La Giuria di VENEZIA 81, presieduta da Isabelle Huppert e composta da James Gray, Andrew Haigh, Agnieszka Holland, Kleber Mendonça Filho, Abderrahmane Sissako, Giuseppe Tornatore, Julia von Heinz e Zhang Ziyi dopo aver visionato i 21 film in competizione ha deciso di assegnare i seguenti premi:
LEONE D’ORO per il miglior film a:
THE ROOM NEXT DOOR di Pedro Almodóvar (Spagna).
De Pedro ALMODÓVAR, “The Room Next Door“. Producció: Espanya (El Deseo). Durada: 1h47. Guió: Pedro Almodóvar, basat en la novel·la ‘What Are You Going Through‘, de Sigrid Nunez. Fotografia: Edu Grau. Muntatge: Teresa Font.Música: Alberto Iglesias. Amb Tilda Swinton, Julianne Moore, John Turturro, Alessandro Nivola, Juan Diego Botto, Raúl Arévalo, Victoria Luengo, Alex Hogh Andersen, Esther McGregor, Alvise Rigo, Melina Matthews. Sinopsi: L’Ingrid i la Martha eren molt amigues quan eren joves, quan treballaven per a la mateixa revista. Tanmateix, l‘Ingrid es va convertir en escriptora de novel·les semi-autobiogràfiques mentre que la Martha esdevingué reportera de guerra i, com passa sovint a la vida, van perdre el contacte. Feia anys que no n’havien sentit parlar una de l’altra quan es tornen a veure en una circumstància extrema però estranyament dolça. Nota: parlada en anglès. | Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies |
LEONE D’ARGENTO – GRAN PREMIO DELLA GIURIA a:
VERMIGLIO di Maura Delpero (Italia, Francia, Belgio)
De Maura DELPERO, “Vermiglio“. Producció: Itàlia, França, Bèlgica. Durada: 1h59. Guió: Maura Delpero. Amb Tommaso Ragno, Giuseppe De Domenico, Roberta Rovelli, Martina Scrinzi, Orietta Notari, Carlotta Gamba, Santiago Fondevila Sancet, Rachele Potrich, Anna Thaler, Patrick Gardner, Enrico Panizza, Luis Thaler, Simone Bendetti, Sara Serraiocco. Sinopsi: En quatre estacions la natura completa el seu cicle. Una noia pot convertir-se en dona. S’infla el ventre i es converteix en una criatura. Pots perdre el camí que portava amb seguretat a casa, pots navegar per mar cap a terres desconegudes. En quatre temporades pots morir i renéixer. “Vermiglio” explica l’últim any de la Segona Guerra Mundial en una família nombrosa i com, amb l’arribada d’un soldat refugiat, per una paradoxa del destí, perd la pau, en el mateix moment en què el món troba la seva.| Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies |
LEONE D’ARGENTO – PREMIO PER LA MIGLIORE REGIA a:
Brady Corbet per il film THE BRUTALIST (Regno Unito)
De Brady CORBET, “The Brutalist“. Producció: Anglaterra, EUA, Hongria. Durada: 3h35. Guió: Brady Corbet i Mona Fastvold. Amb Adrien Brody, Felicity Jones, Guy Pearce, Joe Alwyn, Alessandro Nivola, Jonathan Hyde, Isaach De Bankolé, Raffey Cassidy, Stacy Martin. Nota sinòptica: Tres dècades de la vida de László Tóth (Adrien Brody), un arquitecte jueu d’origen hongarès que va sobreviure a l’Holocaust i que, acabada la Segona Guerra Mundial, va emigrar als Estats Units amb la seva dona, Erzsébet (Felicity Jones), per viure el “somni americà”. Sinopsi: Quan el visionari arquitecte László Toth i la seva dona Erzsébet se’n van d’Europa per a reconstruir el seu llegat i presenciar el naixement de l’Amèrica moderna, les seves vides canvien per sempre en topar amb un client misteriós i ric. És l’ampli trajecte dels esforços d’en László Toth per establir-se amb la seva dona, Erszebet, a l’Amèrica de la postguerra. Certament, en László suporta inicialment la pobresa i la indignitat, però el seu geni com a arquitecte aviat li reconeix l’aparentment encantador industrial Harrison Lee Van Buren. En Van Buren ofereix a en László i a la seva família el somni americà en una safata de plata, encarregant-li el disseny d’un gran monument modernista i ajudar a donar forma al paisatge del país que ara anomena seu. Serà el projecte més ambiciós de la seva carrera, el que portarà a László i Erzsébet tant a cotes monumentals com a baixos devastadors. La pel·lícula narra la visió intransigent d’un artista i la reconstrucció d’una nació per part d’una generació d’immigrants. Però sobretot, és una poderosa història d’amor d’una parella que ha de lluitar per protegir-se d’un mecenes la fosca influència del qual amenaça de destruir tot el que han construït. | VI: Protagonist Pictures. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, IndieWire (ang) |
