Club 7 Cinema

Tot i que s’escriuen en la immediatesa, a la poca estona d’haver vist les pel·lícules, les cròniques que publiquen els diaris solen estar més asserenades, compten amb més espai per a les reflexions i ens ajuden a entendre millor l’experiència del crític davant l’obra de què parla. Per exemple, en aquest cas, Mia Madre (Mia Madre | My Mother), la nova pel·lícula de l’italià Nanni Moretti, sobre una directora de cinema que brega per tirar endavant la nova pel·lícula -amb un actor que li fa posar els nervis de punta-, alhora que assisteix impotent a la malaltia de sa mare i se les ha amb l’adolescència de la seva pròpia filla.

Imma Merino, diari El Punt Avui, Moretti emociona: (..) un film certament emotiu (..) en què Moretti es desdobla en el fill, amb una presència discreta, i en la filla que, com ell mateix, és cineasta. Que aquest últim personatge, però, sigui una dona crea una alteritat que redueix el narcisisme que a vegades amenaça el cinema de Moretti, que així ficciona la pròpia experiència autobiogràfica (..) Fa present a “Mia madre” algunes de les seves actituds i reflexions com a cineasta (..) Hi ha una reflexió irònica sobre la dificultat del cinema per representar la realitat social (..)

Xavi Serra, diari Ara, Crònica del 17 de maig: (..) el retorn d’un altre guanyador de la Palma d’Or, Nanni Moretti, a la quinta essència del seu cinema: introspecció, humanitat i humor (..) Moretti salpebra la narració amb petites fantasies, records i somnis, fugues oníriques de regust fellinià que perfilen els dubtes i les pors de la protagonista (..) Tampoc hi falta l’humor, sobretot quan apareix en pantalla un Turturro que es presta a la caricatura de l’actor amb poca memòria per als diàlegs (..) No converteix la protagonista en una figura heroica o tràgica; més aviat en un ésser humà amb els seus problemes i dubtes, una persona fràgil i imperfecta, però real (..) Una mirada madura sobre la pèrdua i una agredolça barreja de comèdia i drama (..) Una pel·lícula capaç de fer-nos riure, plorar i recordar el valor d’estimar. Que no és poca cosa.

Nando Salvà, diari El Periódico, Crònica del 17 de maig: (..) reflexió sobre la mort i els seus efectes (..) Sobre els llaços familiars, la pèrdua i la culpa (..) No arriba a les mateixes altures que “L’habitació del fill” (2001) (..) Moretti, tot sigui dit, només l’encerta a mitges. El nucli dramàtic de la pel·lícula, la relació de Margherita amb la seva mare, es veu periòdicament interromput per les escenes satíriques de cine dintre del cine que encara que siguin puntualment divertides, simplement pertanyen a una altra pel·lícula (..) Una mirada sorprenentment continguda i subtilment complexa al que significa perdre un progenitor.

Salvador Llopart, diari La Vanguardia, Crònica del 17 de maig: (..) una barreja de la realitat (la realitat de la vida de Moretti, que fa poc va perdre la seva mare) amb la ficció. Com també es barreja amb total impunitat i bons resultats el drama amb la comèdia (..) Moretti triomfa (..)

Fotos: Sacher Films – Le Pacte – Films Distribution.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!