Club 7 Cinema

Durant el Festival de Sitges, aniré penjant al bloc les notes, comentaris i articles que ja tinc fets, de films que he vist anteriorment; així com tinc la intenció d’anar penjant, mal sigui breus comentaris sobre, si més no, algunes de les pel·lícules que vagi veient al certamen.

Princess, un film de dibuixos per a adults, que combina l’animació amb algunes imatges reals, es projecta a Sitges el divendres 13 d’octubre i l’endemà, dissabte 14.

El protagonista de Princess  és August. Quan la seva germana mor, August, de 32 anys, torna a casa i abandona la vocació de capellà missioner. La seva estimada germana, Christina, anomenada Princess, era una famosíssima actriu porno que va passar de la glòria a la decadència, enganxada a la droga, i que finalment ha mort. Ha deixat una filla de cinc anys, Mia, i August se sent obligat a ocupar-se’n. Aclaparat per la pena i la culpabilitat, August decideix venjar la mort de Christina, destruint totes les produccions pornogràfiques en què la germana ha intervingut. Arrossega la nena pel que ell prèn com una missió i que aviat acaba en un desencadenament de violència.

(Per seguir, cal que aneu a “Vull llegir la resta de l’article”)

ATENCIÓ: aquestes notes entren en el contingut argumental de la pel·lícula de manera que fóra recomanable que les llegíssiu un cop l’hàgiu vista, la pel·lícula.

Notes

Combinació de cinema animat amb imatge real. Bàsicament, és cinema animat i, com que August representa que, de jovenet, tenia la dèria de filmar-ho tot amb una càmera de video, les imatges enregistrades que veiem són “reals”, amb textura ratllada de video. Pel que fa al tipus de dibuix, el convencional traç de dibuix diàfan, tant de personatges com de fons, el combina amb puntuals fons com “apastelats” i amb certs pastitxos i escadussers jocs de desenfocs. No acabo d’entendre la importància que es dóna als actors a la fitxa del film: hi deuen posar la veu, però tampoc és que parlin gaire, i, a les imatges juvenils o infantils, no són precisament ells els que hi surten. Tampoc els dibuixos s’inspiren en els rostres dels actors, a la manera que Linklater fa a A Scanner darkly, per exemple.

Tota la pel·lícula traspua cultura de còmic i integra diferents tipus de còmic –o més ben dit, Morgenthaler construeix cada seqüència amb la mena de còmic que hi escau–. Així, per exemple, les escenes amb les putes són d’un caire trash, pròpies de còmic eròtic; en canvi, en les de crims i violència, tenen un aspecte més noir, més de còmic-thriller. I les seqüències diguem-ne “familiars” podrien passar ben bé com a dibuixos animats infantils, certament perversos.

L’argument és la típica historieta escrita per algú que va de “nen irreverent” i juga, de manera superficial, fàcil, amb elements que busquen la provocació: el sacerdot amb germana pornògraf; el bon noi que sense voler va gravar el debut de la germana en el mercat del cine sexual –orfes de pares, vivien amb el xicot de la noia i per coaccionar el propietari que els reclamava el lloguer, van gravar com aquell home magrejava la mossa–; l’home “honest” que “perdona” el lloguer a canvi de sexe amb una menor; Mia, la menuda avesada a viure entre putes; la “violència del religiós en la seva creuada contra el mal”; la menuda, arrossegada pel religiós a la violència, per salvar-la del sexe… Amb aquests tòpics juga Morgenthaler, evidentment, sense aportar cap enfoc nou, ni cap reflexió particular, simplement, trenant-hi un relat a la manera dels còmics, amb la puerilitat peterpanesca del gremi.

El final, en què la nena mor en l’explosió de la bomba que el capellà li ha posat al ninot amb què la menuda ha volgut anar a ca l’exxicot de Christina –i el seu supergranproxeneta, que s’ha forrat a costa d’ella i mena una vida de luxe, enllà del món normal i corrent–, no fa sinó remarcar emfàticament la destrucció a què August ha menat la nena, enderiat a purificar-la, arraconant-la dels pecats del sexe, destruint tot el (material pornogràfic) que fa referència a sa mare i que la menuda veia ben natural.

Temàticament, doncs, tampoc va més enllà dels tòpics. I no n’estalvia cap, com per exemple, la passivitat policial en la recerca del criminal –August– que atempta contra les empreses de la pornografia. En la violència, s’hi rabeja, malgrat una certa subtilesa tot primer insinuada. I, quan August fa que la menuda enllesteixi la venjança amb el capitost de la productora pornogràfica –que segurament és qui li havia fet les marques a la pell, a la menuda–, l’odi i la ràbia del personatge i l’acció brutal mateixa que executa –una pallissa, que comença pels testicles, amb una barra metàl·lica contra l’home prèviament masegat per August–, van molt més enllà segurament del realisme, entren en el terreny de la projecció venjativa de l’autor –Morgenthaler–, que juga a explotar la infantesa –el caire violent, rendible al cinema d’animació–.

Em crida l’atenció que Morgenthaler hagi escrit llibres per a infants i hagi fet sèries de TV per a la canalla; ja que, a Princess, té una tirada cap al cantó pervers de la mainada. Quan Mia vol jugar amb els nens de la plaça dura, al peu del pis on s’han refugiat amb August –començada l’espiral violenta–, els proposa candorosament  un rol eròtic, com els altres menuts jugaven a “metges”. Igualment, a les seqüències “familiars”, de la nena per casa d’August, que podrien correspondre a qualsevol sèrie destinada al públic infantil, hi ha un caire “pervers”: com si fos un Bart Simpson femení, mira videos que no toca, descobreix coses familiars que li volen amagar, té actituds i comportaments barroers… Certament, coherent amb el personatge de Mia; ara bé, d’una banda, denota un neguit de Morgenthaler pel mal cap a la canalla i, alhora, per altre cantó, diria que s’hi desprèn una certa complaença amb aquest costat “pervers”. Caldria conèixer el que ha fet i ha publicat anteriorment, així com valdria la pena analitzar-ho novament al film; però m’ho deixo anotat, perquè es tracta d’una ambigüitat que haurem de veure com evoluciona en la seva futura filmografia.

Director Anders Morgenthaler. Guió Mette Heeno, Anders Morgenthaler. Directors d’animació Mads Juul, Kristjan Møller. Fotografia Kasper Tuxen Andersen. Música Mads Bauer, Casper Clausen. Muntatge Mikkel E.G. Nielsen. Coproducció  Dinamarca, Alemanya. Repartiment Stine Fischer Christensen (Christina), Thure Lindhardt (August), Mira Hilli Møller Hallund (Mia), Margrethe Koytu (Karen), Tommy Kenter (Preben), Christian Tafdrup (Charlie), Søren Lenander (Sonny), Jens Arentzen, Ida Dwinger, Henrik Ibsen, Gunnar Wille, Jiming Cai, Rasmus Bjerg, Niels Weyde, Liv Corfi xen, Karen Rosenberg, Rikke Hallund. Llengua VO danès. Durada 1h23. NFP Canes 2006, QZ inauguració; Sitges 2006 (Secció Oficial Fantàstic)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!