Fóra un propòsit encomiable gastar moltes energies a “salvar el cinema”, entès sobretot com a art. De fet, en bona mesura, tots els que arreu estem per les obres de creació ja hi fem la nostra modesta contribució, si és que acceptéssim que corre perill de mort, aquesta mena de cinema. Però no és d’això que ara vull parlar; sinó d’una cosa més casolana, nostra: el mot “cinema”.
En la nostra llengua tenim els dos termes: “cine” i “cinema”. Tanmateix, els mitjans de comunicació en català tendeixen cada cop més a menystenir “cinema” i a quedar-se només amb “cine”. Sense anar més lluny, avui, en veure la portada de l’Avui m’he endut l’agradable sorpresa de trobar-hi la paraula “cinema” que el diari bandeja sistemàticament. No cal dir que a la màquina dialectitzantment castellanitzadora d’El Periódico, ho té ben magre, el pobre “cinema”. Però no fóssim reduccionistes, la tendència està ben estesa en el global dels nostres mitjans.
De motius, se’n poden trobar diversos. D’entrada, al final del franquisme, el terme usat per la immensa majoria era en castellà. És a dir, així com les cartes ens arribaven al “bussón” i per mar només viatjàvem amb “barco”, igualment anàvem al “cine” -que, sobretot a l’àrea de Barcelona, es pronunciava amb e tancada-. Durant la transició, va anar agafant volada la paraula “cinema”, sobretot en registres més formals i als mitjans, de manera que s’aconseguí, si més no, una certa penetració del mot fins en les capes populars, com ha passat amb “bústia” i Déu n’hi do també, amb “vaixell”. Com que el Diccionari de la Llengua Catalana accepta les dues paraules, no hi ha cap problema que, fins en registres formals i mediàtics, se les faci servir, totes dues; però aleshores apareixen alguns problemes, com s’està comprovant. En algunes ocasions, com que és més llarg “cinema” que “cine”, s’acaba agafant la més curta, especialment en titulars -per exemple, en el cas esmentat de l’Avui d’avui, en portada han posat “A Catalunya, ni la recessió fa anar al cinema” i, a l’interior, “Ni la crisi fa anar al cine” (el tamany del tiluar fa que no hi càpiga la terminació “-ma”)-. L’altre problema -i ben gros- és que “cine” s’assembla més al terme que habitualment usen els castellanoparlants -per al quals, jo diria, “cinema” pertany a un registre formal-culte.
Nosaltres no ens podem permetre el luxe d’anar prescindint de paraules. Em sembla que “cinema” havia penetrat prou als àmbits on ho havia fet, com perquè ara ho deixem córrer. Alhora, sóc ben conscient que el lèxic s’enforteix quan més sentit té l’ús que en fem. Per tant, jo proposo modestament, sense tenir cap mena d’autoritat en termes lingüístics i, per tant, com a simple parlant del català, proposo el següent:
Usar “cine” per a designar les sales. Dir “Me’n vaig al cine” està molt ben arrelat i potser val la pena abonar-ho, defensar-ho, estendre-ho, molt més que no pas “Me’n vaig al cinema”, que si bé és correcte, té com un punt de forçat. En aquest bloc, és el criteri que tinc: parlar de “cine” quan faig referència estrictament a les sales on es projecten les pel·lícules i, per tant, on millor es gaudeix l’art del cinema.
Usar “cinema” per a designar-ne l’art, la cultura, la indústria, el comerç i el sector professional. Així, parlaríem de “Llei del cinema”, de les “revistes de cinema”, dels “distribuïdors de cinema”, dels actors i les actrius de “cinema”.
Si algun filòleg o autoritats en matèria de llengua arriba a llegir aquestes ratlles que estic escrivint, potser em titllarà de “diglòssic” o de caure en alguna mala pràctica. I no seré jo qui els contradiré. Però humilment, si més no en aquest bloc, brego perquè no perdem ni “cine”, ni “cinema”. I considero que, potenciant l’ús de la primera per a designar-ne el caire més popular, i el de la segona, el més formal, aposto per la preservació viva dels dos mots, d’acord amb la pràctica lingüística a què havíem arribat, abans que -fins i tot a l’Avui– comencés la frivolitat d’escapçar-nos la llengua.
P.S.: o sigui que, d’acord amb la meva proposta, a la portada de l’Avui d’avui, hi haurien posat, com a dins, “cine” i no pas “cinema”. Però, en canvi, centenars i milers de vegades, als darrers mesos, hauríem llegit la paraula “cinema”, ben desapareguda del mapa en el mitjà que es diu “pensat i fet en català”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!