Club 7 Cinema

De “Romería“, de Carla Simón se’n diuen coses com aquestes:

una pel·lícula molt més elaborada i arriscada / la bellesa i la humanitat de la pel·lícula / un poema punyent però també ple de calidesa / revelació de la dimensió poètica i somiadora del cinema de Carla Simón / entre el somni i el record, la càmera és allà per intentar comprendre / el més bonic retrat que hom pot imaginar de la seva gran directora / és prova que Simó és una cineasta. Als 18 anys ella i el seu personatge volien estudiar cine. Avui existeix “Romería” / una pel·lícula bonica i sòbria que desenvolupa amb un lirisme contingut una història sobre els absents / un lleuger gir cap al realisme màgic somiador a la segona meitat de la pel·lícula és una sorpresa de Simón / un llargmetratge pensatiu i força encantador / …

FOTO: “Romería” (© Quim Vives – Ad Vitam)

De Carla SIMÓN, “Romería“.

Producció: País Valencià, Espanya, Alemanya. Any: 2025. Durada: 1h55. Llengües: espanyol, català, gallec, francès

Sinopsi: La Marina té 18 anys i viatja a Vigo per conèixer la família del seu pare biològic, que va morir de sida, igual que la seva mare, quan ella era molt petita. A través de les trobades amb els oncles, les tietes i els avis, la noia intenta reconstruir un relat dels seus pares, però tots senten massa vergonya cap als conflictes de drogues de la parella, cosa que la Marina els fa present amb la seva presència. Serà la història d’amor adolescent que viu amb el seu cosí la que permet reimaginar els seus pares i connectar-hi. D’aquesta manera, inventa un conte, gràcies al diari de la seva mare, que l’allibera de l’estigma que la seva família sent per ells i compleix el desig d’entendre el passat…

Amb: Llúcia García (Marina), Mitch (Nuno), Tristán Ulloa (Lois), Alberto Gracia (Iago), Miryam Gallego (Olalla), Janet Novás (Xulia), José Ángel Egido (l’avi), Marina Troncoso (l’àvia), Sara Casasnovas (Virxinia), Celine Tyll (Denise).

FOTO: “Romería” (Festival de Canes).

Ressons de la projecció del film:

NOTA: excepcionalment, reprodueixo íntegrament els articles, perquè no se’n perdi res, malgrat que això comporti reiteracions d’un a altre escrit, que ja disculpareu. Igualment, demano disculpes perquè no he traduït al català els textos en estranger, perquè ara mateix no disposo de temps per fer-ho.

Belles paraules, que conviden a veure la pel·lícula

Paco Vilallonga, la crònica per al Diari de Girona: «Romería»: la brillant culminació de la trilogia autobiogràfica de Carla Simón / La pel·lícula ha tingut una càlida recepció en la projecció oficial d’aquest dimecres a Canes /  Aquest dimecres ha estat el gran dia de Carla Simón a Canes. La directora catalana ha presentat a competició la seva nova i esperadíssima pel·lícula “Romería”, tres anys després de guanyar l’Ós d’Or a Berlín amb “Alcarràs”. En la primera sessió de gala de la vuitena jornada de la secció oficial competitiva -l’avantpenúltima de l’edició d’enguany- Simón i el seu equip, amb els actors Llúcia Garcia i Mitch i les productores María Zamora i Àngels Masclans al capdavant, han desfilat per la mítica catifa vermella del Palais de Festivals, on han estat rebuts com és tradicional per la Presidenta del Festival, Iris Knobloch i pel delegat general Thierry Fremaux / La pel·lícula ha rebut una càlida ovació al final de la projecció, una rebuda molt positiva amb nou minuts d’aplaudiments que la cineasta, visiblement emocionada i “sobrepassada”, ha agraït: “quan expliques històries tan properes no saps mai com les rebrà la gent i sento el vostre caliu”/ “Romería” és el tancament de la trilogia autobiogràfica de Carla Simón i és també la seva pel·lícula més madura. És una obra que suposa un salt endavant en la seva trajectòria com a directora, perquè més enllà de seguir investigant els seus orígens i la història dels seus pares -morts de sida a principis dels 90-, s’hi percep un canvi estilístic. Passem del registre naturalista i transparent de “Estiu 1993” i “Alcarràs” a una pel·lícula molt més elaborada i arriscada en el seu aparell formal, i en la que juga també amb un component metacinematogràfic que la fa més rica i complexa. I en la recerca dels seus orígens, és la pel·lícula en la que el despullament emocional es fa present d’una forma més directa i sense filtres / “Romería” s’estructura en forma de capítols d’un diari personal. Aquesta reconstrucció es fa a partir de les cartes que la mare de Carla Simón va enviar a una cosina i que serveixen de fil conductor narratiu del viatge que la directora va fer a Vigo quan tenia divuit anys, l’estiu de 2004, per retrobar-se amb la família del seu pare biològic. En aquell viatge, va recórrer els espais i paisatges en els que havien viscut els seus pares a finals dels anys 80, abans que la sida trunqués sobtadament les seves vides / Però a partir de cert moment, la pel·lícula s’articula en dues dimensions en paral·lel, quan els records es transformen en imatges i ens endinsem íntimament en la vida dels seus pares. De sobte, l’actriu que interpreta a la jove Carla Simón de principis dels 2000 -la debutant Llúcia Garcia, tot un descobriment- és també qui interpreta la mare de Carla Simón dels 80, en un joc de dimensions temporals que recorda moltíssim el que va fer la directora Céline Sciamma a “Petit maman”, un dels referents clars del film juntament amb “Un estiu amb Mònica” d’Ingmar Bergman, per la sensualitat i llibertat que mostren les imatges dels anys 80 / “Romería” és una recerca apassionant sobre la memòria i també del poder de les imatges per recrear aquesta memòria imaginada. I és també un retrat generacional, d’un temps en que viure al límit formava part d’una certa idealització de la llibertat individual portada a l’extrem / Però potser el més interessant és com aquest procés de recerca de la pròpia identitat se’ns mostra en paral·lel a la construcció de la mirada cinematogràfica de la directora. Mentre filma els espais i paisatges on van viure els seus pares, la jove Carla Simón està naixent també com a cineasta, està articulant la seva percepció sobre la realitat, i està buscant la seva forma d’acostar-se a aquesta realitat a través de la càmera / A més, i en això hi ha una sorprenent connexió amb “Sound of falling” de Mascha Schilinski, també vista a Canes, a “Romería” hi ha una reflexió sobre la pervivència dels espais com un lloc de connexió entre persones de diferents generacions, com si les presències impregnessin aquests espais i permetessin reviure les vivències dels familiars o amics.

Xavi Serra, la crònica per al diari Ara: Carla Simón toca el cel de Canes amb la magnífica ‘Romería’ / La directora barcelonina presenta a la competició oficial del festival la seva pel·lícula més lliure i poètica / El 2016, un any abans de dirigir Estiu 1993, Carla Simón va fer un curtmetratge, “Llacunes”, a partir de textos de les cartes que conservava de la seva mare, Neus Pipó, morta a causa de la sida el 1993, i d’un fragment de pel·lícula domèstica en què apareixia una Pipó jove i despreocupada traient-se la son de les orelles. Una dècada després, convertida en la cineasta catalana de referència per a una nova generació de directors, Simón torna a les cartes de la seva mare, convertides ara en frases del diari matern que una adolescent llegeix durant un viatge a Galícia per conèixer la família del seu pare, que va morir quan ella era petita, igual que la mare. L’anhel de posar imatges a la història d’amor dels pares i, sobretot, de saber qui eren aquelles persones que no recorda recorre “Romería”, el tercer llargmetratge de Simón, la darrera entrega de l’extraordinari univers que la directora ha construït a partir dels seus materials familiars íntims / Estrenada aquest dimecres a la competició oficial del Festival de Canes, la plataforma de llançament més important que pot tenir una pel·lícula al món, “Romería” és la nova confirmació de l’immens talent de Simón com a directora a la caça de la veritat emocional dels personatges, però també la revelació de la dimensió poètica i somiadora del seu cinema. Una pel·lícula més madura i atrevida que “Estiu 1993” i “Alcarràs”, i que obre noves portes cap a registres que s’escapen del realisme estricte de les seves dues primeres pel·lícules / Val a dir que aquesta reinvenció es fa esperar: abans hi ha una primera hora i mitja en què “Romería” segueix els esforços de la Martina per trobar el seu encaix en la família del pare i, al mateix temps, encaixar les versions que va obtenint sobre la història dels seus pares, totes diferents i contradictòries. Com “Estiu 1993”, la pel·lícula traça un viatge interior a la recerca de la identitat pròpia en relació als altres, escenificat de manera sensible i profunda; però també explora, com “Alcarràs”, les dinàmiques internes d’una família, en aquest cas benestant i disfuncional. I sense perdre la mirada de classe, com demostra la sensacional escena dels nets fent cua perquè l’avi reparteixi la propina dels dies de festa. Simón ho té clar: la identitat no es compra ni es ven / Els debutants Llúcia Garcia i Mitch aporten frescor i desimboltura a un repartiment molt coral d’actors professionals que Simón orquestra amb saviesa, barrejant diferents colors interpretatius en una composició final molt equilibrada on potser destaca sobretot el treball del també director Alberto Gracia, que interpreta un dels tiets de la protagonista. A diferència dels films anteriors, no hi ha catarsi entre llàgrimes ni bufetades de dignitat, però si una escena que ja figura entre les millors d’aquesta edició del festival: la fabulosa –en tots els sentits– coreografia a ritme de ‘Bailaré sobre tu tumba’, de Siniestro Total, que serveix de clímax emocional de la sentida reivindicació que fa Simón de la generació vital, hedonista i lliure dels seus pares, arrasada per l’heroïna i la sida. És el moment més polític, més poètic i, al cap i a la fi, més cinematogràfic d’una pel·lícula amb la qual Carla Simón alça el vol per tocar el cel de Canes.

