Club 7 Cinema

Christopher Boe, cineasta danès de notòria personalitat visual i plausible talent narratiu, com va quedar palès a Reconstruction -obra encara pendent d’estrenar-se a casa nostra, malgrat els reconeixements internacionals-, ha tornat amb Allegro. Estèticament segueix amb l’estlització del seu film anterior: càmera inquieta, muntatge de singlot suau, il·luminació groguenca, imatge granulosa, inserció de dibuixos… Temàticament, insisteix amb la ment. Ara, però, s’encalla en els tòpics psicoanalítics. Gosa visualitzar un trauma del protagonista, gosa objectualitzar el passat que ha volgut oblidar aquest músic d’èxit, un intèrpret d’èxit, tanmateix glacial, a to amb la seva vida esvaïda, negada, refugiada en la impossible perfecció de la música. De forçar-lo a retrobar-se amb aquell passat i reconèixer-se és de què va Allegro, pels viaranys més trepitjats i tòpics de la teràpia freudiana. Tant se val que hagin convertit en una zona impenetrable el barri de Copenhague on el protagonista havia viscut el passat, com una transformació fantasiosa de la ciutat. Tant se val que aquell clos tancat es reforci amb caixes que s’obren al llarg del metratge. Tant se val que el passat es vagi fent present… Res no va més enllà dels tòpics: Boe s’hi empantanega i no en pot sortir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!