Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

4 de març de 2023
0 comentaris

“Peter von Kant”, de François Ozon

Peter von Kant“. Any 2022. Director: François Ozon. Guió: François Ozon, lliurement inspirat en la pel·lícula “Les amargues llàgrimes de Petra von Kant“, de Rainer W. Fassbinder. Repartiment: Denis Ménochet (Peter von Kant), Khalil Ben Gharbia (Amir Ben Salem, l’amant), Stefan Crepon (Karl, el criat), Isabelle Adjani (Sidonie, l’estrella i cantant), Hanna Schygulla (Rosemarie von Kant, la mare), Aminthe Audiard (Gabrielle, la filla). Durada: 1h25. Vista: el dia 03.03.2023, en VOSE, per Filmin (€).

Sinopsi: Colònia, començaments dels anys setanta. En Peter von Kant és un exitós director de cinema, que viu amb el seu criat en Karl, a qui humilia i maltracta constantment. La Sidonie és una cantant i actriu de cinema que havia estat la seva musa fa temps, després va tenir una etapa a Hollywood i ara ha tornat a la ciutat. Amb ella parlen d’un antic amant d’en Peter, de l’amor i del sexe. I és ella qui li presenta l’Amir, un noi guapot i sensual d’origen modest, de qui en Peter s’enamora a l’instant i li ofereix la casa i fer-lo entrar al món del cinema. Al cap d’uns mesos, ell en segueix ben enamorat i l’Amir li segueix la veta, però res ja no és com al començament. El noi no vol estar-ne tant i, quan ja aconsegueix una mica de fama, acaba trencant amb en Peter, deixant-lo sol, sentimentalment ben penjat i amb els seus dimonis corcant-lo.

Comentari.

Segueixo pensant que en François Ozon és un bon director, però un autor sobrevalorat, especialment per les seves lectures textuals al cinema.

Cineasta gai militant, amb una obra que freqüenta la qüestió homosexual, aquí homenatja tot un símbol de la matèria, l’inigualable rebel i rei del melodrama social Rainer W. Fassbinder. En el Peter von Kant que encarna l’actor francès Denis Ménochet hi ha, físicament, la imatge viva del director de cinema alemany, substituint la dissenyadora de moda que era la protagonista de “Les margues llàgrimes de Petra von Kant”, film que Ozon adapta.

Dues són les qüestions temàtiques que es tracten: l’amor com a possessió i el decalatge entre l’obra de l’artista -les pel·lícules en aquest cas- i l’home que la crea -el director, aquí-.

Melodrama desenfrenat i suadíssim, desmunta tota la retòrica intel·lectual al voltant de l’amor i deixa ben despullada, en la història entre Peter i Amir, tan sols la possessió. El desig desfermat de tenir el cos jove cobejat, per part de l’home madur -en el jove, tanmateix, la bugadejada instrumentalització del sexe per a escalar socialment-. I, per si no ens n’havíem adonat, el guió ho posa en boca d’en Peter, l’hi fa dir, deixant-ho ben explícit, gairebé sobtadament, després d’un atac desficiós de ràbia per no aconseguir el que volia.

Explícita també és la lletra d’una cançó que escolta en Peter, que diu que en l’amor és com un hom que el posa en escena, i, igualment per si se’ns havia passat, Ozon fa que la Sidonie li retregui a Peter que una cosa és l’home que es representa en les pel·lícules i l’altra, ben diferent, el que és en la vida real. Au, no fos que…

Més meritòria és la direcció de François Ozon, que aconsegueix esvair la flaire teatral del que té entre mans a base de la bona planificació fílmica i l’ús polimòrfic del pis en què pràcticament transcorre tot el metratge. I treu un gran profit de l’extraordinària interpretació de Denis Ménochet, acompanyat per un repartiment ben triat al càsting.

Fa temps que no veig res d’en Fassbinder -ens n’havíem afartat a final dels anys setanta-, però el recordo més trencador, a tots nivells.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!