Club 7 Cinema

Benzina m’havia permès retrobar-me amb textos en català de dimensions plaents escrits per Quim Casas -mal fossin en la versió ortopèdica de la nostra llengua-, llegir Eulàlia Iglesias i Xavi Serra, descobrir-hi Toni Vall, Gerard Casas… i copsar-hi el tarannà cinèfil d’Àlex Gutiérrez, el director. Des de la diferència d’opinions -tants caps, tants barrets!-, hi he anat compartint mensualment la passió pel cinema, l’obertura cap al que ens ofereixen els creadors des de la pantalla. Ha estat un plaer i permeteu que públicament els ho agraeixi.

Per seguir, cal anar a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO El setè segell, de Bergman

Fa poc més d’un any, em va caure a les mans una revista espanyola de cinema, en què hi vaig trobar crítiques d’alguns d’aquests articulistes, així com -si no recordo malament-, també n’hi havia de Nando Salvà, a qui habitualment llegeixo en català des de l’ortopèdic Èxit. Era més o menys al mateix moment que naixia la franquícia Cahiers du Cinema España, en què col·labora habitualment Eulàlia Iglesias i en la qual tenen un paper destacat els crítics de l’Avui, Carlos Losillla i d’El Punt, Àngel Quintana. Quintana, com Imma Merino, també escriuen sovint en castellà al suplement Culturas, de La Vanguardia. Aleshores, just quan Benzina aparentava que estava sent un èxit i quan acabàvem de passar una temporada d’altíssim nivell a bona part de les crítiques de l’Avui, d’El Punt i d’Èxit, em vaig plantejar si la qualitat del que escrivien en català se’n podia ressentir de la diferència econòmica amb què se’ls podia pagar al mercat en castellà, de molt més ampli abast. I això em dugué a reflexionar sobre la responsabilitat del crític amb la pròpia cultura i sobre la de les empreses editores en català, d’oferir possibilitats reals perquè el talent dels nostres crítics i escriptors de cinema tingui la possibilitat de desenvolupar-se al màxim també en la nostra llengua, si més no. Llavors, en volia escriure un article, però no ho vaig fer. Quan, a final de juliol, morien Bergman i Antonioni i s’esdevingué l’eclosió mediàtica d’escrits sobre aquests cineastes, vaig tornar a estar temptat de fer-lo, aquest article. Tanmateix, ha estat el que anomeno “el cas Benzina” el que m’ha dut a fer el pas.

Com diu un bon amic llibreter, hem d’estar orgullosos que crítics de casa nostra tingui un nom a fora, escrivint en castellà, francès o el que sigui. A més, al marge del que alguns puguin pensar i a part que, en algun cas, el castellà en sigui la llengua pròpia o la d’ús habitual, només faltaria que un professional no es pogués guanyar les garrofes fent ús de les altres llengües! Permeteu que ho deixi clar d’entrada, per no esbiaixar equivocadament la qüestió: del que parlo jo no és del fet de publicar en idiomes altres que el català, sinó de la responsabilitat de l’escriptor envers la llengua pròpia del país i la seva cultura. Francament, estic convençut que en línies generals donen -o han donat- el millor d’ells mateixos, en l’espai de què disposen, els Carlos Losilla, Àngel Quintana, Eulàlia Iglesias, Imma Merino, Quim Casas, Xavi Serra, Toni Vall, Nando Salvà… a les pàgines de l’Avui, El Punt, Presència, Èxit, Benzina… I encara hi podem afegir els fa poc arribats col·legues de Time Out Barcelona: Sergi Sánchez, Ferran Auberni, Núria Vidal… Insisteixo, uns amb més cura de la llengua que d’altres; uns practicant el català i els altres lamentablement l’ortopèdica transcripció que els en fa la màquina; uns amb més nivell que els altres; uns amb millor estat de forma que els altres; uns amb més possibilitats d’expressar-se que els altres… però és en català que els podem llegir les seves diverses aportacions crítiques.

El problema pot venir quan s’ha de parlar d’una pel·lícula important o d’un rellevant esdeveniment cinematogràfic en mitjans diversos, publicats en llengua diferent en un mateix territori. A quin article esmercen més esforços intel·lectuals, al que compten amb més espai, va a un públic més ampli i pel qual els paguen més? O al que disposen de menys caràcters, va destinat a un nombre més reduÍt de lectors i pel qual cobraran menys? Aquí és on entra en joc la responsabilitat del crític i, evidentment, la de les empreses editores.

Tenim uns crítics cinematogràfics de primera: d’ells depèn, també, que la crítica en català no sigui de segona o subsidiària, residual. No és cosa de posar-nos a fer estudis comparatius ni judicis, tan sols de plantejar-ne la qüestió. Allà cadascú amb el sentit de responsabilitat. Al capdavall, una cultura és el que en fan els que la conreen!

Esclar que, per molt que hom s’hi posi, ha de comptar amb mitjans per poder treballar. Tinc la impressió, per exemple, que la crítica i la informació cinematogràfica iinteressa els lectors i els articulistes que les escriuen molt més que no pas a la direcció dels diaris Avui i El Punt, en contrast amb la importància que hi atorga El Periódico. Em sembla increïble que el cinema no estigui present al suplement Cultura de l’Avui i que sigui tan monolítica i escassa la pàgina que hi dedica els dissabtes. Per mi, els valuosíssims articles cinematogràfics que publica Presència no agafen prou ressó, entre altres raons, per manca de continuïtat. En canvi, en clau divulgativa, fan la seva funció Èxit, d’ El Periódico, i Accents, de Diari de Girona. I, per descomptat, el Time Out Barcelona. A part d’aquestes publicacions, tanmateix, on més poden fer aportacions a la nostra cultura, en la nostra llegua, els nostres crítics? A les revistes –Serra d’Or, El Temps…-, la cultura cinematogràfica hi està al meu entendre molt infravalorada. I hi ha Benzina -si més no, mentre no l’enterrin oficialment-. Certament, queden la ràdio, la televisió i internet; però aquests mitjans valdrien tot un altre article específicament dedicat. I encara podríem parlar de l’edició de llibres de cinema en català, es pot dir insignificativa.

Les empreses editores de productes comunicatius i de cultura en català tenen la seva responsabilitat a l’hora de fer possible que la nostra crítica i la difusió de la cultura cinematogràfica siguin de primera i no pas el residu accidental, quan no traduït, del que es fa en espanyol.

El realisme no s’ha de perdre de vista. Som els que som i el mercat català té l’abast que té. Del que es tracta és de no renunciar a totes les nostres possibilitats. De saber donar sortida a la nostra gent de talent, d’enriquir-nos col·lectivament amb les aportacions dels millors. I per tant, de saber exigir, estimular i tractar amb responsabilitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!