Club 7 Cinema

Sembla que pot ser-ho. Si més no, si fos per la crítica acreditada al Festival de Canes 2025, “O Agente Secreto” / “The Secret Agent” / “L’agent secret”, del brasiler Kleber MENDONÇA FILHO, podria ben bé guanyar la (molt) cobejada Palma d’Or, el guardó del certamen que corona la considerada com a millor pel·lícula. Ens ho explica, des de la Croisette, en Paco Vilallonga, a la crònica per al ‘Diari de Girona’: “O agente secreto”, la pel·lícula brasilera de Kleber Mendonça Filho, ha estat una de les sorpreses fins ara de la competició. En les taules de puntuacions de la crítica que publiquen revistes especialitzades com ‘Screen’ o ‘Le film français’ ja apareix com la més ben puntuada de totes les pel·lícules projectades fins ara, una mica per sobre de “Sirat” d’Oliver Laxe.

De Kleber MENDONÇA FILHO, “O Agente Secreto” / “The Secret Agent” / “L’agent secret”.

Producció: Brasil, França, Alemanya, Països Baixos. Any: 2025. Durada: 2h38.

Sinopsi: 1977. En un Brasil turmentat per la dictadura militar, en Marcelo, un home d’uns quaranta anys que fuig d’un passat problemàtic, arriba a la ciutat de Recife on espera construir una nova vida i retrobar-se amb la seva família. Això sense tenir en compte les amenaces de mort que s’amaguen i planen sobre el seu cap.

Amb: Wagner Moura (Marcelo), Maria Fernanda Cândido (Elza), Gabriel Leone (Bobbi), Carlos Francisco (Seu Alexandre), Alice Carvalho (Fatima), Udo Kier (Hans).

Situem-nos: thriller, espies, memòria històrica, un gran actor…

Mendonça Filho situa la trama al Brasil dels anys 70, en plena dictadura militar. És el mateix moment que va tractar Walter Salles a “Aún estoy aquí”, el film brasiler que va guanyar l’Oscar a millor pel·lícula internacional. Però aquí la perspectiva és molt diferent perquè l’acostament es fa des del thriller i el cinema d’espies i sense la càrrega emocional que tenia el film de Salles. Interpretada per un gran Wagner Moura -el protagonista de la sèrie “Narcos”- demostra el bon moment que viu el cinema brasiler, connectant amb el públic actual tot fent uns exercicis de memòria històrica modèlics (Paco Vilallonga, a la crònica per a Diari de Girona)

Carnaval, morts, la cama devorada d’un home, el “Tauró” de Spielberg, cinema de terror sèrie B, dictadura militar, aquelles sales de cine, denúncia política, el passat i el present…

Recife (Brasil), any 1977. Allí situa Kleber Mendonça Filho aquest’ thriller’ de coherents modals, format i cromatisme setenters (inclòs el scope anamòrfic) que radiografia l’estat de corrupció, venalitat i violència en què viu el país sota la dictadura militar que en aquell momentencapçala el general Ernesto Geisel, cap al retrat del qual -penjat als despatxos d’instàncies oficials- s’acosta en diverses ocasions la càmera del cineasta. El seu protagonista és en Marcelo (de veritable nom, Armando), un funcionari a la recerca del seu fill (criat fins llavors pels avis), però atrapat en una xarxa d’interessos sota l’entramat de la qual apareix una poderosa empresa el nom de la qual ressona, no per atzar, amb el de la poderosa Petrobras, de què havia estat president el mateix Geisel. Perseguit pels sicaris d’aquesta companyia, allotjat en un edifici-refugi per a perseguits per la dictadura (regit per una anciana memorable que diu haver estat abans “primer comunista i després anarquista, o al revés”, perquè no se’n recorda exactament), d’imprecisa definició ideològica i ocult sota una falsa identitat, el protagonista travessa aquest llarg relat (158 minuts) al compàs d’una narració vibrant capaç de barrejar els ecos de “Tiburón”, John Carpenter, Brian de Palma i Mario Bava, juntament amb una vívida i diversa representació del Brasil de l’època, en totes les seves manifestacions (el carnaval, les clavagueres policials, els crims empresarials, els dissidents, la població LGTBI, els comerços i la vitalitat de carrer, un parc públic de ‘cruising’, la projecció de “Tiburón” i de “La profecia” als cines) amb un pols admirable i amb una capacitat per integrar diferents registres més que notable. Immersió vitalista i colorista en un país caòtic on els perseguits per les màfies estatals s’agrupen en refugis solidaris i on, avançant el temps, les fitxes i els registres del que ha passat comencen a ser matèria d’estudi pels joves de la nostra època. Una notable realització d’un cineasta cinèfil que havia estat abans crític de cinema i que sap ‘reutilitzar’ les referències fílmiques ben visibles de les quals s’alimenta per compondre, a partir d’elles, una obra amb poderosa originalitat i en què la  posada en escena aconsegueix donar una densitat pròpia (Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán).

