Club 7 Cinema

Premier feu — Primer foc — First Fire, de Blanca Camell Galí, ha rebut una Menció Especial del Jurat Jove en l’apartat de curtmetratges del Festival de Locarno 2026. El film està parlat en francès i català.

Informant del certamen suís, l’11 d’agost, la crítica Eulàlia Iglesias va dir: «Tres directores catalanes competeixen amb dos curts per al Lleopardet d’Or en la secció Pardi di Domani. Blanca Camell Galí, que ja hi va concursar amb Castells l’any 2022, ha presentat Primer foc, on Bruna Cusí s’estrena parlant en francès. La pel·lícula entronca amb una nova onada de cinema de la maternitat que trenca amb la idealització d’aquesta pràctica per acostar-la més a l’experiència real. Camell Galí s’ha inspirat en el seu primer part per mostrar les tribulacions d’una mare primerenca que no pot gaudir ni tenir cura del seu nadó perquè ha patit un esquinç molt dolorós. Una ferida que, tanmateix, sembla un tabú: els metges la menystenen, la seva mare no li vol donar importància… Com passa sovint al cinema de Camell Galí, el film transcorre entre França i Catalunya, i culmina en una nova explosió de cultura popular».

Blanca Camell Galí (Barcelona, 1990), directora de cinema, viu i treballa a París. Graduada, amb el curt L’oreig (2013), en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, va continuar la seva formació amb un curs de direcció cinematogràfica a l’ECAM de Madrid i un Màster de direcció cinematogràfica a l’Universitat París 8. Després de dirigir Ídols (2016), passà a ser resident a Le Fresnoy – Studio national d’arts contemporains, on creà els curtmetratges Tombent les heures — Cauen les hores (2018) i Pol·len (2020). Enllestida aquesta etapa formativa, va presentar a Locarno, Castells (2022), que posteriorment va fer un destacat recorregut per nombrosos festivals internacionals.

Aquell seu primer curt, de graduació universitària, L’oreig (2013), rodat en català, el signà amb José López Pizarro, va ser guardonat al Barcelona Visual Sound i, entre altres certamens participà al  Festival Internacional de Cinema de las Palmas:  ‹Un caloròs dia d’estiu a l’Empordà, la Júlia i la Laura estan prenent el sol en un gorg del bosc. Un encontre fortuït farà que, el que la Júlia creia que seria una tarda qualsevol del mes d’agost, li marqui el final de la infància›. A continuació, Ídols (2016), en català i francès, ja el dirigí en solitari, el produí ella mateixa, li va valer el Premi de Millor Actriu a Marta Camell Galí al Côté Court Festival 2017 i fou seleccionat al D’A 2018:  ‹En una festa a Barcelona, l’Helena espera trobar-hi un antic amant de qui encara està enamorada. Atreta per la gent de la festa, l’Helena els observa. A mesura que la nit avança, la seva sensualitat inicial es transforma en menyspreu. Finalment acabarà retrobant a l’alba un somriure amarg›. Tombent les heures — Cauen les hores (2018), en francès i espanyol, fou seleccionat al prestigiós IndieLisboa, al certàmen neerlandès Go Short i al D’A 2019: ‹Una noia deambula per Montreuil (una ciutat de les afores de París), arrossegant la seva maleta de bar en bar sense trobar el seu estimat. Durant el camí, viu algunes curtes trobades amb els habitants d’un barri en transformació. Montreuil i els seus habitants són els verdaders protagonistes en una pel·lícula on l’amor és potser una excusa per a retratar i celebrar la vida quotidiana a la ciutat›. Pol·len (2020), rodat en català, participà a les competicions de Côté Court Festival, IndieLisboa, Angers, Valladolid, Las Palmas, Màlaga, D’A: ‹Una noia que viu a l’estranger torna a Barcelona, al seu barri, a la recerca d’algun record amorós. Però es trobarà una ciutat totalment transformada que s’ha d’enfrontar als problemes generats pel turisme i la gentrificació›. Castells (2022), parlat en català i francès, havia estat fins ara el seu treball amb més projecció internacional, passant de Locarno, a Reykjavík, Xixón, Bilbao, Glasgow, Angers, D’A, Vílnius, Aspen…: ‹Després de separar-se d’en Boris, la Lara torna a la seva ciutat natal, Barcelona. Allà, els seus amics, amants i la tradició catalana dels castells modificaran els seus somnis i desitjos›.

