Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

31 de març de 2014
0 comentaris

Prèvies: “Estimar, beure i cantar”, d’Alain Resnais

Una pura delícia, Estimar, beure i cantar, d’Alain Resnais. Veure-la sabent que Resnais ha mort poc després de presentar-la (a Berlín 2014): com en resulta de colpidora la darrera imatge del film, just abans que soni la cançó del títol! I com tota la pel·lícula pren el caire d’un comiat cinematogràfic vitalista, bell!

Consti que jo no sóc allò que se’n diu un “fan” del Resnais dels darrers temps. Encara no heu vist res (2012) em sembla una obra molt espessa d’exploració sobre els vincles teatre-cinema, amb la dèria no sé si impossible, d’esvair-ne les fronteres. Les males herbes (2009) em resulta pèl embafadora, una poca-solatada que vol conrear l’absurd, a partir del teatre de “boulevard”. Coeurs (2006), en canvi, és deliciosa, múrria, intel·ligentment reeixida (no sé si pel fet de tenir de base una peça teatral d’Alan Ayckbourn, el mateix autor de Life of Riley, que adapta Estimar, beure i cantar).

FOTO F Arnaud Borrel © LePacte Hyppolite Girardot i Sabine Azéma, a Estimar, beure i cantar, d’Alain Resnais


A Estimar, beure i cantar, Resnais segueix barrija-barrejant cinema i teatre (decorats clarament escènics, amb teles de fons, il·luminacions, etc.), i fins hi introdueix elements del còmic (amb dibuixos de BLUTCH). La càmera i el muntatge hi van aportant l’específic cinematogràfic; no pas per a exploracions a la manera d’ Encara no heu vist res, sinó, en tot cas, d’una forma més subtil i circumstancial, com un mitjà d’aproprar-se, mostrar, entrar en els actors i els seus personatges, en els diàlegs i gestos dels quals hi una de les claus de volta d’aquesta simpàtica obra. He esmentat el muntatge, no pas perquè s’hi faci cap exercici virtuós en l’acoblament dels plans sinó per com el ritme fílmic (aconseguit pel ritme interior de cada seqüència i, sí, el corresponent acoblament) és l’altra clau del film, de la seva lleugeresa, absolutament avinent a la mateixa lleugeresa de l’entramat còmico-dramàtic argumental.

No és d’estranyar que alguns apologetes del Resnais més formalista hagin arrufat el nas (abans de la mort del cineasta). Se’n feia ressó, per exemple, Xavi Serra, enviat especial del diari Ara al Festival de Berlín, que la descrivia com una comèdia intranscendent d’equívocs i gelosia (..) Amb decorats falsos i uns paisatges de l’autor de còmics Blutch com a exteriors; en la qual, explicava: Resnais teatralitza la posada en escena i les interpretacions, però la jugada grinyola més que en altres propostes anteriors i va deixar fred el públic acreditat. Com a contrast, el Jurat del certamen concediria el Premi Alfred Bauer a la pel·lícula, per com obre perspectives (no s’ha de descartar que es tractés d’una decisió amb fort component d’homenatge i reconeixement al cineasta veteraníssim).

Permeteu que comenti un moment concret de la pel·lícula, en què es fa visible la transformació cinematogràfica del plantejament teatral que hi ha al davant de la càmera. Es tracta d’un moment força aïllat, cosa que testimonia fins a quin punt bona part de la resta del metratge no en treballa tant aquest aspecte, que era central a Encara no heu vist res. Els personatges són en una eixida de casa i (com no!) parlen, la dona i el marit van caminant lentament i la càmera els va seguint, des de davant. De mica en mica, s’acosten, arriben i entren en una part que, a tall de glorieta, és coberta de flors. Flors que acaben envoltant els protagonistes, mentre evoquen un passat d’amor. El travelling ha dut (acompanyat) els actors fins a aquesta part del jardí i, amb continuïtat, ens ha situat en un context molt més bucòlic, romàntic, “florit”. El cinema ha aportat expressió, relat, al teatre que es desenvolupa davant de l’objectiu.

D’altra banda, els equívocs i gelosies que molt encertadament descriu Xavi Serra converteixen en representacions, en teatralitzacions ontològiques, la quaotidianitat del protagonistes. Per a acabar d’adobar-ho, resulta que aquests estan assajant una representació teatral i, en algunes ocasions, els seus diàlegs resulten ser ostensiblement part del text que s’estan dient. I Resnais fa que l’espectador vegi aquests diàlegs indistintament com pertanyents al film i, alhora, a la peça teatral que assagen.

Tot, però, és com molt lleuger. Un joc, múrriament divertit, de celebració de la vida, amb els amors, febleses, recels, petites grans misèries, la dosi de beguda a vegades necessària, els desitjos, els records… Afortunadament, als antípodes de l’espessor densa d’ Encara no heu vist res.

Els intèrprets, evidentment, resulten essencials a la pel·lícula. Han entès del tot el tractament vitalista d’aquesta tragicomèdia i s’hi lliuren en cos i ànima. Un fràgil Hippolyte Girardot és el doctor que no pot sinó anar-se’n de la llengua davant la tafanera de la seva dona (Sabine Azéma), malgrat el secret professional; un apersonat i invasiu Michel Vuillermoz és l’empresari reeixit i faldiller, a qui se li enfonsa el món quan la dona (Caroline Silhol) li pot fer el salt, i que és incapaç de veure l’embolic sentimental en què s’està ficant la filla adolescent (Alba Gaia Bellugi); un humil i discret André Dussolier és l’home de pagès que mira d’entendre el capficament de la seva dona (Sandrine Kiberlain) amb l’exmarit i els amics d’aquell. I aquestes dones, una infeliç en el matrimoni (Azéma, especial com sempre), l’altra que a penes pot aguantar les infidelitats maritals (Silhol, amb la seva senyorívola presència) i la tercera (Kiberlain, impecable en la seva barreja de reticència i disponibilitat), sotmesa a dura pressió perquè faci costat a l’home de qui fugí en els seus darrers mesos de vida. Totes tres, reviscolant per obra i gràcia del tal George Riley, a qui mai no veiem (com tampoc mai no veiem Resnais, que es manté darrere la càmera) i que, en la recta final de la vida (com Resnais) infon a les seves estimades une autèntica “joie de vivre”.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!