A la primera escena de “L’agent secret” de Kléber Mendoça Filho un home jeu mort i cobert per uns sacs de diari en una benzinera de Recife. Són les festes de Carnestoltes de l’any 1977 i la policia no ha tingut temps per retirar el cadàver. Durant la celebració hi ha molts morts i en un cine de la ciutat –un dels locals evocats per Mendoça en la seva pel·lícula anterior “Retrats fantasmes”- es projecta “Tiburón”. Els diaris parlen que ha estat trobada la pota d’un home devorat per un cetaci i aquesta mateixa pota s’acabarà passejant sola per la ciutat imposant el seu poder. Tot el passat té una mica de malson, de record borrós i kitsh. Actualment, el vell cine no existeix i ha estat substituït per un banc de sang. Amb pocs elements, Kléber Mendoça ens dóna algunes claus d’un curiós thriller polític de denúncia, que revisita el passat a partir de diverses capes i des d’un imaginari on introdueix nombrosos elements de la cultura popular, sobretot del cinema de terror de sèrie B. “L’agent secret” és, com ho van ser prèviament “Aquarius” o “Bucarau”, una paràbola de les ferides del seu país construït com un retrat de fantasmes. En Marcelo -excel·lent Wagner Moura-, és algú que fuig d’un passat i alhora vol investigar les empremtes d’un altre passat anterior que afecta la seva pròpia família. A mesura que fuig o investiga apareixen una sèrie de personatges desapareguts dels quals s’han volgut esborrar les empremtes. Els fantasmes del passat es van instal·lant com si estiguéssim en una pel·lícula de sèrie B que dialoga amb els programes dobles que es projecten al cinema de la ciutat. Kléber Mendoça parla del passat del seu país per entendre les ferides subjacents en el present, evoca les ferides per construir un relat sobre la sang de la pròpia història. El cinema de Kléber Mendoça pot semblar dispers, irregular, amant del mal gust. El cineasta se situa molt lluny de l’academicisme de “Encara sóc aquí” de Walter Salles, per construir un relat en tensió en què, després de la pulsió de mort de la història, sempre acaba fluint la força de la vida (Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán)

Amb la seva nova pel·lícula, la remarcable i fascinant “L’agent secret”, (..) Kleber Mendonça Filho ha entaulat una conversa cinematogràfica d’alt vol contra l’oblit amb el cruel passat del seu país als anys setanta. El cineasta brasiler ha transformat aquest pas enrere en records que s’han de tractar amb cura en una obra prototípica, encaixant brillantment diferents capes narratives i jugant amb els codis del cinema de gènere per trobar la millor distància del seu subjecte. Aquesta arquitectura aparentment complicada, rica en anades i vingudes al voltant d’un gran nombre de personatges secundaris, lliura progressivament tots els seus secrets i missatges en un remolí fabulós encarnat per arquetips terriblement agradables (inclosos alguns “dolents”), fins i tot si la tragèdia s’amaga. L’enfocament del cineasta fa avançar la seva trama en tres capítols (“El malson del nen petit”, “L’Institut d’Identificació” i “Transfusió de sang”) i en diversos fronts (sota l’aigua, com un agent secret) fins que els uneix. Al centre de l’aventura hi ha Marcelo (Wagner Moura), que més tard descobrirem que en realitat es diu Armando. Expert a l’hora de preparar crípticament el seu camp de joc, el cineasta brasiler fa ressonar la seva veu única fusionant magistralment totes les veus del seu cor de personatges. Amagant l’emoció durant molt de temps sota una màscara formal d’entreteniment i homenatge al patrimoni del setè art, la pel·lícula es revela com una peça privilegiada al museu de la memòria assassina del Brasil (Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa)

