Club 7 Cinema

Linklater firma una de les seves pel·lícules més càlides i acollidores, un agredolç retrat d’un geni en hores baixes que captura l’ànima contradictòria, bella i tràgica del personatge. L’interpreta meravellosament Ethan Hawke |“Blue moon” posa bona part de la seva eficàcia sobre les espatlles de Hawke, un actor que aquí s’entrega a un amanerament increïblement precís, en virtut del qual converteix el que en mans menys expertes podria haver sigut un personatge insuportable en una gran abundància d’humanisme, patetisme, carisma i poder commovedor. | L’amor de Linklater per la paraula és total. | Fins i tot aquí, on evidentment utilitza els codis del teatre, en Richard Linklater reitera que creu més que mai en el cinema i la seva capacitat mitopoètica. (..) Una comèdia cinèfila, entre Lubitsch i , amb aquella sensació de fi de festa -i per tant de moltes altres coses de la vida- que embelleix aquesta pel·lícula petita (de pressupost limitat) i en capes amb una malenconia somrient i alhora punyent. En la qual, de mica en mica recolzat per l’encisadora Margaret Qualley, per l’astut Bobby Cannavale i per aquell mestre de la resta que és Andrew Scott, Ethan Hawke (en la seva novena col·laboració amb Linklater) s’alça gran, completament transfigurat en el dolor, en la nostàlgia, en la malícia d’un geni explicat pel final de la cançó ‘Blue Moon’: “with my own/with a dream in love in my own / without a dream in my own/with a dream in my own/with a dream”. | “Blue Moon”, doncs, sembla destinada a rebre premi important en aquesta Berlinale.

De Richard LINKLATER, “Blue Moon”

Producció: EUA, Irlanda. Any: 2025. Durada: 1h40.

Sinopsi: La nit del 31 de març de 1943, el llegendari lletrista Lorenz Hart s’enfronta a la destrossada confiança en si mateix al bar de Sardi mentre el seu antic col·laborador Richard Rodgers celebra la nit d’estrena del seu èxit musical innovador “Oklahoma!“.

Amb Ethan Hawke (Lorenz Hart), Margaret Qualley (Elizabeth Weiland), Bobby Cannavale, Andrew Scott (Richard Rodgers), Simon Delaney (Oscar Hammerstein II).

Guió: Robert Kaplow.

Informació: Nova col·laboració entre Richard Linklater i Ethan Hawke (Before sunrise, The Newton Boys,  Before sunset, Before Midnight, Boyhood). Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Director: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies.  Filmografia disponible: a FilminCat, a Filmin.

Ressons:

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) el moment vital de Lorenz Hart que mira de capturar Richard Linklater en aquesta pel·lícula sobre un dels millors lletristes de la música popular nord-americana del segle XX, que va formar un tàndem exitós amb el compositor Richard Rodgers: ‘My funny valentine’ o la mateixa ‘Blue moon’ són dos dels centenars de cançons que van crear fins que l’alcoholisme de Hart va empènyer Rodgers a buscar un lletrista més fiable, Oscar Hammerstein. La nit del 1943 en què s’ambienta “Blue moon” és precisament la de l’estrena del musical ‘Oklahoma!’, primera col·laboració de Rodgers amb Hammerstein, un èxit estratosfèric que, d’alguna manera, tancava la porta a reprendre el tàndem Rodgers & Hart. // A “Blue moon”, el director de “Boyhood” firma una de les seves pel·lícules més càlides i acollidores, un agredolç retrat d’un geni en hores baixes que captura l’ànima contradictòria, bella i tràgica del personatge. L’interpreta meravellosament Ethan Hawke, secundat per un estol d’intèrprets excel·lents: Margaret Qualley (nominada a l’Oscar per “The substance”), Andrew Scott, Bobby Cannavale… Entre tots fan que les pàgines i pàgines de diàlegs del fantàstic guió de Robert Kaplow (..) adquireixin una musicalitat irresistible, encadenant les anècdotes, les esperances i les petites maldats que Hart comparteix sense descans durant els 100 minuts d’una pel·lícula que transcorre gairebé en un sol espai i en temps real, exercici d’estil coherent amb el món teatral que retrata i que no resta un bri d’emoció al film. // El públic de la Berlinale ha rebut “Blue moon” amb moltes rialles i una de les ovacions finals més grans d’aquesta edició. “Sempre m’ha agradat el teatre musical de l’època i hem intentat que la pel·lícula sigui com una cançó de Rodgers & Hart: bonica, trista i divertida, tot alhora”, ha resumit les seves intencions Linklater en roda de premsa (..). // Veient “Blue moon”, de fet, costa recordar un director que s’estimi més els seus personatges que Linklater, que no es delecta mai en el patiment ni en l’amargor de les situacions, i confereix dignitat al soci ferit en l’orgull, i empatia a l’amic triomfador o a la dona objecte d’un amor no correspost. En aquesta cançó de desamor no hi ha bons ni dolents, sinó molta humanitat i reflexions lúcides i espurnejants sobre la bellesa, l’art, el desig i la necessitat d’estimar (..).

