Club 7 Cinema

Aquests dies no segueixo gaire l’actualitat, perquè m’estic repassant la filmografia de Godard -en tinc per dies!- i, de passada, miro alguna altra pel·lícula que també m’ha quedat endarrerida. Com que aviat arribarà “Decision to leave”, de Park Chan-wook, que va dividir la crítica i entusiasmar el Jurat a Canes 2022, i aprofitant que els diversos canals de Movistar Plus em pemetien repescar la Trilogia de la Venjança, de Park, m’hi he entretingut, reveient fins i tot “Old Boy” -que no l’havia tornat a veure d’ençà la projecció al Festival de Canes fa un munt d’anys-. Permeteu que faci algun comentari sobre la trilogia –Sympathy for Mr. Vengeance (2002), Old Boy (2003) i Sympathy for Lady Vengeance (2005)-.

Òbviament són pel·lícules sobre venjances, Park Chan-wook hi dedica pràcticament el metratge sencer, encadenant-ne una amb d’altres, en una mena d’espirals impossibles de superar. Però, al final de cada film ens convoca a la reflexió. A Sympathy for Mr. Vengeance (2002), ens mostra com l’espiral venjativa només du a la destrucció de tothom. A Old Boy (2003), el delit de revenja topa amb un altre tanmateix més elaborat i pervers i arriba a un perdó no exempt de penitència cruel. I a  Sympathy for Lady Vengeance (2005), un àngel exterminador acompleix la venjança i ha incitat a tot d’altres persones a sumar-s’hi, però mai no trobarà el perdó anhelat, perquè en l’origen li van fer perdre la puresa que, certament, enyora i desitja per a la seva filla innocent.

Venjança i més venjança. Venjança? Pecat, penitència, perdó. Perdó? On és exactament la penitència? Els interrogants ens els posa el cineasta.

Amb un estil visual molt plàstic, Park Chan-wook ens va presentant situacions en escenes estilitzades i expeditives, a vegades saltant-se la mètrica del guió, sempre atent a l’objectiu fílmic -la representació cinematogràfica de la venjança, la reflexió autoral…-. La violència hi és, duríssima, tot i que sovint sublimada per l’el·lipsi. I un deix d’humor -negre- que va apareixent. Old Boy (2003) és la més reeixida formalment i a Sympathy for Lady Vengeance (2005) se’l nota ja més segur en el seu estatus de director reconegut -a més, com té la gosadia de fer avançar la pel·lícula a base de “flashbaks” durant una llarga estona…-

FOTO DE L’APUNT: “Old Boy”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!