Imma Merino, la crònica per al diari El Punt Avui: S’ha de dir que en quasi totes les sessions de gala a la sala Lumière, amb els equips de les pel·lícules i la gent de les seves productores, hi ha llargs aplaudiments al final de la projecció. A vegades, però, pots percebre una resposta especialment càlida per part del públic assistent que s’afegeix a l’entusiasme incondicional dels implicats en el projecte. Aquest va ser el cas de “Romería”, amb la qual Carla Simón, embarassada de vuit mesos, ha entrat per la porta gran a la secció oficial competitiva del festival de Canes, on ha dut el seu tercer llargmetratge després de triomfar a la Berlinale amb els dos anteriors: “Estiu 1993” i “Alcarràs”. Ho ha fet demostrant la seva sensibilitat per filmar els cossos i els llocs, la determinació a fer un cinema que parteix de la vida pròpia per transformar-la en una ficció sobre l’experiència de viure que ens interpel·la, arriscant-se a transitar del realisme a un món imaginari, somiat, que s’encarna amb una sorprenent naturalitat / Carla Simón presenta “Romería” (amb participació catalana en la producció liderada per la també distribuïdora Elàstica Films) com una pel·lícula que explica el viatge (en un altre estiu, del 2004) que una noia catalana de divuit anys (Marina Piñeiro Torrent) fa cap a Vigo per conèixer-hi la família del seu pare biològic, qui, com la seva mare, va morir a causa de la sida quan ella era petita. És així que pot intuir-se que, amb el nom de Marina, es reprèn d’alguna manera el personatge de Frida, que, com s’explica a “Estiu 1993”, va ser criada per l’oncle matern i la seva dona (els seus altres pares) en un poble de la Garrotxa. Marina, el nou ‘alter ego’ de Simón que du amb ella una càmera i manifesta la voluntat d’estudiar cinema, vol trobar-se amb els seus avis i oncles paterns (també ho farà amb cosins) amb un desig de coneixement en la recerca i la construcció de la seva identitat: “Per saber d’on ve, per fer-se’n una idea d’una altra memòria familiar, per estar al lloc on els pares van viure la seva història d’amor”, ha declarat la cineasta a aquesta cronista / Marina llegeix el dietari que la seva mare biològica va escriure en català (feia molt de temps, des que Marc Recha va presentar-hi el 2001 “Pau i el seu germà”, que no se’l sentia en la secció oficial de Canes, a banda del fet que “Romería” sigui parlada majoritàriament en castellà i una mica en gallec) mentre, vivint a prop de Vigo, es lliurava a l’amor i a la droga. Vol saber més, però la seva desconeguda i benestant família gallega no està gaire disposada a parlar. Els avis no ho fan per la vergonya que encara senten pel seu fill drogoaddicte mentre segueixen volent amagar que va morir a causa de la sida. Les dues ties tampoc no diuen res i els dos oncles expliquen coses diferents sobre el germà mort, del qual Marina descobreix que, sense que tampoc consti en el registre de defunció que va tenir una filla, va morir més tard del que li havien dit: On era si no recorda haver-lo vist? La cineasta considera que “Romería” és una pel·lícula sobre la memòria: “De fet, sobre la subjectivitat de la memòria perquè cadascú recorda les coses a la seva manera, no ho recorda tot i a vegades tampoc no vol recordar.” Ho diu amb la consciència que sempre hi haurà forats en qualsevol història, en tota memòria: un trencaclosques que no es completarà mai. De fet, reconeix que el film surt de la pròpia frustració de no saber quasi res dels seus pares, sobretot a través d’ells mateixos: “Però també surt de la possibilitat de crear una memòria mitjançant el cinema, amb les seves imatges i el poder que té per inventar allò que no podem veure, que no tornarà.” És així, que a partir d’una revelació d’un cosí, Marina entra en un món imaginari on es fan visibles els seus pares ‘amagats’. Aleshores, amb una invocació a “Un estiu amb Mònica” d’Ingmar Bergman, la pel·lícula agafa una gran volada. No només ‘retornen’ els seus pares biològics, imaginats o somiats amb una gran generositat moral, sinó alguna cosa d’aquell Vigo de finals dels anys vuitanta en què van emergir grups de rock i circulava la heroïna / Una de les coses de les quals Carla Simón està més satisfeta és d’haver ‘trobat’ l’actriu, Llúcia Garcia, protagonista de la pel·lícula: “Feia uns quants mesos que buscàvem qui podia encarnar Marina. A la Llúcia la vam veure al carrer per Barcelona. Sortia d’un autobús havent fet una excursió amb el Cau d’escoltes. La vam parar i li vam dir si a l’endemà volia fer una prova de càsting. Crec que vam encertar-la considerant, a més, que, per així dir-ho, fa un doble paper havent de representar actituds molt diferents.” Es pot donar la raó a Simón, com també pel que fa a la seva idea que, havent-hi treballat molt, funciona la barreja entre actors professionals (Tristán Ulloa, José Ángel Egido, Janet Novas i fins el jove cantant i guitarrista de rock Mitch Robles) i naturals. Mentre que a “Alcarràs” tots els actors no eren professionals, a “Estiu 1993” també va barrejar professionals i ‘naturals’, en aquest cas sobretot dues nenes sense cap experiència prèvia al cinema. El seu mètode per crear la versemblança de les seves famílies de ficció (més o menys inspirades en les reals de la cineasta) és que, abans del rodatge, els actors convisquin com si realment fossin familiars. Sobre la que apareix a “Romería”, diu que és diferent a les de les dues seves pel·lícules anteriors: “Això era un repte, però el cas és que tenia ganes de mostrar un altre tipus de família, amb dinàmiques diferents i a vegades fins i tot divertides”, explica la realitzadora / Carla Simón ha superat, a “Romería”, els reptes plantejats i seria bonic que el jurat presidit per Juliette Binoche reconegués la bellesa i la humanitat d’una pel·lícula de la qual també cal destacar l’esplèndida fotografia d’Hélène Louvart.

