Club 7 Cinema

Fa gairebé 6 anys que el sud-coreà Bong Joon Ho va guanyar la Palma d’Or de Canes amb “Paràsits“, que després arreplegaria un bon grapat d’Oscar i d’altres premis pertot arreu. Amb la pandèmia pel mig, que ho va endarrerir tot, ha acabat passant molt de temps abans no ha arribat el següent film de Bong Joon Ho. A més a més, era inicialment previst que s’estrenés mundialment el 29.03.2024; però WB va endarrerir-ho al gener de 2025 i encara un altre cop, a la major part de països, a partir de març i abril de 2025. Finalment, s’ha pogut veure a la Berlinale 2025 (a part d’una presentació prèvia londinenca i de l’estrena a Corea i a Cambodja). Tanta dilació ha fet pensar que “Mickey 17” no seria reeixida. I, vistes les cròniques del Festival de Berlín, sembla que no acabarà de fer el pes als admiradors de la pel·lícula anterior, per bé que els seguidors del sud-coreà podran fruir-hi amb força aspectes marca de la casa. I com a reclam mediàtic, l’actor Robert Pattinson, de qui se’n parla francament bé.

De BONG Joon Ho, “Mickey 17“.

Producció: EUA, Corea del Sud, Anglaterra. Any: 2024.

Nota sinòptica: En Mickey7 és un individu (de fet, un robot ‘prescindible’) enviat a colonitzar el planeta congelat Niflheim. Cada vegada que mor, els seus records s’implanten en un nou cos i la seva missió es reprèn. Després de morir sis vegades, en Mickey7 comença a entendre el propòsit real de la seva missió i es nega que el seu clon que l’ha de substituir, en Mickey8, li prengui el lloc…

Sinopsi: L’improbable heroi, Mickey Barnes, s’ha trobat en l’extraordinària circumstància de treballar per a un empresari que exigeix ​​el compromís final amb la feina… morir, per guanyar-se la vida. Vídeo: Tast.

Amb Robert Pattinson, Naomi Ackie, Steven Yeun, Toni Collette, Mark Ruffalo.

Guió: Bong Joon Ho, basat en la novel·la homònima de ciència ficció del 2022 d’Edward Ashton.

Informació: Estrena a Alemanya (s’haurà estrenat comercialment abans a Corea del Sud -de forma restringida- i a Cambodja). Era inicialment previst que s’estrenés mundialment el 29.03.2024; però WB va endarrerir-ho al gener de 2025 i encara un altre cop, a la major part de països, a partir de març i abril de 2025. Projectada a Berlinale Special Gala. Enllaços: Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Director: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies. Retorn des de la Palma d’Or i Oscar “Paràsits” (2019). Filmografia disponible: a FilminCat, a Filmin.

Ressons:

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) una pel·lícula sorprenent, políticament incisiva i d’una posada en escena memorable. En el cas de “Mickey 17”, presentada aquest dissabte a la Berlinale, és d’una escala interestel·lar: el retorn del director coreà és una comèdia de ciència-ficció ambientada en una nau espacial que viatja a l’espai per colonitzar un planeta llunyà, i el protagonista és un Robert Pattinson entregat a la comèdia amb una exhibició de ganyotes i humor físic que recorda tant a Buster Keaton com a Jim Carrey. // Mickey Barnes, el personatge de Pattinson, comet un error en què molts ens podem veure reflectits: no llegir-se tota la lletra petita del contracte que firma per ser un treballador ‘regenerable’ en una nau espacial, on li encarregaran les feines més perilloses i arriscades, ja que, al morir, el seu cos es ‘reimprimeix’ amb la memòria intacta. Així, el Mickey i les seves successives encarnacions encaren amb resignació un cicle de mort i resurrecció del qual la pel·lícula esprem a fons el potencial còmic però que, inevitablement, aboca el protagonista a una crisi existencial agreujada quan, un cop al planeta de destí, es generen accidentalment dues versions de la mateixa persona: Mickey 17 i Mickey 18 (..). // La reflexió sobre la despersonalització del treballador en el capitalisme salvatge guia el discurs polític de “Mickey 17”, un subtext que pren forma de crítica directa al trumpisme a través del personatge que encarna Mark Ruffalo: l’actor interpreta un polític narcisista i ridícul que lidera l’expedició amb manierismes gestuals i vocals que apunten sense dissimular a Donald Trump (..). // Tot i el goig de veure una pel·lícula amb tantes idees visuals i que respira llibertat creativa en tots els seus fotogrames, “Mickey 17” no està a l’altura de les obres mestres del coreà i es desequilibra en alguns trams. També grinyola el treball dels secundaris, sobretot el festival d’histrionisme de Ruffalo i Toni Colette (..). I encara que la comèdia no sigui el seu fort, Pattinson es deixa la pell per plasmar amb la seva interpretació múltiple l’aiguabarreig de tons del cinema del director de “The host”, tan amant d’entrelligar l’acció frenètica, el drama i la comèdia. (..) I alguna cosa sí que té, “Mickey 17”, de film d’animació rodat amb imatges reals, amb la seva energia maníaca i el seu virtuosisme narratiu.