Kleber Mendoza Filho, un dels directors més importants dels darrers anys…

A en Marcelo el persegueixen uns “pesats” contractats per assassinar-lo i el seu únic refugi serà una xarxa de contraespionatge de la resistència que suposadament l’ajudarà a sortir del país amb el noi amb passaports falsos (figura en una llista dels que tenen prohibida la sortida del país). En les més de dues hores i mitja de “O Agente Secreto” passen moltes (massa?) coses: hi ha un present que transcorre a l’ominós Brasil del 1977, però hi haurà també ‘flashbacks’ cap a un passat no menys tenebrós (allà coneixerem a qui va ser la seva parella i mare del seu fill) i ‘flashforwards’ que arriben fins a l’actualitat, on unes joves estudiants investiguen aquests foscos i poc coneguts fets de la dictadura militar (hi ha algunes connexions amb l’oscaritzada “Encara sóc aquí”, de Walter Salles, en certes cerques). I, si bé hi ha una mica de terror a l’assumpte (veurem molts cossos desmembrats), la pel·lícula remet més a l’esperit dels thrillers polítics i psicològics setentistes, amb els seus climes enrarits i el to paranoic, i una mica de cinema classe B i del primer Brian De Palma. Més que les escenes d’acció (que n’hi ha), a Kleber Mendonça Filho li interessen els efectes psicològics, la dinàmica social, les negacions de molts i les formes de resistència d’uns quants en temps tenebrosos en què el poder era en mans dels militars (la dictadura es va estendre entre 1964 i 1984 i la gestió del general Ernesto Geisel va ser entre 1974 i 1979), però amb el suport, la connivència i l’aprofitament per part de diferents sectors polítics i empresarials.Pot ser que la pel·lícula se’n ressenti una mica de la multitud de capes, per la seva estructura calidoscòpica i espiralitzada, però avui pocs cineastes són capaços de transportar-nos a una època, un lloc i unes històries que generen fascinació (tant des de l’empatia humana com per la degradació social). Així, pendulant, cavalcant entre el cinema de gènere(s), l’assaig polític i el drama familiar, en Kleber Mendonça Filho es consolida com un dels directors brasilers (i no només brasilers) més importants dels darrers anys (Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines).

La pròpia memòria, cívica, política, cinèfila, abocada en una pel·lícula

És un ambiciós desafiament del qual en Kleber Mendonça Filho surt més que airós, creant un fresc de l’època (mitjans dels anys ’70) en un país on es vivia, per sota d’una aparent bonhomia, en un estat de permanent simulació i terror. Durant la primera de les tres parts en què es divideix el film, el director de BACURAU presenta més d’una dotzena de personatges i situacions que, d’entrada, és complicat de relacionar. Amb una mica de relat d’espies a l’estil John le Carré, un ‘touch’ dels thrillers polítics de Costa-Gavras (o el Melville d’EL EXERCITO A LES OMBRES) però amb escenes d’acció i violència que beuen més del cinema de terror (els trets més que forats de bala destrossen la gent a trossets a tall de John Carpenter), Mendoça Filho va enfilant un retrat de la vida al Brasil –més específicament a la Recife que coneix tan bé i filma espectacularment– en temps de sospites i suspicàcies. Quan uns mafiosos connectats políticament posen preu al cap d’en ‘Marcelo’, O AGENT SECRET es transforma en un film de gàngsters i d’acció pur i dur. Una pel·lícula amb esperit abastador, un retrat d’època –per una bona estona no queda clar qui està fent què ni quin és el seu objectiu– en què es tracten d’integrar moments de la vida quotidiana i (potser massa) personatges secundaris i subtrames, L’AGENT SECRET posa la lupa en les etapes més complicades i difícils dels nostres països, però no tant des de la perspectiva del drama polític clàssic -que hi és però en segon pla- sinó contant-ho amb els recursos i els excessos dels gèneres populars: pantalles partides, gore, seqüències musicals i fins i tot una «cama assassina» que persegueix joves díscols per matar-los.  Alhora, com el seu anterior RETRATS DE FANTASMES, la pel·lícula és també homenatge al cinema que va estimar (i va mamar) de petit i a les grans sales de Recife on les va veure. El fill d’en ´Marcelo´ bé podria ser en Kleber, que era un nen petit en aquella època, recorrent els cinemes de la seva ciutat fascinat –veient la gent morir de por amb LA PROFÈCIA o tenir malsons de per vida per culpa de TIBURON– i, en sortir al carrer, adonant-se que aquest horror quotidià que es viu subterràniament en algun moment serà també una pel·lícula. La seva (Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia).

