Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
En James Robert Jarmusch (Akron, Ohio, EUA, 22.01.1953), conegut com Jim Jarmusch, director, guionista i muntador de cinema, també músic, és una de les figures més destacades de l’anomenat cinema independent nord-americà, que el 2025 ha guanyat el Lleó d’Or de la Mostra de Venècia, amb Father mother sister brother, potser al final d’una molt prestigiosa trajectòria autoral, desplegada sobretot en el dilatat període comprès entre el seu estimulant debut amb Vacances permanents / Permanent vacation (1980) i l’extraordinària Paterson (2016).
FOTO: Paterson.
Altament valorat per la cinefília d’arreu, sobretot la més jove de l’època, en Jarmusch ha estat un (molt i molt) habitual de Canes, on ja va debutar exitosament amb Estranys al paradís / Stranger than paradise (1984), que hi va guanyar la Càmera d’Or (havent-hi estat seleccionada a la Quinzena dels Cineastes) -títol que després s’enduria significativament el guardó de Millor Pel·lícula al Festival de Locarno i la Menció Especial del Jurat de Sundance-. I, és clar, de seguida es va incorporar a la nòmina dels cineastes imprescindibles de la Selecció Oficial ‘cannoise’ (llevat del 2025, que no el van voler i Venècia ho aprofità, programant-l’hi i, arrodonint-ho, atorgant-li el Lleó d’Or). Durant 35 anys, es pot ben dir que, des del far cinematogràfic de ‘la Croisette’, la filmografia d’en Jarmusch s’acabava projectant pertot el món, tot i que, de premis, al certamen francès tan sols en va recollir aquests: el Premi de la Millor Contribució Artística, per Mystery Train (1989); la Palma d’Or del Curtmetratge per Coffe and Cigarettes (1993) i el prestigiós Grand Prix per Flors trencades / Broken flowers (2005).
FOTO: en Jarmusch, de jove
Segon de tres germans d’una família de classe mitjana, de ben petit, en Jim va ser dut a viure la passió cinèfila per la seva mare, va desenvolupar un gust per la contracultura. Robaven els discos i els llibres dels respectius germans grans (això incloïa obres de William Burroughs, Jack Kerouac…), fabricaven documents d’identitat falsos que els permetien anar a bars els caps de setmana, però també al cinema d’autor local, que normalment projectava pel·lícules pornogràfiques però de tant en tant incloïa films underground. «Créixer a Ohio era només pensar com anar-te’n». I se’n en va anar. En acabar l’institut, als 18 anys (som al 1971), va fer cap a Chicago, on es matriculà a l’Escola de Periodisme Medill de la Northwestern University; però hi va durar poc, perquè això del periodisme no li interessava pas: ell preferia la història de l’art i, sobretot la literatura. Així és que, com que no anà a classes, el van convidar a deixar aquella Escola i va ser com aterrà a Nova York, amb la intenció de convertir-se en poeta. Ingressà a la Columbia University, on estudià literatura anglesa i nord-americana amb professors com els poetes avantguardistes de l’Escola de Nova York Kenneth Koch i David Shapiro, començà a escriure-hi breus «peces abstractes semi-narratives» i hi va editar la revista literària d’estudiants The Columbia Review.
Durant el seu últim any d’estudis a Columbia, però, en Jarmusch es va traslladar a París, en el que tot primer havia de ser un semestre d’estiu en un programa d’intercanvi, però que s’acabà allargant fins a deu mesos. A la capital francesa, sí, va treballar de a repartidor per a una galeria d’art, però sobretot s’hi va fer un fart de devorar pel·lícules a la Cinemateca i hi va descobrir especialment autors com els japonesos Shôhei Imamura, Yasujirô Ozu, Kenji Mizoguchi, europeus com Robert Bresson, Carl Theodor Dreyer, Michelangelo Antonioni, i fins i tot pel·lícules americanes, com la retrospectiva de les pel·lícules de Samuel Fuller, algunes de les quals només coneixia per haver-les vist a la televisió. I això va ser decisiu, encara que en tornar de París encara escrivia, si bé la seva escriptura la trobava cada cop més cinematogràfica en certs aspectes, més descriptiva visualment. De manera que, tot i graduar-se a la Universitat de Columbia amb una llicenciatura en Lletres el 1975, aviat va presentar-se a l’escola de cinema de postgrau de la New York University‘s School of the Arts (aleshores sota la direcció del director de Hollywood László Benedek) i, com que havia practicat una mica la fotografia, els en va presentar una col·lecció de retrats, conjuntament amb un assaig sobre cinema, i el van admetre, malgrat no tenir cap experiència en la realització de pel·lícules.
