Perquè m’ajuda a pensar i repensar les pel·lícules que he vist. El que més em plau és veure-les primer, reflexionar-hi i fins escriure’n; però després xalo de valent llegint el que n’han escrit els crítics. Tot i així, moltes vegades, com que tardo a veure les pel·lícules, ho llegeixo quan ho publiquen: així me n’informo, copso les diferents opinions… (i n’edito reculls, a l’apartat d’aquest blog ‘Altres veus‘). És el mateix que faig en seguir els festivals de cinema: les cròniques dels enviats especials dels diversos mitjans em permetre’n fer-me una idea del que s’hi veu, de la importància, dels debats encetats amb el cinema que ens vindrà aviat. En aquests casos (molt freqüents en mi), procuro veure les pel·lícules després lliurement, net mentalment, sense estar pensant en el que n’he llegit.
Hi ha alguna ocasió (excepcional, certament) que, havent-ne vist una, repasso el que se n’ha publicat, per a situar el meu comentari en el context de la consideració general, enmig dels debats que s’hagin produït, etc.
La crítica cinematogràfica que més m’interessa és la que m’estimula intel·lectualment, que aprofundeix, tracta, regira… aspectes del film en què jo no havia pouat (prou o gens), que per a mi no han estat tan importants o dels quals no me n’havia adonat…
No vull que necessàriament s’avinguin al que jo penso, que n’hagin tingut la mateixa visió; tampoc no em complau gens que em jutgin les pel·lícules: el que em val no és el judici sentenciador sinó l’opinió madura, documentada (mal que m’engavanyi una mica són gaire enciclopèdiques). Tot i que, inevitablement, resulta agradable quan et permeten confirmar-te en el que n’has pensat i escrit (procuro publicar-ne els meus comentaris al més aviat possible després de vistes les pel·lícules -fins i tot en tinc els apunts editats prèviament amb la fitxa, només a l’espera d’escriure’n el comentari-).
Aquests dies he fruït apassionadament amb la lectura d’articles signats per crítics sobre “The Brutalist“, de Brady Corbet, que m’han fet rumiar molt. Tot esperant que Imma Merino en publiqui el seu, us reprodueixo novament els reculls que he fet dels d’Eulàlia Iglesias (diari ‘Ara’) i d’Àngel Quintana (‘Crònica express’ a Facebook) -si heu vist la pel·lícula, feu-me confiança, és molt enriquidor llegir-los i pensar-hi:
L’experiència cinematogràfica de la temporada impugna el somni americà des de la mirada jueva, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘: Quan arriba als Estats Units després d’haver sobreviscut al camp de concentració de Buchenwald, la visió que dona la benvinguda a László Tóth (Adrien Brody, en un paper en ressonància i a l’altura del d’”El pianista”) és la d’una Estàtua de la Llibertat capgirada i inestable. Una imatge òbvia però potentíssima que anticipa de quina manera “The brutalist” revisa la narrativa sobre el somni nord-americà a partir d’un angle inèdit: la del supervivent de l’Holocaust que tampoc troba als Estats Units una terra d’acollida. (..) El tercer llargmetratge com a director del també actor Brady Corbet entronca amb una tradició en què també s’inscriuen Paul Thomas Anderson o James Gray, cineastes actuals que prenen el relleu al Nou Hollywood (a films com “La porta del cel” de Michael Cimino) a l’hora de celebrar una concepció d’aires clàssics, ambiciosa i èpica del cinema per construir relats sobre la naturalesa depredadora i violenta del país. Perquè a “The brutalist”, l’escala de la imatge no és un mer capritx estètic. Al cap i a la fi, som davant de l’epopeia d’un arquitecte amb un bagatge traumàtic que va redefinint al llarg de la pel·lícula la seva relació amb el paisatge en què intenta integrar-se. (..) Dividida en dues parts, la primera ofereix una experiència cinematogràfica d’aquelles que pensàvem que ja no podríem gaudir mai més en una sala. El segon segment arrenca amb una gloriosa visita a les pedreres de marbre de Carrara i culmina amb una escena xocant que subratlla en excés un discurs que ja s’entenia des del subtext. L’epíleg afegeix una ambigüitat més innecessària que incòmoda a un film que retrata l’experiència jueva als Estats Units com gairebé cap altra pel·lícula havia gosat fer fins ara. Som davant d’una justificació del discurs sionista o d’una exposició de com certes postures contemporànies s’apropien el dolor dels seus ancestres en els seus discursos sobre Israel?.
