Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

23 de març de 2007
1 comentari

TV3 i valencians: ens tenim a nosaltres

Cada dia que passa més em vaig convencent que la política, entesa com l’art ( jo en diria artesania) d’aconseguir allò que és possible, no ens serveix de res. Fer política amb els espanyols vol dir inevitablement (pel que es veu) gastar totes (totes) les energies per aconseguir engrunes o ni tan sols això (perquè quan en treus bitllet de cinc euros, ells et foten la cartera, pel darrere). Jo crec que la negociació de l’Estatut va eliminar-nos l’últim borrall d’esperança que l’exercici de la política ens aconsegueixi res de debò important. Tanmateix, tampoc li veig cap sentit a balafiar el temps i els esforços a criticar els que es dediquen a la política possibilista (ells que facin el que puguin, però que no ens atabalin). Orfes i mancats de vies institucionals, ens tenim només a nosaltres mateixos. Som els que som. I com som. Cal que gastem les energies amb nosaltres, amb el que volem. Dubto que, si trobessin una societat més convençuda de la seva pròpia voluntat i força, els mateixos polítics d’ara no aconseguissin més (tot i així, no caiguéssim tampoc en l’error de prentendre ser només un "lobby": nosaltres som poble, som gent, fem societat).

Ara enllesteixen la desconnexió de TV3 al País Valencià; a les Illes, esmicolen la unitat de la llengua; a la Franja, de llei de llengües, res de res; al Principat, d’igualtat entre les dues llengües oficials, no en quedarà cap rastre, quan el seu Constitucional passi el ribot… La fortalesa del nostre àmbit lingüístic la van persistentment engrunant. Només ens tenim a nosaltres. Som els que som. I com som. Tenim, doncs, molta feina cívica per fer: no perdéssim el temps amb els que ens resulten inútils, perquè ens arrossegaria la seva ineficàcia i ineficiència (mal que "la culpa la tingui Madrid").

Perquè a ningú no li’n quedi cap dubte: algú, amb el seu vot, va fer possible, a les Corts de Madrid, que "la Sexta" existís i, de retruc, que es perdés la recepció anàlogica de TV3 al País Valencià. I aquest "algú", si no vaig errat, sol gastar una retòrica catalanista inflamada. Segurament, la via de la TDT, de més canals digitals en català, etc… va fer-los tombar. El possibilisme els va dur a dinamitar el nostre actual àmbit comunicacional. Sumeu-hi la condescendència (o pitjor) amb què es permeté la concessió que feu possible "Cuatro", sense cap respecte tampoc a l’article 3 de la Constitució, i, per tant, que ha arraconat encara més la llengua catalana al mercat televisiu. Val més que ho tinguem clar, ben clar: el poble només ens tenim a nosaltres. Els que diuen que ens representen, que facin el que puguin, que no serà res, de res. Resultats canten! I si aconsegueixen alguna cosa, que ens ho demostrin, que els felicitarem i reconeixerem que el sou que cobren ens ha estat útil.

Sols, doncs, què podem fer? Separats catalans, valencians, mallorquins… què podem fer? Tot el que se’ns passi pel cap. Per exemple, amb tots aquests anys de TV3, no s’ha treballat gens (però gens) el nostre imaginari. Per exemple, amb tots aquests anys de TV3, la llengua se’ns ha empobrit. Per exemple, en tots aquests anys, les "figures" de TV3, llevat d’honorables excepcions, han semblat agafar-se la cadena com una mena de "book" de promoció, cara al seu gran desig de triomfar a les Espanyes, en lloc d’interessar-se per enfortir de debò l’espai comunicacional català… Si ens en queda de feina per fer! A nosaltres (a l’actor i al periodista, al funcionari i al botiguer, a la metgessa i al mecànic, al pagès i a la matemàtica, a l’estudiant i a la jubilada…)! Si no la fem, ningú no ens la farà, perquè tampoc no l’han fet, fins ara.

Prenem-ne nota. Mentre a nosaltres ens afebleixen, engrunen l’espai de comunicació, el govern espanyol ha establert finalment en un 5% l’aportació de les televisions privades al cinema. Alguns, aquí, s’esquinçaran la vestimenta perquè en volien un 6% i la cosa ha quedat finalment com ara, en un 5%. Sabeu què s’ha finançat, amb aquest percentatge, fa poc? Alatriste i… Lola, la película. Aquesta no és la nostra batalla: és la dels espanyolistes castellanitzadors, els del "mercado único" i la dels possibilistes provincians. En el camp audiovisual, el nostre terreny de joc és el finançament de productes que siguin expressíó de la nostra cultura i la nostra llengua. I no seran Telecinco ni Antena 3 (ni els de Prisa), administradors d’aquells percentatges, els que hi apostaran. Com podem recuperar els nostres diners que ens gasten en productes aliens, per invertir-los en els propis? Com podem fer que les pel·lícules d’aquí sense mercat espanyol tinguin acollida en el mercat intern i arribin als mercats internacionals? Si tenim els productes, si tenim les obres, i si ens mirem el món sense passar per les coaccions castellanitzadores del sistema espanyol, no hi haurà qui ens pari…

Deixeu que posi un exemple. Agustí Villaronga fa anys que malda per dur a la pantalla, de Mercè Rodoreda, "La mort i la primavera". Si ha de dependre del mercat espanyol, malament rai. Com a cultura, hem d’aconseguir que es faci: és amb obres de rigor, estratègicament ofertes al món, que el món ens reconeixerà. I en l’obra ens hi reconeixerem. Mentre no podem encarar produccions econòmicament ambicioses, el prestigi internacional dels documentals promoguts a casa nostra i la plausible qualitat i reconeixement d’una pel·lícula com Ficció demostren camins que hem de seguir. El que no em sembla gaire eficaç (encara que ho aparenti) és el camí de Mediapro, amb productes tant com poden  descatalanitzats i desnaturalitzats (tipus Salvador), fets a mida provinciana d’un mercat espanyol que tampoc l’acaben de tenir. I què me’n diuen d’algunes d’aquestes sèries farcides d’actors catalans, fetes en castellà, a mida del mercat espanyol (amb mentalitat catalana, en diu el botifler mediàtic?). Decididament, el possibilisme no ens serveix de res, al poble (alguns, força, en viuen i para de comptar).

  1. però jo soc dels que m’agrada morint matant i no deixaré d’escriure, de parlar, de cridar, de gemegar, de plorar i de lluitar per que un dia ens sentim lliures malgrat els botiflers, cínics, possibilistes o d’altres que s’aprofiten de la nostra feblesa.

    Si no arribo en la vida a veure mai el meu somni, a les hores moriré content del que la vida m’haguí donat mentre el cercava amb totes les meves forces.

    Manel des de Alemanya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!