Club 7 Cinema

Unanimitat absoluta dels cronistes catalans acreditats al Festival de Canes sobre Grace de Monaco, d’Olivier Dahan. Potser un cert matís de diferències es nota en la valoració de la presència i treball de Nicole Kidman, en el rol de Grace Kelly / princesa sereníssima de Mònaco.

En aquest apunt recullo fragments de les cròniques publicades a diferents mitjans. La tria d’aquests fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit el cronista, ni la conclusió de la seva opinió. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions per anar fer-nos cabal del desenvolupament del Festival. Per descomptat que les cròniques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

FOTO (de David Koskas) © Stone Angels Gràcia de Mònaco, d’O. Dahan

---

Mala traça, superficial, ridícula…

(..) aquesta pel·lícula, que, amb una mala traça (..), va fent-se superficial i fins ridícula (..) Olivier Dahan (..) vindica el dret a la ficció i es permet imaginar que Grace Kelly va superar la crisi personal i la política (seduint amb el seu glamur fins i tot el general De Gaulle) apostant pel paper de princesa per ferne la millor representació de la seva vida, de manera especial en el ball anual de la Creu Roja (..) No és l’únic aspecte ridícul que va provocar comentaris perplexos i fins rialles en la projecció per a la premsa (Imma Merino, Retorn a Canes, diari El Punt Avui, 15.05.2014)

Melindrós biopic ofegat pel glamur de postal i amb costures de telefilm.

(..) és difícil que un remuntatge rescati de la mediocritat aquest melindrós biopic ofegat pel glamur de postal i amb costures de telefilm (..) La mirada de Dahan, lluny d’embrutar-se de realisme, retrata el món dels Grimaldi amb l’asèpsia edulcorada d’un reportatge de l’Hola, abusant de filtres fotogràfics irreals i plans de posta de sol. L’única nota discordant és la insistència a enfocar en primer pla els ulls plorosos de Nicole Kidman. La protagonista del film és el més defensable de la cinta i no pas per la seva semblança física amb Kelly, la imitació del parlar contingut de la princesa o unes galtes inexpressives, sinó pel seu carisma i charme natural (Xavi Serra, Canes s’inaugura amb la vergonyosa ‘Grace of Monaco’, diari Ara, 15.05.2014)

Un film desmesurat, eixelebrat, forasenyat, com de culebrot mexicà i estil d’anunci televisiu.

(..) Un film desmesurat i eixelebrat que fa pensar coses rares (..) La veritable pel·lícula de mostres de la temporada serà “Grace de Monaco”, amb l’estrena prevista per al proper 21 de maig. El monstre és Nicole Kidman i la seva entrega salvatge envers el personatge. El desastre: “Grace de Monaco” com un tot (..) Nicole Kidman s¡aboca al paper amb valor: ni en somnis la mateixa Grace Kelly s’hauria interpretat a si mateixa amb aquest desvergonyiment (..) El to de “Grace de Monaco” és forassenyat, com de culebrot mexicà. I l’estil, el d’un llarg anunci televisiu. De Chanel, per exemple (Salvador Llopart, “Grace de Mónaco” provoca un inici polèmic al festival de cinema de Canes, La Vanguardia, 15.05.2014)

Dahan substitueix un mite per un altre.

(..) Olivier Dahan en realitat substitueix un mite per un altre: el d’una heroïna que, moguda per la seva fe indestructible en el poder de l’amor, salva la unitat de la família reial monegasca i, de passada, el mateix principat de ser envaït per França (..) Dahan gradualment farceix el relat d’elements propis d’un thriller hitchcockià que, sigui com sigui, no arriben a anar enlloc (..) El traeix la seva carrincloneria com a narrador (..) i una esgotadora insistència a explorar el rostre de Nicole Kidman des de molt a prop, com si tractés de buscar els rastres de l’últim xut de bòtox (Nando Salvà, Una “Grace” sense gràcia, El Periódico, 15.05.2014)

---