Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

6 de maig de 2010
0 comentaris

Quinzena dels Realitzadors – Canes 2010: “El vagabund”, d’ Avishai Sivan

El vagabund (Ha’Meshotet / The Wanderer / Le vagabond)

Director
 Avishai Sivan . Durada 1h26.

Repartiment
 Omri Fuhrer (Isaac), Ali Nassar (el pare), Ronit Peled (la mare), Shani Ben-Haim (Dafna).

Sinopsi
Isaac, fill únic de pares convertits en jueus ortodoxos, estudia en una yeshiva. Entrampat en una família problemàtica i en un cos que li falla, Isaac es refugia en la vagabunderia. S’assabenta que pot ser estèril i el noi en busca la causa en el passat dubtós del seu pare. Rondant pels barris més populars de la ciutat, busca un alliberament.

Tràilers [El vagabund] [El vagabund]

Webs oficials [avishaisivan-thewanderer (ang)]

42a Quinzena dels Realitzadors – Canes 2010 [El vagabund (fr / ang)]  Premis a la Quinzena dels Realitzadors [cap]

Nota Primer llargmetratge d’ Avishai Sivan, aspira a la Càmera d’Or

***

Comentari [Vull llegir la resta de l’article]

***

Més informació [IMDB (ang)] [CommeAuCinéma (fr)]

Vendes internacionals [x] Dist. cat. [x] Dist. esp. [x] Dist. fr. [Sophie Dulac] Dist. it. [x]

FOTO El vagabund, d’ Avishai Sivan

Actualització (08.06.2010): Comentari sobre “El vagabund”, d’ Avishai Sivan

***

Procedent del camp experimental, en què ha realitzat algun curtmetratge i un diari personal cinematogràfic -durant 7 anys- A Soap Opera of a Frozen Filmmaker, l’israelià Avishai Sivan debuta amb El vagadund en el llargmetratge de ficció rodat en 35 mm. I fa evidents tant la seva vocació experimental, prou godardiana, com una certa projecció en Isaac, el personatge protagonista del film.

De fet, la pel·lícula s’hauria pogut ben titular “Vagareig”, perquè és el que fa Isaac, tothora. Com reconeix el mateix cineasta, no es tracta tant d’un vagareig físic, com anímic. El noi, certament, deambula per casa seva, per l’hospital, pels carrers del barri ultraortodox jueu, per.. Però sobretot camina en silenci, o s’està als llocs en silenci; com donant-se temps per pensar, com donant-se temps por copsar el món, com donant-se temps per intentar entendre el que no acaba d’entendre… Indolent, es pot dir abúlic i tanmateix preocupat, com rosegat per una deseperació silent pel mal que pateix. Mal físic, esterilitat… però sobretot mal espiritual, per si el que li passa és un càstig per algun pecat. El pare té un passat, d’abans d’esdevenir practicant ultraortodox. I el noi, que arriba tard a la yeshiva, si hi va; que, solitari, viu al marge de la comunitat i de la seva pròpia família, en forma ben bé part. I creu. I perquè creu, éssent jove, no comprèn com li pot estar passant el que li passa. De fet, està prou desenganxat del món com per pensar que no acaba comprenent res, ni ningú…

Amb un muntatge sincopat, de plans autònoms dins un relat cronològic, filmats amb un hiperrealisme que només desmenteix el registre gairebé absent dels personatges. I il·luminats escassament (i encara gràcies del color blanc de les camises i roba de la llar jueva). Plans més aviat de conjunt, majoritàriament fixos, en què la càmera no deixa de petja el protagonista. De fotografia volgudament lletja i amb el so directe com a banda sonora. Una textura d’arrel experimental, per a una pel·lícula en què Avishai Sivan sembla que ha projectat el seu propi desencaix respecte de la societat (no tant del món religiós específicament, com és el cas del protagonista) i el plaer de rumiar, de donar oportunitat a la veu interior (segons que ha declarat).

El món radical jueu hi és, com a context. Físicament, però, només el notem per la vestimenta i alguns rituals; si bé hi ha un camí, que va apareixent en diverses ocasions, que du del barri ultraortodox a la resta de la ciutat. Subtilment, un camí que marca la distància (no pas física, esclar, que és a tocar) i que Isaac travessa (a vegades amb algun encàrrec clandestí dels companys d’escola -clandestí, per “pecaminós”-). Certament, Sivan no s’està de mostrar, a tall de pinzellada, algunes esquerdes entre el jovent d’aquell món reclòs . Així com fa que el pes psicològic del temor pel pecat sigui grans en els protagonistes. Però no li interessa tant la dimensió col·lectiva com la individual.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!