Subdirector d’ El Punt, el mataroní Manuel Cuyàs, va publicar diumenge passat un article titulat La Mostra s’ha acabat. El tema central de l’escrit és la Mostra de Cinema de Mataró, que l’Ajuntament de la ciutat s’ha carregat. Tanmateix, de passada, hi fa unes afirmacions sobre els crítics de cinema i els festivals, que modestament vaig replicar dimecres, en l’apunt Resposta a Manuel Cuyàs (I): els crítics als festivals. Ara, en aquest altre apunt que tanca el díptic de resposta, vull dir quatre coses de les afirmacions que fa sobre la Mostra.
Abans que res, permeteu que recordi que, fa unes setmanes, ja vaig dir el que jo en pensava de la supressió de la Mostra i la programació estable: L’ajuntament deixa Mataró sense Mostra de Cinema ni la programació estable al Monumental.
Va ser a la dècada dels vuitanta quan la Mostra de Cinema de Mataró va agafar volada. Per tant, uns anys que conec molt bé com a programador de cinema i com a “maresmenc” (tot i que jo, de maresmenc no me’n senti gens). Als anys noranta, que jo ja no era responsable de cineclub, sé tanmateix que es van encara superar els magnífics resultats del període anterior, que el cinema d’autor mogué encara més públic. Però les coses han canviat cap al tombant de segle i sobretot entre el 2000 i el 2010. Ja no són com eren, ni a Mataró, ni a Malgrat, ni a Barcelona, ni a Girona… Paradoxalment, el mateix Cuyàs se’n fa ressó d’aquests canvis, quan afirma: (..) resulta, senyores i senyors, que en els anys d’esplendor de la Mostra Mataró comptava amb tres o quatre cines cèntrics, un dels quals projectava cine d’art i assaig. Ara, en canvi, Mataró, com tantes altres ciutats, té les sales de cine allà dalt de la muntanya, encaixonades en un centre comercial i oferint una programació de centre comercial: pizzes, hamburgueses amb ceba i roba de Zara (..). Però ell ho fa servir només per remarcar l’obvietat (que fa bé de subratllar) que la Mostra de Cinema és avui més necessària que fa trenta anys enrere, que és quan va néixer. En canvi, per res no ho té en compte a l’hora de repassar l’evolució de la Mostra i assenyalar “culpables” que hagi acabat com ha acabat: Un dia en Ramon Ramis (l’antic responsable) ho va deixar córrer, i els nous que se’n van fer càrrec, en comptes de mantenir una Mostra diversificada i equilibrada que fos accessible a gustos i públics diferents o que simplement fos accessible des del punt de vista d’horaris de projecció, van decidir que la Mostra era una festa privada. La van fer a la seva imatge i semblança, van programar les pel·lícules en els dies i a les hores que a ells els convenia més i van editar uns programes que no deien res. L’Ajuntament de Mataró i l’Institut de Cultura que en depèn no han suprimit, doncs, la Mostra de Cinema que tothom recorda, sinó la joguina d’uns quants, la qual, com que era només d’uns quants, la gent es pensava que ja feia anys que havia estat debolida.
Segurament, jo hauria mantingut la línia de programació que portava Ramon Ramis. Precisament, amb ell ens vam conèixer quan jo era president del Cineclub Garbí, de Malgrat, i mantenim ben viva l’amistat, amb xerrades cinèfiles, sigui al voltant d’un plat o bé telefònicament. No dic que compartim ni gustos ni criteris, però ens coneixem prou com perquè jo pugui afirmar que, si jo hagués hagut de programar la Mostra mataronina, de ben segur que hauria menat una línia continuista respecte Ramis (amb qui, per cert, vaig col·laborar puntualment en una edició) . És a dir que no hauria tirat tampoc pel camí dels “nous realitzadors”, etc. Això no obstant, res no m’autoritza a fer cap retret als que se’n van fer càrrec i van prendre les decisions que consideraven millor. Ben al contrari, em sembla que es mereixen un clar i inequívoc reconeixement per la dedicació i la tasca que han fet.
Estic absolutament convençut que la crisi del cinema hauria afectat igualment la Mostra, s’hagués programat d’una manera o d’una altra. Perquè la devallada monumental es pateix (deixeu que ho repeteixi) a Girona, a Barcelona, a Malgrat… I això, en Cuyàs, si no ho sap, ho hauria de saber. Però em fa l’efecte que li importa un rave i que allò que vol de debò és atacar els que li van voler donar un altre enfoc i (com que no ho pot evitar) també a l’Ajuntament (al qual, escandalosament, només retreu haver estat passiu davant el que ell ve a qualificar d’hedonisme egoista dels programadors).
Evidentment, Cuyàs no diu res dels motius pels quals Ramis “s’ho va deixar córrer”. Però tant se val. Jo també “m’ho vaig deixar córrer”, al meu poble, i els que van venir al darrere ho van fer encara millor que jo, visquent-se una època esplendorosa de debò (en la qual, per cert, tot de gent d’Arenys en amunt també es desplaçava fins a Malgrat, per poder veure allò que tenien a l’abast ni a Mataró —cosa que canvià quan la programació estable al Monumental passà per l’acord amb el Verdi, i ja no els calgué venir a Malgrat—). Però, de fa uns anys, el jovent que mena el Cineclub Garbí brega contra la crisi, com ho fan els responsables del Truffaut gironí o els del mateix Verdi barceloní. Perquè les coses han canviat. Ramis ho deixà, jo ho vaig deixar, l’amic Crosas (que em rellevà) també ho va deixar… i afortunadament se n’ha anat fent càrrec gent d’altres generacions, persones que són autèntiques rara avis entre els de la seva edat, perquè desmenteixen l’individualisme i alienació cultural que se’ls atribueix i dediquen hores i esforços a activitats culturals, a la societat. Gent que, certament, tenen altres maneres de fer, els mouen altres inquietuds: és el relleu. Necessari. Gairebé miraculós, en els temps que corren (temps també de “tècnics municipals de cultura”, “assessors culturals”, “gerents d’institucions culturals públiques” que es gasten amb els seus sous bona part del combustible pressupostari que hauria d’anar per la millora de qualitat de vida col·lectiva que és l’activitat cultural d’una ciutat, d’un poble, d’un barri).
Cuyàs, però, igual com fa amb els crítics cinematogràfics (al mateix article) es permet faltar al respecte dels que han programat la Mostra aquests darrers anys. Penós!
No fóra gens bo que un article com aquest de Cuyàs ens distragués de l’error inacceptable, descomunal, de l’Ajuntament de Mataró, en haver liquidat la Mostra i la programació estable del Monumental. Matar és treure vida. En canvi, si amb els reajustaments econòmics inevitables, s’hagués mantingut l’activitat, es podia debatre, reflexionar i —si calia— reorientar el que fos. Mala peça al teler, però, quan els responsables polítics i els seus mercenaris de gestió “cultural” aposten per l’erm cinematogràfic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!