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) Avui, excepte per als fans més acèrrims d’aquest gènere, en Hart és un complet desconegut. // Basada en un guió de Robert Laplow, la nova pel·lícula té un marcat aire teatral que la diferencia clarament de les ficcions més conegudes del director texà –amb tota probabilitat “Abans de l’alba” (1996) i les seves dues seqüeles, “Escuela de rock” (2003) i “Boyhood” (2014)– però, en tot cas, connecta de diverses maneres amb tot el seu cine previ, o gairebé tot: ofereix una successió de converses excepcionalment carnoses, fa un ús expressiu del seu propi dispositiu temporal –utilitza els 100 minuts de metratge per contemplar el seu personatge de manera ininterrompuda–, està protagonitzada per Hawke i, a més, malgasta una compassió i una empatia inesgotables mentre contempla les flaqueses dels seus personatges. Així mateix, aspira a premi en un festival que ha guardonat el seu director successives vegades en el passat, i seria molt injust que no acabés rebent-ne un dissabte. // Transcorre gairebé totalment a l’interior del bar del teatre on té lloc l’estrena d’Oklahoma!, i es compon exclusivament d’una successió de monòlegs amb què Hart es recrea i d’intercanvis que manté amb el cambrer, o amb algun parroquià, o amb el mateix Rodgers, en els quals exhibeix tant la seva egolatria com la seva immensa capacitat per a la despietada autocrítica. // Parla dels seus vells triomfs, dels plaers que obté del bourbon, de l’horror de la guerra, de l’odi que té a Oklahoma!, de la frustració que li causa ser reconegut gairebé exclusivament per Blue moon, dels encants de la dona que aspira a conquerir i del seu amor pels penis a mitja erecció –es declara “omnisexual”–, i en el procés el veiem exhibir successivament la loquacitat més autocomplaent, la desesperació per afalagar, la resignació davant el seu propi fracàs, els símptomes d’un cor trencat i, sobretot, una devastadora soledat. // Mentrestant, “Blue moon” posa bona part de la seva eficàcia sobre les espatlles de Hawke, un actor que fins i tot en les seves interpretacions més vocacionalment naturalistes disfruta de l’estilització, i que aquí s’entrega a un amanerament increïblement precís, en virtut del qual converteix el que en mans menys expertes podria haver sigut un personatge insuportable en una gran abundància d’humanisme, patetisme, carisma i poder commovedor. És un actor celebrat sobretot per les seves col·laboracions amb Linklater i en aquesta pel·lícula torna a justificar per què.