FOTO: Lightning Over Water, de N. Ray i Wim Wenders, amb en Jarmusch d’observador
Entre 1976 i 1980, doncs, va estar-hi estudiant cinema, per cert, amb companys com ara Sara Driver, Tom DiCillo, Howard Brookner i Spike Lee (amb alguns dels quals va establir llargs vincles personals i/o professionals). Al seu darrer any a la Universitat de Nova York, en Jarmusch va treballar com a assistent del director Nicholas Ray, que en aquell moment hi impartia classes i se n’explica una “anècdota” clau: el noi va mostrar el seu primer guió al gran Ray, aquest li’n ca criticar la manca d’acció, pel que ja tens en Jarmusch donant-hi voltes i tornant-lo a escriure… però deixant-lo encara amb menys ‘acció’… Vés per on, el mestre ara li’l va aplaudir i alhora va elogiar la tossuda independència que li demostrava el futur cineasta. Per cert, en Nicholas Ray va voler tenir al seu costat en Jim Jarmusch, com a observador, al rodatge de Lightning Over Water, documental testamentari que, quan ja estava molt malalt de càncer, va codirigir amb l’amic Wim Wenders. En Ray va morir el 16 de juny de 1979, però abans encara va ser a temps per a animar en Jarmusch a tirar endavant la pel·lícula de final de carrera.
FOTO: Vacances permanents / Permanent vacation.
Sí, amb el suport moral d’en Nicholas Ray i també el del cineasta underground novaiorquès Amos Poe, va encarar Vacances permanents / Permanent vacation (1980). Ara bé, per a finançar-la, es va gastar els diners (uns 12.000$) de la beca atorgada per la Fundació Louis B. Mayer per pagar la matrícula de la Universitat i… és clar, de resultes, les autoritats acadèmiques es van negar a atorgar-li el títol. Però, deixa’t estar: aquest treball escolar d’en Jim Jarmusch va acabar sent una realitat i, al damunt, de seguida la van guardonar amb el Premi Josef von Sternberg al Festival Internacional de Cinema de Mannheim-Heidelberg. Ara bé, rodat en pel·lícula de 16 mm (amb l’amic Tom DiCillo a la fotografia), aquest llargmetratge prou autobiogràfic, que segueix un adolescent errant (Chris Parker) mentre ronda pel centre de Manhattan, no es va estrenar als cinemes i no va ser aplaudit per la crítica, a diferència del que passaria amb la seva obra posterior, tot i que aquí ja apuntà trets característics de l’extensa filmografia que desenvoluparia a continuació (sobretot els primers anys), com ara entorns urbans en ruïnes, trobades fortuïtes, una sensibilitat irònica, el retrat agut i emotiu de la figura del perdedor als marges de la societat (l’anti-heroi), la descripció d’una quotidianitat estranya i de vegades onírica, dissociada de la realitat, amb una estètica decadent i experimental com a teló de fons.
FOTO: Estranys al paradís / Stranger tham paradise.