El 2023 va dirigir el documental Renacuajos — Tadpoles ‹Als primers anys 2000, quan era preadolescent, vaig fer un viatge amb la meva família a Navarra. Vint anys més tard, busco les fotos d’aquest viatge i no les trobo. A partir d’una anècdota familiar, Renacuajos reflexiona sobre la transmissió de la memòria familiar i sobre l’acumulació d’imatges familiars. Com filmar o fotografiar el meu fill? Quins records li estic deixant amb les imatges que creo constantment d’ell? Com ens relacionem amb les imatges familiars?›. I el 2025 co-signa el guió del llargmetratge Les convulsions, de David Gutiérrez Camps.

De Blanca CAMELL GALÍ, Premier feu — Primer foc — First Fire

Producció: Catalunya, França. Any: 2026. Durada: 0h 19min 27seg. Versió original: en francès i català. Especificacions tècniques: Color, format 1.85, 4k, so Digital 5.1.

Sinopsi: La Clara acaba de tenir el seu primer fill. Durant el caos del postpart, intenta recuperar el rumb de la seva vida.

Amb: Bruna Cusí, Johann Weber, Assun Planas, Núria Loris Camell Galí.

Guió: Blanca Camell Galí, Giulia Volli. Muntatge: Laura Rius Aran. Fotografia: Juliette Barrat. So: Alejandro Rochette (disseny), Mariette Mathieu-Goudier i Pau López Puig (so directe). Càsting: Kenza Barrah. Maquillatge: Marine Soulié. Perruqueria: Marine Soulié. Vestuari: Camila Noriega Bravo. Direcció artística: Valentine Gauthier Fell.

Enllaços:

Bases de dades: Catalan Films, Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, ICAA, AlloCiné, Unifrance, MyMovies.

Festival d’estrena mundial: Locarno 2026 · Pardo di Domani. Premi destacat: Menció Especial del Jurat Jove de Pardo di Domani.

Dossiers de premsa: en francès | en anglès.

Sobre la producció:

Informació: Coproducció entre la francesa Barberousse Films i la catalana Materia Cinema, és el segon film fruit de la col·laboració entre la directora i aquestes productores que ha estat seleccionat al Festival de Locarno, després de Castells el 2022. Premier feu — Primer foc va guanyar el Premi Movistar Plus+ al Cinema Jove 2024 i compta amb el suport de Movistar Plus+ i Menos 12DB a l’Estat Espanyol. A França, ha rebut el suport de Canal+, de la Regió de Nova Aquitània, del Departament de la Gironda i del CNC.

Direcció de producció: Lisa Merleau. Producció: Mathilde Delaunay, Nadine Rothschild, Inés Massa. Producció executiva: Mathilde Delaunay, Nadine Rothschild, Inés Massa.

Companyies productores: Materia Cinema (catalana), Barberousse Films* (francesa).

Distribuïdora internacional:

Vendes internacionals: Shortcuts.

Entrevista:

Blanca Camell: «El postpart és un procés una mica extraterrestre». Carles Martinez Agenjo [CM]. Entrevista la cineasta [BCG], al digital de cultura Núvol, 14.08.2026:

[CM]: Les dones en trànsit que habiten el cinema de Blanca Camell Galí es nodreixen de vivències que l’autora ha travessat, però comparteixen emocions d’arrel universal més enllà de la seva experiència. La directora de Barcelona, resident a París des de fa anys, aposta per una naturalitat que es revela lleugera només en aparença. Ferma defensora de la història que surt de l’interior dels personatges, i no al revés, les seves pel·lícules parlen del desig com un impuls que no busca resposta i on sempre queda el dubte entre marxar o tornar enrere.

(..) les protagonistes de Camell Galí se senten perdudes, desorientades, fins i tot bloquejades, en una obra que es desplega necessàriament fragmentada. Títols com Polen (2019) –que narra la tornada d’una noia que topa amb la Barcelona accelerada per les dinàmiques d’Airbnb– o Castells (2022) –que revisava el folklore català amb una Carla Linares que deambula entre birres i amants per una ciutat que mai és la mateixa– indaguen en diferents etapes vitals. Tanmateix, no es tracta d’un grapat de ficcions autobiogràfiques, sinó d’expressar estats d’ànim que poden servir com a mirall d’una realitat compartida per moltes dones

Aquest agost, la directora ha presentat a Locarno Premier feu. La història, protagonitzada per Bruna Cusí en la pell d’una noia de mare catalana i parella francesa, s’endinsa en els traumes del postpart i les contradiccions de la maternitat. Ens trobem amb la Blanca prop del llac Maggiore en una sala del festival plena de sofàs. Minuts abans ha caigut un xàfec

[CM]: He vist als crèdits de la pel·lícula que el bebè que apareix és filla teva.

