Club 7 Cinema

Els nostres mitjans s’han fet ressò de la important i impactant notícia de la mort de David Lynch.

Vilaweb titula S’ha mort el reconegut director de cinema David Lynch. El director de cinema nord-americà David Lynch s’ha mort avui a setanta-vuit anys. Havia estat nominat tres vegades als premis Oscar com a millor director. “És amb profunda pena que nosaltres, la seva família, anunciem la mort de l’home i de l’artista David Lynch. Agrairem una mica de privadesa en aquest moment. Hi ha un gran forat al món ara que ja no és amb nosaltres. Però, com deia ell, ‘Mantingueu l’ull en el dònut i no en el forat’”, ha dit la família en un comunicat. I ha afegit aquesta frase: “És un dia preciós amb un sol daurat i amb tot el cel blau.” David Lynch ha estat un dels representants del corrent surrealista dins el cinema. Els seus films sempre portaven cap a un món de somnis, un món de misteri, un món surrealista. Entre les obres més reconegudes es destaca la sèrie ‘Twin Peaks’ i films com ara “Vellut blau” o “Mulholland Drive”.

Diari de Girona en publica la necrològica d’Europa Press Mor als 78 anys el director de cinema David Lynch, pare de la sèrie ‘Twin Peaks’. (..) Considerat com un dels grans directors de cinema, Lynch deixa com llegat alguna de les pel·lícules més destacades de les últimes dècades, com ‘Eraserhead‘ (1977), ‘Blue Velvet‘ (1986) i ‘Mulholland Drive‘ (2001), així com la sèrie de televisió ‘Twin Peaks’.

Al diari ‘El Punt Avui’, Imma Merino escriu Creador d’imatges fascinants i pertorbadores: No hi ha dubte que David Lynch, mort a causa d’un emfisema pulmonar als 78 anys, és un dels cineastes que han creat algunes de les imatges més poderoses, hipnòtiques, fascinants i pertorbadores dels últims cinquanta anys: potser fins i tot és el que ho ha fet més, tant per al cinema (des d’Eraserhead fins a Inland Empire passant, entre altres, per Blue velvet i Mulholland Drive) com per a la televisió, que, pel que fa a les sèries, va revolucionar l’any 1990 amb Twin Peaks, que va reprendre el 2017 amb una nova tanda d’episodis que serà per sempre la seva última obra mestra. Lynch ha sigut un explorador del sinistre, tenint present la definició que va fer-ne Freud: la sensació d’espant que s’adhereix a les coses conegudes; l’estranyesa que envaeix de cop allò que era familiar; també allò que, havent-se de mantenir ocult, s’ha revelat. En les seves imatges, certament, allò domèstic es fa estrany; allò familiar no protegeix; allò que semblava dòcil esdevé inquietant. Per això, a la vegada que sedueix i fascina, el seu món desassossega. S’hi manifesten pràcticament tots els senyals i motius del sinistre: els òrgans mutilats o lesionats; els dobles que fragilitzen, si no destrueixen, la identitat; els personatges portadors de maleficis o de mals averanys. Potser una imatge recurrent resumeix el sinistre en l’univers lynchià: les habitacions espectrals amb una làmpada que emet una llum mústia, a vegades entretallada. I també, és clar, l’habitació vermella, amb les cortines ondulants i les rajoles del terra amb una sanefa punxeguda, de Twin Peaks (..).

