Club 7 Cinema

Time és la tretzena pel·lícula de Kim Ki-duk, el director coreà conegut a casa nostra sobretot per l’extraordinària Bin Jip  / Hierro 3 / Locataires / Ferro 3 – La casa vuota  (2004) i de la més discutible, però tanmateix interessant  Bom yeoreum gaeul gyeoul geurigo bom / Primavera, verano, otoño, invierno… y primavera / Printemps, été, automne, hiver… et printemps / Primavera, estate, autunno, inverno? e ancora primavera (2003). Tanmateix, Time arriba quan la carrera de Kim Ki-duk sembla que estigui empantanegada, quan després de tocar sostre amb els títols esmentats, l’any passat va decebre molt amb l’atabaladora L’arc / Hwal / The Bow / El Arco / L’Arco.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

No és que Time sigui temàticament ni narrativament molt diferent a les anteriors. No. Fins i tot, podem lligar-la prou bé amb Samaria / Samaritan Girl / La samaritana  (2004). Com sempre, Kim Ki-duk presenta uns personatges, que se sotmeten a una prova dura o radical, que sol ser de lliurament total o d’agosarament individual, i acte seguit ens els fa retrobar, marcats per la prova passada o per la penitència que han de pagar-ne. A Time, els protagonistes són una parella jove en crisi. Gelosa fins a la malaltia, possessiva i delerosa de ser corresposta amb un amor absolut, la noia fa que un cirugià plàstic li canviï la fesomia i s’amaga durant la convalescència. Mentrestant, el noi en pateix l’absència com no hagués pogut ni sospitar. Al cap de temps, estableix una relació amorosa amb una xicota que té una certa retirada a l’anterior. Són la mateixa noia, però ell no ho sap: però, que passaria amb el nou amor, si reapareixés la primera xicota? Pregunta absurda que tanmateix posa el noi en una disjuntiva difícil i, a la noia, li reobra el dubte sobre el valor ontològic, absolut, de l’amor. En saber la veritat, ell es rebel·la i li fa pagar, a ella, amb la mateixa moneda. El dolor insuportable de l’absència s’agreuja amb el neguit que provoca la incertesa sobre la identitat de l’altre: la façana exterior es revela definitivament supèrflua.

La proposta de despullament material que Kim Ki-duk formula a Time topa amb una manca d’inspiració del cineasta. Tot resulta dut a l’extrem, per forçar el joc entre els protagonistes: el canvi de cara com a transformació (impossible, insuficient) de la identitat. I, a partir d’aquí, va fent voltes cançoneres i fatigoses (més absència, més nova identitat, més canvi impossible, més canvi de rostre, més absència…), per tornar a dir el que ja ha dit o ja ha plantejat.

Time se’m fa més interessant quan l’encaixo en la filmografia de Kim Ki-duk, força més que no pas per si mateixa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!