Violeta Kovacsics, a la ressenya per a ‘Otros Cines’: (..) En general, la sensació és que algú (Warner?) prefereix que no se’n parli gaire. En qualsevol cas, de parlar-ne, se’n parlarà. // Basada en una novel·la d’Edward Ashton, “Mickey 17” presenta un futur distòpic en què trobem un noi que, perdut a la vida i amb poc cap, ha decidit enrolar-se en un viatge espacial i signar la més controvertida de les clàusules: serà “reemplaçable”; és a dir, el cos, el caràcter i els records poden ser reimpresos cada vegada que mori. Així, es converteix en el tripulant de la nau que ho pot provar tot, des de l’atmosfera tòxica de l’exterior a les estranyes salses que cuina la dona del cap de la missió. Passi el que passi, quan mori tornarà a la vida amb un recipient nou. // Quan comença la pel·lícula en Mickey ja va per la seva versió número 17 i, és clar, està a punt de morir. A partir d’aquí, la pel·lícula inicia el seu viatge, que resulta excessivament a la deriva. En el fons, el cinema de Bong sempre s’ha mogut entre la meticulositat fèrria (“Parasite”) i l’excés (“Snowpiercer”): “Mickey 17” estaria en aquest darrer grup. No obstant, a diferència de totes dues, a “Mickey 17” potser li falta aquest maneig de l’espai tan clarificador que sol tenir el cinema de Bong: ni la nau ni el lloc que està explorant resulten reconeixibles o transitables, ja que la posada en escena, excessivament fragmentària, no permet definir clarament l’escenari. // El que sí que podem reconèixer a “Mickey 17” són altres patrons del cinema de Bong: primer, el gust per la sàtira política, sobretot a la figura del cap encarnat per Mark Ruffalo, un personatge que sembla una barreja d’Elon Musk i Donald Trump: tan ximple com perillós, feixista, fervent religiós, autoritari, egòlatra. Seva és una de les millors escenes de la pel·lícula: un dinar que aquest líder de dents saltons i cap de rajolí i la seva dona obsessionada amb les salses celebren al seu saló, i en què acaben cantant amb fervor religiós. // En Bong [Joon Ho] mai no ha estat subtil en el seu discurs ideològic, així que no ho hauria de ser tampoc ara. Si a “Snowpiercer” la figura de Tilda Swinton apel·lava a Margaret Thatcher, aquí els ressons són terriblement contemporanis. És curiós, perquè aquí no hi ha Swinton, però Robert Pattinson, que encarna aquest Mickey que es reprodueix i multiplica, fa seva una de les senyes d’identitat de l’actriu: interpretar més d’un personatge, o un únic personatge que n’és molts alhora (almenys 18 versions de si mateix). // La multiplicitat de protagonistes hi va de bracet amb l’estructura. Després del començament, un llarg flaixback ens introdueix com Mickey ha arribat fins aquí, i a la meitat de la pel·lícula es torna al punt d’inici. “Mickey 17” és així una pel·lícula d’estructura dispersa, de personatges que es multipliquen, d’espais inclassificables, de girs pel simple plaer de l’absurditat, de moments brillants i de sàtira sense embuts del nostre temps. És com una centrifugadora, on tot hi cap i tot s’escampa.

