Club 7 Cinema

Va impactar al Festival de Canes 2025, on es va projectar a la secció Un Certain Regard i on va recollir el Premi Millor Actor UCR -Frank Dillane- i Premi FIPRESCI de la crítica internacional ; acaba d’aconseguir 6 nominacions als British Independent Film Awards; s’ha passejat, captant l’atenció dels cinèfils, comentaristes i crítics, per festivals com Telluride, Toronto, Sant Sebastià; a Rotten Tomatoes, el 95 % de les 77 ressenyes de la crítica són positives; Metacritic va assignar a la pel·lícula una puntuació mitjana ponderada de 77 sobre 100 basada en 28 crítics… és Urchin, en què debuta com a director de llargmetratges l’actor Harris Dickinson. Tot un èxit internacional; però, a casa nostra, s’ha estrenat el divendres 14 de novembre de 2025, enmig d’un silenci sepulcral per part dels mitjans en català. No n’he trobat cap crítica publicada en la nostra llengua (ni tan sols per a carregar-se-la!) i, mireu, TAMBÉ ho he consultat a la IA i em diu que, en català tan sols troba publicat:

Amb la inquietud bondadosa d’actor de la vulnerabilitat, en Harris Dickinson s’ha estrenat com a director (apunt tipus ‘especial ressons de canes’ del blog Club 7 Cinema)

Kleber Mendonça, Harris Dickinson i Momoko Seto, premis FIPRESCI de la Crítica a Canes 2025 (apunt del blog Club 7 Cinema), del qual, permeteu-me remarcar la motivació del Jurat FIPRESCI de la Crítica en concedir el seu guardó: Una potent primera pel·lícula que funciona com un estudi complex de personatges sobre la manca d’habitatge i l’addicció. Ens submergim profundament en un cicle d’autodestrucció expressat amb sinceritat, autenticitat i empatia veraç.

“Estem en el punt més crític de la desconfiança envers els altres”, entrevista d’Astrid Meseguer [AM] al director, Harris Dickinson [HD], per al diari La Vanguardia: [AM] Com se li va ocórrer aquesta història i per què era important per a vostè dirigir-la? [HD] Vaig treballar amb persones sense llar durant el 2019 i el 2020 a la meva comunitat local a l’est de Londres, i era un tema que m’interessava i em molestava bastant perquè el govern local no ajudava de la manera correcta malgrat els seus esforços. Crec que simplement hi havia algunes deficiències i vaig sentir que volia explicar la història d’algú que lluitava amb si mateix. Volia que fos un estudi de personatge i volia intentar capturar les conseqüències d’algú que s’ enfonsa, i com podíem també viatjar a través de diferents mons [AM] Sent llavors una certa frustració amb els polítics? [HD] Sí, per això vaig voler fer la pel·lícula. Volia involucrar-me en causes, mobilitzar-me, però no sabia com. Penso que molta gent sent la mateixa frustració. Volem un canvi, però no sabem per on començar. Hem perdut la confiança en els polítics, i no vull ser cínic, però el món és impredictible. Estem en el punt més crític de la desconfiança envers els altres. Per això crec que la comunitat, els esforços locals, la comprensió i l’empatia a escala global representen l’oportunitat més gran per al canvi i la transformació d’actituds [AM] “Urchin” està lligada a la tradició del cinema britànic social, amb directors com Ken Loach o Mike Leigh. Han estat una font d’inspiració? [HD] Absolutament. Tinc tatuada la paraula ‘KES’ en honor a la pel·lícula de Ken Loach del 1969. Ell és un dels meus ídols. Vaig créixer amb aquest tipus de cinema. La meva mare em va recomanar els films de Mike Leigh. Em vaig sentir identificat amb els personatges del seu món. També m’interessa gent com Lynne Ramsey, que va començar amb un realisme social molt marcat, però després es va endinsar en un terreny més surrealista i abstracte. O Andrea Arnold, Shane Meadows, Sarah Gavron i Joanna Hogg. Tenim cineastes britànics increïbles que segueixen aquesta tradició.

FOTO: “Urchin” (Karma)

De què va Urchin?

