Club 7 Cinema

Revista de premsa en català sobre Sieranevada, de Cristi Puiu, en Competició al Festival de Canes:

Imma Merino (Crònica de Canes del 13.05.2016, Hollywood i cine europeu, El Punt Avui): (..) Les tres hores de Seranevada pràcticament transcorren dins d’un pis de Bucarest en què una família es reuneix per celebrar un acte a la memòria d’un difunt (..) És possible sentir-se atrapat i estranyament fascinat pel que passa dins d’aquest pis fins a arribar a entendre la llarga durada del film: a la manera de Beckett, alguna cosa s’hi revela de la vida com una espera inútil, de la desesperança del món contemporani, gràcies al poder de la posada en escena, a la manera com la càmera es mou pels espais en plans llargs.

Xavi Serra (Crònica de Canes del 13.05.2016, El Festival de Canes segresta George Clooney i Julia Roberts, Ara): (..) un exercici de costumisme radical (..) Un retrat complex i tragicòmic de la institució familiar i dels abismes entre generacions de la societat romanesa.

Nando Salvà (Crònica de Canes del 13.05.2016, Una obra mestra amb un títol inexplicable, El Periódico): (..) És possible disseccionar la condició humana des del rebedor d’un apartament de Bucarest? (..) Puiu dóna una lliçó de, entre altres coses, com capturar l’espai cinematogràfic, com moure la càmera o no fer-ho i com subministrar o amagar informació a l’espectador. El qualificatiu d’obra mestra (..) en el cas de Sieranevada, no hi ha més remei que utilitzar-lo.

Salvador Llopart (Crònica de Canes del 13.05.2016, Jodie Foster, rere els diners, La Vanguardia): (..) El film té un estil propi, descarnat, com de mirar la vida en escorç (..) Però aquest estil fet de preses llargues, sense concessions, mirant la vida a través de portes ajustades, es dissipa, per part del director (..) en un excés de condescendència amb ell mateix.

Vicenç Batalla (Crònica de Canes del 12.05.2016, El romanès Puiu i el francès Giraudie enlairen l’inici de la competició, El Món): (..) la descomposició del comunisme, l’arribada d’una democràcia en part fallida, els problemes de memòria de la població i la reconstrucció en general de la història des dels soviètics fins als atemptats de l’Onze de Setembre i ‘Charlie Hebdo’ (..) I tot això amb una humor tan llatí com de l’Est, tan sarcàstic com entranyable (..) La càmera no para de moure’s a través de portes que s’obre i es tanquen, passant d’una conversa a un altra, d’un drama a una comèdia, dels secrets més íntims a les teories més inversemblants sobre el caos mundial. I, com ens diu Puiu, el punt de vista de la càmera és el del mort. Que no sap si riure o plorar (..)

Foto: gentilesa del Festival de Canes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!