En una crònica express, a Facebook, Àngel Quintana escriu: A les darreres paraules de “The Brutalist”, de Brady Corbet, una de les protagonistes ens recorda que el més important és el destí i no el viatge. La premissa contrasta amb la vella idea homèrica de que per molt que al final hi hagi Itaca, sempre és més importants el camí vital que et condueix cap a ella. La idea sobta com a conclusió d’un relat que comença amb el viatge als Estats Units d’un arquitecte jueu supervivent del camp de Buchenwald. Aparentment pot semblar que l’home es mou guiat pel somni americà i que aquest implica un viatge i que la seva terra promesa no és altra que la terra de les oportunitats, els Estats Units. En canvi, “The Brutalist” afirma que l’única terra promesa del poble jueu no és Amèrica sinó l’Estat d’Israel. Amèrica és el purgatori, el lloc on els supervivents de l’Holocaust no són gaire benvinguts i on la idea d’arribar a dalt de tot, es troba corrompuda en els seus propis fonaments. No és cap casualitat que “The Brutalist” comenci mostrant-nos l’estàtua de la llibertat a l’inrevés i que en una escena, Erszebet l’esposa de l’arquitecte Laszlo Toth, reconegui que a “Amèrica no som ningú”. L’idea central de “The Brutalist” no seria altra que la de la importància del destí com a possible Jericho al que cal arribar després de travessar el Sinaí. Però a “The Brutalist”, les coses no són tant simples. // Com en les grans creacions del nou Hollywood ens trobem amb una obra ambiciosa que explicar-nos les contradiccions fonamentals del somni americà i de la seva construcció. La peculiaritat és que aquest cop ho fa des de la perspectiva d’un jueu pel qual el somni americà forma part del trajecte i no és el destí. Els que arriben a dalt de tot del somni són els que s’han enriquit amb l’especulació, els que han construït els seus imperis aprofitant-se dels altres i els que sempre han cregut en el diner com allò que ho determina tot. Brady Corbet no realitza la gran obra èpica que molts ens han venut, sinó més aviat un drama torturat que funciona com si fos una barreja de les follies d’un Tennesse Williams i de la foscor d’Upton Sinclair, el novel·lista que va inspirar “Pozos de ambición” de Paul Thomas Anderson, pel·lícula molt propera en alguns conceptes. Corbet segueix la gran tradició de la literatura americana per construir mentalitats torturades que permetin desplaçar el relat cap el simbolisme i fer aflorar els grans temes. La voluntat discursiva s’imposa per damunt d’unes imatges que aparentment prometen grandiloqüència, però que no sempre la troben. // Dos són els motius centrals que ofereixen el més interesant de la pel·lícula: la persistencia del dolor i l’explotació capitalista. Tant Laszlo Toth , com la seva esposa, com la seva neboda han viscut l’experiència dels camps de la mort i porten damunt d’ells les seqüeles d’un dolor físic i psíquic que els tortura. Ella no pot caminar i té atacs de dolor a les nits, la neboda ha emmudit després de perdre els seus pares i l’arquitecte té un dolor interior immens que només pot calmar amb l’opi. Per una banda, podríem trobar-hi la constatació del que apunta Patrick Radeen Keefe a l’’Imperi del dolor’. Els Estats Units són un país marcat pel dolor que ha generat que la drogoaddicció fos la sublimació del patiment però també el principi la decadència humana. Per altra banda també podrem trobar-hi en el tema del dolor alguna cosa que va del patiment al victimisme i que ens torna a posar en el centre del relat al poble jueu. En un moment de la pel·lícula quan Lazlo Toth se sent greument ferit veiem que actua amb crueltat i destrueix a tots els que té al voltant. Sembla com si el seu patiment actués contra altres i que la ràbia fos una justificació del que ha patit. Brady Corbet acaba apuntant una qüestió essencial: La persistència d’un discurs sobre el dolor pot justificar la imposició d’una terra promesa, costi el que costi? Es tant fonamental el destí com per convertir-ho en l’ideal? // El capitalisme americà és observat detalladament a “The Brutalist” a partir d’una sola familia, els Van Duren. És una familia blanca, protestant educada en la moral del triomf. Des de l’advocació han construit el seu imperi i han buscat una forma de projectar-se al món a partir de la construcció. Harrison Van Duren vol construir un mausoleu a la seva mare, però vol que l’edifici sigui també una forma de rendir culte al seu poder. L’arquitecte és l’artista que ha de treballar d’encàrrec, és un creador que és contractat per la seva suposada genialitat -Laszlo Toth va formar-se a la Bauhaus- però la figura del creador i de l’intel·lectual només interessen per trobar un prestigi. L’artista és un assalariat que ha d’adaptar la seva construcció als diners dels altres, que pot ser menyspreat i fins i tot profundament humiliat per un poder que pertany als que més tenen. A partir de la família Van Duran sorgeix tot un món que es projecta en les torres babèliques dels dowtowns de les grans ciutats americanes i acaba convertint-se una metàfora perfecte del poder que els nous magnats tenen per damunt de la cultura, la civilització, la història i la democràcia. // L’acció de “The Brutalist” té lloc des de 1947 fins a 1960, amb un dubtós epíleg venecià final al 1980. La pel·lícula parla molt poc de política. Els noticiaris ens recorden la riquesa econòmica de l’acer de Philadelfia, l’acord de les nacions unides per crear l’Estat d’Israel però no ens diuen res sobre el Mc Carthisme o les pors de la guerra freda. “The Brutalist” no va d’això sinó de com les víctimes retroben nous botxins i de com aquests no necessiten trobar cap terra promesa, perquè no paren de construir el seu paradís, sense adonar-se’n de que están podrit per dins.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!