Fent el boig, fent el boig, Werner Herzog les diu ben grosses. A The Wild Blue Yonder signa una irònica elegia apocalíptica, en què la Humanitat no té remei, per la capacitat inherent a la civilització, de destruir la Terra i qualsevol indret remot de l’Univers que quedi al nostre abast. Per al veterà autor alemany, l’única esperança és la desaparició de la nostra espècie, perquè així el nostre Planeta pugui recuperar l’estat virginal, salvatge. Treballant amb materials com manllevats, construeix The Wild Blue Yonder a la manera d’un documental futurista (conduït per un extraterrestre amb aspecte de Brad Dourif) en què uns astronautes busquen algun racó de l’Univers on es puguin traslladar els humans que marxin de la Terra contaminada. Murri, juga amb els tòpics de la Física i de la paraciència (aquí hi ha Asimov, Sagan, Clarke…), per descriure la brega inexperta i a correcuita dels arrogants humans, per colonitzar l’espai impossible. Potser es recrea massa en certes imatges, banyades acústicament per una banda sonora de reminiscències africanes (i que evoquen un primitivisme eloqüent); potser s’empara massa en la perspectiva del passat de voltes; potser se li en fot massa el rigor i la coherència. Però Herzog és un gat vell, un intel·lectual artista foguejat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!