en temps réel la satire féroce d’un pays ivre de vengeance / ‘Lalada-di-dada-dada…’ Le refrain entraînant et irritant de l’eurodance dégénérée de ‘Be My Lover’ de La Bouche résonne sans jamais s’arrêter sur une fête décadente blindée d’officiels israéliens, alors que la caméra virevolte dans tous les sens entre le buffet et la piscine, à l’unisson d’un couple lancé dans une danse frénétique, inquiétante d’être trop enthousiaste, fun jusqu‘à l’atroce. Le nouveau film de Nadav Lapid vient de commencer, et “Yes” (“Oui” en français, “Ken” en hébreu) semble décidé à nous en mettre non seulement plein la vue, mais aussi plein la gueule, voire à nous la plonger de force dans un saladier de punch glacé. Comment faire du cinéma sous le fascisme, sous l’horreur ? La question n’est pas théorique ou historique mais urgente, surtout pour un cinéaste israélien filmant son pays, après le 7 Octobre, responsable de l’anéantissement de Gaza et du massacre de ses habitants. «J’ai fait un film dans le pays de l’ennemi, qui est ce que mon pays est devenu», déclarait Lapid lors de la première projection à la Quinzaine des cinéastes / Pour un réalisateur aussi ambitieux et en pleine possession de ses moyens que Lapid, auteur de quatre précédents longs métrages s’attaquant déjà violemment au nationalisme et au devenir autoritaire de son pays (Synonymes, ours d’or à Berlin en 2019, le Genou d’Ahed, prix du jury à Cannes en 2021), la question de la possibilité d’un film sous le fascisme, tourné parmi les méchants, est une question de mise en scène, de solutions formelles à une situation hostile, irréconciliable. Son cinéma habitué aux morceaux de bravoure esthétiques et politiques n’était sans doute jamais allé aussi loin dans la rébellion survoltée qu‘avec ce film volontairement rebutant, épuisant, jusqu‘au-boutiste et pas dénué de courage / Qu’un tel étalage de virtuosité, qui en deux heures et demie nous aura autant échaudés que refroidis pour nous laisser totalement exsangues, n’ait pas obtenu sa place en compétition officielle laisse planer un désagréable soupçon de lâcheté sur le Festival. A l’heure où les voix dissidentes israéliennes sont inaudibles, une charge venue de l’intérieur contre les errances d’une société ultra-violente et assoiffée de vengeance aurait pu réaffirmer le fameux rôle de veilleur du cinéma, si souvent revendiqué en ces lieux / A la place, le film a donc été projeté jeudi, en fin de Festival, à la Quinzaine devant une salle comble. Le cinéaste, visiblement fébrile, en a profité pour saluer le risque pris par ses producteurs de l’avoir soutenu à l’heure où tout le monde jugeait plus sage d’abandonner le projet. Nadav Lapid avait écrit, avant le 7 octobre 2023, un scénario sur un artiste vendu, naviguant dans un monde vulgaire – il en reste quelque chose dans le film – mais devant le spectacle horrible qui se mettait en place, le spectacle d’«une nation qui souffre du pire et s’apprête à commettre le pire», dans ses mots, il l’a remanié en brûlot et perdu pas mal de soutiens / La sensation est celle d’une fiction sans cesse rattrapée par la mauvaise conscience, où les petites histoires individuelles des personnages dans Tel-Aviv en 2024 sont court-circuitées et parasitées par la réalité de l’injustice et de la brutalité omniprésentes, qu‘elles soient gardées hors champ par l’aveuglement général ou étalées sur la place publique sur le mode de l’obscénité. Le film se met régulièrement à vriller, l’image à convulser littéralement, la caméra affolée, secouée par des spasmes de rage et d’indignation / Un homme nommé Y. (initiale des personnages masculins de la plupart des films de Lapid, galerie de ses alter ego, ici joué par Ariel Bronz), amuseur professionnel, entre bouffon et crevard, chaussé de bottines en serpent tout droit sorties d’un “Sailor et Lula” remixé par Ruben Ostlund, sillonne avec sa femme Yasmin, danseuse (Efrat Dor), les mondanités des cercles du pouvoir dégoulinant d’argent, de corruption et de masculinisme guerrier et patriote, dans le but d’accéder à la gloire et à la thune. «La résignation, c’est le bonheur», enseigne Y. à son petit garçon. Yasmin et Y. s’adorent, ce qui au début leur permet de tenir ensemble dans le déni du réel, mais la commande passée à Y. de composer un nouvel hymne national à partir de paroles appelant à l’extermination totale de Gaza, vient appuyer sur leurs contradictions et mettre en péril leur couple / Commence pour Y. une longue dérive qui l’amène auprès de son ex, Leah, musicienne devenue employée de la propagande. Avec elle, le film bascule vers son cœur brûlant, une séquence en deux temps où ils se rapprochent en voiture de la frontière avec Gaza. Après que Leah a énuméré les crimes commis lors du 7 Octobre dans une longue litanie traquée à travers le pare-brise par une caméra plus tremblante, vacillante et distanciée que jamais, Yes arrive à son point culminant, point de départ et d’arrivée à la fois : la dénommée «colline de l’amour» depuis laquelle les ex-amants regardent Gaza brûlant en contrebas, les fumées des bâtiments bombardés s’étendant au loin à perte de vue / L’intrusion, après tout le cirque survolté qui a précédé, de ces plans documentaires, qui simplement regardent l’horreur ‘réelle’ de loin, depuis le «point de vue», comme on dit d’un promontoire, d’Israël (ils ne peuvent pas dire qu‘ils ne voient pas), interrompt provisoirement la fiction d’un éclair de lucidité. Puis reprend de plus belle le film vulgaire sur la vulgarité, le film cynique sur le cynisme, de plus en plus consciemment obscène. Ils se roulent une pelle et repartent en marche arrière, mais le film, et nous ses spectateurs, n’en repartirons jamais vraiment. «Attention, c’est glissant», dit Y. à Leah en redescendant la pente de la colline / Cette séquence est à la fois la plus grande des provocations (que vient faire le cinéma là, sur ce point de vue imprenable, impossible ?) et la raison d’être de “Yes”, sa justification. Le film tente de se hisser à la hauteur de l’histoire, du scandale de l’actualité, en matérialisant très nettement la dissociation, la schize à l’œuvre dans la vie de ses personnages, dans la réalité israélienne d’aujourd’hui, et dans tout le film. C’est son geste depuis le début, sa méthode politique, de nous faire faire l’expérience de l’intenable, de l’aliénation, en en rajoutant dans l’inconfortable jusqu‘à l’insupportable, pour nous mettre face à notre propre dissociation. Y. se rappelle que sa mère morte, conscience morale du film, n’avait «aucune patience pour les larmes des colons» et le fait savoir, envoyant depuis l’au-delà une pluie de pierres sur son fils / Comment être Israélien aujourd’hui ? Le film se termine sur un départ, seule issue sans grand espoir. Les histoires amoureuses dans le film (la menace de séparation avec Yasmin, l’au-revoir renouvelé à l’ex et à l’innocence de l’enfance) valent pour diagnostic historique, de fin d’une histoire et de l’idée d’un pays, et autobiographique, d’adieu de Nadav Lapid à Israël. «Vous êtes durs à aimer», lance Y. à ses compatriotes, dans un film important qui en ceci leur ressemble.