Nando Salvà, la crònica per al diari El Periódico: ‘Romería’, el final de cicle de Carla Simón, commou a Cannes / La directora d’‘Estiu 1993’ i ‘Alcarràs’ competeix per la Palma d’Or amb una nova indagació cinematográfica de la seva pròpia biografia i la dels seus pares, un poema punyent i ple de calidesa en memòria de les famílies trencades / Carla Simón va arribar a Cannes embarassada. Molt. Se suposa que ha de sortir de comptes d’aquí un mes, però com que els segons fills solen arribar abans del previst –així ho asseguren els que en saben–, ha viatjat al certamen amb una llevadora. “Si de sobte donés a llum a l’alfombra vermella, seria una cosa mai vista en la història dels festivals, però prefereixo que la primera a fer-ho sigui una altra”, feia broma la barcelonina, que estava embarassada de quatre mesos del seu primer fill quan, fa tres anys, va recollir l’Os d’Or a la Berlinale gràcies a “Alcarràs” (2022) / Abans d’aquest premi, Simón havia obtingut innombrables recompenses –el guardó a la Millor Òpera Prima al certamen berlinès, la Biznaga d’Or al Festival de Màlaga, tres premis Goya– gràcies al seu primer llargmetratge, “Estiu 1993” (2017), i per això li deu haver agafat costum al fet que cada estrena l’obligui a afegir lleixes a la seva vitrina. ¿Imposa aquest hàbit de guanyar premis certa pressió davant la presència del seu tercer llarg, “Romería”, al concurs de Cannes? / “No –respon–. Al treballar en el segon llargmetratge sí que vaig sentir un gran temor de decebre, perquè sentia que encara tenia molt a demostrar. Ara ja m’he provat a mi mateixa que soc un cineasta, i m’he sentit molt lliure a l’hora de provar coses noves. Crear des d’un lloc segur em resulta molt avorrit”. Les seves paraules ajuden a explicar per què la nova pel·lícula probablement sigui la menys indiscutible de les tres pel·lícules i alhora, gairebé segur, la més valuosa; l’ambició i el risc no només possibiliten aquesta paradoxal dualitat, sinó que l’afavoreixen / “Romería”, recordi’s, és una nova entrega –potser la final– de la indagació cinematogràfica que Simón fa anys que fa en la seva biografia i en la dels seus pares, tots dos morts quan era nena per culpa de la sida i de l’heroïna. A “Estiu 1993”, va recrear la seva infantesa amb els seus oncles; a “Alcarràs” va explicar la història d’una família composta per tres generacions d’agricultors inspirada en la de la seva pròpia mare; en els últims anys, ha dirigit dos curtmetratges: a “Después también” (2018) va explorar l’estigma del VIH, i a “Carta de mi madre para mi hijo” (2022) va imaginar un contacte gairebé místic entre la progenitora, a qui amb prou feines va conèixer, i la criatura que estava a punt de tenir. Aquesta pel·lícula es va inspirar en part de la correspondència deixada per la mare de Simón abans de morir. En certa manera, “Romería també”. “El cine que he fet fins ara m’ha servit per entendre’ns millor a mi mateixa i a la gent que estimo; de fet, per a mi filmar té molt d’acte d’amor. En qualsevol cas, sento que Romería representa un tancament de cicle. És hora d’emprendre un altre camí artístic”/ La pel·lícula explica com una jove arriba a Vigo a buscar el certificat de defunció del seu pare i, mentre espera el tràmit burocràtic, passa uns dies amb aquesta família paterna que amb prou feines coneixia; a través dels seus oncles i avis, la jove mira d’esbrinar qui van ser els seus progenitors i com va ser la seva història d’amor, però la vergonya que aquests familiars senten a causa de la drogoaddicció de la parella s’encarrega d’impedir-ho / El relat va fent salts temporals entre la primera dècada del nostre segle i els anys 80 del passat, i alternant una manera narrativa eminentment realista amb un incursió tan sorprenent –per inusual en el cine de la seva directora– com enlluernadora en el món oníric i la fantasia visual i sonora; i és a través d’aquests dos recursos que “Romería” obté el seu èxit creatiu més gran, la seva capacitat per oferir un retrat íntim que alhora és polític i la crònica d’una tragèdia familiar que també és generacional, i per fer-ho sense caure en el discursisme, el tremendisme o la romantització / D’aquesta manera “Romería” posa els punts sobre les is a la que continua sent la versió oficial sobre la Transició, un temps massa sovint recordat com un conte de fades malgrat que en el seu transcurs, per exemple, la droga es va emportar massa vides / “Els estralls que van causar l’heroïna i la sida als anys 80 és una cosa de la qual el cine espanyol ha parlat molt poc, i crec que això també és memòria històrica que cal mantenir viva”, assegura Simón. “Totes aquestes víctimes ignoraven les conseqüències del que estaven fent, i inconscientment van posar el país potes enlaire perquè van trencar amb una societat extremadament rígida i van qüestionar tots els valors establerts”. El resultat és un poema punyent però també ple de calidesa en memòria de les famílies trencades, i de tantes vides que van poder ser però no van ser.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Des de las primeras imágenes tenemos la sensación de que alguna cosa regresa, vuelve algo que es inherente al cine de Carla Simon. Desde las primeras frases en off de Marina -Llúcia Garcia- sabemos que nos vamos a situar en la otra cara del mundo mostrado en “Estiu 1993”. Estamos en un verano del 2004 menos luminoso que nos remite a otros veranos situados antes de 1992, junto al mar Atlántico, en Vigo. De nuevo, el tema que articula la película no es otro que la familia. Carla Simon nos habla de la familia que no conoció, de aquellos abuelos que se ocultaron, de aquellos primos de los que no oyó hablar, de un padre del que siempre ha sabido muy pocas cosas, del que ha ignorado incluso la fecha de su muerte porque fue ocultada. Como en “Alcarràs” se van mostrando las diferentes capas del universo familiar. Están los primos de la edad de Marina, los niños que juegan al margen de los adultos, las tías y los tíos, pero también está la matriarca y el patriarca de una familia rica que ha sabido ocultar la realidad y refugiarse en su propio silencio. El patriarca calla, pero otorga, la matriarca protesta, pero se resiste a traicionar los principios de su vieja y ancestral moral. También como “Alcarràs”, todo depende de un certificado. En este caso, el papel existe, pero fue modificado y sin ese papel Marina -alter ego de Carla Simon- no podrá ir a estudiar cine al extranjero, pero que nada certificará su origen, ni su orfandad / En “Romería” hay dos cámaras. La primera es la de una joven Marina que recorre los espacios que le fueron vedados en su niñez. Con su cámara filma el mar, las velas del barco, un edificio en el que presuntamente vivieron sus padres y una romería popular en la que en contra el calor que su entorno no ha acabado de darle. Con la otra cámara, la propia Carla Simon decide filmar la investigación sobre sus orígenes biológicos, los movimientos de su propio alter ego en medio del paisaje, aquello que imagina del mundo oculto de sus padres y las palabras del diario íntimo que dejó escrito su madre antes de morir. A diferencia de sus películas anteriores, en esta ocasión nadie podrá volver a utilizar el tópico de que la cineasta ha hecho cine neorrealista con no actores. En “Romería” hay una joven debutante, actores profesionales y otros surgidos de un casting, pero es lo que menos importa. Lo más interesante de la película se encuentra en el momento en que todo un universo muy prefigurado -y hasta cierto punto previsible- se resquebraja. Marina sube por una escalera de cuerda hacia el tejado de un edificio situado frente al mar. En la terraza se encuentra a sus padres y la realidad da paso al sueño. Una serie de flujos de carácter onírico alternan con las palabras del diario de la madre de Marina -la madre real de Carla Simon- mientras desde la distancia la cineasta -y su alter ego- se preguntan cómo fueron aquellos años tan desordenados situados después de la transición. “Romería” lleva a cabo una interesante sumergida hacia aquel tiempo en que la heroína estaba en la calle y en la que ciertos jóvenes preferían vivir la vida con tanta intensidad que era mejor descansar cuando estuvieran muertos. Eran los años en que Vigo no era solo un puerto, ni la ciudad de un equipo de fútbol llamado Celta, Vigo era el lugar donde Siniestro Total cantaba ‘Bailaré sobre tu tumba’ (1985) y Os Resentidos entonaban ‘Galicia Canibal’ (‘Fai un sol de carallo’). Hubo un tiempo en que el rock y la heroína estaban allí, pero en que la Sida acabó silenciándolo todo. “Romería” se pregunta desde la distancia sobre las huellas de ese tiempo, pero lo hace sin reproche, con curiosidad. En contraste con el mundo cerrado de la familia, la pareja formada por el padre y la madre de Marina viven en el paisaje de una isla alguna cosa del sexo, las drogas y la libertad con tanta intensidad como la vivieron en su día los protagonistas de “Un verano con Mónica” (1953) de Ingmar Bergman. Entre el sueño y el recuerdo, la cámara está allí para intentar comprender y es en este momento cuando “Romería” consigue despegar con fuerza, cuando consigue situarse más allá de lo que esperábamos de ella.

Carlos F. Heredero, la crònica per a Caimán: Ahora Frida se llama Marina. Ya no es una niña, sino una adolescente de dieciocho años. Aprendió a llorar cuando era pequeña, en un pequeño pueblecito de la Cataluña interior, allá por el verano de 1993. Entonces, tras la muerte de sus progenitores, vivía con su familia materna y ahora, de regreso al estío, pero once años después, acaba de llegar a Vigo en busca de su familia paterna, tan desconocida para ella. Así la encontramos cuando se abre “Romería”, comienzo de un itinerario de búsqueda y de investigación en las raíces de su propio origen y en la trastienda de una rama familiar –con hondas raíces en la alta burguesía empresarial del entorno– que vivió con vergüenza y de manera hipócrita la conexión de sus padres con la heroína y con el sida, responsables de su fallecimiento. Como en el film que constituye la semilla de esta historia, Carla Simón vuelve aquí, por tanto, sobre su propia historia autobiográfica para terminar de ajustar cuentas, en el terreno de la ficción, con las incógnitas que durante tanto tiempo determinaron su formación personal / A diferencia de Estrella, la protagonista de “El Sur” (Víctor Erice, 1982), Marina sí consigue llegar al espacio que guarda los secretos de la figura paterna, pero si aquella otra adolescente (interpretada por Icíar Bollain) hubiera podido visitar Andalucía y encontrarse allí con un primo suyo, tal y como preveía la segunda parte del guion, desgraciadamente nunca rodado, de aquel film memorable, Marina habría tenido ahora un noble espejo sobre el que reverberaría la aventura imaginaria que vive en “Romería” con su primo paterno, transmutados ambos en las figuras respectivas de su madre y su padre, interpretados también en ese largo segmento de la película por Llúcia Garcia y Mitch. Las películas dialogan entre sí, incluso cuando sus autores no se lo proponen, no lo buscan o no son conscientes de ello / El cine puede hacerlo: puede revivir a los muertos (los padres de Marina) en la carne de los vivos (Marina y Nuno), puede articular un hermoso exorcismo ficcional capaz de reimaginar la belleza y también el dolor, la fuga y el arrebato (Zulueta no está lejos de las imágenes con las que Carla Simón ‘pone en escena’ la historia gallega de su padres), la vibración del sexo y el pálpito de la muerte. “Romería” se adentra entonces en un registro diferente, otro más en realidad, porque desde un principio las texturas se desdoblan en esta arriesgada y bellísima exploración fílmica de múltiples capas: la que proporcionan las imágenes grabadas por la protagonista con su cámara de vídeo, la que articula sus diversos encuentros con la familia y la que da forma a ese trance imaginario que se funde con lo real mientras uno y otro intercambian ecos y resonancias, por mucho que las tres, claro está, hayan sido filmadas por la propia cineasta. De unas capas a otras (incluida la que aporta una ruptura abiertamente coreográfica de explícita dimensión metafórica en torno a la Santa Compaña; recuerden: los espíritus que nunca mueren), el tránsito redimensiona la experiencia emocional de Marina y le permite encontrar –a ella, pero sin duda también a Carla Simón– nuevas perspectivas desde las que mirarse a sí misma, no quedarse parada, reemprender el camino y avanzar, muy probablemente, hacia nuevos territorios / El reto consistía en conseguir que esa navegación por tan diferentes texturas fuera orgánica y armoniosa, por mucho que la tercera capa se quiera a sí misma una ruptura acorde con la que los padres de Marina vivieron en su momento con una familia a la que –desde la perspectiva que ofrece ahora la madurez– Carla Simón representa, en 2025, a la vez con curiosidad y distancia, con explicable desapego y con un admirable esfuerzo de comprensión. Y el discurrir de “Romería” lo consigue casi siempre. Tan verdadera y tan sincera como “Verano 1993” (2017) y como “Alcarràs” (2022), esta nueva inmersión en las nieblas autobiográficas de Carla Simón desvela el mismo naturalismo construido (de intensa y sofisticada elaboración) que daba cuerpo a las anteriores, pero ese diapasón se deja atravesar esta vez por otros registros –dramáticos, narrativos y formales– que abren la puerta a una exploración poliédrica ciertamente arriesgada, pero extraordinariamente estimulante / Entre medias, Carla Simón se reencuentra, al menos, con Éric Rohmer (en los pasajes más luminosos y soleados de su verano vigués), con el eco resonante de “Un verano con Mónica” (en el paseo de Marina y Nuno sobre las rocas junto al mar), con el sustrato de “Arrebato” (el fulgor de las imágenes y de la vivencia en torno a la heroína), con los ecos de Carlos Saura (el cerrado núcleo familiar que esconde secretos poco confesables, la vivencia de los jóvenes de los años ochenta en “Deprisa, deprisa”) y con “El Sur” (la bruma que rodea a la figura paterna, la relación de Marina con su primo cuando ambos ‘son’ los padres de la protagonista), dentro de un film que asimila y reelabora sus influencias con integridad y sin poses cultistas que reclamen atención sobre sí mismas. Descubrimos así un trabajo, casi una filigrana, en cuyos encuadres los cuerpos y los rostros de los personajes (los de Marina, sobre todo) tienen un peso, una presencia y una ‘entereza’ (como decía Antonio López en “El sol del membrillo”) que les dota de verdad y densidad, que les confiere autenticidad y proximidad. Si resultara ser cierto lo que decía Truffaut (aquello de que las películas se parecen a sus autores), “Romería” ofrece, por todo lo anterior y por muchas otras razones –a las que volveremos con más amplitud cuando la película se estrene– el más hermoso retrato que uno puede imaginar de su gran directora.