COPPA VOLPI per la migliore interpretazione femminile a:
Nicole Kidman nel film BABYGIRL di Halina Reijn (Stati Uniti)
De Halina REIJN, “Babygirl“. Producció: EUA. Durada: 1h54. Guió: Halina Reijn. Amb Nicole Kidman, Harris Dickinson, Antonio Banderas, Sophie Wilde, Esther McGregor. Sinopsi: Una poderosa CEO posa en perill la seva carrera i la seva família quan comença una tòrrida aventura amb el seu intern molt més jove. Declaracions de la directora: Tots tenim una petita caixa negra plena de fantasies prohibides que potser mai no li confessem a ningú. Em fascina la dualitat de la naturalesa humana i aquesta pel·lícula és un intent de donar llum, sense jutjar, sobre les forces oposades que conformen les nostres personalitats. Per a mi, el feminisme és la llibertat d’estudiar la vulnerabilitat, l’amor, la vergonya, la ira i la bèstia interior d’una dona. Envellir significa enfrontar-se a la infinitat de tot. A la mitjana edat ja no ens podem amagar i ens veiem obligats a enfrontar-nos als nostres dimonis; com més reprimim la nostra ombra, més perillós i pertorbador pot arribar a ser el nostre comportament. La relació al centre de Babygirl permet a Romy i Samuel mostrar la seva confusió sobre el poder, el gènere, l’edat, la jerarquia i l’instint animal. Malgrat els tabús, l’alegria d’aquesta exploració és alliberadora i fins i tot curativa. | Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies |
COPPA VOLPI per la migliore interpretazione maschile a:
Vincent Lindon nel film JOUER AVEC LE FEU di Delphine Coulin e Muriel Coulin (Francia)
De Delphine COULIN i Muriel COULIN, “Jouer avec le feu” / “The Quiet Son” (“À la hauteur”). Producció: França (Curiosa Films*, Felicita Films*), Bèlgica (Umedia*). Durada: 1h50. Guió: Delphine Coulin, Muriel Coulin, adaptació de la novel·la ‘Ce qu’il faut de nuit‘ de Laurent Petitmangin. Amb Vincent Lindon, Benjamin Voisin, Stefan Crepon, Sophie Guillemin. Sinopsi: En Pierre (Vincent Lindon), ferroviari de cinquanta anys, cria sol els seus dos fills. Quan en Louis, el més petit, se’n va de casa per a estudiar a la Sorbona de París, en Fus, una mica més gran i que no va tan bé en els estudis, es torna cada cop més tancat. Fascinat per la violència, es barreja amb grups d’extrema dreta, antítesi dels valors del seu pare. Entre ells hi ha amor i odi, fins que passa la tragèdia… Informació: Les germanes Delphine i Muriel Coulin han dirigit cinc curtmetratges, entre ells “Sisyphe” (1997, Premi al millor drama al Festival de Cinema de Los Angeles) i “Souffle” (2000, Premi de la Unió de la Crítica a França,…). Muriel ha treballat al cinema com a assistent de càmera per a directors del calibre de Krzysztof Kieslowski, Louis Malle i Aki Kaurismäki, dirigint també fotografia per a diversos documentals; Delphine té una carrera com a escriptora darrere seu (entre les seves novel·les, “Les Traces”, “Une seconde de plus”, “Les mille-vies”, “Samba pour la France”) i ha col·laborat durant molt de temps com a directora amb el canal de televisió ARTE. “17 Filles” representa el debut al llargmetratge d’ambdues, que va ser rebut amb entusiasme a la Setmana de la Crítica del Festival de Cannes 2011 (MyMovies). El 2016, amb el seu segon film, “La escala” / “Voir du Pays” / “The Stopover” (disponible a Filmin) -dues militars arriben de la guerra de l’Afganistan a un hotel de cinc estrelles de Xipre, on haurien de fer descompressió, entre turistes de vacances…- van guanyar el Premi de Millor Guió a Un Certain Regard del Festival de Canes. L’any passat van dirigir el documental “La vida de Charlotte Salomon” /”Charlotte Salomon, la jeune fille et la vie” (disponible a FilminCat), amb les veus de Matthieu Amalric, Vicky Krieps i Hanna Schygulla, biografia sobre la qual Muriel Coulin havia escrit i dirigit el 2019 la peça ‘Charlotte‘, basada en l’obra homònima de David Foenkinos. |VI: Playtime. DF: Ad Vitam*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|
PREMIO PER LA MIGLIORE SCENEGGIATURA a:
Murilo Hauser e Heitor Lorega per il film AINDA ESTOU AQUI di Walter Salles (Brasile, Francia)
