Club 7 Cinema

Foto Katerina Golubeva, a Few of us, del lituà Sharunas Bartas.

Devia ser a final dels anys vuitanta, màxim a començament dels noranta, que -com a "home de cinema"- l’Ajuntament del meu poble m’envià a Lille (França), on tenia lloc una trobada de l’organització de ciutats agermanades del món, en la qual precisament el cinema era una qüestió central. Vam passar-nos un parell o tres de dies debatent qüestions i veient una sèrie de petits clàssics. Enllestida la trobada, vaig agafar el tren en companyia d’una animadora cinematogràfica cultural parisenca, que no havia pogut tampoc quedar-se a la gala final, ja que l’endemà al matí tenia una reunió de treball al Senat, on havien estat convocats els agents culturals cinematogràfics per discutir sobre un projecte legislatiu. Va donar marge de sobres per parlar de moltes qüestions, el trajecte de Lille a París. En particular, en recordo dues. Una, la sorpresa que s’endugué quan li vaig parlar de cinema fet a Catalunya -i de pel·lícules en català-. Se n’estranyà, de no saber-ne res, oimés quan va demostrar-me que coneixia perfectament el bo i el millor del teatre que es feia a casa nostra. L’altra qüestió que em va marcar prou com per tenir-la ben fresca a la memòria té a veure amb els processos cap a la independència política dels països bàtics (Lituània, Letònia i Estònia), que aleshores encara eren en mans dels russos. Ella n’acabava de venir i -em digué- no li quedava cap mena de dubte que la independència la tindrien, perquè va viure i veure fins a quin punt aquella gent la tenien assumida. I ella -insisteixo- es movia en l’àmbit cultural, sobretot, cinematogràfic.

Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Al llarg dels anys, hi he pensat sovint amb aquesta conversa i amb una altra, més fugissera però igualment ferroviària, amb Fèlix Cucurull, en el trajecte Barcelona-Arenys. Jo era jovenet-jovenet, vaig atansar-me-li i li vaig preguntar -amb la innocència del novençà que s’ho pregunta tot- per què havíem de treballar per la independèncai si era clar que a curt termini no la tindríem. "Per estar a punt, quan sigui possible" em va contestar. A Lituània, Estònia i Letònia, la geopolítica els va anar a favor a final del segle XX; però -pel que m’explicà aquella companya- "estaven a punt". Nosaltres, a més de reclamar-la per "quan sigui possible", la independència, val la pena que hi estiguem "a punt". N’hem d’estar convençuts. Ara mateix cal que ser català valgui la pena, que no hàgim de ser culturalment subsidiaris, sinó complementaris en aquest món. El creador, l’opinador, l’emprenedor, el treballador (i la creadora, l’opinadora, l’emprenadora, la treballadora…), tots i totes, hem de fer possible que la "catalanitat" sigui la realitat tangible amb la qual ens trobem bé, que ens faci sentir ciutadans lliures del món, que la identifiquem i ens la identifiquin i la percebem com a positiva. No en treurem res d’arribar al 2014 (ni a cap altra data, ni a cap referèndum) si de camí (i després, també) el país no la tenim assumida, la independència; si de camí (i després, també) no ens posem a punt (al camp del cinema, al terreny periodístic, a les oficines, a les fàbriques, a les empreses, al teatre, a la literatura, a la política, a la gestió comercial, als serveis públics, al món universitari…).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!