Virtuós, el thriller de Kleber Mendonça Filho és molt polític, brutal i alegre. A part d’uns quants “flashforwards”, “L’agent secret” té lloc el 1977, quan ‘Marcelo’ torna a Recife amb l’esperança de recuperar el seu fill i els papers per abandonar el país. Les coses, i la pel·lícula en si, no es desenvoluparan tal com estava previst ni com anunciava el títol, la fantasia que desperta i la increïble escena inicial –amb la seva benzinera, el seu cadàver en descomposició, el seu control policial i el seu fabulós suspens. Sens dubte és un “puto” thriller polític ple de tensió en què Marcelo és l’heroi i la presa, igual que els altres dissidents. Però el seu to és gairebé tan suau i malenconiós com el d'”Aquarius” (2016), l’heroïna de la qual s’interposava com un tòtem entre el Brasil idealitzat del passat i el Brasil decadent i bàrbar del present. Un projecte extraordinari, l’empresa obertament nostàlgica d’aquest “Agent Secret”, Kleber Mendonça Filho, que evoca per justificar l’elecció de l’any en què torna a la pantalla el seu descobriment del cinema mentre ens explica el pitjor que li podria passar a un ciutadà brasiler sota la junta, la despossessió de tot, l’assassinat dels éssers estimats, el perill permanent de mort. I la pel·lícula, infinitament dura i alegre com el carnaval que li serveix d’escenari –que, segons un retall de diari, va causar la mort de 90 persones–, no només ho conté tot, sinó que enllaça i entrellaça elements des del més sòrdid fins al més encantador, cinema i mort, amistat i deshumanització, una explosió de violència acompanyada d’un aire de proto-samba. “L’agent secret” assumeix, per descomptat, la seva quota de ficció i la seva ambició de gran fresc històric, però sembla clarament, en el moment de decantar la narrativa cap a la tragèdia –que es produeix fora de pantalla no només a partir de la imatge, sinó cinquanta anys després–, que Mendonça Filho pretenia parlar amb la seva pel·lícula sobre la memòria i el tema urgentment polític del que escollim fer-ne. Recordar sempre és una mica com entrar en dissidència contra aquells que ens volen imposar les seves històries o distorsionar els fets de la història, sembla dir-nos el brasiler, que va esbossar el guió de “L’agent secret” a França mentre esperava que Bolsonaro, un autoproclamat nostàlgic de la junta, fos expulsat pels seus conciutadans. “L’agent secret” és una ficció però també una pel·lícula de record en homenatge a aquells que van contribuir a garantir que la memòria d’un jove nascut el 1968 a Recife, un futur cineasta, no només es pobli cinc dècades després amb visions de cadàvers podrint-se a terra i malsons (Olivier Lamm, a la ressenya per a Libération).

Més tebis…

A considerar seriosament tot i la seva irregularitat i a vegades certa confusió, és “O agente secreto”, film de Kleber Mendonça Filho que, fent-hi present la seva estima per les sales de cinema, aborda la corrupció i la persecució en temps de la dictadura brasilera (Imma Merino, a la crònica pel diari El Punt Avui).

Un film que parla de repressió, opressió, escamots de la mort i moviments clandestins que es beneficia notablement d’una mirada d’estranyesa gràcies a la presència d’elements fantàstics, inquietants o anòmals. Estem parlant d’una cama humana en el ventre d’un tauró, malsons o visions, el gat amb tres ulls, l’influx del film de terror de possessions ‘La profecía’ (1976, Richard Donner) o el tractament gore d’alguns assassinats. El film arrenca molt bé amb una brillant seqüència inicial d’un moribund abandonat en una benzinera i el registre indiscriminat a que és sotmès el protagonista, però al final tampoc es pot desempallar massa dels codis que el vinclen amb el cinema d’època i històric (Joan Millaret Valls, a l’article per a cinemacatala.net).

