Club 7 Cinema

Gran ovació la que ha rebut al Festival de Canes “Sound of Falling“ / “In Die Sonne Schauen”, de l’alemanya Mascha SCHILINSKI. El primer títol d’aquesta 78a edició que sembla destinat a atraure l’atenció del cinèfils d’arreu del món.

Aquesta n’és la Sinopsi: Quatre noies, en quatre èpoques diferents, comparteixen el fet de créixer en una granja rural i semblen estar connectades entre elles. L’Alma, l’Erika, l’Angelika i la Lenka passen la respectiva adolescència a la mateixa granja del nord d’Alemanya. A mesura que la casa es transforma al decurs del segle, els ecos del passat ressonen dins de les seves parets. Malgrat els anys que les separen, les unes de les altres, les seves vides semblen correspondre’s.

Amb: Hanna Heckt (Alma), Lea Drinda (Erika), Lena Urzendowsky (Angelika), Luise Heyer (Christa), Laeni Geiseler (Lenka), Susanne Wuest (Emma),  Lucas Prisor (Hannes), Claudia Geisler-Bading (Irm), Filip Schnack (Fritz, de jove), Florian Geißelmann (Rainer), Andreas Anke (Albat).

Els enviats especials, que ja l’han vista, en parlen (de manera en general engrescadora!):

De què va?

La pel·lícula de Schilinski és una ambiciosa, poderosa i fascinant simfonia que segueix la història de quatre families que habiten una mateixa granja en èpoques diferents (Paco Vilallonga). Retrat del cicle vital d’una casa familiar a través dels ulls de quatre generacions de noies que hi van viure (Nando Salvà). Un fresc en què es barregen la trajectòria de quatre noies -Ànima, Erika, Angelika i Lenka- que viuen en una granja de la regió alemanya d’Altmak i que en els seus respectius presents reviuen de manera gradual múltiples traces del passat. La història es desenvolupa al llarg d’un segle, reapareixen els mateixos llocs, els mateixos banys al riu. Hi ha constants repeticions de gestos i moltes coses que semblaven haver-se tancat antany reapareixen completament obertes (Àngel Quintana)

De què tracta?

Schilinski es pregunta, amb constants tocs poètics i una aura de misteri permanent, com el rastre personal de cada generació es connecta de manera imperceptible amb la següent i com els espais mantenen la presència dels éssers que els han viscut (Paco Vilallonga). Masha Shilinski ens està parlant de l’opressió del patriarcat, de la dificultat de ser dona al llarg dels temps, de les humiliacions sexuals o d’allò viscut a la infància que resulta incomprensible, però que a l’edat adulta adquireix tot el sentit (Àngel Quintana) “Sound of falling” descriu un món en el qual les dones de cada època han d’enfrontar-se a violacions, morts d’éssers estimats, esterilitzacions forçades, incest, prostitució i fins esclavitud, tot i que la mirada de Schilinski no amaga les alegries que de tant en tant experimenten (Nando Salvà). El destí fatalista es percep en cadascuna de les quatre històries sobre personatges femenins units en alguns casos per algun tipus de parentiu que transcorren en èpoques diferents (Diego Batlle). Pel·lícula d’esperits i de fantasmes, “Sound of Falling” (..) ens endinsa també en el tema joycià per excel·lència: la convivència dels morts entre els vius. (..) Els murs de la granja, els estris de cultiu, les parets de les estances, els banys al riu, les fotos dels morts…, tot transpira la presència dels que ja no hi són. Els ressons del pretèrit s’entreteixeixen amb el fet de discórrer del present fins a crear la sensació –estrictament fantasmàtica– que tot transcorre en el mateix temps narratiu. El flux de les imatges parla, simultàniament, de la Història del segle, del dolor i de les servituds de les dones, de ferides físiques i morals, de valors atàvics que es perpetuen i dels enigmes que envolten la infància, però ho fa sobre un bastidor complex de diferents veus narratives i com a mosaic líric i sensorial (Carlos F. Heredero). Schilinski ha construït una història de casa encantada de proporcions úniques i devastadores, assajant una lletania de crueltats històriques infligides a les dones al llarg del segle XX, fins a un actualitat en què moltes coses han canviat però la cançó continua sent la mateixa (..) Col·lectivament, formen una evocació amb cap d’hidra de la joventut femenina en què el passat fa poc per preparar cada generació successiva per a primeres trobades contundents amb el desig, l’abús i la mortalitat, i on, en un món encara governat per un patriarcat violent, el que no et mata et fa més cautelós (Guy Lodge).

Quina mena de pel·lícula és?

És una pel·lícula de fantasmes i presències sense ser per res una pel·lícula de gènere  (Paco Vilallonga). La segona pel·lícula de la directora alemanya Marsha Schilinski, “The Sound of Falling” és una pel·lícula sobre els esperits i fantasmes en què surten moltes fotografies de morts i d’esperits, però sobretot és un relat sobre les capes de memòria, la seva evanescència. absències i els misteris d’unes vides truncades (Àngel Quintana). És una pel·lícula espectral (Valerio Sammarco)

Com està feta?