De Walter SALLES, “Ainda estou aqui” / “Je suis encore là” / “I’m Still Here”. Producció: Brasil (RT Features*), França (Mact Productions*, Arte France). Durada: 2h15. Guió: Murilo Hauser, Walter Salles, basat en el llibre homònim de Marcelo Rubens Paiva (sobre el cas del seu pare, l’exdiputat Rubens Paiva, detingut per la policia de la dictadura militar brasilera dels anys setanta i tot seguit desaparegut). Amb Fernanda Torres, Fernanda Montenegro, Selton Mello. Sinopsi: Quan, a Rio de Janeiro, als anys setanta, la dictadura militar li segresta el marit, l’Eunice Paiva és una mare allunyada de la política. La pel·lícula relata la seva metamorfosi en una dona decidida a entendre el que passa i que liderarà una lluita aferrissada contra el règim militar. La recerca de la veritat li dura 30 llargs anys i quan comença a tenir-ne respostes, Eunice Paiva pateix els primers símptomes de la malaltia d’Alzheimer. Informació: Walter Salles , guanyador de l’Ós d’Or del Festival de Berlín, amb “Central do Brasil” (1998) -on també guanyà el premi a la Millor Actriu (Fernanda Montenegro) i el Premi del Jurat Ecumènic- i que el 2001 va presentar a la Mostra de Venècia “Abril Despedaçado” -o recollí alguns premis alternatius-, ha participat ja en tres ocasions anteriors a la Competició de Canes, però la darrera va ser el 2012, amb “On the road” -i les anteriors havien estat “Linha de passe” (2008) i “Diarios de motocicleta” (2004)-. El seu vincle amb el Festival de Canes va ser fort durant aquells anys, essent membre del Jurat de la Cinéfondation i els Curtmetratges el 1999 i membre del Jurat de la Competició el 2002, participant al film macro-col·lectiu d’aniversari del certamen, “Chacun son cinéma” (2007) -i encara un any abans signant un dels episodis de la pel·lícula calidoscòpica “Paris, je t’aime“. Del 2012 ençà poques coses ha fet, destacant un documental sobre el director xinès Jia Zhangke, “Jia Zhang-ke by Walter Salles” (2014). Als seus films, sol tocar temes com el desplaçament, l’exili i la cerca d’identitat. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|
PREMIO SPECIALE DELLA GIURIA a:
APRIL di Dea Kulumbegashvili (Francia, Italia, Georgia)
De Dea KULUMBEGASHVILI, “April” (“Those Who Find Me”). Producció: Geòrgia (Independent Film Project*), França (First Picture*), Itàlia (Luca Guadagnino – Frenesi Films*). Durada: 2h14. Guió: Dea Kulumbegashvili. Amb Ia Sukhitashvili, Kakha Kintsurashvili, Merab Ninidze. Nota sinòptica: La Nina treballa a l’únic hospital d’una localitat de província com a obstetra-ginecòloga. Soltera i abstinent de qualsevol relació personal, es dedica incondicionalment al seu jurament hipocràtic, encara que això signifiqui realitzar avortaments il·legals. Quan un nounat mor uns segons després del part que ella ha supervisat, en posen en dubte la responsabilitat, l’acusen de negligència. Sotmesa a investigació interna, s’escruta cada detall de la vida personal i professional de la Nina. Malgrat els riscos, la Nina continua dedicada al seu deure de metgessa, decidida a fer el que ningú més farà. Informació: Dea Kulumbegashvili segueix el seu primer llargmetratge premiat, “Beginning”, amb aquest retrat abrasador d’una dona de gran coratge i convicció: una oda atemporal i universal a la feminitat (Goodfellas). Dea Kulumbegashvili, georgiana formada cinematogràficament a Nova York, va debutar forta en el curtmetratge (fet després de dirigir 4 episodis d’una minisèrie), ja que “Invisible Spaces” / “Ukhilavi Sivrtseebi” (2014) –drama minimalista en què un matí familiar aparentment tranquil s’esfondra sobreeixint-hi tensions ocultes– li van seleccionar a la Competició de Curts del Festival de Canes i el seu segon curtmetratge, “Léthé” (2016) -a prop del riu de l’oblit, un genet solitari travessa un poble en el qual els nens juguen i deixen anar els seus desitjos enterrats mentre els adults es dediquen a les festes del dia. La violència i l’amor es barregen i s’entrelliguen gairebé instintivament– va participar a la Quinzena dels Realitzadors. La seva òpera prima, “Au commencement” / “Beginning” / “Dasatskisi” –diponible a FilminCat-, que havia estat desenvolupada a la Residència de la Cinéfondation i al Sam Spiegel International