Està protagonitzada per un enginyer que s’oculta en una mena de programa privat de protecció per a perseguits pels poders fàctics d’un estat autoritari i corrupte. La pel·lícula juga una mica a fet i amagar amb l’espectador, movent-se entre el ‘thriller’, el drama d’època i l’exercici de memòria històrica amb canvis de rumb inesperats i deixant buits importants del relat perquè l’espectador els acabi d’omplir. Mendonça Filho sembla més interessat en capturar l’estat d’ansietat i paranoia dels nàufrags d’una societat fallida que en estirar els fils argumentals que oferia la història, una decisió qüestionable, però que fa d’”O agente secreto” un film realment singular. (Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara)

És la pel·lícula més monumental de les que ha dirigit fins ara el brasiler Kleber Mendonça i, de fet, funciona com a recopilatori d’elements presents en el seu cine previ (..) / Es tracta d’un thriller polític inconfusiblement negre, menys interessat a construir un misteri que a exsudar fatalisme, i decidit a regalar-se a l’espectador a través d’una successió de filigranes estilístiques que inclouen escombratges de càmera, pantalles partides i una escena que rendeix homenatge al cine exploitation mostrant una cama humana que sembra el caos en un parc on es practica un cruising desenfrenat. Mendoça tendeix a allargar les escenes més del necessari i, com a resultat, el ritme de la pel·lícula és més lent del que potser hauria de ser, però això no li impedeix mostrar una contagiosa energia anàrquica mentre captura la podridura de la dictadura i contagia un profund amor pel Brasil, la seva història i els seus costums, i també pel cine en si. (Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico)

Honest i digne. Un thriller eminentment i no banalment polític, que el director de “Retratos Fantasmas” (2023), el documental sobre el cinema al seu Recife, del ‘genèric’ Bacurau (2019) i de l’excel·lent “Aquarius” (2016) declina en la memòria del país, amb un agent operatiu encobert i per sobre de tota sospita moral, un espia destapat de la repressió del Sistema i, a l’inrevés, de la resistència humana. De “Bacurau”, de fet, hi ha la incursió del gènere, és a dir, una cama amputada que es venja, d’ “Aquarius” la profunditat existencial, desenvolupada al Brasil del règim dels goril·les: Marcelo intenta escapar del seu misteriós llegat, deixa San Paolo per anar a Recife, però és possible la pau –durant un Carnaval que causa 91 morts–, és aprofitable el refugi previst? En Kleber Mendonça Filho ha intentat «explorar com operen els individus dins d’un sistema opressor, com resisteixen o se sotmeten», recreant l’atmosfera opressora d’una dictadura per transmetre l’angoixa dels personatges als espectadors: «Aquesta pel·lícula ens submergeix en una època en què les parets tenien orelles i en què cada moviment podia ser sospitós» –el treball sobre el so és remarcable, la subtracció del plausible, del factual sensible i, de fet, inquietant-. No és una pel·lícula perfecta: el marc contemporani en què trobem, a través de les cassettes d’àudio examinades per un investigador, la història de Marcelo és arbitrari, artificial, decebedor, i la narració, també per la iteració que es permet, és feixuga, cansada a vegades, però «Oagente secreto» renova l’atenció política de Kleber Mendonça Filho pel seu propi país, del qual sonda les dinàmiques del poder i escolta les desigualtats socials amb transenfocaments temporals i, sí, ideològics. Després de «Io sono ancora here» de Walter Salles, premi de l’Acadèmia a la Millor Pel·lícula Internacional d’enguany, el Brasil s’ofereix a si mateix i al món una altra civil advertència sobre la dictadura militar (Federico Pontiggia, a la ressenya per a Cinematografo)

NOTA: Aquests textos que acabo de publicar vénen, els he fusionat, dels originals, que podeu llegir a: Diumenge 18 de maig, a Canes 2025.

***

FOTOS DE L’APUNT: “O agente secreto” (Festival de Canes)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!