Més ressons de la projecció del film⇒  Gianluca Arnone, la ressenya per a Cinematografo | Guy Lodge, la ressenya per a Variety |

Qui és Nadav Lapid?

Sobre Nadav Lapid: a Quinzena dels Cineastes, al D’A, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies. Anteriorment, al Festival de Canes, a la Setmana de la Crítica de Canes. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

Nadav Lapid: Havent participat al curt col·lectiu Proyect Gvul (2003), que va participar a la Cinéfondation, va dirigir un curt en solitari i a continuació el migmetratge de ficció Emile’s Girlfriend (2006), seleccionat a la Cinéfondation, i un altre de documental. També autor d’una novel·la, i crític literari i periodista esportiu, va incorporar-se a la Cinéfondation del Festival de Canes el 2007, per a treballar-hi el guió del que seria el seu primer llarg, Policeman (2011), que va guanyar el Premi Especial del Jurat del Festival Internacional de Cinema de Locarno. Posteriorment, va tenir The Kindergarten Teacher (2014) seleccionada en sessió especial a la Setmana de la Crítica de Canes. Amb Synonyms (2019) va guanyar l’Ós d’Or de la Berlinale. Dos anys després va tenir una doble presència al Festival de Canes: a la Competició, Ahed’s Knee (2021) -que hi guanyà el Premi del Jurat- i en Sessió Especial, el curt The Star (2021). De Nadav Lapid en diu el D’A: La seva mirada, sovint críptica i sempre crítica, s’endinsa en les contradiccions de la societat israeliana a través de trames que esquiven tòpics i obvietats, i que li han valgut el reconeixement internacional. Tot i que és nascut a Tel Aviv, ha crecut a Israel i ha estudiat a la Sam Spiegel Film and Television School de Jerusalem, ha passat temporades a París i actualment hi viu amb la seva dona: aquesta perspectiva parisino-israeliana apareix en alguns dels seus films.

Veu Palestina, àrab, n’hi ha, al Festival, com aquesta colla no poden deixar d’admetre!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!