Club 7 Cinema

Sin City s’estrena el dia 10 al País Valencià i el 12 a les Illes i al Principat. Thriller hiperviolent que du a la pantalla la novel.la gràfica The hard good-bye, dibuixada i escrita per Frank Miller. L’ha dirigida Robert Rodríguez, que ha inclòs com a directors, als crèdits, Quentin Tarantino (que n’ha filmat una escena al preu amical d’un dòlar) i el mateix Frank Miller, perquè Rodríguez ha volgut limitar-se a "traduir" en imatges cinematogràfiques l’univers visual de Miller.

Al repartiment, Bruce Willis, Mickey Rourke, Benício del Toro, Clive Owen, Jessica Alba, Jaimie King, Rosario Dawson, Maria Bello, Josh Harnett i Elijah Wood.

Títol original: Sin City. Directors: Robert Rodriguez, Frank Miller, Quentin Tarantino. Guió: Robert Rodríguez i Frank Miller, traducció al cinema de la novel·la gràfica The Hard Good-bye, dibuixat i escrit el 2001 per Frank Miller i que reagrupa les històries de còmic Sin City, The Big Fat Kill i That Yellow Bastard. Fotografia i muntatge: Robert Rodríguez. Música: Robert Rodríguez, Graeme Revell, John Debney. Repartiment: Bruce Willis (Hartigan), Mickey Rourke (Marv), Jessica Alba (Nancy), Benicio Del Toro (Jackie Boy), Josh Hartnett (l’home), Jaime King (Goldie), Brittany Murphy (Shellie), Carla Gugino (Lucille), Clive Owen (Dwight), Marley Shelton (la client), Elijah Wood(Kevin), Rosario Dawson(Gail), Nick Stahl (Roark Jr.), Michael Clarke Duncan (Manute), Maria Bello (Ava Lord), Michael Madsen (Bob), Rutger Hauer (Cardinal Roark), Alexis Bledel (Becky), Jude Ciccolella (el comissari Liebowitz), Devon Aoki (Miho), Rick Gomez (Senyor Shlubb), Frank Miller (el capellà), Jeff Schwan (Tommy). Estrena: a la Catalunya Nord, l’1 de juny de 2005; al País Valencià, el 10 d’agost de 2005 i a les Illes i al Principat, el 12 d’agost de 2005. Premi: a Canes 2005, del jurat de la Comissió Superior Tècnica de la Imatge i el So, pel tractament visual.

Sinopsi: Sin City és una ciutat infestada de criminals, policies corruptes, dones fatals… Hartigan s’ha compromès a protegir Nancy, una barjaula dedicada a l’striptease que li ha robat el cor. Marv, un tros de gegant proscrit i filosòfic, decideix venjar la mort de Goldie, l’únic amor de debò que ha conegut. Dwight, secretament embolicat amb Shellie, es passa les nits protegint Gail i les seves noies dels baixos fons, assetjades per Jackie Boy, un policia corromput, violent i incontrolable. N’hi ha que tenen fam de venjança, d’altres breguen per salvar la pell. Benvinguts a Sin City, la ciutat del vici i el pecat!

A Sin City, Robert Rodriguez ha confegit un nou thriller hiperviolent, tot duent a la pantalla l’univers gràfic de Frank MIller. Prestigiós autor de còmic, Miller és el creador d’ Elektra i d’algunes aventures de Daredevil, adaptats al cinema fa ben poc, i se li reconeix especialment el  treball amb el personatge de Batman. Segons els especialistes en el gènere, la seva obra es caracteritza per un dibuix d’agressiu contrast entre el blanc i el negre, amb el qual crea un món esgarrifosament dur, situat més enllà de qualsevol límit imaginable, on els seus personatges -marginals- lluiten contra el sistema fins a buidar-se del tot, traspuant una barreja de ràbia i desig. Miller també ha treballat anteriorment al cinema com a guionista –Robocop 2 i Robocop 3– i fins n’ha estat fugaçment actor -cosa que inclou una aparicio a 2001, una odisea de l’espai, d’Stanley Kubrick.

Robert Rodriguez s’ha limitat a convertir en imatges cinematogràfiques les vinyetes de Frank Miller. Fins al punt que considera la pel·lícula com una traducció audiovisual i no pas una adaptació de les seves histories The Big Fat Kill, That Yellow Bastard i Sin City, agrupades en la novel·la gràfica The Hard Good-bye. Ha tingut gran cura que els diàlegs dels personatges siguin breus i secs com a l’original i, sobretot, que no sonin per res a diàlegs de cine. S’ha emparat en la tecnologia digital per a afaiçonar unes imatges que resultin indefectiblement contrastades en blanc i negre -en les quals el color només apareix a vegades i tan sols per remarcar una part del pla, per fer-lo estèticament bonic, per remarcar les atractives caballeres daurades d’algunes de les moltes prostitutes que hi apareixen o per emfasitzar la vermellor de la sang o el coloram de tota mena de fluïds corporals que esquitxen la pantalla-. Rodríguez també ha comptat amb un gran treball de l’equip de maquillatge, que ha transformat un actor demacrat com Mickey Rourke en un autèntic heroi de còmic.

En un acte de justícia, Robert Rodríguez ha volgut que Frank Miller consti com a codirector de Sin City, encara que això li hagi costat haver de deixar la Directors Guild of America, perquè aquest organisme només admet la signatura d’un cineasta per pel·lícula. D’altra banda, Quentin Tarantino no es podia perdre la festa per res del món i s’hi ha apuntat, tot dirigint-ne una única seqüència al preu amical d’un dòlar. I, així, Sin City arriba a sumar tres directors; per bé que indiscutiblement és obra de Rodriguez, que n’ha assumit també la fotografia, el muntatge i part de la música, el guió i la producció. A més, el responsable de films de trets i patacades com El Mariachi i Desperado, hi desferma novament un espectacle de violència extrema i gratuïta, en què els cops de puny, pallisses, decapitacions i ràfegues de trets rivalitzen amb les esquitxades de sang, a dojo

Els tres relats relativament independents en què es basa Sin City dónen peu a tres episodis que només lliga el muntatge cinematogràfic i el fet que comparteixin alguns elements. Entre tots tres fragments, es compon una visió global -i galdosa- de la imaginària i espaordidora ciutat fosca, infestada de criminals despietats, policies corruptes, cardenals pecaminosos i politics despòtics. Una composició fragmentària que es reforça amb la coralitat del repartiment, farcit de famosos. Bruce Willis, Benicio del Toro i Clive Owen, amb Rourke, l’encapçalen; però hi hem d’afegir idols de les adolescents com Josh Harnett i Elijah Wood i actrius emergents com Maria Bello, Jessica Alba, Jaimie King i Rosario Dawson.

Certament, amb tot plegat, Sin City vol ser un producte diferent, una fita de qualité al Hollywood d’avui en dia. Però, a l’hora de la veritat, no és sinó una mostra més de la misèria artística a la meca del cinema industrial nord-americà actual. Una lluentor enfangada en la mediocritat convencional. Un exercici de virtuosisme estètic, fascinant fins a atipar, que satura de buit manierisme iconogràfic. Positivament, en queda el que té de tractament del món del còmic; el que té de reivindicació dels elements cinematogràfics -maquillatge, fotografia…-; però els experiments estètics, en si mateixos, no poden decantar ni l’ètica ni la dialèctica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!