Revista de premsa en català sobre Ma Loute, de Bruno Dumont, projectada en Competició al Festival de Canes:
Imma Merino (Crònica de Canes de 14.05.2016, Denúncia i bogeria, El Punt Avui): (..) un film desconcertant (..) Dumont continua amb la seva deriva cap a un humor boig que va esclatar de manera inesperada amb la minisèrie esdevinguda de culte P’tit Qunquin (..) Dumont apunta que l’origen de la seva veta humorística hi és en les rialles de les dones realment boges que, a Camille Claudel 1915, van acompanyar Juliette Binoche en la seva encarnació de la dissortada artista (..) Els burgesos són exageradament artificiosos i són interpretats per actors professionals (..), mentre que els nadius són una gent primitiva encarnada per actors naturals descoberts per Dumont. En la tensió entre uns i altres, desapareixen una sèrie de persones i es procedeix a una investigació absurda comandada per una parella d’inspectors que semblen una revisió del Gras i el Prim.
Xavi Serra (Crònica de Canes de 14.05.2016, Ara): (..) una delirant farsa policíaca amb personatges que semblen dibuixats per Hergé, caricatures d’histrionisme desbocat al qual s’entreguen actors de la talla de Fabrice Luchini i una Juliette Binoche meravellosament passada de voltes (..) Dumont porta l’absurd a cotes insospitades, però sota el deliri també batega una reivindicació de la França rural i pobra davant la frivolitat sofisticada i burgesa de l’urbs (..)
Nando Salvà (Crònica de Canes del 14.05.2016, “Ma Loute”, una capritxosa raresa, El Periódico): (..) una comèdia idiota a càrrec d’un director (..) que solia estar instal·lat en el cine obscur (..) Mentre acumula situacions absurdes no ens dóna cap pista sobre què hem de pensar (..) Dumont barreja intriga criminal, idil·li impossible, canibalisme, incest, transgènere i alguna levitació, i en el procés aconsegueix un parell de moments hilarants, però el conjunt no arriba a trascendir el mer capritx.
Salvador Llopart (Crònica de canes de 14.05.2016, Caricatures a Canes, La Vanguardia): (..) Caricatura amb moments sublims, però mancada de ritme (..) Un híbrid entre l’humor absurd de Monty Python i la crítica social. On els burgesos resulten ridículs i els camperols brutals. Directament caníbals (..)
Vicenç Batalla (Crònica de Canes de 14.05.2016, El surrealisme a la francesa de Dumont i el realisme britànic de Loach, El Món): (..) és capaç de relligar el mal ancestral que viu en nosaltres amb les dosis d’humor (..) Dumont s’apropa definitivament, en aquesta transposició cinematogràfica de les seves recerques televisives, dels universos italians del postneorralisme i el surrealisme (..) La transsexualitat es revela aquí més màgica i transparent. Tot i que està clar que els directors francesos es posicionen més que mai del cantó transgressiu, davant l’agressiva reacció conservadora d’una part de la societat del país.
FOTO: Ma Loute, de B. Dumont. Autor R. Arpajou © 3B.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!