Després d’haver fet un curt (integrat finalment al llargmetratge homònim), va venir Estranys al paradís / Stranger than paradise (1984), l’esclat de Jim Jarmusch: èxit de crítica, premi a festivals i (nova) passió dels joves cinèfils, es va convertir en mascaró de proa, obra de referència del cinema independent nord-americà modern. Rodada en blac i negre, amb uns 125.000$ de pressupost, aquesta comèdia prou contemplativa, d’un aire desansiat, amb els seus inoblidables tràvelings laterals (marca de la casa), explica, en tres capítols, el viatge estrany de tres joves desil·lusionats de Nova York a través de Cleveland fins a Florida: la història d’en Willie, un hongarès, la del seu amic Eddie i la de la seva cosina Eva, en el Nou Món situat a Nova York, on assistim a l’inici de la relació dels protagonistes, personatges que, al cap d’un any, a Cleveland, revelen els seus desitjos ocults, per a posteriorment, a Paradise (Florida), arribar al final original d’aquesta curiosa pel·lícula de carretera, les seqüències de viatge de la qual són només el leitmotiv d’aquesta història hilarant.
FOTO: Sota el pes de la llei / Down by law.
Amb els músics John Lurie i Tom Waits, i l’actor còmic italià Roberto Benigni, en el paper de tres condemnats que s’escapen d’una presó de Nova Orleans, a Sota el pes de la llei / Down by law (1986), en Jarmusch va encetar la seva participació en la Competició del Festival de Canes.
Molt forta és la seva tirada per la música. De fet, quan va tornar de París, l’any 1976, no tenia calés i es va posar a treballar de músic. A finals d’aquella dècada, formava part de la No wave, escena de música i art visual d’avantguarda del centre de Nova York, i aviat estigué embolicat en el projecte Dark Day de Robin Crutchfield i, teclista i vocalista, esdevingué un dels fundadors del grup post-punk The Del-Byzanteens. Des de 2013, és membre del grup de rock SQÜRL, que s’havia format el 2009 amb el nom de Red Rabbit, i ha col·laborat en diversos àlbums amb el músic de llaüt Jozef Van Wissem. En Jarmusch, mai ha deixat la seva carrera en aquest camp, col·laborant sovint amb diversos grups i artistes, i és autor d’una notable discografia, així com de diversos vídeos musicals, com Talking Heads: The Lady Don’t Mind (1986), Big Audio Dynamite: Sightsee M.C! (1987), Talking Heads: Storytelling Giant (1988), Tom Waits: It’s All Right with Me (1990), Tom Waits: I Don’t Wanna Grow Up (1992) Neil Young: Dead Man (1996), The Raconteurs: Steady, As She Goes (2006), Cat Power: A Pair of Brown Eyes (2022).
I, des de la seva òpera prima, en què ja va comptar amb John Lurie, és freqüent que a les seves pel·lícules apareguin tot de músics, com el ja esmentat Tom Waits, o els Gary Farmer, Youki Kudoh, RZA, Iggy Pop, Joe Strummer, Screamin’ Jay Hawkins, GZA, Jack i Meg White… La cançó I Put a Spell on You d’en Hawkins va ser central en la trama de Estranys al paradís / Stranger than paradise (1984), mentre que Mystery Train (1989) està inspirada i pren el nom d’una cançó popularitzada per Elvis Presley, que també apareix en una vinyeta a “Coffee and Cigarettes”. Les pel·lícules d’en Jarmusch tenen el tempo i el ritme del blues i del jazz, fins i tot en el seu ús —o omissió— del llenguatge. Les seves pel·lícules actuen sobre els sentits de la mateixa manera que ho fa certa música, que no s’escolta fins que ja és massa tard per treure-te-la del cap (Vincent Canby, a l’article de The New York Times). Com és normal, el cineasta també s’implica en la banda sonora d’alguns dels seus films, com és el cas de Father, mother, sister, brother, (2025).
