Club 7 Cinema

M’ho han comentat des de Canes: hi ha part de la crítica que s’ha entusiasmat amb “Sirât”, d’Óliver LAXE, protagonitzada per Segi López; però n’hi ha que la detesten. I, certament, recollint-ne cròniques i crítiques publicades, he trobat textos de gent que literalment s’ha extasiat amb aquesta pel·lícula-trànsit, d’altres que són de crítics que, veient-hi aspectes molt i molt rellevants, es mostren (per dir-ho d’alguna manera) més prudents en les seves valoracions, i finalment, efectivament, hi ha ressenyes que en manifesten la decepció que han tingut amb aquesta tan esperada pel·lícula del gallec.

Sinopsi de “Sirât”: Al Marroc, al massís desèrtic del Saghro, un pare (Sergi López) i el seu fill arriben a una rave remota a les muntanyes del sud del Marroc. Busquen la Marina —filla i germana—, que va desaparèixer fa uns mesos durant una d’aquestes festes interminables. Immersos en la música electrònica i en una llibertat crua que els és aliena, en distribueixen incansablement la foto. L’esperança s’esvaeix, però persisteixen i segueixen un grup de ‘ravers’ fins a una última festa al desert. A mesura que s’endinsen en la immensitat ardent, el viatge els confronta amb els seus propis límits. Tràiler: VO.

FOTO: “Sirât” (Pyramide)

Extasiats!..

Ja ho veureu, la cosa s’enlaira, de mica en mica… s’envola!

Si finalment no ho aconsegueix [fer-se un lloc al palmarès], si el jurat troba en la selecció prou excel·lència cinematogràfica com per haver de deixar fora del repartiment de guardons una obra tan aclaparadora com “Sirat”, haurem viscut una de les millors edicions de Cannes en molt, molt temps . Barreja extremadament singular de western, road movie i disquisició metafísica, des de la primera seqüència ens presenta un pare –majúscul Sergi López– i el seu fill (..). No és sinó el punt de partida d’un tremebund viatge de no retorn que, acompanyant un quintet multinacional de ‘ravers’ aquest home portarà a terme tant a través del desert nord-africà (..) com de l’interior de la seva pròpia ànima, i que alternadament evoca referents com “Centaures del desert” (1956), “Carga maldita” (1977), “Mad Max 2, el guerrer de la carretera” (1981) i una versió d’”Apocalypse now” (1979) en què el riu ha sigut convertit en sorra i pols, i en lloc de soldats hi ha gent de festa esguerrada amb tirada a l’LSD. I mentre assalta els nostres sentits, Laxe troba una manera particularment intrèpida de reflexionar tant sobre l’estat de les coses en un present assolat per la polarització política, la crisi espiritual, l’hedonisme com a forma de fugida i la fracturació familiar com sobre el poder terapèutic i guaridor de la mort (Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico)

A l’Alcorà, el concepte que dóna títol a “Sirât”, l’extraordinària pel·lícula d’Óliver Laxe que acaba d’enviar la competició del 78è Festival de Cinema de Cannes a una altra dimensió, és un pont suspès sobre l’Infern, “més prim que un cabell i més afilat que una espasa”. És en la seva travessa al·legòrica, al mig del desert marroquí, amb un fons de la fi del món que s’acosta i al ritme de música tecno immersiva, que el cineasta espanyol segueix un grup d’europeus. Aquests cinc desertors de la societat, a la recerca perpètua de festes ‘rave’, s’uneixen a un pare i al seu fill petit que busquen una noia desapareguda. Sirât ofereix un viatge místic i metafísic vertiginós sota psicotròpics naturals. A través dels ulls de Luis i el seu fill, un cop superats els primers obstacles, es revela un altre món de claus més invisibles, ple de perills a mesura que les emocions extremes s’eleven explosivament cap a la foscor (sota un sol implacable). Reciclant molts gèneres (un toc de “Mad Max”, un toc de “Zabriskie Point” i el ritual del Tawaf a la Meca) i seguint el subtil fil teixit en els seus treballs anteriors, Óliver Laxe transporta completament l’espectador i aconsegueix magistralment crear una pel·lícula experiencial inoblidable (però absolutament no experimental) sobre l’home i el món, el col·lectiu i l’individual, l’ésser i el no-res, la radicalitat i la universalitat, l’íntim i el còsmic, que és millor recórrer sense pensar per gaudir-ne al màxim (Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa).