Violeta Kovacsics, a la crítica per a ‘Otros Cines’: “No one ever loved me that much”, diu el protagonista de “Blue Moon” al cambrer del bar que acostuma a freqüentar. No sé si la frase té alguna cosa certa, però en qualsevol cas és una de les línies de diàleg més cèlebres d’una de les pel·lícules més famoses de la història: “Casablanca”. A la pel·lícula de Michael Curtiz és en Rick qui la diu, i allà també hi ha un bàrman, i una dona que s’esmuny entre els dits del desig del protagonista, la Ilsa interpretada per Ingrid Bergman. A “Blue Moon”, el protagonista no és en Rick, sinó en Lorenz Hart qui signà les lletres d’algunes de les cançons més populars precisament durant l’època en què es va filmar el clàssic amb Humphrey Bogart i Bergman.// L’última pel·lícula de Richard Linklater comença en el moment de la mort imminent de Hart: caminant sol pel carrer, sota la pluja, per un carreró, l’home cau a terra. A partir d’ara el que veiem és com vivia aquest home. Tanmateix, al director no li interessa el biopic, sinó la vida a través d’un instant. També ho són les seves pel·lícules més boniques, de la trilogia d’amor i desamor “Abans de l’alba” / “Abans del capvespre” / “Abans de la mitjanit” fins “Boyhood”: Moments d’una vida. El moment, a “Blue Moon”, és una nit, el dia d’Oklahoma!, un musical escrit per l’antic soci de Hart, Richard Rodgers. I l’espai és eminentment un: el bar on Hart passa l’estona, amb la complicitat del cambrer, mentre sona la música d’un soldat pianista, amb l’escriptor E.B. Blanc que l’escolta i, sobretot, envoltat de notòries absències. // El primer buit és el d’Elizabeth, una noia de 20 anys de la qual la quarantí Hart s’ha enamorat perdudament. Ella no hi és durant bona part de la vetllada, però en Hart -home de paraula, poeta- la descriu, la glossa, la imagina, projectant una relació que no té res de realitat. L’altre absent és en Rodgers, el vell amic, que és ara l’altra cara de la moneda de Hart: un home ben atractiu i d’èxit, nèmesi de l’alcohòlic que ja no és a la cresta de l’onada que és Hart. L’Ethan Hawke, aquell seductor tocat per la vareta màgica de la joventut a “Abans de l’alba”, és aquí en Hart, un home baixet, mig calb, tendre, llest, patètic a estones, efeminat, masculí, potser gai o potser hetero, o com ell mateix es defineix, omnisexual. La seva composició de Hart, des de l’humor però també des de l’afecte, és bonica. I la seva presència eixuta al costat de la imponent Margaret Qualley (la seva particular Ilsa) resulta un elogi a la comèdia. // En Linklater sempre ha cregut en la paraula, en la posada en escena d’allò verbal. En aquest sentit, “Blue Moon” és una de les pel·lícules més precioses, precisament perquè és un elogi a la paraula. El protagonista és autor de cançons, de versos, de títols emblemàtics; l’acompanyen mestres de la rèplica, des de l’escriptor amb què debat sobre la idoneïtat d’una paraula fins al bàrman amb què proclama les frases més representatives de “Casablanca”. Ja sigui una cançó o els diàlegs d’una pel·lícula, ja sigui la fantasia d’un amor impossible o el record d’una mala experiència amorosa: tot és explicat, representat i posat en escena mitjançant allò verbal. L’amor de Linklater per la paraula és total. Darrere del diàleg s’hi amaga una altra gran absència: la d’una època, la dels Estats Units dels anys ’40, amb la guerra de fons.

Lorenzo Ciofani, a l’article per a ‘Cinematografo’: Tot en una nit, tot en un mateix escenari, gairebé en directe: Richard Linklater i el final d’un matrimoni artístic en una pel·lícula de fantasmes que s’assembla a una cançó de Hart i Rodgers. Amb un Ethan Hawke gegantí (..) // Fins i tot aquí, on evidentment utilitza els codis del teatre, en Richard Linklater reitera que creu més que mai en el cinema i la seva capacitat mitopoètica. “El món és un escenari” es deia en una de les cançons més fonamentals de l’espectacle nord-americà i el Linklater de “Blue Moon” sembla estar-hi pensant (..), una pel·lícula -la vint-i-cinquena de la seva carrera- que només pot passar “en directe”, tot en una nit i tot en un mateix indret (excepte : un carrer i un teatre, un plató en negre i el temple de les ficcions). Perquè, si és cert que la gent de l’espectacle són de l’escenari, és també a l’escenari on han d’expressar alegries i penes, turments i anècdotes, sobretot si aquest escenari ho és en la il·lusió cinematogràfica. // L’espai del relat, amb un passat que pertany més al classicisme de Hollywood que no pas a la crònica de Babilònia, és en aquest cas el bar Sardi, al vespre del 31 de març de 1943 amb motiu de la festa de l’estrena d’Oklahoma! (amb l’exclamació), un musical que després esdevingué llegendari. I que va marcar una nova etapa en la carrera de Richard Rodgers, icona de l’espectacle nord-americà, el primer que va obtenir l’EGOT (el club dels que han guanyat els quatre premis principals dedicats a l’entreteniment: Emmy, Grammy, Oscar i Tony) i, juntament amb Marvin Hamlisch, una de les dues persones que va poder presumir del PEGOT, després d’haver rebut el Pulitzer per ‘Oklahoma!’, escrit amb el lletrista Oscar Hammerstein II (que van col·laborar durant més de quinze anys). // Però en Rodgers no és el protagonista de ‘Blue Moon’: al centre, amb en Linklater ballant-hi al seu voltant, envoltant-lo, filmant-lo des de dalt per a remarcar-ne la baixa estatura i el col·lapse emocional, hi ha en Lorenz Hart, lletrista llegendari que amb en Rodgers van escriure cançons intemporals om ‘My Funny Valentine’, ‘The Lady is a Tramp’, ‘Isn’t It Romantic?’, ‘My Romance’ i, de fet, ‘Blue Moon’, que pecisament sembla que a en Hart no li acabava de fer el pes. // És una pel·lícula de fantasmes, “Blue Moon”, com ho va ser el menys reeixit “Me and Orson Welles”, també escrit per Robert Kaplow, i no només perquè des de la primera escena anuncia la mort del protagonista, mentre un locutor enumera tots els èxits escrits amb la seva antiga parella. Sinó perquè tot el que veiem podria ser l’últim record de l’alcohòlic i deprimit Hart abans de perdre la consciència, fins al punt que tota la pel·lícula va vestit de la mateixa manera i, al final (això no és un espòiler), es posa i de seguida es treu l’abric com si volgués jugar (..), per enganyar el joc de la vida amb els trucs de l’ofici. // És una pel·lícula de fantasmes, dèiem, perquè en Hart és un veterà d’una temporada en decadència, una figura crepuscular no només per massa whiskies i massa xerrameca (tot en el passat, mai un anhel de futur) sinó perquè va quedar enrere, superat pel seu antic company que sap que ha de renunciar a ell per tirar endavant. I aquesta destil·lació teatral -la paraula al centre, el bany i l’armari com a frontisses- que s’exalta al cinema (..) és sobretot l’últim acte d’un matrimoni, un intent de retrobament extrem i desesperat mentre tot diu el contrari, el públic rep bé el canvi (els sarcasmes amb el signe d’exclamació del musical no són sinó senyals d’una desconnexió) i la primavera sembla que es congela davant d’un altre amor impossible. // Tots són fantasmes, els personatges de “Blue Moon”: artistes que es redueixen a caricatures que s’emmarcaran a les parets per a la posteritat, soldats de joguina de permís que toquen el piano mentre la guerra fa estralls, repartidors que s’enganyen sexualment amb falses promeses, cambrers que ho escolten tot i serveixen sense que els ho demanin. // Una comèdia cinèfila, entre Lubitsch i , amb aquella sensació de fi de festa -i per tant de moltes altres coses de la vida- que embelleix aquesta pel·lícula petita (de pressupost limitat) i en capes amb una malenconia somrient i alhora punyent. En la qual, de mica en mica recolzat per l’encisadora Margaret Qualley, per l’astut Bobby Cannavale i per aquell mestre de la resta que és Andrew Scott, Ethan Hawke (en la seva novena col·laboració amb Linklater) s’alça gran, completament transfigurat en el dolor, en la nostàlgia, en la malícia d’un geni explicat pel final de la cançó ‘Blue Moon’: “with my own/with a dream in love in my own / without a dream in my own/with a dream in my own/with a dream”.

Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’: L’enginyós lletrista Lorenz Hart s’enfadaria amb el joc de paraules, però “Blue Moon” no és sinó un divertit homenatge al turmentat (jueu, alcohòlic, menut) compositor que va morir el 1943 als 48 anys, havent begut massa la nit de l’estrena de la seva darrera col·laboració amb el compositor Richad Rodgers. Ambientat sis mesos abans, l’esplèndid retrat d’en Richard Linklater el protagonitza un Ethan Hawke valent però escandalosament mal triat (..). Com un passi entre bastidors per als amants de Broadway, és un espectacle infernal per als que ho coneixen i una introducció brillant per als no iniciats. // No va ser un període feliç a la vida d’en Hart, i encara que se’l presenta encantador i intel·ligent (el showman convertit en reina de l’espectacle), el que el converteix en un personatge meritori són les capes d’inseguretat i d’autoodi que la seva xerrameca compensa tan clarament (..). // (..) (Personalment, sempre he trobat que “Oklahoma!” és un espectacle cursi i insuportable, així que és molt divertit veure l’envejós Hart minimitzar-lo) // A la seva millor època, Rodgers i Hart van ajudar a portar el teatre musical a l’era moderna, escrivint cançons que feien avançar la trama i sonaven, si més no en comparació amb el que havia passat abans, més com la manera de parlar de la gent. Mentre [en Hart] s’espera que en Rodgers (Andrew Scott) aparegui, parla a l’Eddie i a les poques persones que hi ha a l’habitació del seu darrer enamorament, una noia anomenada Elizabeth Weiland (Margaret Qualley), la correspondència a la vida real de la qual amb Hart ha inspirat el guió urbà i que no es pot deixar d’esmentar de Robert Kaplow per a ‘Blue Moon’ [la pel·lícula]. Tot i que ara està àmpliament acceptat que Hart era gai, la pel·lícula ofereix una interpretació més interessant: “Per ser escriptor, has de ser omnisexual”, bromeja. // A [l’Ethan] Hawke li agrada clarament la gran quantitat de diàlegs que pot pronunciar aquí, però no em puc ni imaginar per què ell o Linklater (que ja han col·laborat en vuit pel·lícules del director indie) van pensar que el bohemi nascut a Texas era adequat per al paper d’un jueu baix, calb i gai de Harlem. En Hawke no és cap d’aquestes coses, i tot i que fa una actuació magnètica i sovint commovedora, les diverses tàctiques que s’han utilitzat per fer-lo passar pel que Rodgers va anomenar “the shrimp” distreuen, des de fer-lo posar dret per sota dels seus companys de repartiment fins a col·locar-li una gorra calva amb pentinat enrere sobre els seus cabells. // En la mateixa línia, com a home heterosexual, en Linklater reconeix la tensió sexual a les escenes entre Qualley i Hart, però passa de llarg en els moments homoeròtics del guió, com aquell en què Hart segueix “Knuckles” (Jonah Lees), el pianista de cara fresca amb l’uniforme ben planxat, al lavabo d’homes (..) // (..) En Kaplow farceix el seu guió amb trivialitats (inclosa la raó per la qual “Blue Moon” fa que en Hart s’estremeixi) i picades d’ullet internes, algunes més fàcil de reconèixer que no pas d’altres (..).