La gira de concerts de 1996 d’en Neil Young i els Crazy Horse la va documentar a L’any del cavall / Year of the Horse (1997), en què entrevista els membres de la banda, sobre la seva llarga història, i hi veiem imatges d’entre bastidors dels anys setanta i vuitanta. I el 2016 va presentar al Festival de Canes, fora de competició, Gimme Danger, un documental sobre The Stooges, que va comptar amb la plena implicació de l’Iggy Pop. Apareixent per primer cop a Ann Arbor, Michigan, durant una revolució contracultural, l’estil de rock and roll potent i agressiu dels Stooges va causar un efecte bomba en l’escena musical de finals dels anys seixanta. Deixant el públic bocabadat amb una barreja de rock, blues, R&B i free jazz, la banda, que en els seus inicis comptava amb Iggy Pop, va establir les bases del que més tard es coneixeria com a punk i rock alternatiu. Aquesta nova pel·lícula de Jim Jarmusch, reconstrueix l’història èpica dels Stooges, una de les millors bandes de rock de tots els temps. Presenta el context en què The Stooges van sorgir musicalment, culturalment, políticament i històricament, i narra les seves aventures i desventures, mostrant les seves inspiracions i les raons dels seus primers reptes comercials, fins a la seva arribada al Saló de la Fama del Rock and Roll (Festival de Canes)
FOTO: Mystery Train.
El gust d’en Jarmusch per les ‘pel·lícules puzle’, formades per històries diverses que transcorren en llocs i hores diferents es va fer palès especialment en els seus dos films següents. Mystery Train (1989) -amb Masatoshi Nagase, Steve Buscemi, Youki Kudoh, Nicoletta Braschi, Cinqué Lee, Tom Noonan, Tom Waits- explica tres històries successives (per cert, més entrelligades del que podria semblar) ambientades la mateixa nit dins i al voltant d’un petit hotel de Memphis: Lluny de Yokohama’, la primera, segueix dos adolescents japonesos el somni dels quals és visitar Graceland, la casa d’Elvis Presley; ‘En un fantasma’, la segona, una dona italiana fàcilment persuasible ha quedat atrapada en aquella ciutat esperant l’avió que la duà a casa amb el cadàver del seu marit, i, a la tercera, ‘Perduts a l’espai’, tres homes està perseguits per la llei per actes comesos sota els efectes de l’alcohol. La nit a la terra / Night on Earth (1991) – amb Winona Ryder, Giancarlo Esposito, Gena Rowlands, Roberto Benigni, Armin Mueller-Stahl, Rosie Pérez, Isaach De Bankolé, Béatrice Dalle…- implica cinc taxistes i els seus passatgers en trajectes per cinc ciutats diferents del món, començant al capvespre a Los Angeles i acabant a la matinada a Hèlsinki: alhora, a Los Angeles, una directora de càsting creu haver descobert la seva nova estrella en el jove conductor que la porta; a Nova York, un home que vol tornar a Brooklyn es veu obligat a substituir el taxista rus al volant; a París, una dona cega es converteix en el pitjor malson d’un conductor professional africà; a Roma, un taxista creu que ha arribat el moment de confessar-se quan li puja un sacerdot, i a Hèlsinki, un grup d’amics descobreix que el taxista té la història més tràgica de tots.
Les micro-històries han atret molt en Jarmusch, que, efectivament, les sol integrar en macro-relats; però també han donat peu a alguns curtmetratges, com la sèrie de curts titulats Coffee and Cigarettes – I (1986), II (1989) i III (1993), Palma d’Or del Curtmetratge al Festival de Canes- . Encara el 2021 va realitzar French Water, 9 minuts de cinema en què un cambrer, interpretat pel famós bigotut Leo Reilly, es manté dret amb una safata d’aigua mentre observa algunes convidades — Chloë Sevigny, Julianne Moore i Indya Moore — que passen l’estona després d’un sopar.