Amb un estil d’una maduresa i sensibilitat extraordinaris per tractar-se d’una segona pel·lícula (Paco Vilallonga). Malgrat la seva estructura de pel·lícula riu, no hi ha pel·lícula més allunyada del novel·lesc que aquest preciosista treball de Masha Schilinski. La pel·lícula no se centra a explicar-nos amb claredat els esdeveniments relatats, no hi ha una concatenació de causes i efectes, només hi ha pistes, traços de possibles històries. Aquesta perspectiva és el que converteix la pel·lícula en absolutament fascinant (..) No hi ha cap intent de retòrica, ni cap cerca de l’explicitud, tot avança a partir de mirades a la foscor que intenten veure amb una mica més de claredat. Les veus narratives es creuen, es bifurquen i es dispersen com tots els relats aparents que componen el ric mosaic de la pel·lícula (Àngel Quintana). Cada [personatge femení] relata en off, observa i després protagonitza misteriosos fets que tindran en molts casos desenllaços tràgics i inexplicables en una combinació entre l’atzar i la irrupció de forces misterioses (..) Schilinski tria una pantalla gairebé quadrada, molt de pla seqüència, càmera en mà, permanents desenfocaments i diferents textures per treballar cadascuna de les històries que es presenten de forma intercalada i amb connexions més aviat capritxoses. És clar que a la realitzadora alemanya no li importen gaire les estructures bàsiques de guió, una construcció psicològica “convincent” ni un classicisme narratiu (Diego Batlle). Entrem al film (..) a través de la mirada furtiva d’una de les nenes i del seu punt de vista (construït sempre mitjançant un minuciós treball de càmera i de muntatge), però a mesura que avancem pels itineraris rizomàtics del temps fílmic ens submergim en un remolí estilístic que, en els seus millors moments, mostra un enorme poder visual i una força de la seva posada en escena certament poc comuna i potestat exclusiva dels grans cineastes (Carlos F. Heredero). Formalment rigorosa però no austera, plena d’humor negre i una intensitat sensual tremolosa (..) El sinuós guió original de Schilinski i la coguionista Louise Peter comprèn quatre fils narratius, cadascun ja ple dels seus propis enigmes, ambigüitats i canvis flotants de perspectiva; teixits en un ordre majoritàriament impressionista, comencen a reflectir-se i assemblar-se de maneres complexes i reveladores (..) S’uneixen visualment les èpoques canviants de la pel·lícula amb composicions de textura granulosa que evoquen fotos familiars esvaïdes en algunes preses i oxidació de miralls antics en d’altres, tot en una paleta de negres apagats i marrons tacats de te només esporàdicament fermentats per un alè de blau rentat a la pedra. Aquesta imatgeria angoixada proporciona una contrapart estètica adequada a la narració en què cada escena es presenta com un record subjectiu, amb alguns detalls borrosos i altres nítids. La càmera està atenta però de vegades posicionada amb vacil·lació, com si intentés recordar la disposició d’una escena mig oblidada. (Guy Lodge) Barreja a la perfecció el gòtic i l’art i l’assaig, amb plans llargs atrevits (..) i plans subjectius oscil·lants (Valerio Sammarco) Estructurada en forma de collage, avança vehiculada per una càmera que es mou com un fantasma i va capturant sensacions, imatges, emocions i sons que van formant un conjunt impressionista i ple de sensualitat, i tan dens de detalls que amb un sol visionament no n’hi ha prou per assimilar-lo en la seva totalitat (Nando Salvà).

Alguns referents?

Els ecos de “Les verges suïcides” de Sofia Coppola es barregen amb els de “El bany del diable” de Severin Fiala i Veronika Franz, en unes imatges en què acaba ressonant també la memòria d’una visió fragmentada de “Heimat” d’Edgar Reitz i els ecos de “L’amo de la casa”, una gran pel·lícula sobre la crueltat del patriarcat realitzada per Carl Th. Dreyer el 1925 (Àngel Quintana). Al cinema d Masha Schilinski hi ha ressons del Michael Haneke de “La cinta blanca”, però també de la Sofia Coppola de “Les verges suïcides”, i imatges que bé podrien haver estat filmades per Alexander Sokurov, David Lynch i Terence Davies (Diego Batlle). “Sound of Falling” ofereix més que unes quantes idees simples, heretant una mena d’esperit cinematogràfic anòmal que voreja les derives hanekianes de “The White Ribbon” i la recent gesta de Jonathan Glazer amb “The Zone of Interest” (Valerio Sammarco).

Com la valoren?