Gregory Coutaud, a la crítica per a ‘Le Polyester’: Què fer després de “Paràsits”? A quina direcció artística s’havia d’anar immediatament després d’un èxit de dimensions tan gegantinament eufòriques? Necessàriament endavant? “Mickey 17″, però, no aporta res de nou a l’apassionant filmografia de Bong Joon Ho. No és un delicte, però en aquest context pot generar una decepció legítima. Fins i tot podem dir que el cineasta coreà està fent un pas enrere aquí, tornant a la pel·lícula que va fer just abans de “Paràsits”, “Okja”. De fet, és amb aquesta última que “Mickey 17” comparteix més coses. Si Bong Joon Ho sempre ha sabut barrejar gèneres i registres magistralment, la recepta que fa servir per aquesta paràbola humanista i ecològica té un aire de ‘déjà vu’ una mica massa còmode. // Certament, “Mickey 17” no comença de seguida com una faula. És alhora una pel·lícula de ciència ficció, una comèdia, una pel·lícula d’aventures i un dibuix animat. És a dir que el traç s’utilitza deliberadament amb el propòsit de burlar-se de l’entreteniment. Aquest tret es troba sobretot en l’actuació sempre una mica massa exagerada dels intèrprets, fins i tot en la veu en off (massa present) del protagonista. El problema és que Bong Joon Ho afegeix així un to satíric a un guió que ja no és lleuger pel que fa a la caricatura. És complicat criticar una caricatura per una possible manca de subtilesa, però aquest patètic personatge de dictador inspirat directament en Trump, per exemple, necessitava realment tantes mostres de reconeixement (fins a les gorres vermelles especialment improbables en aquest context futurista)? En la seva generositat, Bong Joon Ho va perdre la seva preciosa ciència de la dosificació. // El problema de guió que a parer nostre pateix “Mickey 17” semblava difícil d’ignorar (el pròleg dura 30 minuts abans que comenci realment l’acció) (..). Un cop més o menys engolit l’humor molt adolescent de la primera part on Robert Pattinson es multiplica de totes les maneres possibles (inclosa insinuació sexual), la pel·lícula, efectivament, troba una coherència més apreciable en la seva segona hora. No és que llavors la pel·lícula esdevingui radicalment diferent, és més aviat que aquestes diferents cares s’encavalquen amb més harmonia.

Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’: Tot i que dos Mickeys poden ser millors que un, quan arribeu als set o vuit (la idea de la novel·la de ciència-ficció d’Edward Ashton ‘Mickey7’), o a un nombre tan difícil de manejar com el 18 (la xifra inflada de l’adaptació a la gran pantalla de Bong Joon Ho), la perspectiva d’un subministrament interminable de clons atordidors de Robert Pattinson comença a carregar. El director de “Snowpiercer” ha tornat a un territori familiar amb “Mickey 17”, una sàtira de ciència-ficció estranya ambientada en un futur trist on la Terra ja no és habitable, altres planetes s’han de colonitzar i l’èxit d’una missió de quatre anys al planeta de gel Niflheim depèn de còpies humanes d’un sol ús anomenades ‘Expendables’. // (..) [La premisa argumental] forasenyada hauria de generar un centenar de preguntes de plausibilitat, com ara, per què és l’únic Expendable a bord i per què no fan alguna cosa més útil amb aquesta tecnologia de duplicació de memòria? A les mans d’en Bong [Joon Ho], en canvi, dóna peu a un muntatge de mal gust de diversos contratemps, que condueixen a Mickeys morts (o gairebé morts) arrossegats a la rampa de la incineradora i fondre’s per regenerar-se. Narrant amb un accent adulador a la Steve Buscemi, en [Robert] Pattinson explica que cada nova iteració es fa a partir de residus recuperats (cendres amb cendres, escombraries amb escombraries) només per a tornar a ser escopits pel que sembla una impressora 3D gegant. // El guió agosarat d’en Bong subratlla el poc que la tripulació humana pensa en els Expendables i, per extensió, el poc que en Bong pensa en la naturalesa humana, a través de diversos gags (..). // Per tant, per a apreciar “Mickey 17”, que Warner Bros. estrenarà a Imax el 7 de març, dues setmanes després de la seva estrena al Festival de Cinema de Berlín, cal que us sentiu còmodes rient-vos-en de totes les maneres cruels i inusuals que en Bong pensa per eliminar [en Mickey], des de proves de vacunes fins a mostres d’aire en un planeta desconegut. Si això sembla una imaginació perversa per a algú que col·loca un missatge fonamentalment humanista, mireu la paradoxa central de la sensibilitat de Bong: potser no és l’humanista que creuen els seus partidaris, sinó més aviat un satíric contundent i adolescent, que es mou en la línia de “Starship Troopers” de Paul Verhoeven. // Per als seguidors de bona fe d’en Bong, el to agitador i el sentit de l’humor irreverent de la pel·lícula haurien de veure’s com un retorn a aquella estranya barreja de sentimentalisme i cinisme que vam veure en els dos projectes anteriors en anglès del director de “Paràsits”: la comèdia gonzo de carn i assassinat “Okja” i el thriller devorador de rics a gran velocitat “Snowpiercer”. Per desgràcia, aquest no és el registre en què la visió de Bong funciona millor, i malgrat que guanya punts per la seva pura raresa (i per l’aspecte gairebé monocromàtic de futur negre establert pel director de fotografia Darius Khondji i la dissenyadora de producció Fiona Crombie), massa de “Mickey 17” resulta ser descuidat, estrident i sermonejador; irònicament el mateix que fa que el brivall deliberadament a l’estil Trump d’en Mark Ruffalo sigui tan irritant en aquesta pel·lícula. // (..) Al llibre d’Ashton, l’autor va imaginar 10 còpies menys de Mickey, però en Bong n’augmenta el recompte fins a 17, posant alegrement a prova tant al personatge com a l’estrella. En [Robert] Pattinson està increïblement bé en tot moment, subvertint la imatge que els seguidors de “Twilight” en tenen, interpretant un personatge tan patètic. Durant la major part de la pel·lícula, està atrapat en un bucle infinit semblant al “Dia de la marmota”, on Mickey està per sempre condemnat a repetir la mateixa vida ingrata, alhora que se l’afronta amb preguntes insensibles sobre com és morir. // (..) Malgrat tots els temes reciclats de la pel·lícula (des de la condemna de l’abisme entre les classes socials fins a la defensa de l’adopció de la compassió per totes les criatures) no és gens clar que s’hagi de treure cap al·legoria útil de la paràbola fosca i còmica d’en Bong. Una única visualització hauria de ser suficient.

