Club 7 Cinema

El 1981, el jove Àngel Quintana va quedar exempt d’anar a fer el servei militar per allò que en dèiem ‘excedent de cupo’. Dos anys després, amb una mica més de vida i havent recollit quatre calerons per a emprendre l’aventura, se n’anà amb l’amic Miquel Riera gairebé 1 any a París, a fer una ‘mili’ especial, d’immersió cinematogràfica i cultural en aquella ciutat, carregat de lectures, sobretot d’Honoré de Balzac. D’aquella vivència en parla al llibre ‘Sempre tindré París‘, editat per L’Avenç.

Jo vaig conèixer l’Àngel Quintana més tard, quan ja feia un temps d’aquella estada a París i encara més dels anys de joventut que surten reflectits en el llibre. El seu pare, Narcís Quintana, havia passat per un magatzem de granes de Malgrat, on tot parlant amb el malaguanyat Joan Torrent, del Cineclub Garbí, li va comentar la passió pel cinema del seu fill. D’aquí vingué que el cineclub programéssim l’entremaliat curtmetratge “Underworld” que, produït per Josep Maria Forn i dirigit per Antoni Martí, adapta un conte de Quim Monzó a ‘Uf! va dir ell’. L’Àngel Quintana, que hi estava ben implicat, va venir a la projecció del film al Centre, de Malgrat, i així és com ens vam conèixer -per cert, l’èxit del curt va se tan gran que uns mesos després el vam tornar a projectar, davant de centenars i centenars d’espectadors, al cinema a la fresca de la Festa Major de Sant Roc-. Això devia ser a mitjans anys vuitanta. Tot seguit, va venir el rodatge, l’estrena i la projecció del film “Una nit a Casa Blanca” (1987) que, amb guió d’Àngel Quintana i dirigit per Antoni Martí, van protagonitzar Emma Vilarasau i Carles Pongiluppi. Una aventura que vam seguir molt de prop mitjançant les pàgines d’ ‘El Punt Diari’, veient-ne l’estrena i passant-ne la pel·lícula. L’amistat amb l’Àngel (i en Paco Vilallonga i posteriorment també amb l’Imma Merino i l’Eulàlia Iglesias), però, es va afaiçonar al Festival de Canes. Era el maig de 1989, jo hi debutava com a ‘cronista’, n’estava meravellat (per l’ambient, la publicitat, els famosos, les pel·lícules…) i prou despistat… em van trobar l’Àngel i en Paco i em van guiar del tot. L’any següent ja vaig acabar apuntant-me al seu equip de viatge festivaler. L’estiu de 1989, amb en Quintana treballant a ‘El Punt Diari’, jo vaig anar al Festival de Cinema de Barcelona, que ells no podien cobrir (per mor de l’època de l’any que era), pel que, fruit d’aquella coneixença, em va demanar si en podia assumir jo la cobertura (tot i que les meves cròniques telefòniques me les recolliria una noia que es deia -i es diu- Imma Merino…). D’aleshores ençà hi ha hagut una llarga i prolífica relació, que passa també per la meva incorporació al Col·lectiu de Crítics de Girona, compartir Junta Directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (amb alguna feina conjunta com la d’implicar l’Associació amb el ‘Seven Chances’ del Festival de Sitges), un breu període que vaig col·laborar amb els crèdits de lliure configuració (cinema) de la Universitat de Girona, quan l’Àngel ja n’era professor, igualment les tasques compartides per tirar endavant el Cine Truffaut, de Girona, i, sense dubte, la vivència conjunta del Festival de Canes es pot dir tots els 25 anys que jo hi vaig anar. És així que he pogut (diria jo) conèixer bé l’Àngel Quintana cinèfil, crític de cinema, home de cultura, periodista, professor universitari, amant del coneixement, prospector perpetu del que hi ha en les imatges, en les posades en escena… Però desconeixia o no en sabia prou de la seva etapa juvenil i de l’aventura parisenca que el llibre ‘Sempre tindré París‘ m’ha permès descobrir.

La formació d’en Quintana com a crític ve de lluny, comença molt abans de l’estiu de 1983, en què se’n van a la ciutat de la llum, i, d’acord amb el seu tarannà curiós i intel·lectual, es pot dir que encara no ha acabat, ni acabarà, de com és obert d’esperit en interrogar les pel·lícules en particular i l’art en general. Però sense dubte, entre aquell estiu del 1983 i el maig de 1984, veient, en sales de repertori parisenques i a la Cinémathèque, un munt de clàssics (inèdits a l’Estat Espanyol, a l’època), tenint ben presents grans obres literàries d’escriptors francesos, es va forjar ben sòlidament com a crític i com a home de cultura. Llegint les pàgines de ‘Sempre tindré París‘ n’anem seguint el procés, per demés, entre dubtes juvenils i generacionals i experiències humanes iniciàtiques i singulars (la trobada amb l’ambaixador, el peculiar primer company de pis, la supervivència en un rònec apartament que lloguen i on s’estaran, les -poques- coneixences que fan i les connexions gironines que els hi porten, les passejades pels carrers de la ciutat i les seves evocacions artístiques, els esdeveniments culturals de què són contemporanis -a algun dels quals hi assisteixen-…).

El relat avança més o menys cronològicament, però té continus ‘inserts’ que van enrere o endavant en el temps, convertint-se en autèntiques memòries tant d’aquells anys de joventut, en què encara hi havia l’esperança de canvis socials, polítics, culturals…, com de la seva història més recent (mal sigui amb simples pinzellades narratives). Hi trobem així, una petita crònica del que va ser el finals de la dècada dels setanta i el desencís dels anys vuitanta per a joves inquiets de vint anys (l’arribada de l’haixix, la caiguda d’amics en la droga, la llibertat sexual…). I com, en el cas de l’Àngel, el cinema i (no paro de dir-ho, perquè és així) la cultura en general esdevé un objectiu que l’omple en la vida, malgrat els esforços que li comporta.

Lògicament, dos capítols del llibre estan dedicats, respectivament, a La Cinémathèque i a la revista ‘Cahiers du Cinéma’, absolutament claus en la conformació de la personalitat crítica de l’Àngel (potser l’últim ‘cahierista’, com li va dir en Joaquim Jordà). Ens ofereix l’oportunitat de conèixer-li una mica la seva personalitat com a escriptor de cinema, les seves afinitats i les seves disconformitats (novament, viatjant en el temps, anant des del primer exemplar de la revista que va comprar a Canes, al seu pes personal perquè molts anys després s’edités el ‘Cahiers du Cinéma’ d’Espanya, posteriorment evolucionat a ‘Caimán, cuadernos de cine’). Als diversos apartats de ‘Sempre tindré París‘, s’aprofita qualsevol ocasió per a parlar a fons de certs cineastes i d’alguna de les seves pel·lícules, reflexions que pauten la maduració intel·lectual de l’Àngel.

Ben documentat, el llibre ens va informant de la Història de París dels darrers segles, de la Història de les sales de cine, ressegueix acuradament la topografia no turística de la ciutat i per moments se’n converteix en una mena de guia (que es mereix un viatge a París, amb plànol inclòs).

I com que l’Àngel Quintana se n’acomiada des del bar Medusa de l’Escala, on sol practicar la ‘cultura de xiringuito’, l’únic que lamento és no haver-me llegit aquest llibre tan interessant precisament allà, al Medusa escalenc, tot prenent alguna beguda, acompanyat pel mar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!