Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Sitges 2006: Potser és amor / Perhaps love / Ruguo Ai
Un musical xinès, una molt romàntica història d’amor amb famosos intèrprets orientals d’ara mateix, unes coreografies a la Broadway passant per Bollywood, una subtil celebració de la transformació socioeconòmica del país… això és Perhaps love, de Peter (Ho-Sun) Chan –Bangkok, Tailàndia, 1962–. Amb Peter Pau, el director de fotografia d’Ang Lee a Tigre ajupit, drac amagat / Couching Tiger, Hidden Dragon / Tigre y dragón / Tigre et dragon / La tigre e il dragone; amb la coreògrafa de renom a Bollywood i a Broadway, Farah Khan (La boda del monsó / Monsoon Wedding / Le mariage des moussons); amb el robacors asiàtic –”el David Bisbal de l’extrem orient”, que li dic jo– Takeshi Kaneshiro; amb el cantant sensacional i actor multipremiat Jacky Cheung; amb l’emergent estrella xinesa Zhou Xun… Això és Perhaps love.
(Si us interessa seguir llegint, cal que aneu a “Vull llegir la resta de l’article”)
A mi em complauen més els musicals basats en la coreografia que no pas els d’estètica videoclip; em semblen més cinematogràfics, perquè aprofiten a fons el potencial del pla i la riquesa del muntatge, més que no pas els que dilueixen la posada en escena en benefici de l’impacte sobre l’espectador, tot sotmetent el muntatge a les lleis de l’efectisme. Això ve a tomb, perquè, com ja em va passar amb Chicago (Rob Marshall, 2002), Perhaps love la trobo desaprofitada, que ni acaba de muntar números especialment remarcables –llevat d’un de molt bo, circense i vigorosament romàntic, autèntica excepció que confirma la regla–, ni ens els serveix amb un llenguatge cinematogràfic ric. No és pas perquè els manquin mitjans, ja que la producció se’ls ha gastat i, a més, com que l’argument s’ambienta en part en un grandiós estudi de cinema de Xangai, els elements de decorats i atrezzo hi abunden esplendorosament. No, no és per manca de recursos, sinó per la manera com s’ha concebut aquest musical. Per cert, tot parlant de la coreografia, la responsable demostra una autèntica passió per Broadway, en els números que munta; però, alhora, tenen un caire de còpia provinciana, de rèplica. Vista la pel·lícula, no m’ha estranyat gens llegir que els models de referència d’aquesta dona siguin Michael Jackson i Gene Kelly –videoclip i els Broadway/Hollywood clàssics–.
Les cançons de Perhaps love són força boniques, correctes, gairebé totes similars i alhora molt a la manera de l’Andrew Lloyd Webber més mediocre i, per descomptat, cap tema no destaca per damunt dels altres.
L’argument no em sembla el més important en un film musical i gairebé acceptem que sigui un pretext per enfilar els succesius temes –per bé que, per exemple, tornant a Chicago, aquell film patia de ser justament massa un simple enfilall de números–. Per tant, a Perhaps love, el triangle amorós entre les dues estrelles d’una pel·lícula que s’està filmant i el director que la dirigeix, n’assumeix un personatge en què projecta el seu neguit de perdre la noia en mans del seu antic amant, el noi de la pel·lícula, és un argument ben vàlid per parlar d’amors, desamors, supervivència, ambició, venjança sentimental, el cinema creatiu com a projecció de l’artista, les pel·lícules com a llesques de vida… i per donar peu a representar-ho amb les convencions del gènere musical. Passa, però, que, si les cançons no són res de l’altre món, les coreografies tampoc, els actors són la guapa i el guapo oficials, acomboiats pel que assumeix el rol d’intèrpret polifacètic i talentós, la cosa de mica en mica es torna ensopida. Pitjor, llefiscosa, perquè tantes amoretes acaben engavanyant, fent-se enganxoses.