En trànsit, aquest és l’estat, visual i sonor, en què “Sirat” d’Oliver Laxe ens deixa, alhora esgotats i lúcids, desorientats i reenfocats, alhora commocionats i estranyament curats, al final de les seves dues hores llançades a través del desert. I tot i que la pel·lícula sembla estar situada des del punt de vista no iniciat dels nouvinguts, alhora, des del principi, i cada cop més, es troba en l’estat de la seva colla de ‘ravers’: un estat lisèrgic i místic, indistintament. La psicodèlia que regeix els plans i els cossos aquí –en ritme i en harmonia amb la música de Kangding Ray que s’allibera de qualsevol tancament per envair el cel, el vent, la banda sonora– és sens dubte una exultació però també un assaig sobre un mateix, la recerca d’estats experimentals, noves versions de l’acord entre ment i cos, un gran tema de la metafísica i el cinema d’Oliver Laxe, el primer cineasta sufí gallec (..). En aquest camí de deserció de les formes habituals d’existència, aquest camí d’èxode dels centres, del món i d’un mateix, dures proves esperen els personatges. Canviaran tot el sentit del viatge al caprici d’un desplaçament brutal i inaudit de la pel·lícula sobre si mateixa, sobre ells, sobre ells, sobre nosaltres. Aleshores, els ‘batecs per minut’ congelats, melòdics, reverberats, aquests bum-bums del destí que semblaven avançar en paral·lel amb la pel·lícula, com un segon espai-temps sonor suspès sobre el món, les vibracions del qual planaven sobre vides, de sobte recauen sobre la imatge i tot esdevé un, els dos espais s’uneixen: so i imatge, paradís i infern, accident i destí es precipiten junts pel camí estret d’una faula amb àcid al desert. És violent, espiritualment, físicament, i sense ser mai cruent, de vegades insuportable (de suspens, d’acció, de ficció, de sentit: del cinema quan juga a la vida i la mort). Se’ns lliura una mena de coneixement, com sota una narrativa d'”ayahuasca”, esotèrica i exotèrica alhora, xifrada i extremadament simple, de la mateixa manera que la pel·lícula busca un camí entre allò radical i allò ‘mainstream’, on en termes d’influència els apòlegs moderns, que creuen en una bellesa inconstructa del món, a l’estil de Tarkovsky o Antonioni, s’alien amb carros de guerra més antiquats, “Mad Max” de George Miller, “Sorcerer” de Friedkin i altres pèplums drogats, westerns “ravero”, presoners del desert interior i exterior, amb artificis profunds i híbrids: com el trance, l’acid, el techno, l’ambient, són compostos de celestial i electrònic, cançons hackejades de déu i màquina. On va? L’èxode com a única terra, el dol com a única esperança, el descens com a futur, deixant-ho tot enrere en una gran explosió. El “boig” Laxe ho fa volar pels aires. El seu cinema diabòlic és un art de la fi dels temps. Cannes és el seu lloc. Dijous, quan marxàvem del local, un assistent a la festa amb un vestit esquinçat ens va amenaçar: “[li donen ]la Palma o ho cremarem tot“ (Luc Chessel, a l’article per a Libération).

Si us ha semblat que el francès levitava, veient la pel·lícula i escrivint-ne, què me’n direu del que ha escrit aquest italià, absolutament en trànsit?