Gregory Couteau, a l’article per a ‘Le Polyester’: Hi ha hagut mai un personatge ‘queer’ en una pel·lícula de Richard Linklater? Probablement, encara que només sigui perestadística (..), fins i tot podria ser interpretat com a cripto-gai, però el cineasta nord-americà s’ha convertit tant al llarg dels anys i les seves simpàtiques pel·lícules en el símbol d’una cultura heteromasclista genial i en un campió dels ‘cinefil-bros’ que el protagonista de “Blue Moon” fa la impressió d’arribar (finalment) com el més inesperat dels convidats. Aquest últim no només és autor de comèdies musicals per a l’escenari, és bisexual i no desaprofita l’oportunitat de recordar-los alhora als altres personatges i al públic, fins i tot arribant a esmentar una cigala xuclada. Ja podem estar agraïts a Linklater per no haver esborrat aquest aspecte de la vida de Lorenz Hart que sí que existia. Al cap i a la fi, no és realment del que tracta la pel·lícula. // (..) La unitat de temps i lloc configura ràpidament els escenaris una mica rígids d’una comèdia teatral xerraire amb una comoditat familiar però des de la qual intuïm que la càmera no tindrà l’oportunitat d’anar molt lluny, i la pel·lícula potser no més enllà. Havíem vist mai l’Ethan Hawke fent un paper realment còmic? Aquest últim lluita amb entusiasme per injectar ritme i retratar aquest ‘contraclown’. No obstant això, és una tragèdia interna el que desenvolupa en Hart, obligat a presenciar amargament el triomf del seu antic col·laborador (..). Però els nois poques vegades continuen sent rivals a les pel·lícules de Linklater, el guió de “Blue Moon” està, al contrari, teixit d’una càlida complicitat masculina feta d’acudits irònics o confessions alcohòliques i de la qual queden exclosos els personatges femenins (rars en tot cas). A en Hart li espera un altre drama i és aquest últim el que acabarà ocupant tot l’espai de la pel·lícula: aconseguirà seduir una jove d’uns vint anys, que evidentment només el considera un amic? // Aquest és el moment en què estem temptats d’empassar-nos l’agraïment abans esmentat. Per una vegada que en Linklater té un protagonista ‘queer’, la narració tracta sobre si aconseguirà cardar amb una noia? A la ironia no li falta pas sal, però hi ha motius per estar encara més frustrat. El dia abans de l’estrena mundial de “Blue Moon” a la Competició de la Berlinale, el president del jurat, Todd Haynes, va oferir una classe magistral on va parlar, entre altres coses, de la seva admiració per Douglas Sirk. Aquest últim, va dir, no era ‘queer’, però les seves pel·lícules, tanmateix, estan plenes de mirada ‘queer’ per la seva manera de tractar els clàssics patrons romàntics heterosexuals com una il·lusió i de velar sempre els finals feliços dels seus personatges com a parella amb tristesa. El protagonista de “Blue Moon” pot ser ‘queer’, però els patrons heterosexuals són, al contrari, molt, molt respectats, ni tan sols es miren amb una llum diferent de l’habitual. Fins i tot són els que es plantegen llargament, en detriment progressiu i esgotador de qualsevol altre tema de conversa. “Blue Moon” es presenta com una pel·lícula sobre l’amistat, sembla més aviat una pel·lícula sobre la por de ser posat a la ‘zona d’amics’.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!