Nota sinóptica: En Mike, un sense llar de Londres atrapat en un cicle d’autodestrucció, brega per capgirar la seva vida.

Sinopsi: A Londres, en Mike viu al carrer, passant de feines esporàdiques a petits robatoris, fins al dia que l’empresonen. En sortir de la presó, amb l’ajuda dels serveis socials, intenta refer la vida lluitant contra els seus vells dimonis.

Tràiler:

Dades:

De Harris DICKINSON, “Urchin“. Producció: Anglaterra. Any: 2024. Durada: 1h39. Guió: Harris Dickinson. Muntatge: Rafael Torres Calderón. Fotografia: Josée Deshaies. Música: Alan Myson Amb: Frank Dillane (Mike), Megan Northam, Karyna Khymchuk, Shonagh Marie, Amr Waked. Enllaços: Wikipedia, Imdb, Tmdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Variety 12.02.2025. Vendes internacionals: Charades. Mercat espanyol, D: Karma, Filmin, E: 14.11.2025. Mercat francès, D: Ad Vitam, E: 11.02.2026. Mercat italià, D: Wanted*, E: pendent. Cines: a Barcelona s’ha estrenat, si més no, als Cinemes Girona i als Verdi (desconec si alguna altra sala l’ha programada a Catalunya).

FOTO: “Urchin” (Karma)

L’opinió del crític Sergi Sánchez (publicada al seu compte de Facebook, que tradueixo):

URCHIN, o radicals lliures:

No hauria de ser massa difícil recordar aquell adolescent taciturn, enganxat a la marihuana i lluitant amb la seva confosa sexualitat, interpretat per Harris Dickinson en el seu debut en llargmetratge, la brillant “Beach Rats” d’Eliza Hittman. Amb en Mike (el notable Frank Dillane) a “Urchin”, el protagonista de “The Triangle of Sadness” sembla rescatar l’herència d’aquell personatge, com si el seu debut com a director fos en realitat una recuperació de la seva pròpia història com a actor, revisitant la imatge fonamental de la seva brillant carrera. És interessant que aquesta imatge sigui la d’un jove que ha caigut en desgràcia, una persona sense llar que, després de cometre un robatori violent i premeditat, intenta reintegrar-se en una societat que no l’acull precisament amb els braços oberts, com si el mateix Dickinson volgués afirmar-se com un esperit lliure i radical en el context del cinema britànic, que està tan codificat estèticament.

Potser el principal problema d'”Urchin” és que ja sabem de memòria la història d’en Mike, que la seva sentència de mort està escrita al front, la seva incapacitat per sortir del pou, per més gent que confiï en ell o que mostri simpatia per la seva timidesa o comportament antisocial. Tanmateix, hi ha un desig clar per part de Dickinson d’allunyar-se del que esperem d’una història així: és clar, en l’actuació de Frank Dillane, que mai intenta ser representativa de res, que destaca l’actitud de Mike davant la vida sense explotar el context que el motiva ni aclarir la psicologia que el mou; i en el to de la pel·lícula, que podria ser més proper al cinema de Mike Leigh que al de Ken Loach, i que es permet transformar per línies de fugida imprevisibles, per desenvolupaments fantàstics que podrien ser somnis o deliris subjectius, i que desvien el que podria ser un estil realista, típicament britànic en la seva afiliació, cap a la imaginació sublimada que representa, d’alguna manera, aquest espai d’indeterminació que és la ment del protagonista, on la culpa, el trauma, la immaduresa i els sentiments d’abandonament s’amalgamen en una conspiració de fantasmes. El viatge de Mike, que sempre és una caiguda, no sap res de redempció, i acaba on va començar, potser una mica més avall, en la foscor de la seva pròpia anestèsia.

El millor: la disposició de Dickinson de distanciar-se del realisme social per explorar la subjectivitat del seu antiheroi des d’una perspectiva més única i enigmàtica.

El pitjor: sabem massa sobre l’estructura bàsica de la història de Mike.

***

FOTO DE L’APUNT: cartell anglès d’ “Urchin”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!