Un viatge hipnòtic i sagrat entre el desert i la rave: Óliver Laxe fusiona imatge, so i transcendència en una experiència cinematogràfica única, mística i sensorial / Hi ha un moment, a “Sirāt”, en què el so deixa d’acompanyar i comença a guiar. Ja no és una banda sonora, sinó una columna vertebral. La pel·lícula pulsa. Respira. Es converteix en carn i vibració. I llavors t’adones que el que estàs veient no és una pel·lícula. És un ball. És un ritual. És una crida / Laxe –el pelegrí visionari del cinema europeu, criat al vent gallec i després renascut entre dunes, pistes de sorra, zikir i pols– ha fet la seva gran pel·lícula. I també el més íntim. “Sirāt”, produïda pels germans Almodóvar, és un encreuament. El títol ho diu, sense descomptes: el ‘sirāt al-mustaqīm’ és el pont final, aquell que tota ànima ha de creuar al final dels dies. Més prim que un cabell, més afilat que una espasa. O passes o t’afanyes. Però aquí, en aquest desert que no és un lloc sinó un estat, el pont no és després de la vida: «és la vida mateixa» / La història? Un pare busca la seva filla. Però cada paraula és massa. Cada frase ja és massa tard. Perquè no es diu “Sirāt”. Sona com una cançó llunyana. Se sent com una febre. Es viu com un somni –o un malson– que ha triat un ritme precís per mostrar-se: el del techno, la respiració dificultosa, el d’un foc ardent. La pel·lícula comença com una ‘road movie’ i acaba com un apocalipsi místic. Però al cap d’uns minuts ja som en un altre lloc. La frontera entre el cinema i el somni ja s’ha esvaït. Som dins d’un ritme continu, una percussió que evoca, que commou, que ‘guia’ / Sergi López –una cara que ens recorda que encara som al món– és l’última àncora que ens lliga a la realitat. Però després ell també es dissol, com tothom. Com tot. Els personatges es desmaterialitzen en el paisatge, convertint-se en pols, ressò, rastre. Les esquinçades narratives. La imatge no explica, no mostra. Truca. Com un muezzin interior / Laxe, convertit a l’islam i devot a la saviesa sufí, no escenifica la religió. Ho «compon», ho «encarna». “Sirāt” és una pel·lícula mística, però no parla del diví. Ho fa vibrar, com un tambor. La música – techno, rave, industrial, de Kangding Ray – es barreja amb cants espirituals com un dhikr boig. Com en les “cerimònies dels dervixos giratoris”, ja no hi ha cap distinció entre ritme i cos. Tot gira. Tot puja. Tot crema / Aquí teniu el miracle: la rave, a Laxe, és el nou zikir. El trànxo psicodèlic és una pregària. Abandonar els sentits és l’única manera de recuperar-los. En això, “Sirāt” és una pel·lícula sufí sense esmentar-ho mai. Però l’estructura és la del viatge iniciàtic, de l’extinció del jo (‘fanā’) per fusionar-se amb el tot. És “l’èxtasi com a mètode de coneixement”. Com va ensenyar Ibn Arabi, «el veritable viatge no és buscar nous paisatges, sinó nous ulls». I aquesta pel·lícula ens obliga a canviar pupil·les, pell, batec del cor / Un pensa en Tarkovski, és clar, però també en Gaspar Noé, en Jodorowsky, en el primer Herzog lisèrgic. I potser encara més a Maya Deren, la sacerdotessa del trànsit cinematogràfic. Laxe s’hi acosta no en estètica, sinó en fe. Una fe en el poder desencadenant de la imatge, en el poder esotèric de la forma / I si la imatge és el cos de la pel·lícula, el so n’és l’ànima. El techno aquí no és una banda sonora de moda, sinó un mètode espiritual. Com en el trancecore d’Infected Mushroom o les composicions sacred-industrials d’Arvo Pärt remesclades per un déu menor de la nit, la música no és decorativa, sinó operativa. Hi treballa a dins. Ens transforma. És el batec del cor diví que no pots veure, però que pots sentir / A la una i vint-i-sis, tot explota. Literalment. Però no és un espectacle. És una revelació. Com el Big Bang de l’ànima. Una explosió sensorial i mística. El temps s’atura. L’espai es liqüefa. I ens trobem suspesos en aquesta fina línia entre la llum i la foscor, entre el Cel i l’Infern, que és el Sirāt. I entenem que el desert, amb la seva nuesa, és només una manera de veure-hi més. Com la foscor dels místics medievals. Com el silenci dels monjos. Com el trànsit dels visionaris. (Gianluca Arnone, a la ressenya per a Cinematografo)

FOTO: “Sirât” (Pyramide)

