“Xiulades a un consagrat”, titula El Periódico, que destaca com la pel·lícula The Sea of Trees, de Gus Van Sant, “ha rebut l’escarni de crítica i públic”, alhora que la qualifica d’un “dels pitjors films de la història del certamen”. I tampoc es queda curt el diari Ara: “Canes xiula el suïcidi de Van Sant i McConaughey”. Poser es rabegen en la caiguda de Van Sant, però en tot cas donen testimoni del desgavell que, pel que es veu, és la pel·lícula i les conseqüències que ha tingut dur-la en competició a Canes.
Recordem que aquest nou film de Gus Van Sant tracta d’un nord-americà i un japonès es fan amics al “Bosc dels suïcides”, prop del Mont Fuji, on la gent que pateix massa com per seguir vivint van a llevar-se la vida. En lloc de matar-se, aquests dos decideixen fer un recorregut iniciàtic per aquell bosc.
Imma Merino, diari El Punt Avui, Crònica del 17 de maig: (..) dos personatges viuran una experiència transformadora que, malauradament, Van Sant filma amb sentimentalisme, amb una poètica forçada i un misticisme barat.
Xavi Serra, diari Ara, Canes xiula el suïcidi de Van Sant i McConaughey: (..) Van Sant toca fons amb un melodrama lacrimogen que ni tan sols aixeca el vol amb l’esforçada interpretació de Matthew McConaughey (..) Tot es conjura perquè “The sea of trees” sigui la pitjor pel·lícula del director: els recargolats girs del guió, la deriva pseudomàgica que pren la història en un determinant moment, la poca gràcia de Van Sant a l’hora de narrar la part del relat en clau de survival… (..) I en el tram final, una traca de cursileria i efectisme dramàtic rematada per un desenllaç digne del Paulo Coelho més místic (..) No hi ha explicació per a l’harakiri de Van Sant, però encara menys per programar-la en competició oficial.
Nando Salvà, diari El Periódico, Xiulades a un consagrat: (..) un intent, espectacularment fallit, d’unir les seves dues sensibilitats [cinema independent i pel·lícules de vocació més comercial] (..) Van Sant sap com fer pel·lícules de gent que camina enmig del no-res (..) però aquí, mentre va a la deriva entre el present d’Arthur al bosc i el seu passat en un matrimoni profundament tocat, el director es dedica a telegrafiar cada emoció i cada reacció que hem de sentir (..) Imposa una pesada atmosfera “new age” i un trampòs sentimentalisme (..)
Salvador Llopart, diari La Vanguardia, Crònica del 17 de maig: (..) Gus van Sant s’estavella a Canes (..) Tan drama va resultar, tan exaltat i ploraner, però de plorar amb llàgrimes de cocodril, que es va emportar una bona esbroncada.
Fotos: gentilesa del Festival de Canes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!