Gianluca Arnone, a la crítica per a ‘Cinematografo’: Tecnofeixistes, transhumanisme i colònies espacials: cinc anys després del seu triomf als Oscars, el retorn de Bong Joon-ho mira cap al futur (..): una caricatura del present en el marc de la ciència-ficció estranya i ‘steampunk’. // (..) Basada en la novel·la homònima (‘Mickey 7’) d’Edward Ashton i ambientada l’any 2054, s’imagina que un polític/empresari expulsat per manifesta impresentabilitat de totes les assemblees democràtiques, Kenneth Marshall, intenta recuperar la seva virginitat política liderant una expedició en un planeta fred i inhòspit, Niflheim, amb l’objectiu de plantar el seu esperit megalomaníac i colonitzador de la seva bandera. En Mark Ruffalo l’encarna, divertit, gallejant en posicions a la manera de Mussolini, roba d’estil Space Balle, mandíbules cotonoses com les de Marlon Brando a ‘El Padrí’ i arrossegant les paraules en anglès. Aquesta hipertròfia de l’ego, pessigollejada per una vergonyosa cort de nois de cor i cortesanes, es compensa amb l’atròfia d’un cervell elemental, en els engranatges del qual la dona (una excel·lent, desagradable, Toni Collette) treballa amb devoció mefistofèlica. Reiterar que la intel·ligència és insidiosa però l’estupidesa és mortal. // El director coreà (..) sembla creure fermament en l’estupidesa de la humanitat, per a mal però també per a bé. I aquí teniu en Mickey, l’idiota de bon humor a la Forrest Gump, interpretat amb una adhesió lloable per Robert Pattinson. Per escapar de les urpes d’un creditor sense escrúpols, en Mickey s’acaba embarcant en aquesta inverosímil aventura espacial, assumint el paper més fétid dels esperats, el d'”ampliable”. En resum, actuarà com un conillet d’índies per mesurar els efectes secundaris del planeta alienígena. Per tant, el veurem morir de moltes maneres diferents: devastat pels virus, cremat, congelat, destrossat, devorat (potser) per enfiladisses, cucs que poblen les coves subterrànies de Niflheim. Cada cop tornat a la vida per una impressora humana, en una progressió numèrica que indica alhora la identitat del prototip i la sèrie potencialment infinita de les seves variacions. // En Mickey, diria el Papa, és el residu d’una civilització tecnològicament avançada però humanament extingida. Reconstruible al límit com un telèfon mòbil. És cosa d’en Mickey. Funcional no només com a ratolí de laboratori sinó també com a objecte emocional i sexual per a algunes dones de la tripulació; però també és cosa d’en Marshall. (..) Els únics que desperten un mínim d’empatia són els enfiladors. En resum, els que esperaven una versió ‘mainstream’ hauran de repensar-s’ho veient com “Mickey 17” és un pur Bong Joon-ho més que “Paràsits”. Pel retorn de cucs i criatures alienígenes, per l’estupidesa humana, per la imatgeria ‘steampunk’, pel registre altament grotesc i satíric, que fan de la pel·lícula una paròdia de ciència ficció d’una realitat que ja ha estat parodiada per si mateixa. I en adoptar una perspectiva orgullosament marxista, on fins i tot l’espurna de l’autodeterminació no té raons ideals per a encendre’s, excepte en la mateixa lluita material per la supervivència, Bong Joon-ho demostra que no creu en la novetat de l’evolucionisme tecnològic propagat pels gurus de Silicon Valley: tant si tenim