Tocant de peus a terra…

Quan acabi el Festival de Canes i els periodistes acreditats fem un llistat mental de les escenes vistes, les que no ens podrem treure del cap, segurament no faltarà en cap llista la que trenca per la meitat “Sirât”, la pel·lícula del cineasta gallec Oliver Laxe. Laxe empelta aquesta croada familiar en el món de música electrònica i nomadisme vital dels ‘ravers’, gairebé una tripulació pirata –i família escollida al marge de la societat– que interpreten actors sense experiència, habituals de les ‘raves’. “Vam voler privilegiar la veritat”, explica el director, que va recórrer diverses raves per fer el càsting. “El que m’agrada és que són una gent que exhibeix les seves ferides i fragilitats. Arriben a un límit, es rendeixen i s’assumeixen a ells mateixos, i això em commou” / La idea de la rendició pren força quan la pel·lícula arriba a l’escena en què es trenca, quan la tragèdia pren el protagonisme i arrasa la resta de consideracions. És també el moment que revela la seva naturalesa de viatge interior que va del dolor més profund a la il·luminació espiritual, i del trauma a la revelació. “Per a mi la fe és la capacitat de l’ésser humà d’acceptar en totes les tragèdies i obstacles que li posa la vida una misericòrdia i, fins i tot, un regal, una oportunitat per créixer –assegura Laxe–. I al final de la pel·lícula entenem que la vida és així, plena de corbes, beneïdes siguin, i que fem el que podem” (Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara)

Arriscada i temerària (..). El motiu del viatge, sobretot aquell predisposat a l’imprevist, a la incertesa, al desconegut, té sempre quelcom d’aventura física i, també, d’experiència transformadora. Com indica a l’inici amb el significat de la paraula àrab ‘Sirat’, el qual apunta a la prima línia que separa el paradís de l’infern, La pel·lícula serà al capdavall una espècie de viatge a enlloc, un camí sense retorn, una travessia traumàtica. La pel·lícula de Laxe resulta radical, suïcida, lluny de les convencions, els tòpics i l’aspecte més bucòlic de la vida del desert. Laxe treu un grat profit del paisatge rocós, barreres naturals quasi insalvables, i torna a rodar bona part de la pel·lícula en paisatges feréstecs del Marroc, com abans havia fet a l’esmentada ‘Mimosas’ (2016). La pel·lícula de Laxe és també un retrat d’una colla de desclassats, quasi una tribu del desert, una espècie de ‘freaks’ que es traslladen amb camionetes com els carros d’una troupe d’un circ nòmada (Joan Millaret Valls, a l’article per a cinemacatala.net)

S’ha projectat aquest dijous causant un fort impacte en la projecció que se n’ha fet al Grand Auditorium Lumière. Protagonitzada per Sergi López, en el paper d’un pare que busca desesperadament la seva filla en una festa ‘rave’ enmig del desert del Marroc, “Sirat” és un film molt original, sorprenent i imprevisible, que juga constantment amb les expectatives del públic, especialment en una segona part que té alguns girs de guió inesperats que convé no desvetllar / (..) El film de Laxe agafa el nom de la tradició àrab, en la que Sirat significa camí en una doble acepció física i espiritual, i a més és el “pont que uneix l’infern i el paradís”. Una significació que pren tot el sentit en aquesta peculiar road-movie plena de perills. El film comença en una festa ‘rave’ que té lloc a l’interior del Marroc -tot i que aquesta part en realitat es va rodar a Terol- i a la que arriben Luís (Sergi López) i el seu fill Esteban (Bruno Núñez). Tenen indicis que Mar, la seva filla i germana de la que no saben res des de fa sis mesos, podria ser en aquella festa. Després d’anar ensenyant la seva fotografia, descobreixen que ningú l’ha vist, però algú els diu que podria ser en una altra festa, que suposadament s’està celebrant a les profunditats del desert marroquí, prop de la frontera amb Mauritània. A partir d’aquesta pista, comencen un viatge cap a allò desconegut, en un periple en el que s’endinsen en un territori feréstec que els posarà a prova a nivell físic i emocional (Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona)