Film Lab de Jerusalem, va ser triada com una de les primeres pel·lícules de la Selecció Oficial del Festival de Canes 2020, per bé que va ser l’edició suspesa per mor de la COVID, i es presentà a la Competició del Festival de Sant Sebastià del mateix any, on va guanyar la Petxina d’Or a la Millor Pel·lícula i s’hi endugué també els guardons a la Millor Direcció, a la Millor Actriu (Ia Sukhitashvili) i al Millor Guió, anant després al Festival de Toronto on fou coronada amb el Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional -en una ciutat de província adormida, un grup extremista ataca una comunitat de testimonis de Jehovà. Al cor d’aquest conflicte, el món familiar de Yana, l’esposa del líder de la comunitat, s’ensorra lentament. L’agitació interior de la Yana creix a mesura que lluita per donar sentit als seus desitjos. En diu Imma Merino, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut’: “Beginning” va irrompre a la secció oficial de Sant Sebastià amb una força enorme provocant-hi admiració, torbació i també una certa controvèrsia perquè la llarga durada dels plans encara causa rebuig. (..) Allò que fa és situar una dona en el centre d’un relat que, habitualment, seria protagonitzat per homes en conflicte. Tal elecció dóna compte de la crítica que, d’una manera implacable i radical, la pel·lícula presenta contra el patriarcat i la violència masclista (..). El cas és que aquesta és una pel·lícula feta per pensar-la i discutir-la amb un sentiment d’inquietud. (..) Si s’hi entra encara que sigui amb un peu a fora, resulta difícil no sentir-se pertorbat i a la vegada fascinat per unes imatges, quasi sempre en quietud, d’una bellesa corprenedora que revelen una cineasta amb un sentit prodigiós de la llum, el cromatisme i l’enquadrament, cosa que du implícit el fora de camp que s’hi fa especialment revelador-. L’any 2021 va presidir el Jurat Oficial del Festival de Sant Sebastià. | VI: Goodfellas. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. |
PREMIO MARCELLO MASTROIANNI a un giovane attore o attrice emergente a:
Paul Kircher nel film LEURS ENFANTS APRÈS EUX di Ludovic Boukherma e Zoran Boukherma (Francia)
De Ludovic BOUKHERMA i Zoran BOUKHERMA, “Leurs enfants après eux” / “And Their Children After Them”. Producció: França (Trésor Films*, Chi-Fou-Mi Productions*). Durada: 2h24. Guió: Ludovic Boukherma i Zoran Boukherma, adaptació de ‘Leurs enfants après eux’, novel·la de caràcter politic, de Nicolas Mathieu, Premi Goncourt 2018. Amb Paul Kircher, Sayyid El Alami, Angelina Woreth, Gilles Lellouche, Ludivine Sagnier. Sinopsi: Agost de 1992. Una vall perduda en algun lloc de l’Est, alts forns que ja no cremen, un llac, una tarda de calor. L’Anthony té catorze anys, i amb el seu cosí, per matar l’avorriment, decideix robar una canoa i anar a veure què passa a l’altra banda, a la famosa platja dels culs nus. Al final, serà el primer amor d’Anthony, el primer estiu, el que decideix tot el que vindrà després. Serà el drama de la vida el que comença. Informació: Els germans bessons Ludovic i Zoran Boukherma, formats cinematogràficament a l’escola de la Cité du Cinema, fundada per Luc Besson, han realitzat curtmetratges, dirigit un film col·lectiu -“Willy 1er” (2016), seleccionat al programa de l’ACID de Canes i candidata a la Queer Palm- i el 2020 van assumir la seva primera pel·lícula com a duo de cineastes, amb “Teddy“, seleccionada en l’edició no nata -per la COVID- del Festival de Canes, Premi José Luís Guarner de la Crítica al Millor Film del Festival de Sitges i en la qual el jove i prometedor actor Anthoy Bajon és en Teddy, un noi dels Pirines amb un futur que se li promet brillant però que, en una nit de lluna plena, una bèstia desconeguda l’esgarrapa i, a partir d’aleshores, comença a tenir curiosos impulsos animals. El seu següent film -i anterior a l’actual-, “¡Tiburón a la vista!” / “L’année du requin” (2022) –disponible a Filmin– és una pel·lícula de gènere barrejada amb comèdia, on un temible tauró terroritza les platges del sud-oest de França (AlloCiné). | VI: Charades*. DF: Warner. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. |
Premis oficials de les altres seccions: consulteu-lo aquí.