Al diari ‘Ara’, Xavi Serra hi diu Mor David Lynch, el cineasta de l’estranyesa: (..) No hi ha cap director nord-americà dels últims 50 anys –i segurament en la història del cinema– amb una integritat artística tan irreductible i, al mateix temps, un impacte tan important en la cultura del seu temps. Des dels seus curts de finals dels anys 60 fins a la tercera temporada de ‘Twin Peaks’, segurament l’obra més trencadora de tota la seva carrera, el director va utilitzar el cinema com una eina per ampliar horitzons expressius i explorar l’inconscient, la identitat i els somnis amb obres que feien avançar el llenguatge cinematogràfic. David Lynch ha sigut un dels grans poetes d’aquest art, un creador essencialment lliure que va fer sempre el que li va donar la gana. En el fons, la popularitat que va tenir a principis dels 90 arran de l’èxit de la primera temporada de ‘Twin Peaks’ va ser un accident meravellós: una d’aquelles rares ocasions en què l’art radical i insubornable aconsegueix infiltrar-se en l’inconscient popular (..).

Al diari ‘El Periódico’, Quim Casas titula l’article Un renaixentista. Vaig poder entrevistar David Lynch el 1986, quan va venir a presentar “Vellut blau” al festival de Sitges. Ens van donar una hora al saló buit d’un hotel que semblava en aquell moment el bar de l’Overlook de “La resplendor”. Al cap de mitja hora de conversa va passar un nen amb una pilota. Lynch va començar a dir llavors que en el moment més inesperat pot passar qualsevol cosa, referint-se a la gairebé fantasmal aparició del petit. El seu cine i les seves sèries, discos, quadros, fotografies, dissenys, mobles, còmics, escultures, videoclips, publicitat, obres efímeres i creacions per a internet: l’artista renaixentista absolut partia d’aquesta idea. Sempre va dir que les idees donen volts pels nostres caps. Només és qüestió d’atrapar-les. En va atrapar moltes i, encara que hi hagi qui sempre l’ha vist com un autor fred, cerebral i, sens dubte, estrany, bona part de les seves obres tenen una emoció desbordant (..).

El cap de Cultura del diari ‘Ara’, Xavier Cervantes, li ha dedicat aquest article: La zona de fascinació de David Lynch: l’orella, el tió i la pell de serp. Les reaccions a la mort de David Lynch són el millor homenatge possible “al cineasta més influent dels últims cinquanta anys”, tal com diu la crítica cinematogràfica Eulàlia Iglesias, que també recorda l’impacte i la penetració de l’univers lynchià en la cultura popular. La majoria dels comentaris, a banda de l’agraïment, reflecteixen la fascinació que tanta gent ha sentit davant les seves pel·lícules, o simplement davant alguna de les imatges de les seves pel·lícules. Lynch ha sigut un cineasta connectat amb l’inconscient propi. Hi tenia la clau d’accés que van perseguir els surrealistes i va saber filmar-lo com ningú ho havia fet. La pertorbació, l’element sinistre, grotesc o oníric sovint apareix amb la mateixa naturalitat amb què just abans un personatge talla la gespa del jardí, sense èmfasi, sense estridències. En aquest sentit, cap seqüència és més eloqüent que la del descobriment de l’orella humana a “Vellut blau”. Deixa l’espectador a l’expectativa, el convida a intuir que darrere aquesta orella fora de context hi pot passar qualsevol cosa. L’advertència és directa: hi ha una realitat superposada a la realitat que és tan real com la realitat. I gairebé sempre més inquietant. I arribarà un moment que no sabràs quina realitat és, però tant li fa (..).

Al diari ‘El Periódico’, Idoya Noaín escriu El surrealisme fílmic perd David Lynch: (..) Lynch deixa una empremta inesborrable en el cine, però el seu esperit creatiu no es va limitar a un mitjà. Va ser, a més, compositor, pintor, escultor, dibuixant, autor teatral, director de vídeos musicals, fabricant de mobles i dissenyador de locals nocturns. També va posar en marxa un negoci cafeter i va dedicar una bona part de la seva vida a la meditació transcendental, una pràctica budista que va adoptar quan tenia uns 20 anys i a la qual, en les seves memòries ‘Room to dream’, va atribuir el moment en què “tot va canviar”. El 2005 va establir la Fundació David Lynch per a educació basada en la consciència i la pau mundial (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!