Revista de premsa en català sobre The Neon Demon, de Nicolas Winding Refn, projectada en Competició al Festival de Canes:
Imma Merino (Crònica de Canes del 21.05.2016, Devallada final cap a la buidor, El Punt Avui): (..) la seva pretensió estilística, com si volgués signar cada pla, embolcalla la buidor (..) No se sap si, amb la seva fredor, vol ser una crítica al món de la moda i la submissió a la imatge. En tot cas, el film irrita pel cinisme, les pretensions de les imatges publicitàries, la misogínia tremenda, l’estúpid desig de provocar amb necròfiles, vampirismes i fins canibalismes i, a vegades, una imitació de pacotilla del cinema de David Lynch.
Xavi Serra (Crònica de Canes del 21.05.2016, Winding Refn polaritza Canes amb la radical ‘The neon demon’, Ara): (..) aprofundeix en el procés d’abstracció argumental (..) radicalitzant encara més l’esteticisme de la proposta (..) Va ser tan aplaudida com insultada per la premsa a Canes, una divisió visceral (..) que justifica per si sola una pel·lícula que s’atreveix a barrejar el món de la moda, el canibalisme, el sexe necròfil i els experiments visuals. L’obra d’un geni, un malalt, un provocador o les tres coses alhora, però sens dubte les dues hores de bogeria més pura que s’han vist en el festival (..) Una pel·lícula de terror on el monstre és la bellesa (..)
Nando Salvà (Crònica de Canes del 21.05.2016, Nicolas Winding Refn, el gran provocador, El Periódico): (..) va rebre crits i insults (..) Al llarg de la seva carrera (..) la provocació ha sigut sempre un motor creatiu (..) És un provocador amb ego (..) Grotesca farsa faustiana sobre el món de la moda, un món amb uns habitants tan enverinats per la gelosia que es mengen els uns als altres (..) Funciona com l’equivalent fílmic d’un exemplar de ‘Vogue’ (..) Personatges impàvids deambulen per plans clínicament dissenyats i plens de neons -alguns en diran bellesa- (..) En lloc de copiar tant Lynch i Argento, hauria tingut més sentit si s’hagués fixat més en Derek Zoolander.
Salvador Llopart (Crònica de Canes del 21.05.2016, La Vanguardia): (..) Aquesta pel·lícula no té bones intencions (..); de fet, les intencions són molt dolentes (..) És com un conte de fades al revés (..) Més que el relat, evidentment insuls, el més important és l’estil. Molt poca cosa (..) Lent, ralentitzat, com una desfilada de models per la passarel·la, amb uns personatges que són com morts errants ficats en una dansa butoh japonesa eterna (..)
Vicenç Batalla (Crònica de Canes del 20.05.2016, Winding Refn explora l’artificial món de la moda en una pel·lícula desigual però captivant, El Món): (..) el film és desigual i perd intensitat al final (..) El que comença com un conte de fades postmodern, amb un desplegament visual i musical enlluernador, es va convertint en un malson tenebrós i malsà (..) La pel·lícula, que adopta alhora aires lynchians sobre LA, deriva en una història vampírica. És, precisament, en aquest moments en què es descobreix la trama que el film perd en interès i baixa el ritme (..)
FOTO: The Neon Demon, de N. Winding Refn. Gentilesa del Festival de Canes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!