Les potents imatges del desert saharià, filmades amb mestratge per Mauro Herce, han fet que “Sirat”, d’Oliver Laxe, irrompés amb força en la secció oficial a concurs del Festival de Canes, tot i que sembla haver-hi hagut una recepció bipolar: no tothom entra en el trànsit amb una certa palpitació mística que busca el cineasta gallec, que invoca amb el mateix títol i una cita inicial un passatge de l’Alcorà sense esmentar-lo: (..) i és així que els personatges del film (..) viuran una tragèdia que, en paraules del director, representa una oportunitat de transformació i de “creixement” si hi la fe que permet acceptar qualsevol circumstància adversa, fins la més terrible. En fi, si es tracta d’una qüestió de fe i de veure-hi tancant els ulls, no tothom hi combrega / El cas és que en començar “Sirat”, pel·lícula amb participació catalana (Los desertores Films/Uri Films, d’Oriol Maymó) en una producció que sembla liderada pels germans Almodóvar pel seu reclam, uns grans altaveus s’instal·len en un paratge desèrtic per tal que esclati la música electrònica (aportada per Kangding Ray) que, amb el consum de substàncies lisèrgiques, fa que una multitud entri en trànsit. Allà hi arriba l’home (Luis/Sergi López) que, amb el fill petit Esteban /Bruno Núñez), busca la seva filla (..). Això fa que la pel·lícula transiti entre el cinema d’aventures apocalíptic (“Mad Max”) i el ‘western’ errant (“Centaures del desert”) mentre el grup afronta diversos obstacles (..). Fins que, de manera inesperada, arriba la tragèdia. Resulta certament xocant sense que hi hagi cap recreació en el dramatisme, però pot semblar un cop d’efecte que es reproduirà uns quants cop més amb la idea (òbvia) que el món és ple de perills: un camp de mines / No hi ha dubte de la potència visual de “Sirat”. D’aquí, hi ha qui diu haver entrat en trànsit, com si s’acordés en els moments d’estat lisèrgic dels ‘ravers’ que travessen el desert, i la visió d’aquest mateix els dugués a l’experiència del sublim en què la petitesa davant de la naturalesa immensa projecta cap a l’infinit; però també és possible sentir-se aliè(na), com en el cas d’aquesta cronista, a la mística lisèrgica d’Oliver Laxe. (Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui)

[Jean] Rouch era antropòleg, va inventar el cinéma-verité, però va quedar fascinat per la força del misteriós, per la irracionalitat que sorgia a l’interior del trànsit. Oliver Laxe sent també una fascinació per allò invisible, però el Rave no és més que el punt de partida d’un relat que amaga molts altres relats, d’una pel·lícula que amaga altres pel·lícules. El resultat és una obra en alguns moments fascinant i en d’altres molt dispersa que se situa entre l’èpica i allò místic, entre allò versemblant i allò al·legòric. Oliver Laxe proposa un viatge al·legòric en què es parteix de l’èxtasi per anar cap a l’angoixa. Al final vol parlar-nos de les marrades humanes que hem de dur a terme fins a la salvació. Durant el trajecte és quan els relats es bifurquen, les referències a velles pel·lícules s’acumulen. Els éssers amputats que han desertat la civilització viatgen fins a una altra hipotètica festa en un altre lloc del desert. Pel camí travessen zones pedregoses, busquen benzina, pugen per muntanyes escarpades i empassen molta pols. Podríem estar davant d’una versió calmada de “Mad Max, Fury Road” de George Miller, però les proves i els obstacles que han d’afrontar els camions i la tensió viscuda entre les escenes ens poden recordar a “El salari de la por” d’Henry Georges-Cluzot. Tot sembla moure’s segons una certa lògica interna de l’aventura i un discurs sobre la integració a l’alteritat, fins que esclata un cop d’efecte. L’èxtasi pot donar pas al rampell que s’imposa i satura la pantalla. El moviment es dilueix i els centaures del desert es converteixen en la patrulla perduda. El mal és allà, és invisible. Com a la vella pel·lícula de John Ford, està ocult, però erosiona la comunitat. “Sirat” demostra la gran habilitat que el cineasta d’origen gallec posseeix per explorar allò que cap altre director explora. Tanmateix, també hi ha la dubtosa necessitat de construir un cop d’efecte significatiu per descol·locar i canviar de registre, per reafirmar la força simbòlica d’un discurs místic que de vegades cau en l’obvietat (Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán).