Hi ha, a Perhaps love, un personatge conductor anomenat Monty, que malauradament queda reduït al paper d’introductor i acomiadador; però que al començament diu alguna cosa realment interessant, de debò prometedora, tot i que després només s’aprofita superficialment. De camí cap als estudis de Xangai on es roda el musical –la pel·lícula dins de la pel·lícula que estem veient–, l’home es mira els passatgers de l’autobús amb què es desplaça i, per exemple, d’una mare amb un fill petit als braços, ens comenta que la criatura esdevindrà la protagonista en la pel·lícula de la vida d’aquella mare i que, en la pel·lícula de la criatura, la mare ho serà durant uns anys, per passar a ser secundària després, si no n’acaba despareixent. Aleshores, Monty es fa saber que la seva feina consisteix a arreplegar el material que es descarta en les pel·lícules –sentimentals– de la vida de la gent. Home, si així comença un film que s’ambienta al món del cinema, francament, la cosa promet. Ara bé, en acabat, resulta que sí, que l’actriu del musical que s’està filmant havia desaparegut de la vida del que ara és el seu company de repartiment i, per tant, no pot tenir a la memòria el que havia estat aquell amor autèntic, viscut en condicions gairebé miserables i finalment traït per ella, que el deixà per anar amb l’home que l’acabaria fent famosa. No ho pot tenir a la memòria perquè allò que es descarta en una pel·lícula o s’accepta el·lípticament o no s’hi pot comptar. Aquell amor forma part d’un passat amb el qual no s’identifica i l’ha eliminat del record; com amnèsica està la noia vagabunda que ella incorpora davant la càmera i que acull enamoradament el director d’un circ, fins que apareix l’antic amant de la mossa i el passat oblidat entra en conflicte amb el present. Voleu que us ho digui, però, em sembla pura prestidigitació amb la metàfora trufauniana del cinema i la vida, superficial, sense entrar gens a fons, desaprofitant la idea bonica i atractiva que apunta el personatge de Monty, el conductor fílmic, i les possibilitats del joc de reflexos entre els protagonistes del film que veiem filmar i els personatges que els incorporen.
Deia abans, que hi ha un número musical excepcional, de contingut circense i vigorosament romàntic. Permeteu ara que el comenti un xic. Recomano que no llegiu aquest paràgraf fins que hàgiu vist la pel·lícula. Jackie Cheung dóna vida a Nie Wen, el director famós que està rodant un musical als estudis de Xangai. Antic company d’estudis de Lin Jian Dong (Takeshi Kaneshiro), va endur-se-li la xicota, Sun Na (Zhou Xun), per convertir-la en estrella, just quan ell, Lin, havia decidit deixar la carrera de director de cinema. La vida fa moltes voltes i Lin esdevé també actor. Ell, com Sun i Nie abans, també aconsegueix l’èxit. La seva vida ja no és freda ni passa pels habitatges mugrosos de fa anys, a la Xina de la misèria, sinó que ara, paral·lelament a la transformació econòmica que viu el país, ells se les campen per hotels de luxe i van vestits luxosament i impecablement (subtil propaganda del règim actual, no trobeu?).Doncs bé, Nie compta amb Lin, Sun i finalment amb ell mateix, com a protagonistes del musical que està filmant i en el qual projecta la seva por que el retrobament dels antics amants li faci perdre l’estimada. El número musical esmentat correspon al moment de la catarsi, en què esclata la veritat sentimental. Assumint el paper de propietari del circ enamorat de Sun, a qui havia acollit amnèsica, i conscient que poc hi té a fer, davant l’aparició de l’antic xicot de Sun, l’home li expressa l’amor com millor ho sap fer: amb un número de circ, a base de salts de trapeci sense xarxa, en ple carrer, en què intervenen ell i Sun, ara agafant-lo dels braços ell, ara ella, ara un intencionat i suïcida salt mortal d’ell en què Sun a penes pot agafar-lo al vol i ell, disposat a acabar amb tot, es deixa lliscar, per caure i esclafar-se al terra nevat, de seguida tacat de sang. Tràgic i representatiu, no deixa de ser un número filmat i els personatges que l’han interpretat aviat reviscolen, però… marcats pel que sentimentalment han viscut en aquesta seqüència, escrita en secret per Nie i que els altres han hagut d’interpretar sense conèixer-ne el contingut prèviament. La forta càrrega romàntica de tot el número, la força dramàtica de cada pla, la intensitat que hi aporta la música, el vigor i contundència de la planificació… tot plegat en fa un remarcable moment de cinema, en què se celebra apoteòsicament el vincle entre vida i cinema.
