Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

17 de maig de 2014
0 comentaris

Revista de premsa: “La captiva”, d’Atom Egoyan

En aquest apunt recullo fragments de les cròniques publicades a diferents mitjans, ran de la projecció de La captiva, d’Atom Egoyan al Festival de de Canes. La tria d’aquests fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit el cronista, ni la conclusió de la seva opinió. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions per anar fer-nos cabal del desenvolupament del Festival. Per descomptat que les cròniques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

FOTO © ARP La captiva, d’Atom Egoyan



Egoyan ja no captiva
.

(..) creava algunes expectatives, i més encara perquè l’argument de “Captives” (el segrest d’una nena que creix en un llarg captiveri) podia vincular-se a la fragilitat dels menors, al sentiment de culpa dels adults i també a la perversió que hi ha en “Exòtica”, “El dolç pervenir” i “El viatge de Felicia”. Certament, s’hi poden establir lligams, però amb “Captives” el cineasta canadenc d’origen armeni confirma que ha perdut la inspiració i que s’ha esvanit la subtilitat amb la qual creava atmosferes pertorbadores i també la potència del seu estil visual (Imma Merino, Egoyan ja no captiva, diari El Punt Avui, 17.05.2014)

La redempció d’Egoyan haurà d’esperar.

(..) Trencant la linealitat i fent ziga-zagues a través dels diferents temps del relat, Egoyan tensa la narració i obliga l’espectador a completar un trencaclosques potser més interessant que la trama i alguns dels personatges, especialment un psicòpata d’una perfídia caricaturesca. Però l’interès es manté fins que el marc temporal queda fixat i la cinta encara una resolució per sota de les expectatives creades (Xavi Serra, La monumental ‘Winter sleep’ impressiona Canes, diari Ara, 17.05.2014)

No deixa gaire bon gust de boca.

(..) es mou en els límits del mal, allà on el mal perd qualsevol mena d’explicació raonable. Però Egoyan, que també es vol passejar en aquesta ocasió pels límits del dolor, decideix jugar amb el temps narratiu a tota hora. I ja de passada, també amb la paciència de l’espectador (..) Pel·licula complexa, revestida d’un aire de thriller absurd i mal resolt que no fa sinó desbaratar (..) l’entramat de sentiments contraposats (Salvador Llopart, Els segrestadors de nenes arriben a Canes, La Vanguardia, 17.05.2014)

Atom Egoyan ha tocat fons.

(..) Agafa ingredients que van configurar el seu univers (..) i els usa amb una tosquedat i una malaptesa que no suggereixen coherència autoral, sinó més aviat mer autoplagi o, pitjor, autoparòdia (Nando Salvà, Les dues cares d’una moneda, El Periódico, 17.05.2014)


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!