Endinsar-nos en el viatge fílmic que Oliver Laxe (..) proposa amb “Sirât” exigeix ​​situar-nos una mica més enllà del seu mer bastidor argumental per deixar-nos submergir en una experiència immersiva que té tant de descens als inferns com de recerca del paradís. El pretext narratiu (la recerca que un pare i el seu fill petit duen a terme) es descobreix de seguida com una simple bastida –certament feble, si es vol– que ha de sostenir la immersió que condueix fatalment als abismes del tel·lúric i del simbòlic. I es tracta d’una bastida que pot resultar molt conflictiva quan la crueltat fa acte de presència per primera vegada (impossible fer aquí un ‘spoiler’), però que –acompanyat per una posada en escena de gran força visual i de notable potencial metafòric– aconsegueix arribar a difuminar-se quan l’experiència sensorial i dramàtica s’obre a múltiples lectures i aconsegueix conquistar la seva pròpia organicitat. Llavors, la pel·lícula ja ens té agafats pel clatell i comencem a comprendre que aquest primer incident no és altra cosa que l’avantsala de l’infern que vindrà després (una vegada encallats els protagonistes en un pla desolat i calcinat pel sol), d’una catàstrofe que no es pot desvincular la continent africà i que condueix a un desenllaç sota el qual reverberen, simultàniament, la recerca irrenunciable del paradís (el viatge a La Meca, en termes de confús ideari musulmà…?), la fugida de l’infern (l’emigració massiva cap a un destí millor,? que són filmades), que d’altra banda es val a si mateix en termes de prosa narrativa sense necessitat dels suports simbòlics que alhora genera per la seva pròpia força expressiva i per la seva potència formal. Pel·lícula potser inevitablement controvertida que generarà aquí a Canes, en un festival cada vegada més purità i més ‘políticament correcte’, un debat i possiblement una polèmica que esperem no la perjudiqui (Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán)

FOTO: “Sirât” (Pyramide)

Decebuts…

Després d’un començament molt prometedor, cau en les xarxes de la crueltat i la temptació del sadisme. “*Sirât” ha resultat una profunda decepció, sobretot perquè la seva primera meitat és realment notable. És el potent inici d’un film amb molt de místic, però també d’al·lucinatori, de lisèrgic, amb un treball de fotografia, edició i so prodigiós. Aviat, aquests dos estranys [el pare i el fill] són incorporats a una mena de família de marginats, rebels i tolits (a un li falta un braç, a un altre una cama) en una entranyable pel·lícula d’aventures, una *road *movie amb alguna cosa de “*Mad Max” i “*Fitzcarraldo”. Però, fent una mitjana de les dues hores de relat, les tragèdies que es venien insinuant esclaten i de la pitjor manera. No anem a fer cap espòiler, però de cop enLaxe es passa al “bàndol” dels *Lars *Von *Trier, els Michael *Haneke i els Michel Franco amb un nivell de crueltat i sadisme, una andanada de cops baixos, de manipulacions emocionals, d’efectismes per als quals no estàvem preparats i la seva filmografia mai havia transitat (Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines).

Una mena de western existencial combinat amb una ‘trip movie’ que es transforma en un ‘sorcerer’ al desert, “Sirât” és una pel·lícula curiosa, entre fascinant i inexplicable, capaç de sorprendre amb una escena inquietant en un moment per coquetejar amb l’absurd uns pocs minuts després. Com si fossin tres pel·lícules consecutives en una que es continuen d’una manera una mica capritxosa, el film rodat al desert del Marroc pel realitzador gallec segurament produirà reaccions oposades, entre les quals hi haurà els fascinats en el seu singular discurs cinematogràfic i els que encara s’estan preguntant quines conclusions treure de tot això. Personalment, estic més a prop d’aquesta segona postura. És innegable que en Laxe té talent, que és un cineasta creatiu, personal i iconoclasta, però no tinc gaire clar què és el que va voler fer aquí i si ho aconsegueix o no. En termes purament narratius, el guió que va coescriure amb l’argentí Santiago Fillol és força simple. (..) D’aquí més estem en una ‘road movie’ que va prenent diferents característiques. Primer és pausada i se centra en les dificultats del terreny i en la capacitat de les actuacions per avançar pels serpentejants camins, per després mutar en una mica més perillós i preocupant, especialment a partir d’un fet tràgic que transforma el que s’ha vist fins aleshores en un mer passeig turístic. De l’angoixa a la desesperació hi ha un parell de passos i “Sirât” va aixecant l’aposta cada cop més en els minuts que queden, fent volar pels aires les convencions eurocentristes del que és estar en un territori inhòspit, sorprenent i perillós. Una cosa així com la revenja africana a tants anys de maltractament al Vell Continent. Però aquestes són, com qualsevol altra, conclusions precipitades, conjecturals, que no es desprenen per si mateixes d’una pel·lícula que procedeix d’una manera simple, directa, sense discursos ni psicologismes a l’ús i sense cap context per entendre qui és qui i què els passa. La pel·lícula es torna més intensa, més nerviosa, més capritxosa i una mica absurda amb el pas dels minuts, mentre un veu que els personatges més que alliberar-se es tanquen, més que rebel·lar-se són empresonats tant per la natura que els envolta com amb el que la història i la mà de l’home han fet amb ella. Filmada amb una visió molt clara de com mostrar el paisatge desèrtic pel DF Mauro Herce sense rabejar-s’hi al·lucinat pels efectes que aquesta immensitat pot generar, “Sirât” busca produir un efecte d’inquietud, tedi, angoixa i sorpresa successivament, mentre un es pregunta el sentit de tot el que està veient i si els nervis que produeix són recursos vàlids o mera perversitat. Del combo de referències que un pren per pensar-la, em quedo amb “Sorcerer”, la també al·lucinada pel·lícula de William Friedkin que tenia un camió amb explosius travessant un selvàtic terreny ple de perills. Aquí canvia el paisatge per un de desèrtic, els personatges tenen altres maneres que els d’aquell film –no busquen fer diners sinó escapar-ne–, però al final el destí que els espera és força semblant. Així, mentre la música tecno segueix ressonant com un ressò del que en un moment va ser una festa, el món es torna a assemblar al que coneixíem i l’experiència conclou amb més preguntes que respostes (Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia).

