Club 7 Cinema

Títol original: "The constant gardener". Director: Fernando Meirelles. Guió: Jeffrey Caine, a partir de la novel·la homònima de John Le Carré, editada en català per Edicions 62. Fotografia: Cesar Charloine. Música: Alberto Iglesias. Muntatge: Claire Simpson. Repartiment: Ralph Fiennes (Justin Quayle), Rachel Weisz (Tessa Quayle), Danny Huston (Sandy Woodrow), Bill Nighy (Sir Bernard Pellegrin), Pete Postletwaite (Lorbeer), Richard McCabe (Arthur Hammond).  Estrena: el  4 de novembre de 2005, a les Illes, el País Valencià i el Principat, en ve i vose, i el 28 de desembre de 2005, a la Catalunya Nord, previsiblement en vf

En adaptar "El jardiner constant", de John Le Carré, el cineasta brasiler Fernando Meirelles ha prioritzat la narració de la història davant de qualsevol altra opció. La denúncia de l’explotació a què les empreses farmacèutiques i les potències del primer món sotmeten els centroafricans forma part activa del bagatge narratiu del film. Si, per exemple, es tractés d’una martingala d’espionatge o d’un cas de crim passional, l’estructura del relat no hauria de ser gens diferent; valdria perfectament. El fet que aquí es tracti de com s’instrumentalitza la solidaritat internacional per convertir els subsaharians en conillets d’índies és tan sols el context argumental. Allò que centra l’atenció real de la pel·lícula -el text- és si la dona del diplomàtic li va posar les banyes o no, si hi hagué complot per a assassinar-la, qui hi estaria implicat, qui en tindria notícia… Fixem-nos que, al final de tot, l’espectador tot just si surt boirosament informat que hi ha podridura grossa i infecta com la que se’ns explica.

A desgrat d’una arrancada insípida i erràtica, Meirelles s’avé de seguida a les eficaces convencions narratives de Hollywood, de manera competent. El seu principat aliat en aquesta tasca és Ralph Fiennes, l’actor que dóna vida al diplomàtic anglès aficionat a la jardineria, l’activista dona del qual mor de forma violenta prop d’un llac, ben endins del territori de Kenya. Fiennes té un físic aparentment poc adequat per a incorporar un personatge gris, funcionarial, de segona fila, la principal inquietud del qual són les plantes del seu jardí i de la seva oficina, que cuida persistentment. Tanmateix, el protagonista d’ "Spider" i de "La llista d’Schnider" torna a demostrar com n’és de bo: es fa seu el paper, l’amara de discreció, li atorga una dignitat silenciosa. I l’enriqueix tot contrastant-lo amb la bella vitalitat de Rachel Weisz, lliurada en cos i ànima al paper de Tessa, la idealista indòmita -un rol secundària pel que fa a presència davant de la càmera i tanmateix essencial en l’argument-.

Visualment, Fernando Meirelles mistifica la convencionalitat de la seva posada en escena i ho fa a base de sacsejades de muntatge cinematogràfic, ben aparatoses, prestidigitadores, buides, definitivament immorals. L’oripell estètic d’aquest cineasta, que es donà a conèixer amb "Cidade de Deus", es fa evident en la fotografia estilitzada, de colors virats, amb què ens mostra la misèria de barraques. Tot i que algun pla ens endinsa al poblat de barraques, la majoria de vegades en veiem només les taulades amuntegades, com a rerefons certament acolorit, com a motiu visual que anem retrobant… tot, en el fons, ben bonic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!