Dues veus (altament) competents i autoritzades de la crítica cinematogràfica catalana s’han manifestat de manera significativa després de conèixer-se el resultat dels Gaudí d’enguany:
Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: El cinema català de l’any no ha sigut cosa de dos: Semblava que aquesta edició dels Gaudí seria sobretot un capítol diferent de la disputa inesperada que “El 47”, que partia amb avantatge amb el rècord de 18 nominacions, i “Casa en flames” mantenen des de fa mesos: no es tractava de competir com la pel·lícula amb més recaptació en taquilla (que no vol dir espectadors a les sales) de la història del cinema català, sinó d’obtenir el major reconeixement per part dels anomenats acadèmics, que, de fet, són els professionals del sector. (..) “El 47”, però, va guanyar sense arrasar. “Casa en flames”, amb la mirada de Dani de la Orden més complaent que crítica a una família de la burgesia barcelonina amb casa en venda a Cadaqués, va guanyar en les categories esperades (..). Afortunadament, els dits acadèmics van repartir prou els premis per reconèixer justament pel·lícules més arriscades que, per això mateix, no han tingut tant d’èxit comercial (fins i tot poc) com les esmentades. No només es tracta de dues pel·lícules en llengua no catalana, “Polvo serán” i “Segundo premio”, sinó de “Salve Maria” (millor actriu revelació, Laura Weissmahr, i millor guió adaptat escrit per la seva directora, Mar Coll, i Valentina Viso), que ha pagat en taquilla la valentia d’abordar la maternitat com una experiència traumàtica. Pel que fa a “Polvo serán”, pot considerar-se l’altra gran triomfadora, essent una pel·lícula atrevida i estranya de Carlos Marques-Marcet: una mena de musical per representar com una dona en estat terminal i el seu company de vida afronten la mort assistida de tots dos. A més del concedit a la millor pel·lícula en llengua no catalana, va rebre tres premis més, entre els quals a la música original de la gran Maria Arnal. Va ser bonic que Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez fossin reconeguts per la direcció de “Segundo premio”, també valorada per la fotografia i el so. Després de les notícies constants sobre les xifres de “Casa en flames” i “El 47”, el cinema de producció catalana no va ser en els Gaudí només cosa de dos.
Quim Casas, al diari ‘El Periódico‘: Les dues vies del cine català: No sé si ha sigut de manera estudiada o conscient, però els premis Gaudí d’aquest any han traçat una línia divisòria entre dos models cinematogràfics, el que té un calat més gran en els espectadors i el que encara podem continuar definint com d’autor, amb àmplia repercussió en certàmens espanyols i internacionals i una tirada menor entre el gran públic. És una evidència que aquest any daurat del cine català, en xifres d’assistència a les sales, s’ha sostingut principalment gràcies als èxits comercials d’”El 47″ i “Casa en flames”. Com que totes dues competien en la categoria de millor pel·lícula en llengua catalana, una de les dues havia de quedar fora del podi principal, però si hagués guanyat el film de Dani de la Orden en comptes del de Marcel Barrena no hauria canviat la percepció general: és un premi artístic, però, sobretot, industrial, el reconeixement a unes propostes amb què es congratulen l’Acadèmia del Cinema Català, l’ICEC i els distribuïdors i exhibidors d’aquest país, necessitats, de tornar a situacions pròximes a les de la prepandèmia. Si triomfen també en els Goya, en què opten a tot, doncs, com es deia abans, encara millor. Però existeix també una idiosincràsia pròpia del cine català, la que entre els bastidors cinematogràfics espanyols mai han acabat d’entendre, i que comença amb l’Escola de Barcelona en els 60 i acaba, de moment, amb el polemista prestidigitador Albert Serra. I aquesta idiosincràsia cristal·litza en un tipus de cine que només es fa aquí sense una raó concreta. En els Gaudí d’aquest any estava representada per exemple amb les pel·lícules d’Isaki Lacuesta-Pol Rodríguez, Carlos Marques-Marcet i Mar Coll, i amb el Gaudí honorífic a Paco Poch. Un cine “diferent”, de menor calat popular i ànsies d’explicar històries amb altres maneres narratives i estilístiques. Un cine que, en el cas de Lacuesta, recull l’herència de Joaquim Jordà i José Luis Guerin, els primers en aquest país que van trencar amb la regla invariable que separava la ficció del document. (..) Pot ser que aquesta divisió, més marcada del que sembla a primera vista, es repeteixi en la cerimònia dels Goya el 8 de febrer. Seria la constatació definitiva, si és que no ho és ja, d’aquesta carretera asfaltada en dues direccions, parafrasejant el títol de la pel·lícula de Monte Hellman de 1971, en la qual s’ha convertit el cine català, però també el de la resta de l’Estat. Tornem a la dualitat entre cine d’autor i cine comercial, una cosa que mai deixarà d’existir i que la indústria ha d’assumir amb naturalitat i els organismes pertinents potenciar en la mesura de les seves possibilitats.
FOTO: amb Carlos Marques Marcet, part de l’equip de “Polvo Serán”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!