NOTA: Aquests textos que acabo de publicar vénen, els he fusionat, dels originals, que podeu llegir a: Dijous 15 de maig, a Canes 2025.

FOTO: Olivier Laxe i Sergi López, al rodatge de “Sirât”.

MÉS INFORMACIÓ SOBRE LA PEL·LÍCULA I EL DIRECTOR:

D’Óliver LAXE, “Sirât”.

Producció: Catalunya, Espanya, França. Any: 2025. Durada: 2h.

Amb: Sergi López (el pare), Bruno Núñez (el fill), Jade Oukid (Jade), Tonin Janvier (Tonin), Richard Bellamy (Bigui), Stefania Gadda (Stef), Joshua Liam Henderson (Josh).

Guió: Óliver Laxe, Santiago Fillol. Muntatge: Cristobal Fernández. Fotografia: Mauro Herce. Músia: David Kangding Ray.

Informació: A la producció, entre d’altres, Movistar+ i El Deseo, dels germans Almodóvar. Rodada a l’Aragó i al Marroc. Óliver Laxe ha declarat: La vida desafiarà els personatges de la pel·lícula, els posarà a prova de manera radical i descarnada, els obligarà a fer-se les preguntes importants, a mirar endins, a buscar el sentit de la vida, a treure d’ells mateixos el més bonic que amaga la naturalesa humana. I viuran aventures extremes on els límits entre la vida i la mort es desdibuixaran irremeiablement. En Sergi López protagonitzarà aquest viatge acompanyat d’en Bruno Núñez i un grup d’actors internacionals no professionals. Junts seran el vehicle per escenificar les convulsions que afecten el món del nostre temps, un temps que ens està demanant a tots mirar al nostre interior.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Cineuropa, Academia de Cine – Rodatge. VI: The Match Factory*. DE: BTeam. EE: 06.06.2025. DF: Pyramide. EF: 03.09.2025.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons |

Sobre el director: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director. La carrera d’Óliver Laxe com a director està totalment lligada a Canes: a la Quinzena dels Realitzadors, Premi FIPRESCI , per Todos vós sodes capitáns(2010); a la Setmana de la Crítica de Canes, Gran Premi de la Setmana, amb Mimosas (2016); al Festival de Canes, Premi del Jurat Un Certain Regard, per O que arde (2019), i ara, en Competició el seu quart film, Sirat. Nascut a París i fet a Galícia, Laxe es va traslladar a Barcelona, per a estudiar a la Universitat Pompeu Fabra. Va començar rodant curtmetratges, a Londres i sobretot a Tànger, on creà un taller cinematogràfic per a infants pobres del Magrib. De fet els seus dos primers films s’ambienten al Marroc, el tercer, a Galícia, i ara, el quart, torna al nord d’Àfrica. La seva obra més coneguda, fins ara és O que arde (2019), guanyadora del Gaudí al Millor Film Europeu. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

***

FOTO DE L’APUNT: Sergi López, en la presentació a Canes de “Sirât” (© Pascal LeSegretain – Getty Images)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!