[BCG]: Va ser molt emocionant rodar amb la Núria. Jo crec que el cinema i la vida estan connectadíssims. Poder crear una cosa que està viva

[CM] La Clara, que interpreta Bruna Cusí, és una mare que pateix les seqüeles de la violència obstètrica

[BCG]: Ella està en xoc i és l’última cosa que esperava. El part havia de ser un moment bonic, però sembla un malson

[CM]: Expectativa i realitat es desajusten

[BCG]: Exacte, però sobretot el que vull amb aquesta història és parlar de la soledat. Quan tens un trauma i no et sents acompanyada, el dolor és més fort. I això es produeix per diferents motius. Un d’ells, evidentment, és la violència obstètrica.

[CM]: Quin paper juga l’hospital?

[BCG]: No es tracta de persones que fan malament la seva feina, sinó que estan sobrepassades per un sistema col·lapsat. A la Clara ningú li explica què ha passat, quants punts li han posat o com es recuperarà. I se li queda una gasa dins la vagina per error. Això passa per manca de recursos, perquè es treuen diners públics d’una cosa tan bàsica com la salut i això acaba amb una manca de respecte a les persones

[CM]: Quan està ingressada, una llevadora li dona suport.

[BCG]: Sí, parla amb la Clara de manera dolça, però la violència és sistèmica. Acaba de patir un esquinçament al sòl pelvià que implica una recuperació llarga i se sent aïllada. Tota la confiança que tenia en el sistema mèdic desapareix. La Clara s’adona que se n’ha de sortir sola

[CM]: Entenc que aquesta història ha sorgit de la teva experiència com a mare.

[BCG]: Parteix de la meva vivència amb el meu primer fill. Inclús va ser més dur per motius que no explico a la pel·lícula, però sobretot és aquest sentiment de dir… Com pot ser que una cosa tan meravellosa sigui un dels pitjors moments de la meva vida?

[CM]: Amb aquesta pel·lícula abordes les dificultats del postpart i ho fas a través d’una narrativa no convencional.

[BCG]: No m’interessa tant la narrativa clàssica amb introducció, nus i desenllaç, punts d’inflexió i un sentit concret del ritme. Vull dir que m’encanta veure pel·lícules així, però prefereixo centrar-me en un estat d’ànim i que sigui l’emoció la que guia el relat.

[CM]: Filmes el cos de la Bruna Cusí amb una càmera atenta als seus gestos i la contenció de la mirada.

[BCG]: Els seus moviments són fonamentals per explicar aquesta història. A mi m’atrau un cinema on el cos es troba realment en el centre de la posada en escena. Chantal Akerman, Lucrecia Martel, Angela Schanelec o Maren Ade. Inclús l’Albert Serra, m’agrada molt com filma el cos.

[CM]: De sobte, es troba de nit en una plaça amb el seu bebè en braços contemplant els diables de la Patum de Berga.

[BCG]: D’alguna manera, [la Clara] comença a recuperar el desig a través de la vida col·lectiva. El fet que sigui una festa popular plena de foc li dona un valor simbòlic. Això permet expressar les seves emocions contradictòries. Hi ha molta incertesa, molta bellesa i molta por.

[CM]: Parlem de la Bruna Cusí.

[BCG]:És una actriu brutal! Plena de matisos! És profunda i alhora natural. La Clara és un personatge en xoc molt difícil d’interpretar. Se sent dissociada i gairebé no parla ni es mou, però la Bruna va trobar la força en la seva vulnerabilitat.

[CM]: I com treballa la vis còmica.

[BCG]: Totalment. Per a mi és molt important que la Clara marqui distància irònica amb el que està vivint per protegir-se del dolor. Com un mecanisme que li permet riure’s una mica de si mateixa i dir: No soc jo.

Nota: com és habitual en aquests reculls d’articles d’altri, en recullo només fragments.

—

PORTADA: Blanca Camell Gali | Foto, gentilesa d’Unifrance

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!