Club 7 Cinema

He quedat ben parat. Enguany que segueixo el Festival de Canes des de lluny, he experimentat una sensació estranya que havia experimentat cada any quan era allà. Jo en dic el col·lapse del primer dissabte de festival. A veure, arribes a Canes amb una perspectiva general de tot el que és previst que hi hagi i fins amb un cert triatge del que penses veure, atès que tot serà impossible. Jo solia privilegiar la Competició i, en la mesura del que era possible el Fora de Competició, pensava veure més o menys la meitat d’ Un Certain Regard, poca cosa de Sessions Especials, normalment res de Cannes Classics i molt rarament cap dels Curtmetratges. De la Quinzena dels Realitzadors, algun títol aïllat, i de la Setmana de la Crítica, feia anys que no en podia veure cap pel·lícula a la Croisette. Doncs bé, tot i saber-ho, el primer dia del certamen, que es projecta poca cosa, sols fer cap a tot; el segon dia, ja hi ha alguna cosa que topa amb el temps que has de dedicar a escriure la crònica o que es projecta en horaris incompatibles amb títols que no et vols perdre. El tercer dia, divendres, amb tot el Festival i l’off-Festival en marxa, el volum del que “et vas perdent” ja comença a ser important, els col·legues et parlen d’un o altre títol que “se t’ha escapat” (potser perquè vas fer una mala tria)… I tu, que ja portes un ritme intens de projeccions, cròniques; ja comences a anar endarrerit de son… El cos ja se’n recorda poc del que era el teu ritme vital abans del Festival. Així és com arribem al dissabte. I a mi, sempre em solia venir “la crisi del primer dissabte de festival”: una sensació d’estar aclaparat, absolutament derrotat pel certamen, que a penes fas cap a una petita part… i no pots invocar les forces, perquè ja notes uns primers, incipients, símptomes de cansament físic. Però res, l’endemà diumenge, a frec de l’equador del certamen, el mal rotllo s’esvaeix. Encaixes el que ja sabies (que veus el que pots i és ben clar que no pots fer cap a tot, que has triat, per bé i per mal… i que la mena de cansament és del tot inherent als festivalers) i, com si res, encares amb aquella alegria de qui gaudeix amb el que fa, el que queda de Festival, que encara és molt.

No cal que us digui que aquests dies són molts els records que em vénen al cap. Vint-i-cinc anys d’una cosa que ha estat important per a un, no s’esborren de la memòria emocional. Però esclar, de la mateixa manera que recordo vivament aquells matins al voltant de les vuit, assegut a la butaca de la sala Lumière, parlant amb la Imma o en Jordi, comentant alguna pel·lícula, repassant el programa del dia, empassant-nos la saliva (o tot al contrari) quan ve aquell crític tan saberut i pesat a donar lliçons als seus col·legues que tenim invariablement asseguts al davant..; de la mateixa manera que recordo aquelles baixades al menjador, aprofitant l’escletxa entre escriure la crònica i la projecció del Regard d’havent dinat, o les cues per entrar a les projeccions, amb els diàlegs amb uns i altres; de la mateixa manera que em vénen al cap els sopars amb l’Atsuko, amb els espanyols, etc; de la mateixa manera he recordat “la crisi del primer dissabte de festival”. Però el cas és que aquest any, a casa, també l’he tinguda… Argggggggg!

Sí, ahir estava ben col·lapsat. Sé que no puc fer el seguiment de les “seccions paral·leles”, perquè la dedicació que faig a la Competició em gasta el temps de què disposo. I vaig cansat, perquè des de dimecres passo moltíssimes hores davant de l’ordinador. Però això que els que són a Canes piulin sobre films Fora de competició, Regard, Quinzena o Setmana de la Crítica i jo anar parant atenció només a la Competició, em fa l’efecte que me n’estic quedant massa lluny. La sensació d’aclaparament ha estat com la que passava a Canes. Avui miraré de fer un petit cop d’ull a aquestes altres seccions (ahir a la tarda ja me’n vaig fer un, no publicat); però les cartes estan jugades i sé que encara queda molt de Festival i ens ho podem passar prou bé, anar seguint els films en concurs, que és l’objectiu principal d’aquests Ressons de Canes. És a dir, té tot l’aire que també he passat una “crisi del primer dissabte de festival”

---