Roger Koza, a l’article per a Con los ojos abiertos: A las 2.55 de la tarde, subió las escaleras de la alfombra roja y entró al gran Teatro Lumière; se la veía muy emocionada. La cineasta española Carla Simón participa por primera vez en la competencia oficial de Cannes. Es su tercera película. En el vientre lleva a un hijo. No es un dato de color. “Romería” es una ficción sobre su propia historia de familia. Vale aclararlo: es un trabajo de conjura a través de la ficción de una relación ardua de la directora con su papá. Que sea así no significa que se trate de terapia en imágenes. La película trastoca lo propio en algo de muchos; universaliza un lazo decisivo. Hay verdad en esta película, y la verdad no es de nadie, sino de todos / Una revisión de las tres películas de Simón da como resultado que la espina dorsal de su obra es la constelación familiar. La invencible institución familiar inviste a los que nacen en su seno de creencias generales, preferencias dietéticas y estéticas, expresiones físicas de cariño. “Romería” es la historia de una joven de 18 años llamada Marina que viaja a Vigo para conocer a la familia de su padre y terminar un trámite. A su progenitor no lo conoció. Murió demasiado joven. Alfonso, el papá, fue un hijo de la Movida madrileña. Existió en un tiempo de escasa moderación / El viaje tiene un primer objetivo legal. Marina necesita estudiar y precisa que exista constancia de que fue hija de su padre, pero la película es en verdad otra cosa: el corazón narrativo radica en la confrontación de una cultura familiar ajena, gente de apellido, abiertamente conservadores, cuyo hijo y su historia fueron una instancia de vergüenza y mutismo. La aparición de Marina remueve el pacto implícito de recordar solo lo que se quiere. Para los familiares, esto se vuelve incomodidad permanente; para Marina, un trabajo de ajuste entre la historia incompleta con la que llega y los nuevos datos que se suman a la reconstrucción de su propia genealogía como persona e hija / Los diarios de la madre son el contrapunto de lo que se ve. La palabra evoca el pasado, las imágenes del presente —el tiempo del relato es 2004—, su intersección. Después de una escena magnífica donde la hipocresía de clase durante las fiestas llega a su apoteosis, el film toma un impulso de otra índole que deriva en una extensa secuencia onírica que marca un antes y un después para la cineasta. La preparación dramática previa al sueño, la plasmación de lo onírico mismo y la salida de esa elaboración del inconsciente es prueba de que Simón es una cineasta. A los 18 años ella y su personaje querían estudiar cine. Hoy existe “Romería”.

Elisabeth Franck-Dumas, la ressenya per a Libération: L’Espagnole Carla Simón suit une jeune femme qui enquête sur la jeunesse de ses parents emportés par le sida. Un film sobre, inspiré de sa vie /«Y avait-il plusieurs manières d‘être jeune dans les années 80 ?» s’interroge Marina, l’héroïne du Romería de l’Espagnole Carla Simón, qui enquête sur la jeunesse de ses parents emportés par l’épidémie du sida. La survenue au neuvième jour de compétition de ce beau film sobre semble en tout cas répondre à Julia Ducournau qu’il y avait plusieurs manières de filmer la jeunesse. Celle de “Romería”, limpide, délicate, exhibant ses coutures, séduit par sa manière lumineuse de tourner autour d‘une douleur. Démêlant un écheveau de non-dits familiaux, le film déploie avec un lyrisme retenu une histoire des absents, inspirée par celle de la cinéaste, qui a perdu ses parents dans l’épidémie alors qu’elle était enfant, mais qui s’inscrit aussi dans une tragédie nationale encore taboue au moment où se déroule le film, 2004 : la crise de l’héroïne des années Movida et d‘une jeunesse espagnole décimée par le sida. S’il y a en son sein une embardée onirique qui surprendra peut-être les connaisseurs du cinéma jusqu’ici naturaliste de Carla Simón (Eté 93, Nos Soleils, ours d‘or à Berlin), “Romería” est le contraire d‘un coup de force, esquissant des pistes plus qu’il n’assène des réponses. Le chapelet des îles Cies, l’abrupte côte galicienne, un voilier et une grande demeure bourgeoise en forment le cadre, doré par le soleil et battu par le vent / Marina (Llúcia Garcia), 18 ans, débarque à Vigo pour récupérer le certificat de décès de son père mort lorsqu’elle était bébé. Elle passe quelques jours dans sa famille paternelle qu’elle ne connaît pas, ayant vécu dans celle de sa mère après sa mort, et cet autre monde, corseté et bourgeois, ribambelle d‘oncles, tantes et cousins bruyants, vit sous la coupe du patriarche, ancien propriétaire d‘un chantier naval ayant pour habitude de monnayer ses transactions affectives – scène archétypale où il distribue des billets de 50 euros à ses petits-enfants bien peignés. C’est sans surprise qu’on apprendra que les parents ont caché à tout le monde la maladie de leur fils, comme ils ont passé sous silence l’existence de Marina / La chronique familiale se déploie au cours de virées en bateau ou lors des fêtes de la Romería (pèlerinage) et crante les degrés d‘émancipation des oncles et tantes, chacun incarnant une manière d‘avoir été atteint et contraint par cet environnement. Les souvenirs se court-circuitent ou se chevauchent, la vérité familiale est impossible à attraper entièrement, et c’est ici que le travail du film peut commencer, venant emplir les manques et non-dits / Car Marina, apprentie cinéaste, a emporté avec elle le journal intime de sa mère, dont la lecture lui sert à meubler les lieux qu’elle découvre (un scénario) et une caméra vidéo, qui lui sert à tout enregistrer, voilier, tour dominant la côte, fonds sous-marins, comme autant de preuves attestant de ce qu’il y eut avant elle. Les rushes viennent se glisser dans le film, véritable raison du voyage, et si l’incursion semble un peu étrange et fragmentaire dans le matériau d‘ensemble, il faut se dire que c’est le film malhabile d‘une jeune cinéaste découvrant l’un des plus grands et sorciers pouvoir du cinéma, faire revivre les morts.

Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian, li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Carla Simón’s gripping pilgrimage tackles Aids, parents and the legacy of secrets / A young woman arrives in a Spanish coastal city to meet the family of her dead father, who are hiding information about his life and death, in Simón’s distinctive drama / Is biology destiny? Spanish film-maker Carla Simón brings to Cannes her very personal and in fact auto-fictional project “Romería” (meaning “pilgrimage”) – about an 18-year-old girl, arriving in Vigo in Galicia on Spain’s bracing Atlantic coast. She is on a mission to find out more about her biological father who died here of Aids after he split from her mum, who has since died, too, and about her dad’s extended – and very wealthy – family / “Romería” returns Simón (and her audiences) to the complex and painful subject of her mother and father, which she first approached in her wonderful autobiographical debut “Summer 1993” although for me the more conventionally enclosed fictional transformation of the material there might have given that film a sharper arrowhead of storytelling power / Yet Simón still shows her usual richness, warmth and her candid, almost docu-realist film-making language, complicated here by a stylised hallucinatory sequence and a Super-8-type flashback section / Simón has an instinctive and almost miraculous way of just immersing herself within extended freewheeling family scenes – her camera moving unobtrusively in the group, like another teenager at the party, quietly noticing everything. Yet I wondered if in the end the film fully absorbed and reconciled two opposing needs: the angry need to reproach her extended family’s cruel, uncaring treatment of her father and the need to find resolution and closure, to reclaim family membership and to be grounded in that identity / With unaffected grace and charm, Llúcia Garcia plays Marina, an easy-going, good-natured teen who shows up in Vigo in 2004 with her digital video camera, keen to meet her dad’s folks – whom she hasn’t seen in years. (These opening scenes are interspersed with quotations from her late mother’s diary about coming to live in Vigo with Alfonso, or Fon, Marina’s dad.) / Her uncles and aunts, affectionate and enthusiastic and welcoming in their various ways about Marina, all have the same initial reaction, whose significance Simón cleverly reveals: they are stunned at her resemblance to her mother. It is as if Fon’s wife has come back from the grave to stir up very mixed feelings / Almost immediately, Marina finds discrepancies between what she has always been told about her dad’s life there with her mum, and what these people are now telling her. Part of her reason for being there is to locate official paperwork confirming Fon’s paternity in order to get a grant to study cinema, and she is stunned to discover the family still do not acknowledge her as one of their own. Her existence is missing from Fon’s death certificate / Now she has to persuade her cantankerous and difficult grandparents to swear an official deposition. And they clearly are wary of her – the tetchy grandma even claims that she does not look like her mother. Her grandpa just gives her a grotesquely huge amount of cash for her cinema studies – transparently a crude payoff to get her to go away / Because the awful truth is that they were angry and ashamed of Fon for suffering from Aids, due to needle use – Marina’s mum used drugs, too, and it looks very much as if his parents created the myth that this wild-child woman got their son into bad ways and helped kill him. Now she is back – or rather her daughter is, a blood relation, and they have a learned neurosis about blood. Marina, at first nice and polite, starts to show her mother’s fire / Part of this movie is about the perennial question which will fascinate and defeat all of us: what were our parents like before we were born? What was it like for them to be people just like us? It is at the centre of this distinctive, intelligent, sympathetic drama.

Guy Lodge, la ressenya per a Variety: A Budding Filmmaker Pursues Her Parents’ Obscured Past in Carla Simón’s Lovely, Pensive Coastal Voyage / “Romería” is the Spanish word for pilgrimage, ostensibly a clear and apt title for the third feature by writer-director Carla Simón. Based on travels the filmmaker herself undertook as a teenager to meet an extended family she had never known, this is a kind of road movie by sea, journeying in pursuit of some sense of self-completion. Yet as the film wends its way through the narrow streets, harbors and glittering waters of Spain’s salty Galician coastline, immersing itself in chaotic gatherings of family and community, the title’s spiritual aspect takes on a rueful irony. There’s no holy destination or revelation here, and certainly no warm sense of homecoming — though in finding where she doesn’t belong, Simón’s fictional alter ego can at last make sense of her own fragmented childhood memories, and those she’s retrieved from her late biological parents / After the expansive sociological study of her sophomore feature “Alcarràs,” winner of the Golden Bear at the 2022 Berlinale, Simón’s latest sees her returning to the expressly autobiographical territory of her 2017 debut “Summer 1993.” Once again processing her grief and lingering disorientation in the wake of both her parents’ AIDS-related deaths in the early 1990s, the new film is not a direct sequel to “Summer 1993” — her avatars are differently named and characterized in each — but does gracefully extend its predecessor’s depiction of early childhood trauma to the tremulous brink of adulthood. No knowledge of Simón’s life or previous work is required, however, to be drawn into this layered, wistfully moving memory piece, which is sure to further boost her rising arthouse profile after premiering in competition at Cannes /We’re now in the summer of 2004, and 18-year-old cinephile Marina (Llúcia Garcia) is freshly graduated from high school and preparing to study filmmaking in Barcelona — with the aid of a scholarship for which she’s still missing some essential paperwork. Required, for arcane bureaucratic reasons, is a notarized recognition of kinship from her paternal grandparents, who have never acknowledged or communicated with Marina in the years since her father died, leaving her to be raised by adoptive parents. That entails traveling all the way across the country to the city of Vigo on the edge of the Atlantic, where she’s met by her genial uncle Lois (Tristán Ulloa) and a loud gaggle of cousins, who in turn ferry her to the grandparental home — though not before a languid day’s sailing and swimming around the picturesque Cíes Islands, where Marina’s parents spent their own youth frolicking /  Marina’s loose, camcorder-shot video diary of her trip is often laid over narrated extracts from her mother’s journal written some 20-odd years before — which detail her ambitions, insecurities and moments of bliss in her itinerant relationship with Alfonso, Marina’s father, as they drift around the same shores their daughter is now exploring for the first time. The paralleling of these twin accounts serves, among other things, to show how far Marina’s path has diverged from that of the parents who never got to see her grow up: Where they were reckless, restless, increasingly drug-dependent hedonists, she’s a quiet observer of life, reserved and straightedge, bemused by the rowdy antics of her oldest cousin Nuno (mononymous actor Mitch) and his cohort / Yet while the family, in all its whirling, garrulous energy, appears outwardly welcoming to the newcomer, Marina soon encounters limits to their acceptance. Her grandmother (Marina Troncoso) is haughty and openly hostile, asking only why it’s taken her this long to visit, and while her grandfather (José Ángel Egido) is friendlier, he’d rather pay her off generously than sign any forms legally binding them. Marina’s young cousins, meanwhile, ask if she’s ill, since they’ve been told never to touch her blood: The disease that killed her parents remains a source of stigmatized shame in the family, and her presence is a discomfiting reminder of it. Through conversations with various relatives, Marina learns from their conflicting accounts how fundamental facts of her parents’ lives have been kept secret from her: Childhood memories are revised in real time, and her sense of self is thrown in flux / As in her previous features, Simón’s filmmaking is warmly tactile and attuned to both human movement and geographic texture. Her first collaboration with world cinema super-DP Hélène Louvart feels entirely natural, the camera mobile but breezily unhurried as it weaves through heaving domestic spaces or around the rusted, characterful cityscape of Vigo, drinking in the milky sunlight and long afternoon shadows, but never resorting to postcard compositions / A slight swerve into daydreamy magical realism in the film’s second half comes as a surprise from Simón, though it’s grounded in purpose, serving as a bridge from Marina’s self-shot evocation of her parents’ youth to direct, grainy, unprettified flashbacks to days of hanging out, shooting up and making love. Thus do we become privy to sensory flashes outside our protagonist’s perspective, from trippy nights on the titles in 1980s punk clubs to a tangle of leathery seaweed and tattooed limbs during one beachside embrace. Simón’s sweetly sorrowful ode to lost family imagines what might have been, while acknowledging that not all memories can be passed down between generations — some die deliciously with us.

Wendy Ide, la ressenya per a ScreenDaily: Carla Simon’s third, semi-autobiographical feature is ‘pensive and rather lovely’ / The Spanish director continues to mine her own history for this affecting tale of a filmmaker in the making / Orphaned at a young age and raised by her mother’s family in Barcelona, 18-year-old Marina (Llucia Garcia) has never met her father’s extended clan in the city of Vigo, in Galicia. But to apply for a scholarship to study cinema, she needs an official form signed by her grandparents. Camcorder in hand, she travels to Spain’s stormy Atlantic coast to explore her roots and discover whether sharing blood is the same as being part of a family. With her pensive and rather lovely third feature, Carla Simon returns to the autobiographical material that inspired her first film, Summer 1993. While this picture lacks the guileless immediacy of the child’s-eye view of her first two films, “Romeria” demonstrates once again that Simon has a rare gift for capturing the unpredictable, mercurial beast that is the family /  “Romeria” premieres in the main Competition at Cannes, after Simon’s previous two films, “Summer 1993” and “Alcarras”, won top prizes at Berlin (the Golden Bear for “Alcarras”, and the Generation KPlus prize for “Summer 1993”). While “Summer 1993” and “Romeria” are both inspired by Simon’s own life (she was orphaned as a young child, losing both parents to AIDS contracted as a result of their heroin addiction), this latest film shows Simon’s alter-ego on the cusp between child and adult: the camera that she carries is a link to her future self. Engrossing, perceptive and quietly affecting, this should be a title of interest for both distributors and further festivals / As Marina, Garcia has a gamine, almost childlike quality. She spends much of the early part of the film peering through her curtain of a fringe and loitering, slightly awkwardly. on the periphery of her father’s family, as if she hasn’t quite learnt their rhythms and rules. As in her other films, Simon’s dialogue plays out in multiple languages. Marina’s father’s wealthy family speaks Spanish; on the phone with her adoptive mother, Marina speaks Catalan. We also hear French (one of her uncles and her cousins lived there for a time) and Galician / Initially, because the character listens so intently to the stories about her parents, teasing out the inconsistencies in the family narratives, it’s tempting to assume that Marina is a passive observer. But here, the camera is crucial: it’s a device that allows Marina to be active in the telling of her own story. Her camcorder footage – flat and fuzzy and authentically cheap-looking – is woven into the film. In a way, this is a picture about the birth of a filmmaker as much as it is about unravelling the secrets of the past / And there is no shortage of secrets. Garcia’s expressive face silently registers the kind of seismic emotional shift that undermines the foundations of her childhood when she learns that her father died in the early 90s rather than the late 80s, leaving a full five years in which he failed to meet her or be part of her life. The house of her grandparents, described by one of her uncles as “terrible” people, reveals another shocking truth about the fate of her father / While Marina is connecting with her father’s side of the family, her mother is a presence in the film through entries in a diary that she kept at the time (the words are those of Simon’s own mother, taken from the letters that she wrote to friends and family). The decision, in the final third of the film, to introduce Marina’s parents as characters on screen rather than ghosts just outside of the frame is the picture’s biggest gamble. The pair are played, slightly distractingly, by Garcia and Mitch, who also plays Marina’s charming stoner cousin Nuno. It’s a story segue which just about works, showing Marina’s parents finally taking shape for their daughter as three-dimensional people rather than elusive, half-drawn sketches.