FOTO: Dead Man
A partir d’un cert moment, però, en Jim Jarmusch va començar a fer una aproximació al cinema de gènere, treballant-lo evidentment de manera molt personal, integrat al seu estil. Tot primer fou el western, amb l’oníric, gairebé màgic, murri, Dead Man (1995), en què en Johnny Depp és un comptable (sic!) de Cleveland, Ohio, que deixa la feina i fa cap a l’Oest americà, on acaba matant un home, cosa que el converteix en fugitiu i, perseguit per tres (tres!) caçadors de recompenses, topa amb un home estrany amerindi anomenat Nobody (Gary farmer), que el prepara per al seu viatge al món espiritual. Després va ser el torn del film de samurais, amb Ghost Dog: The Way of the Samurai (1999), amb en Forest Whitaker com a sicari de la màfia afroamericana guarnit a la manera dels antics samurais que es converteix en objectiu mortal de la màfia… En aquesta faceta diguem-ne “genèrica”, el cineasta hi ha obert (reeixidament, molt reeixidament), sengles (i separats) parèntesis, el primer dels quals va ser Flors trencades / Broken Flowers (2005), lúcida meditació generacional, amb el suport d’un repartiment de luxe en què trobem una Sharon Stone quirurgicament rejovenida, una madurissima Jessica Lange i, sobretot, un Bill Murray esplèndid, amb en Jarmusch mantenint-se fidel al seu estil pausat i tornant a regalar-nos un magistral domini del ritme cinematogràfic. En Bill Murray hi incorpora un solter empedreït que, en perdre l’última conquesta femenina, rep una carta anònima en què una de les seves antigues amants li fa saber que en va tenir un fill, fa vint anys. Apretat per un amic, detectiu aficionat, el “Don Juan” en hores baixes comença una recerca indolent de l’autora de la carta. I això el du a visitar antigues xicotes de joventut, en un trajecte al passat que el confronta inevitablement amb el present.
Tancat el parèntesi, va venir el “cinema negre”, amb Els límits del control / The limits of control (2009), titllat de ‘film d’acció sense acció’, de ‘nova exploració del llenguatge cinematogràfic’ i en el qual l’Isaach de Bankolé encarna un solitari misteriós, un estrany, que és a punt d’acomplir un encàrrec criminal i mentrestant es va trobant amb tot de personatges, interpretats per Alex Descas, Jean-François Stévenin, Luis Tosar, Oscar Jaenada, Paz de la Huerta, Tilda Swinton, Youki Kudoh, John Hurt, Gael García Bernal, Hiam Abbass i Bill Murray. I a continuació (però, certament 4 anys després, sembla que a causa de dificultats econòmiques per a tirar-lo endavant), una de vampirs: Només els amants sobreviuen / Only Lovers Left Alive (2013), on un músic underground (de nom ‘Adam’ -Tom Hiddleston-), deprimit i cansat de la direcció que ha pres la societat dels humans, es retroba amb la seva amant (de nom, sí, ‘Eva’ – Tilda Swinton-); però el seu amor, que ja ha perdurat molts segles, queda posat a prova en topar amb Ava (Mia Wasikowska), la salvatge i indomable germana petita de l’Eva. La crítica Imma Merino en va escriure: Aquests vampirs [l’Adam i l’Eva] viuen estranyats en el món contemporani, perplexos davant del rumb de la humanitat, i és possible imaginar que Jarmusch es reconeix en aquesta estranyesa fins a traspuar una certa misantropia (..) Jarmusch, tan fidel a ell mateix en el seu gust pels personatges solitaris, calms i nocturns, no s’acosta a l’univers vampíric per renovar el gènere fantàstic, sinó per dur-lo cap al seu cinema, tan personal i un punt entotsolat, però fascinant.
FOTO: Paterson.
