Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

22 d'abril de 2022
0 comentaris

“Un sol interior”, de Claire Denis

Un sol interior. Any: 2017. Títol original: Un beau soleil interieur. Directora: Claire Denis. Guió: Claire Denis i Christine Angot, inspirat per l’assaig Fragments d’un discurs amorós, de Roland Barthes. Repartiment: Juliette Binoche (Isabelle), Xavier Beauvois (Vincent Briot, el banquer relacionat amb el món de les galeries d’art), Nicolas Duvauchelle (l’actor), Laurent Greville (François, l’exmarit), Paul Blain (Sylvain, l’home atractiu a qui coneix ballant), Alex Descas (Marc, vinculat al món de les galeries d’art), Josiane Balasko (Maxime, la nova galerista d’Isabelle), Bruno Podalydès (Fabrice, galerista que aconsella íntimament Isabelle), Gérard Depardieu (Denis, el vident), Valeria Bruni Tedeschi (la dona del cotxe a qui Denis no entén). Vista el dia 21.04.2022, en VOSC, per Filmin.

Seleccionada a la Quinzena dels Realitzadors de Canes de 2017.

Sinopsi -adaptada de la sinopsi oficial-: Isabelle, artista parisenca, divorciada amb un fill, cerca un amor. Finalment un amor.

Què li passa a Isabelle? Gairebé ho podríem deixar aquí i no seguir amb el comentari d’aquesta pel·lícula. Però intentem, a veure, si en traiem l’entrellat. Ens assabentem que és divorciada, que voreja la cinquantena i que cerca l’amor. Tanmateix, la veiem amb un seguit d’homes, als que desitja, però que no li poden donar l’amor. Isabelle gairebé es converteix en un pretext per a mostrar un calidoscopi de mascles -de diferent edat i condició- que no li poden donar l’amor o que no estan a la seva alçada. Mitjançant els diversos fragments de vida que ens mostra la pel·lícula, veiem Isabelle com a dona, amb el seu cos -Claire Denis excel·leix a tractar els cossos-, delint-se per a aquests homes o gaudint-ne, sense preguntar-se primer si estan en condicions d’estimar-la. Fins i tot fa cas a un amic-conseller sentimental, que li recomana que busqui parelles del seu ambient. Vols dir que de debò busca l’amor, Isabelle? -Ara, un petit espòiler-. El vident acaba dient-li que es realitzi amb l’art que crea, que deixi lluir el seu sol interior, que s’obri tranquil·lament als homes que la desitgin -més?- i ja trobarà el qui se l’estimi: potser ens podrien haver estalviat tot el metratge anterior i servir-nos només aquesta seqüència amb un potent Gérard Depardieu i Juliette Binoche.

Certament, Juliette Binoche incorpora -mai tan ben dit- aquesta dona, amb lliurament integral, sensibilitat i el seu talent més que acreditat, i per això ja val la pena veure la pel·lícula -encara que valdria la pena que fos millor, caram!-. Per això i per la direcció de Claire Denis, cineasta que no és pas santa de la meva devoció, però que té un estilàs amb la càmera.

Convé remarcar, mal que no sigui un mèrit exclusiu, que si ho acceptem com un film d’amor -?-, el punt de vista és pregonament femení, la mirada és pregonament femenina.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!