FOTO: “Romería” (Festival de Canes)

Hi troben pegues, tot i que…

Diego Batlle, la crítica per a Otros Cines: Las películas de la catalana Carla Simón siempre han tenido una zona melancólica y dolorosa, pero nunca la visceralidad y tristeza que afloran en “Romería”, en la que indaga en la trágica historia de sus padres biológicos (ambos, adictos a la heroína, murieron de HIV-SIDA con apenas tres años de diferencia) y más puntualmente en la familia de su papá / Si bien algunos fragmentos de esta historia ya se habían conocido en los largometrajes previos “Verano 1993” y “Alcarràs” (y luego en el corto “Carta a mi madre para mi hijo”), “Romería” se concentra en dos períodos: el presente de la película encuentra a Marina (Llúcia García), una chica de 18 años que sería algo así como juvenil el ‘álter ego’ de la directora, tratando de reconstruir en 2004 la historia ocultada, distorsionada o en el mejor de los casos maquillada de sus progenitores / A partir de unas cartas de su madre que funcionan a modo de diario íntimo y de las piezas del rompecabezas que ella va armando con lo que le cuentan primos y tíos, Marina se va enterando de cómo fue la vida de sus padres en aquellos tormentosos años ’80. De a poco, el relato de Simón se retrotrae a esos tiempos con la propia Llúcia García interpretando en ese caso a Neus, la madre de Marina, y Mitch Martín también en un doble papel (Nuno, uno de los primos en 2004, y el padre de la protagonista en aquellos inicios de los ’80), aunque esos ‘flashbacks’ resultan por momentos algo caricaturescos / La acción no transcurre esta vez en Cataluña sino en Galicia, más precisamente en Vigo, donde el abuelo de la familia Piñeiro -que supo manejar astilleros- funciona como patriarca al que todos le rinden pleitesía. Marina, que ya tiene decidido estudiar cine, deberá enfrentar un manojo de secretos y mentiras, una coraza de hipocresía en una narración que quizás sea menos sutil que las de sus trabajos previos, pero en la que hace gala de una encomiable valentía para trabajar sobre cuestiones esenciales como la identidad y la memoria sin condescendencia sin juzgar a generaciones pasadas por lo que desde una mirada elemental pueden verse como errores o carencias. Un film muy íntimo, sentido, confesional y de un honestidad brutal.

Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: Tras dos películas consagratorias –una de ellas ganadora del Oso de Oro de Berlín– que la fueron convirtiendo en la gran referente de una nueva camada de cineastas españolas, Carla Simón llega a la competición de Cannes con su película más grande, más ambiciosa, más compleja y más problemática. Una exploración en la historia familiar de parte de una chica de Cataluña que viaja a Galicia con la idea de completar unos papeles legales, ROMERIA bucea –literalmente– en lo que la protagonista va descubriendo de una parte de su familia que desconocía, lo mismo que la historia de su padre, al que casi no recuerda y que murió, al igual que su madre, de complicaciones ligadas al sida / La historia transcurre en 2004 y tiene como protagonista a Marina (Llúcia Garcia), una estudiante de cine que vive en Barcelona y viaja a Vigo, Galicia, a conocer a la familia de su padre real, con los que no ha tenido contacto desde que la dieron en adopción. El viaje la lleva a contactar primero a uno de sus tíos, Lois (Tristán Ulloa), a su esposa y a una serie de primos, de su edad y más pequeños, con los que no se conocía. Con ellos conecta bien, comparte historias pero de entrada queda claro que el gran desafío y/o problema será hablar con los abuelos, que nunca han aceptado del todo bien la vida y las decisiones de su hijo, al punto que en su certificado de defunción ni siquiera dice que tuvo una hija, generándole a Marina las citadas dificultades legales / La historia -que tiene más de una conexión autobiográfica y podría hasta pensarse como secuela de VERANO 1983— la lleva a tener varios recorridos por el lugar, incluyendo las islas Cíes en las que sus padres pasaron tiempo juntos. Así, mientras va descubriendo más cosas de la historia de su padre, Marina se va topando con una familia complicada, que guarda demasiadas tensiones y secretos que la película no logra trasladar del todo a la pantalla. En un momento, la película toma una dimensión onírica en base a los diarios de su madre y, en una serie de escenas que parecen sacadas de otro film, reconstruye parte de la relación entre ellos / Si bien las imágenes, fotográficamente hablando, tienen características nostálgicas, el tono del film es algo más áspero, ya que los familiares –salvo excepciones como su primo Nuno– toman recaudos con respecto a Marina. A sus primos les han dicho que no toquen su sangre para no contagiarse de ella (es claro a que se debe) y los abuelos desconfían de la presencia y la larga estadía de la chica allá, pensando que lo que realmente quiere es dinero. Lo más raro, acaso, es que la historia que Marina tiene respecto a sus padres –desde cómo se conocieron a su muerte– es distinta a la que tienen en Galicia. Y aún allí no todos coinciden en cómo sucedieron ciertas cosas / La película es visualmente bella, de una manera que se contradice con mucho de lo que se cuenta. Con fotografía de Helene Louvart, ROMERIA marca un salto en ese sentido en la obra de la realizadora, no necesariamente de calidad pero sí de ambición, ya que el film propone un lenguaje visual más épico y, en algunas escenas, hasta grandilocuente. Simón se enreda un poco más de lo necesario cuando intenta recrear los años juveniles, drogones y aventureros de sus padres en base a los diarios de la madre que funcionan a modo de guía, ya que lo hace en una serie de escenas entre oníricas, ostensiblemente simbólicas y que por momentos bordean una estética videoclipera / Por fuera de esa enrarecida secuencia, ROMERIA marca un giro acaso imperceptible en la carrera de la realizadora. Si bien su retorno a la saga autobiográfica iniciada con ESTIU 1993 es más que bienvenido —ALCARRAS era una muy buena película, pero más deudora de tendencias circulantes en el mundo del cine de festivales–, lo que diferencia a esta película de aquellas es que no aparece aquí ese cariño por los personajes que sí tenían las anteriores. No es que los filme con desprecio ni mucho menos –hay momentos cálidos, encuentros emotivos y acercamientos honestos con varios de ellos, incluyendo hasta una cierta tensión sexual con su primo–, pero hay una mayor distancia y algo de frialdad que se termina trasladando a la película toda / Más allá de esos momentos dispares y, a mi gusto, fuera de registro, la película conserva muchas de las cualidades que la han transformado en una referente del cine español de estos últimos años, inspiradora además de decenas de cineastas mujeres que –un poco como sucedió con Lucrecia Martel en la Argentina y América Latina un par de décadas atrás– se inspiran en su obra. Sigue siendo una gran constructora de climas y de universos, con esas familias extendidas y dispersas en las que siempre parece haber una fiesta y una pelea sucediendo al mismo tiempo. Ese touch no lo ha perdido aquí tampoco / Lo mejor que tiene ROMERIA –además de la encantadora actriz protagonista– es que le permite a Simón abrir un poco más las puertas de su cine y salir de una cierta encerrona naturalista y campestre que acecha de modo fantasmal y por lo bajo a buena parte del cine español reciente. Quizás los resultados no estén a la altura de sus ambiciones –y es cierto que por momentos eso nuevo tiene cierto aroma a cosas que se hicieron en el cine español en los años ’90–, pero la película permite pensar en alguien que empieza a hacer una transición cinematográfica hacia otros escenarios y universos. Dependiendo la suerte de esta película, se verá cuál es ese futuro.