I l’altre parèntesi: la gran, magnífica, Paterson (2016), sobre la qual Imma Merino en va dir Jarnusch va meravellar ahir el públic de Canes amb una poètica arrelada a la quotidianitat (..) La poètica de la vida ordinària de Williams Carlos Williams, del qual se n’escriuen versos a les imatges, vol ser la del film i d’alguna manera defineix el cinema de Jarmusch, que, amb Paterson, troba una expressió culminant i finíssima (..) Jarmusch vol fer un homenatge a la poesia dels detalls, les variacions i els intercanvis quotidians. És també una vindicació de la poesia pel fet que ajuda a viure, més que mai en aquests temps de misèria cultural (..) Magnífic Adam Driver (..); en Xavi Serra en va publicar magnífica (..) Una joia minimalista sobre la poètica de la vida quotidiana (..) Adam Driver, magnífic (..) La pel·lícula, en canvi, està plena de rimes consonants, repeticions en sèrie amb petites variacions que conformen un teixit líric poderós i subtil (..) És fàcil interpretar Paterson com un autoretrat del mateix Jarmusch i de la seva manera de contemplar el món i treure’n bellesa (..) Un cant a la tendresa tenyit d’humor i humanitat que demostra que el director segueix sent un vers lliure i indomable; i en Nando Salvà tampoc es quedà curt un gran film (..) L’ocasió perfecta per donar-li finalment un premi, la Palma d’Or, que fa temps que es mereix (..) La pel·lícula vehicula les seves nombroses reflexions de calat (..) a través d’una narració ancorada amb plàcida rotunditat en el terreny quotidià (..) Com de costum en el seu cinema, preferix comunicar-se a través de la repetició i la variació (..) La interpretació d’Adam Driver suggereix una insondable melancolia, l’existència de corrents emocionals profunds que circulen sota la càndida expressió de la seva cara (..) Paterson confirma el seu director com un humanista, un paio confiat en la bondat essencial de la gent i totalment convençut que fins i tot la vida més ordinària pot resultar un plaer (..) Un poema de rimes consonants i sense versos lliures (..). Sí, l’Adam Driver és en Paterson, que viu a Paterson, Nova Jersey, ciutat de poetes – des de William Carlos Williams fins a Allen Ginsberg – ara en decadència, treballa de conductor d’autobús als seus trenta anys, mena una vida normal al costat de la Laura, que persegueix amb entusiasme nombrosos projectes i experiències, i en Marvin, el seu bulldog anglès, i, cada dia, en Paterson escriu poemes en un quadern secret que sempre porta amb ell… Cinema extraordinari del que s’assaboreix veient-lo i t’acompanya per sempre més!
FOTO: The Dead Don’t Die.
No, la Palma d’Or no la hi van donar per Patterson, però al cap de tres anys li van concedir l’honor d’inaugurar el Festival de Canes, això sí, amb una de “terror”, una comèdia de terror, de zombis… The Dead Don’t Die (2019), ambientada a la petita, tranquil·la, adormida localitat de Centerville, on alguna cosa no va bé, perquè la lluna hi és omnipresent al cel, la llum del dia apareix en moments imprevisibles i els animals comencen a comportar-se de manera inusual, sense que ningú en sàpiga el motiu,una actualitat que esgarrifa la gent i té els científics preocupats, però tanmateix ningú no hauria pogut predir l’esdeveniment més estrany i perillós que aviat cau sobre Centerville: els seus morts s’aixequen de les tombes i ataquen salvatgement els vius per alimentar-se’n, cosa que desferma la batalla dels habitants de la localitat per la supervivència comença per als habitants de la ciutat, en què s’implica de ple, lògicament, el policia que interpreta Adam Driver, encapçalant el repartiment del film, curull d’amics i habituals del cineasta: Bill Murray, Adam Driver, Tilda Swinton, Chloë Sevigny, Steve Buscemi, Danny Glover, Iggy Pop, RZA, Selena Gomez, Tom Waits…
La recepció d’aquest film va dividir la crítica (i el públic) i, malgrat els seus elements (estilístics, de reflexió meta cinematogràfica, de sentit de l’humor…), deixà uns certa sensació que, als seus 66 anys, podia estar-se esgotant el filó creatiu (d’or, certament) d’en Jim Jarmusch. I de fet, ha tardat 6 anys a presentar un nou llargmetratge, que ha estat Father mother sister brother (2025), sobre el qual pesaven seriosos dubtes, especialment quan va transcendir que el cineasta l’havia presentat als seleccionadors de Canes i aquests la hi van rebutjar, tot i que el triomf (de crítica i premi) a Venecia 2025 va reviscolar-ne fortament l’interès entre els cinèfils.
FOTO: Jim Jarmusch, amb el Lleó d’Or (Getty Images)
Sobre Jim Jarmusch: a Tmdb, a Imdb, a Sensacine, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd, a Viquipèdia, a Wikipedia.
Filmografia de Jim Jarmusch disponible: a FilminCat, a Filmin.
Fonts d’aquest article: Imdb, AlloCiné, Viquipèdia, Wikipedia, Filmin, Festival de Canes.
———
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!