Un film original i singular, filmat de manera poderosa i que es converteix en la primera clara candidata a ser al palmarès del festival quan la competició tot just acaba d’arrencar (Paco Vilallonga). Més enllà de les múltiples virtuts, “Sound of Falling” té el privilegi de ser l’acta de naixement d’una gran cineasta, Masha Shilinski. À suivre… (Àngel Quintana). Una pel·lícula de les dimensions i ambicions de “Sound of Falling” podran generar opinions molt diverses (fins i tot oposades), però ningú no podrà qüestionar la gosadia narrativa ni el virtuosisme visual d’una directora com Mascha Schilinski que irromp de manera definitiva a les Grans Lligues del cinema contemporani (..) A “Sound of Falling” li escauen adjectius com enigmàtica, críptica, sensorial o etèria; també, en alguns passatges, el de fascinant (..) Sense música (només s’utilitza la cançó ‘Stranger’, d’Anna Von Hausswolff) i amb un desplegament visual exquisit i portentós, Schilinski modela quatre històries entrellaçades que potser resulten massa pretensioses, greus, críptiques i moroses però que alhora la confirmen com a propietària d’un estil (Diego Batlle). Ha resultat ser, en efecte, un artefacte d’enorme ambició estilística i de poderós alè fílmic (..) En [alguns] fragments,  la recerca estilística s’imposa sobre les imatges i amb prou feines les deixa respirar, es fa evident i se superposa al que tracta de mostrar, de manera que la pel·lícula perd de manera intermitent l’organicitat i l’arrossegament que, en els episodis més afortunats, es fan senyors de la pantalla per atrapar-nos en una experiència que és, sobretot, sensorial i perceptiva (Carlos Heredero). El talent conceptual i artístic de Mascha Schilinski (..) és evident, cristal·lí, teatral (..) El problema potser rau precisament en aquest domini exhibit i descarat del mitjà, una habilitat que corre el risc de convertir-se repetidament en manierisme en detriment d’un mecanisme narratiu que esdevé cada cop més feixuc i difícil de seguir, agreujat encara més per la durada no precisament complaent de 150 minuts (..) El dia que Mascha Schilinski també hagi heretat aquest control sobre el mitjà expressiu, produirà una obra mestra. (Valerio Sammarco). “Sound of Falling” marca un pas substancial en ambició i execució respecte al prometedor però relativament modest debut de Schilinski del 2017, “Dark Blue Girl”, i amb un lloc inesperat però completament merescut a la competició principal de Canes, situa la berlinesa de 41 anys immediatament a l’avantguarda del cinema alemany contemporani (Guy Lodge)

NOTA: els textos aquí són recollits són de Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona; Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán; Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines; Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán; Guy Lodge, a la ressenya per a Variety; Valerio Sammarco, a la ressenya per a Cinematògrafo; Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico.

FOTO “Sound of Falling” (Festival de Canes).

MÉS INFORMACIÓ SOBRE LA PEL·LÍCULA:

Guió: Mascha Schilinski, Louise Peter. Muntatge: Billie Mind, Evelyn Rack. Fotografia: Fabian Gamper, Lena Krenz. Música: Anna Kühlein.

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Berlinale Talents, FilmPortal. VI: Mk2. DE: Elástica*. DF: Diaphana. DI: I Wonder Pictures*.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons |

QUI ÉS MASCHA SCHILINSKI?

Mascha Schilinski (nascuda a Berlín el 1984), directora i coguionista de “Sound of Falling”, és filla de mare cineasta alemanya i pare treballador de la construcció francès. Va ser actriu infantil; però, en deixar l’institut, va treballar per a un circ itinerant, de prestidigitadora i ballarina de foc. Després es va graduar al programa de guió de la Filmschule Hamburg Berlin el 2008 i més tard va estudiar direcció a l’Acadèmia de Cinema de Baden-Württemberg. En començar a treballar al món del cinema, va fer de directora de càsting i de guionista independent. Com a directora va debutar amb Dark Blue Girl (2017), seleccionada a la secció Perspectives del Cinema Alemany del Festival de Berlín –Dos anys després de la seva ruptura una parella s’enamora inesperadament de nou quan venen la seva casa de vacances en una petita illa volcànica del mar Egeu. Volen donar-se una segona oportunitat, però no podien preveure que seria la seva filla Luca, de set anys, qui faria tot el possible per evitar que això passés. Amb una intel·ligència infantil, la Luca enfronta els seus pares fins que sorgeix una lluita de poder terriblement malvada pel tron ​​familiar davant del bell paisatge de l’illa…-. “Sound of Falling”, que ha impactat a Canes 2025, és el seu segon llargmetratge, que, com veiem, es pot considerar la carta de presentació d’una gran cineasta.

Més informació sobre la directora: a Tmdb, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

***

FOTO DE L’APUNT: “Sound of Falling” (©FabianGamper_StudioZentral – Diaphana)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!