Gianluca Arnone, a la ressenya per a Cinematografo: In concorso a Cannes il ritorno di Carla Simón. Che esplora con delicatezza e qualche sbavatura il legame tra identità e memoria in un film irrisolto ma sincero / Nel cinema contemporaneo si assiste sempre più frequentemente al tentativo di ricucire lo strappo tra identità e memoria, tra presente e passato, tra ciò che si è e ciò che si è stati – o che si sarebbe potuti essere. “Romería”, il nuovo film di Carla Simón in concorso a Cannes, si inscrive con coerenza e dolcezza in questa costellazione: non come semplice narrazione memoriale, ma come dispositivo sensibile di riattraversamento del tempo e dei legami. Se con Alcarràs Simón aveva raccontato la disgregazione di una comunità contadina in lotta contro la cancellazione del proprio radicamento, “Romería” sposta lo sguardo verso una deriva più intima, quasi liturgica: una processione interiore alla ricerca di un’origine mai veramente narrata, mai del tutto accessibile / Marina – alter ego trasparente della regista – è una diciassettenne alla ricerca non solo di un documento che certifichi la sua discendenza per ottenere una borsa di studio, ma soprattutto di un’appartenenza immaginata, evocata, desiderata. Il suo viaggio verso Vigo, tra le pieghe di una famiglia paterna dimentica, diffidente o semplicemente sfinita, è un pellegrinaggio laico, ma non per questo meno sacro, nei territori della genealogia sentimentale / La struttura del film riflette questa tensione tra indagine e sospensione. “Romería” è costruito come un tempo dell’attesa: l’attesa di una rivelazione che tarda ad arrivare, o che arriva in forme distorte, ambigue, addirittura reticenti. Simón abbandona la compattezza improvvisata di “Alcarràs” per un tessuto narrativo più frastagliato, fatto di accenni, ritorni, slittamenti percettivi. Lo spettatore, come Marina, si muove tra soglie – di stanze, di silenzi, di sguardi non restituiti – senza mai avere la certezza di varcarle del tutto / La cinepresa è qui, più che mai, uno strumento medianico: attraverso lenti, colori slavati, luci naturali, recupera l’immaginario delle vecchie pellicole, dei video familiari dimenticati, delle fotografie logore di un passato che resiste solo in forma di traccia. I flashback, innestati come sogni a occhi aperti, mettono in scena i genitori come icone di una ‘movida’ libertaria e già contaminata dal tragico: corpi nudi sulla spiaggia, abiti anni Ottanta, felicità tossica. Queste immagini – che Marina non ha mai vissuto ma ha solo immaginato leggendo il diario della madre – diventano il suo unico archivio identitario. Un cinema come specchio rotto in cui si cerca di riconoscere un volto / Eppure, “Romería” non è solo un film sull’assenza, ma anche sull’incontro. Lente, progressive, le figure della famiglia paterna si materializzano nella vita di Marina: lo zio amicone, i cugini rumorosi, i nonni chiusi in una forma di ostinata, anche repellente, negazione. Nessuno è colpevole, nessuno innocente. Tutti, in fondo, hanno dimenticato come si racconta una storia condivisa. Simón si guarda bene dal giudizio: preferisce la sospensione, l’allusività, la delicatezza. E proprio in questa scelta formale risiede una delle forze del film – ma anche una delle sue fragilità / Perché Romería, in fondo, è un film sbilanciato. Alcune sequenze – su tutte quella del pre-finale, dove la memoria sembra infine concretizzarsi in immagine – possiedono una grazia struggente; altre appaiono forzate, troppo prolungate nel loro simbolismo (il gatto, ad esempio, non aggiunge né profondità né mistero). Anche la musica – un tappeto di violini insistenti – rischia talvolta di sovraccaricare l’emozione, quasi a voler compensare l’assenza di una vera progressione narrativa / La sensazione, nel complesso, è che Simón perda a tratti il controllo, come se il desiderio dell’erranza trascinasse anche lei ai margini del film. “Romería” vuole essere un diario, ma finisce per assomigliare a una sequenza di appunti non sempre decifrabili. Il finale – incongruo, sfilacciato, emotivamente irrisolto – ne è il sintomo più evidente. L’impressione è che Simón cerchi di chiudere un cerchio che invece resta inevitabilmente aperto, come la memoria stessa / Eppure, nella sua erranza, Romería possiede un valore raro: quello di un cinema che si interroga sul senso stesso della rappresentazione, sul bisogno umano di ‘vedere’ per ricordare, e di ricordare per esistere. In questo senso, il film si collega idealmente a una linea che unisce il ‘cinema come archivio’ e il ‘cinema come rito’. Si pensi alla ‘camera oscura’ di Derrida: uno spazio in cui la memoria non è ciò che si conserva, ma ciò che ritorna, trasfigurato, perturbante / Così “Romería” si offre allo spettatore come uno specchio d’acqua: riflette, distorce, fa riaffiorare. Non tutto torna, non tutto si comprende. Ma ciò che resta – il silenzio, un viso, una spiaggia, il mare – è forse ciò che conta di più.

Stephanie Bunbury, a la ressenya per a Deadline: Carla Simón Takes The Scenic Route For A Highly Personal Journey Of Self-Discovery / A textbook example of the difficult follow-up album — or feature film, in this instance — Catalan filmmaker Carla Simón’s “Romería” strains under the weight of her last film “Alcarras”, which won the Golden Bear at the Berlinale in 2022, was then invited to 90 more festivals and was as close to a perfect pastorale as any film can claim to be. Drawing on her own Catalan family stories, “Alcarras” dealt with a family of tenant farmers about to be evicted from the land they have worked for generations. It was a film of sorrow and anger but, above all, a swirl of loving, bickering family life. Along with that film and her 2017 debut, “Summer 1993”, Romería is grounded in Simón’s personal history. This time, she revisits and transforms a trip she took at the age of 17 to Vigo in Galicia, where her father grew up and her parents met / The year is 2004. Fresh-faced Marina — the fictionalized Simón, played by street-casting discovery Llucia Garcia — arrives in Vigo to meet another dense knot of cousins, aunts and her paternal grandparents. Marina grew up in Barcelona, where her mother returned when she was born. Her father, as far as she knows, died when she was a baby. Her mother died when she was 11. Both parents used heroin, both died of AIDS. Ostensibly, Marina’s most pressing goal is to obtain a sworn statement from her grandparents of her paternity, which was never officially recorded, if she is to be able to claim study assistance as an orphan. Blurred with her need to get a piece of paper, however, is something more existential and clearly Simón’s real interest: a longing for shared memories. For whatever reason, her father’s family has maintained radio silence since she was a child. All Marina knows about her parents’ life in Vigo is contained in her mother’s old diary / The diary is her guidebook. She wants to see the apartment where they lived, the boat they used to take up the coast to Portugal, the beach where she imagines them frolicking naked in the sun, basking in the festive freedom of the post-Franco years. Wearing an old dress of her mother’s, she is like Alice venturing into her family’s seaside wonderland; whimsical dream sequences show her young parents as if in home movies, the camera jerking and the colors faded unevenly. She shares their fantasy of themselves as romantic rebels. But as she will realize, even a secret diary — “Don’t even think about reading this!” says the front page, scrawled in an exuberantly childish hand — doesn’t necessarily tell the truth / Her own time, by contrast, is shot largely in available light. Interiors are dark against the bright windows, exteriors dazzling. There are secrets here, but it is hard for us to pin down what they are. Perhaps these people have simply forgotten when Marina’s father Fon died and what he was like. Or have they? Marina only has to drift to a window to overhear a few of her innumerable relatives muttering about her, what she wants, and when she might be thinking of leaving. As in “Alcarras”, the real adults in the room often turn out to be the children, who can’t see any reason to keep their elders’ secrets / Garcia is a remarkable discovery. Her Marina has a face as mobile as the sea she discovers she loves; one moment childish, the next melancholy with knowing. Like the sea, she is endlessly watchable. By contrast, her brood of uncles and cousins, who confusingly resemble the parallel hippie gang in the 1983 sequences, never acquire definition as individual characters. Only as a group do they coalesce satisfactorily: watching dolphins from the deck of the yacht, gathering to sing filthy bar-room ballads, or hovering around their poisonous matriarch, first encountered on her daybed watching video footage of the wedding of King Carlos. Her generation had its pretensions, however rough the family seems now / Between these more solid moments, however, is a waft of allusions and trails of information that simply peter out, possibly in a deliberate mirroring of Marina’s own frustrations. Much more deliberately structured than the largely improvised “Alcarras”, it actually feels loose by comparison, its quest narrative never working up momentum. What is strongest, albeit as subtext, is the lived experience of La Movida, where the older generation was confronted with the madness of a younger generation that had cut its ties with Catholic, conservative Spain so severely as to become unknowable / But this is learned only by inference, while everything else is frayed loose ends. We end the film having learned nothing about Marina’s life before she arrived in Vigo, nothing about the adoptive mother who keeps texting, nothing about the various other relatives who died in what appears to have been a scorched-earth experience of substance abuse. Even the reason she’s there — that declaration of paternity – is so fudged I had to ask a Spanish colleague afterwards what it was about / “Romería” glows with warmth, but so many hints at not very much makes the process of storytelling feel as heavy as wet sand. Simón reaches a kind of point, but she certainly takes the long way round.

Grans ressons que n’arriben posteriorment.

