Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
“Taxi”, de Jafar Panahi (Berlín 2015)
Fitxa de Taxi (Taxi)
Direcció: Jafar Panahi. Guió: Jafar Panahi. Producció: Jafar Panahi Film Production (Teheran, Iran). Durada: 1h22.
Intèrprets: Jafar Panahi.
Sinopsi: Un taxi groc es mou pels carrers vibrants i colorits de Teheran. Tota mena de passatgers van pujant i baixant del taxi i cada un va parlant amb franquesa, expressant els seus punts de vista, al fil del que els va preguntant el xofer, que no és sinó Jafar Panahi, el mateix director de la pel·lícula. La càmera, col·locada al quadre de comandament d’aquest estudi de cinema mòbil, va capturant l’esperit de l’Iran al decurs d’aquest trajecte tragicòmic…
Vendes internacionals: Celluloid Dreams*. Distribuïdores: pendent. Data d’estrena: mercat espanyol, dd.mm.aaaa; mercat francès, dd.mm.aaaa. Més informació: Imdb (ang).
Festival de Berlín 2015
Competició
Altres festivals: Festivals. Reconeixements: Berlín 2015: Ós d’Or, Premi FIPRESCI | Premis i nominacions.
Apunts en aquest blog: Altres veus.
Director: Jafar Panahi (Mianeh, Iran, 11.07.1960). Va estudiar Direcció de Cinema i Televisió a Teheran. Entre 1988 i 1992 realitzà diversos curtmetratges documentals per a la televisió iraniana. I com a ajudant de direcció treballà el 1991 amb Kambuzia Partovi, a Mahi, i el 1994 amb Abbas Kiarostami, a A través de les oliveres. El 1995 guanyà la Càmera d’Or del Festival de Canes amb la seva “opera prima” El globus blanc, que compta amb guió d’Abbas Kiarostami i havia estat seleccionada per la Quinzena dels Realitzadors. Amb el següent film, El mirall (1997) triomfà al Festival de Locarno i amb El cercle (2000) guanyà el Lleó d’Or de Venècia. El 2003, amb Sang i Or, participa a Un Certain Regard de Canes i el 2006 guanya el premi de Millor Director a Berlín, amb Offside. Sens dubte, per mèrits propis Panahi està considerat com un dels cineastes més importants cineastes independents de l’Iran. I progressivament, les seves pel·lícules han anat sent cada cop més crítiques amb la societat del seu país, és a dir, amb el règim. L’1 de març de 
2010, Panahi va ser arrestat a casa seva, conjuntament amb Mohammad Rasoulof, Mehdi Pourmoussa i 15 altres persones d’entre les quals, la seva dona i la seva filla. Alliberats 48 hores després, finalment Panahi va ser condemnat a 6 anys de presó i a 20 de prohibició de dirigir cap pel·lícula. Una àmplia mobilització internacional en defensa de la llibertat dels cineastes iranians repressaliats va comptar amb gests simbòlics, com el de la Quinzena dels Realitzadors de Canes 2010, que va considerar Panahi convidat d’honor; o el de la Berlinale 2011, que el va fer membre del Jurat, tot i que el cineasta no podia sortir del país. Els principals certamens internacionals han estat vehicles per a la projecció d’obres fetes des de la clandestinitat per Jafar Panahi i així el 2011 Canes li va seleccionar Això no és un film, i enguany la Berlinale li renova la solidaritat, entrant-li en competició Taxi.
Extracte de filmografia: El globus blanc (1995), El mirall (1997), El cercle (2000), Sang i Or (2003), Offside (2006), Això no és un film (2011), Taxi (2015)
Foto de capçalera i foto de l’apunt: Gentilesa del Festival de Berlín.
Foto del director: Gentilesa del Festival de Berlín.
Respon a vador Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavi Serra, diari Ara:
(..) un film lleuger i gairebé còmic (..), barrejant ficció, realitat, política i intimitat en un dispositiu d’allò més simpàtic.
(Crònica de Berlín, 07.02.2015: “Herzog es perd en el desert de Kidman”)
Álex Vicente, diari El País:
(..) “L’aridesa d’algunes de les seves pel·lícules anteriors desapareix a favor d’un nou component lleuger i vigorós, construït amb un senzill dispositiu de càmeres mòbils, admirable per la seva simplicitat”
(Crònica de Berlí, 07.02.2015: “Kidman es perd al desert”)