Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

12 de maig de 2016
0 comentaris

Revista de premsa (Canes 2016): “Café Society”, de Woody Allen

Revista de premsa en català sobre Café Society, de Woody Allen, projectada Fora de Competició, a la sessió inaugural del Festival de Canes 2016:

Imma Merino (Crònica de Canes del 12.05.2016: Encís i malenconia, El Punt Avui): (..) la pel·lícula inaugural va aportar encant a la jornada. Un encant, en tot cas transit per la malenconia del desacord entre la vida desitjada i la vida possible (..) Hi ha altres elements de l’univers de Woody Allen que es poden reconèixer a Café Society: la pertinença al món jueu, la confusió sentimental o l’ambigüitat moral d’algunes decisions o d’alguns negocis (..) També hi ha el contrast entre la costa est i l’oest o, més concretament, entre Nova York i ciutats californianes (..) Allen desenvolupa seriosament una comèdia sentimental i existencial. Ho fa amb un admirable sentit narratiu, pel que fa al ritme i la capacitat de síntesi, i una fotografia càlida del mestre Vittorio Storaro (..)

Xavi Serra (Crònica de Canes del 12.05.2016: Woody Allen obre el Festival de Canes curt d’inspiració, Ara): (..) “La vida és una comèdia escrita per un sàdic”, afirma un dels personatges de la nova pel·lícula de Woody Allen (..) La frase sintetitza el sentiment de melancolia i humor agredolç que emana del film (..) A Café Society continua instal·lat en la irregularitat que predomina en el tram final de la seva llarga filmografia. Ovacionada amb moderació en la seva projecció (..) Allen no ho acaba d’enfocar en clau de melodrama ni de comèdia, sinó com a vehicle per reflexionar serenament sobre la nostàlgia i els clarobscurs de l’amor i la pèrdua (..) Tot i que flirteja amb la comèdia de gàngsters i les reflexions morals (..) Café Society és fonamentalment un conte romàntic amable i sense espines (..) Sense comèdia ni tragèdia, doncs, els esdeveniments es van succeint sense que els uns importin gaire més que els altres (..) És la primera pel·lícula en què el cineasta treballa amb el prestigiós director de fotografia Vittorio Storaro, que omple el film de petites postals amb llum del crepuscle a l’estil del vell Hollywood (..)

Nando Salvà (Crònica de Canes del 12.05.2016: Woody Allen ni més ni menys, El Periódico): (..) la pel·lícula és només una més, una nova seqüela de la seva obstinació per rodar una pel·lícula cada any passi el que passi i tingui o no tingui alguna cosa interessant per explicar (..) El film avança vehiculat per una veu en “off” de la qual s’encarrega el mateix cineasta (..) i que explica just el que les dues o tres escenes immediatament posteriors es dedicaran a explicar de nou (..) El millor que es pot dir de café Society és que no perjudica l’estatus privilegiat que el seu autor s’ha guanyat, tot i que, a vegades, aquest sembli ser precisament l’objectiu que ell mateix persegueix amb cada nova pel·lícula.

Salvador Llopart (Crònica de Canes del 12.05.2016: Woody: “La vida és divertida i sàdica”, La Vanguardia): (..) Els aplaudiments al final de la primera projecció, tímids i ràpids, ens deien que potser oblidarem aquest film. Però no: Allen és sempre inoblidable (..)  Nostàgica i romàntica alhora, bellament fotografiada pel mestre Vittorio Storaro (..) Una tragicomèdia amb moments jocosos, com era d’esperar tractant-se de Woody Allen, malgrat que el film també mostra la difusa tristesa que ho envolta tot (..) Una petita gran pel·lícula, doncs, que encara que té una entrada retòrica i lenta, es degusta amb facilitat i alegria (..) Malgrat tota la seva parafernàlia de situacions equívoques, traïcions i confessions, resulta una trista història d’amor no correspost, dominada per la malenconia. Tot i això, no hi ha causticitat o ressentiment (..)

Vicenç Batalla (Crònica de Canes del 12.05.2016, El romanès Puiu i el francès Giraudie enlairen l’inici de la competició, El Món): (..) En una hora i trenta minuts, l’incansable Woody Allen explica a ‘Café Society’ el Hollywood y el Nova York dels anys trenta amb una tendresa i acidesa molt més contemporànies. Com a film inaugural, és una perfecta metàfora sobre les dues cares de la Crosisette a Canes, el passeig de totes les vanitats.

FOTO: Café Society, de W. Allen. Gentilesa del Festival de Canes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!