Joan Millaret Valls, l’article per a cinemacatala.net: Carla Simón emociona a Canes seguint les petjades paternes / Després de guanyar l’Os d’Or a Berlín amb ‘Alcarràs’ (2022), Carla Simón s’estrena en la secció oficial de Canes amb la preciosa pel·lícula de producció hispanoalemanya parlada en català, castellà i gallec, ‘Romería’. La directora d’Estiu 1993’ (2017) – millor primera pel·lícula a Berlín i Gaudí a la millor pel·lícula en català – parteix d’una idea pròpia de caire autobiogràfic completant així la seva trilogia sobre la seva memòria familiar. En aquesta ocasió explora la branca familiar paterna de la mà d’una jove, Marina (Llúcia Garcia), de 18 anys, que viatja a Galicia a la recerca de les petjades del seu pare mort fa anys i de qui no en té cap record més enllà de les referències del diari de la seva mare que porta amb ella. Allà coneixerà els seus avis, cosins i oncles mentre la recerca sobre les empremtes pèrdues del pare la confronta a informacions contradictòries, silencis i llacunes / ‘Romería’ és una pel·lícula de redescobriment i de reconstrucció que la condueix a un territori insospitat com és la mort del pare en el context dels anys de la SIDA on els heroïnòmans morien enmig del silenci i prejudicis de familiars disposats a silenciar aquesta pandèmia com si fos un estigma. La proposta de Simón és una pel·lícula més en la competició que indaga en els anys de la por a la infecció de la SIDA després de la malaltissa ‘Alpha’ de Julia Ducournau. Durant la recuperació d’aquest passat tràgic, Marina també redescobreix la història d’amor dels seus pares en uns anys de plenitud, de llibertat, de plaer, d’aventura, d’amor i, també, d’exploració de les drogues. Aleshores Marina, fascinada també pels seus pares, s’acaba mimetitzant en aquella època i ella reviu la història dels seus pares com a pròpia amb un cosí, Nuno (Mitch Martín), de qui se sent atret, en un bonic i lúdic joc de miralls / Més enllà d’aquesta fuga fantàstica, de sublimació d’un passat de joia i de dolor, Simón fa un nou pas en la indagació de les arrels pròpies amb el seu característic estil fet de naturalitat i transparència, treballant indistintament amb actors coneguts i actors no professionals, aconseguint copsar moments de gran versemblança, trossos de vida. ‘Romería’ es podria considerar un film d’autoficció també ja que la Marina, que vol estudiar comunicació audiovisual, filma la seva estada gallega, tot escrivint un diari filmat, amb entrades en forma de capítols, matèria primera de la futura cineasta Carla Simón. Una esplèndida i commovedora pel·lícula que compta amb actors com Tristán Ulloa en el paper de tiet, Janet Novás o Sara Casasnovas.

Eulàlia Iglesias, l’article per a Filmtopia: Parlem amb Carla Simón al Festival de Canes, on ha presentat a concurs el seu tercer llargmetratge, ‘Romería’, acollit amb entusiasme per bona part de la crítica internacional / Si algú encara dubtava de la capacitat de Carla Simón per arribar a amplis públics internacionals mitjançant un concepte del cinema arrelat en allò íntim i en una llengua minoritzada, la triomfal estrena de “Romería” al Festival de Canes confirma que ens trobem davant d’una de les cineastes del nostre país més apreciades als circuits internacionals. El tercer llargmetratge de la catalana tanca la seva trilogia personal a partir del viatge a Galícia de la Marina, una jove de 18 anys que espera connectar allà amb la família del seu pare, mentre ressegueix els paisatges on el seu pare i la seva mare, que van morir a causa de la sida quan ella era petita, van viure la seva història d’amor, i experimenta el seu propi despertar sexual / Podem trobar el germen de “Romería” a “Llacunes”, un curt del 2015 en què Simón ja convertia el cinema en l’espai de reconnexió amb la memòria de la Neus Pipó, la seva mare morta quan ella tenia sis anys, a partir d’algunes de les seves cartes i de recórrer alguns dels espais que ella va transitar. “Jo tinc molt poc arxiu familiar, les fotos de ma mare, un vídeo molt curt, del meu pare a penes res… Així que, quan vaig aconseguir aquestes cartes que ella havia escrit a la seva cosina, per mi va ser com sentir-la parlar d’aquella època i entendre com vivien. Les vaig convertir en diari perquè en la ficció encaixava millor”, ens explica la directora, que ha passat molt de temps preparant aquest projecte tan personal, en una conversa a ritme de festival a la terrassa d’un dels hotels que flanquegen la Croisette. “Quan vam acabar “Estiu 1993” ens vam asseure amb la meva productora, la María Zamora, i vam pensar quin seria el següent projecte, si “Alcarràs” o “Romería”. Aleshores, jo sentia que “Alcarràs” era un repte més gran pel tema de la coralitat. Va ser una decisió encertada, ja que la Romería que m’imaginava llavors em sembla menys interessant que la que hem acabat estrenant a Canes. Vaig començar a escriure el guió durant la pandèmia, perquè vam haver de posposar el rodatge d’Alcarràs. I quan la vaig reprendre després, acabava de tenir el meu primer fill. Em vaig preguntar si aquesta era la pel·lícula que em venia de gust de fer. Però em vaig adonar que no era només la meva història i la de la meva família, sinó que es tractava d’un tema molt generacional. I és quan vaig pensar, he de tancar aquest tema. Crec que per això també ha vingut el segon embaràs en aquest moment”, comenta una Carla embarassadíssima de vuit mesos, “per tancar-ho tot en gran” / “Romería” entronca amb la perspectiva d’autoficció encetada a Estiu 1993 i acaba configurant una mena de trilogia amb els dos films anteriors. Però la directora pren una sèrie de decisions que la distancien d’aquests títols precedents, tant pel que fa a l’estructura com, sobretot, per un segment en concret (el millor de la pel·lícula) que s’escapa del naturalisme marca de la casa. “No podia retratar la família gallega com havia plasmat les altres, això ho tenia clar. Perquè, a més, la protagonista és una observadora que hi manté una certa distància. També vam elaborar una estructura més episòdica, per anar introduint cadascun dels personatges. I, finalment, hi ha aquell moment en què la pel·lícula es trenca i sembla que en comenci una altra. Amb l’experiència dels dos films anteriors, m’he sentit més alliberada per provar coses que em venien de gust, per sortir de la meva zona de confort” / Aquesta “pel·lícula dins de la pel·lícula” incorpora seqüències insòlites (un sorprenent i esplèndid moment musical amb el ‘Bailaré sobre tu tumba’ de Siniestro total, en què s’agermana l’imaginari de la Santa Companha amb “la dansa dels ionquis”, per exemple) i ens desvela una cineasta amb una sensibilitat especial per plasmar la sensualitat i l’erotisme a la pantalla mitjançant, a més, d’una parella de joves que representen ni més ni menys que el seu pare i la seva mare. “La idea de representar el pare i la mare a través de la sensualitat té a veure amb el fet que jo m’imagino els anys vuitanta com una època amb una llibertat que potser ara hem perdut. Una idea de llibertat que també transpiren els escrits de la meva mare i que té molt de retrat generacional. I, per altra banda, també té a veure amb el càsting. Vam fer una improvisació amb la Llúcia (Garcia) i en Mitch ballant, i va ser una cosa increïble, molt sexi però d’una manera molt diferent. Tant ell com ella es relacionen amb el seu cos d’una manera molt natural i això la càmera ho captura gairebé sense voler. Vaig reflexionar molt sobre la representació de la sensualitat, i vaig revisitar com Agnès Varda filma el cos femení, sense cap filtre però sense que deixi de ser sensual“. A la directora francesa, s’hi sumen altres referents evidents com “Petite Maman” de Céline Sciamma (amb un joc de miralls entre una mare i una filla que connecten a través de la mateixa actriu) o l’Ingmar Bergman de “L’estiu amb Monika”, i altres que Simón ens confessa com “Pierrot Le Fou” de Jean-Luc Godard, l’oblidada “More” de Barbet Schroeder, que tan bé copsa l’estil de vida hippie a l’Eivissa de l’època, o “Zabriskie Point” de Michelangelo Antonioni / Pel que fa al càsting, la presència de Llúcia Garcia com alter ego de la directora i, alhora, com a mare d’aquest mateix personatge electrifica la pantalla. Tot un descobriment, Garcia no tenia experiència com a actriu i, després de mesos de càstings, la van trobar, literalment, al carrer. La jove explica que un dia, mentre tornava d’uns campaments del cau, la van aturar i li van proposar presentar-se a les audicions del film. Dit i fet, Garcia s’hi va deixar caure, “i al cap d’un mes ja era a casa de la Carla assajant“ / El film també ens parla d’una protagonista que somnia en convertir-se en cineasta (estudia Comunicació Audiovisual) i que ja entén la càmera com una intermediària amb la seva història familiar. “En les primeres versions del guió, el cinema com a vocació del personatge no hi era present”, confessa la cineasta. “En la majoria de films en què hi ha un o una protagonista que busca en el seu passat, ho fa des d’un cert conflicte. Però, en el meu cas, jo no ho vaig viure així, a mi em movia més la curiositat. Sense conflicte, un personatge resulta més complicat de plantejar. I vaig pensar que donar-li una càmera el feia més actiu, i ens permetia estructurar el guió des de la idea de la recerca. La presència de la càmera dins de la ficció també ens permetia introduir la idea de relacionar-te amb la memòria d’algú a través dels espais que va transitar, que pot ser bonic però també frustrant” / Amb el clar objectiu de parlar de tota una generació i el seu vincle tabú amb les drogues i la sida, “Romería” tanca una etapa en la carrera de Carla Simón en què el cinema ha funcionat com a territori d’introspecció íntima i reconnexió amb el seu passat. Toca encetar nous camins, que ja s’albiren de forma excitant en aquesta pel·lícula. “Treballar des de les pròpies emocions és molt interessant, però tampoc cal quedar-se aquí. I ara sento el desig d’explorar mons que no conec”.

Marco Barada, l’article-riu per al web paris/bcn: Carla Simón explora nous camins formals amb ‘Romeria’ |

Entrevistes.

En Paco Vilallonga, per a Diari de Girona entrevista Carla Simón: “Sento que ‘Romería’ és un tancament gran cap al meu passat”.

En Xavi Serra, per al diari Ara entrevista Carla Simón: “Volia entendre els meus pares més enllà de ser els meus pares”.

Més ressons de la projecció del film.

Savina Petkova, la crítica per a Cineuropa (Golden Bear winner Carla Simón brings another beautifully crafted personal story, which captivates with its deceptive simplicity) | Gregory Coutaut, crítica per a Le Polyester |

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!