impressores humanes com màquines de vapor, el món sempre segueix sent el mateix: tèrbol, covard, de merda, dividit entre explotadors i explotats. L’individu engolit pel sistema no té més remei que canviar les coses sacrificant-se pel col·lectiu. És socialisme, sense malentesos. // No hi trobarem qüestions ètiques o filosòfiques de cap altra naturalesa, simplement perquè la ciència-ficció, tal com la contempla Bong Joon-ho, és una forma narrativa hiperbòlica d’una concepció materialista de la història. No preveu salts endavant ni canvis reals de paradigma. L’aparell escènic està deliberadament obsolet, recordant l’arqueologia industrial. En això, “Mickey 17” també té alguna cosa del cinema de Terry Gilliam. Però és una proposta que també troba suport en altres llocs. En el rebuig instintiu d’aquella retòrica pseudofuturista i incendiària que nodreix els nombrosos ‘Mr’. El capellà del nou ordre tecnopolític i la seva burda caricatura conviuen en aquest passatge històric que s’obre de manera amenaçadora com el portal de “L’exèrcit de les tenebres”. On allò ja vist amenaça el ja experimentat. Altre cop és l’adverbi del segle XXI. I la seva hermenèutica. // Mites com Prometeu, Mefistòfeles o Frankenstein són útils. El futur no era el fetus còsmic de Kubrick ni l’Avatar de Cameron. Com a molt, l’home d’Harkonnen, que flota poderosament i fosc en l’espai que somia dominar i en els engranatges d’una salvació que promet dissenyar. En aquest teatre d’ombres expressionistes, el cinema més lúcid habita el prosceni que eixampla el món i aprofundeix la mirada. A “The Shrouds” de David Cronenberg, el científic/emprenedor, en inventar un ” sudari ” tecnològic que permet observar el cos dels seus éssers estimats en descomposició en qualsevol moment, intenta combinar en nom propi l’obsessió per la visibilitat, la mística de la tecnologia i la memòria reduïda a la necrofília digital. Cronenberg derroca Orfeu, que va perdre l’oportunitat de tornar a la vida a la seva estimada amb una sola mirada fugaç. Mentrestant, els nous Frankenstein repoblen la imaginació. Guillermo Del Toro està completant la seva versió personal de la criatura de Mary Shelley per a Netflix, però què era Godwin a “Poor Creatures!”? Parlant de Lanthimos, si “Poor Things” va ser la pel·lícula sobre el retorn del diví en la forma del pare/mestre, el posterior “Kinds of Kindness” emmarca el seu pla invers, la patologia del deixeble en una modernitat travessada per corrents irracionals (sobre el retorn patològic del religiós en formes supersticioses, vegeu també “La substància”i l’eucaristia invertida en la dialèctica del cos gloriós/monstruós de què parlarem més endavant en el focus sobre el nou horror transcendental). En aquest aiguabarreig de noves figures i temes antics -i viceversa- els cineastes han de neutralitzar les trampes del pensament bloquejat i els traumes d’un imaginari sense rima ni raó, una pantalla per al final de tota narració més que la seva reorganització visual. Continuem amb el reciclatge continu. Fer que les imatges facin metàstasi pertot arreu. Com en el cos blob imaginat per Fargeat. O a la reimpressió en sèrie de Bong Joon-Ho. Aquestes mitopoiesies contemporànies, si les mireu amb atenció, són totes semblants.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!