No voldria acabar sense parlar una mica dels actors. A Takeshi Kaneshiro (mig xinès, mig japonès, nascut amb el nom de Jincheng Wu, a Tai-pei, Taiwan, l’11 d’octubre de 1973), superestrella del pop oriental, a Perhaps love no ha caigut aquí en el parany que li va parar Zhang Yimou a La casa de les dagues voladores / The House of Flying Daggers / Shi Mian Mai Fu / Les poignards volants / La foresta dei pugnali volanti (2004), en què era poca cosa més que el cara bonica encarregat de fer parella amb la bellesa femenina de Zhang Ziyi. De fet, ningú com Wong Kar-wai li ha sabut treure tant de profit, fent-li interpretar neguits que sobreeixissin entre les seves fotogèniques faccions, a Chungking Express / Chongqing Senlin / Hong Kong Express (1994) i a Àngels caiguts / Fallen Angels / Duo luo tian shi / Ángeles caidos / Les anges déchus (1995). A Perhaps love sap que pot lluir-se com a cantant i que el seu paper, sent el del guapo de la pel·lícula, té un fort component romàntic. De fet apareix er primer cop com una caricatura de la seva imatge estelar –a tall d’ star, amb les seves estilitzades olleres fosques–, però el personatge es passa bona part del metratge com un jove amb ulleres antiquades, senzill, vivint en condicions de pobresa col·lectiva i vestit amb tota mena de jerseis i abrics rònecs, per tapar-se del fred. I, evidentment, sap que ell en pot ser el reclam, però el personatge clau no és el seu, sinó el que interpreta Jackie Cheung. Déu-n’hi-do, doncs, el rendiment que li treu Peter (Ho-Sun) Chan, el director de Perhaps love. Jackie Cheung es comporta en tot moment com un actor complet, polifacètic, d’aquells que amb l’ofici i el talent superen les limitacions del seu glamour i del seu atractiu físic i s’imposen a tanta bellesa de paper cuixé que els envolten. Perquè, de bellesa en va ben dotada la noia de la pel·lícula, Zhou Xun (Quzhou, Zhejiang, la Xina, 18 d’octubre de 1976). De carona petita i faccions tan suaus com fascinants, Zhou Xun es revela a Perhaps love com un nou valor a afegir peremptòriament a la llarga llista d’actrius orientals que, als darrers anys, han passat a enriquir el nostre imaginari cinematogràfic globalitzat. Descoberta a Suzhou River / Suzhou he (Lou Ye, 200), la vam retrobar a La bicicleta de Beijin / Beijin bicycle / Shiqi sui de dan che / La bicicleta de pequín / La biciclette di Pechino (Xiaoshuai Wang, 2001) i a Balzac i la petita modista xinesa / Xiao cai feng / Balzac et la petite tailleuse chinoise / Balzac e la piccola sarta cinese (Dai Sijie, 2002). A Perhaps love demostra que és força més actriu que no pas un rostre per encisar la càmera, justament perquè ha d’incorporar tant la noia pobra que es deleix per trobar la mena d’abandonar la misèria, com l’estrella glamurosa, com el personatge de la mossa amnèsica del film que veiem rodar.
Respon a judith Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Disculpa la frivolitat del comentari però es que em veig obligada a sortir en defensa d’en Takeshi Kaneshiro, que ja sabeu que els asiàtics són la meva debilitat. Això de que és el bisbal de l’extrem orient… nooooo siusplau, no me’l rebaixis d’aquesta manera! Pensa que la immensa majoria d’actors xinesos i hongkongesos tenen carreres paral·leles com a actors i com a cantants: per exemple el mateix Tony Leung (Chungking express, In the mood for love), l’Andy Lau i un llarg etcètera. Un dia surten fent de matons a les pelis d’acció i l’endemà treuen un disc de balades canto-pop d’allò més empalagós. Es faria difícil decidir quin de tots ells és més "david bisbal".
Sobre tota la resta del que dius de Perhaps love, per cert, coincideixo completament.