Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

20 de febrer de 2023
0 comentaris

“Past lives” extasia Berlín, el dia que Carla Subirana hi estrena

La directora catalana Carla Subirana ha presentat, a la secció Generation del Festival de Berlín, Sica, la història iniciàtica rodada a la gallega Costa da Morte. I ho ha fet el mateix dia que ha aterrat a la Competició berlinesa, procedent exitosament de Sundance, “Past lives”, el debut en el llargmetratge de la dramaturga novaiorquesa Celine Song, que ha entusiasmat també al certamen alemany. A la Competició, igualment s’hi ha vist un biopic discutit d’Ingeborg Bachmann, signat per la veterana Margarethe von Trotta i una altra primera pel·lícula, “Disco Boy”, qualificada d’audaç, però que genera controvèrsia entre si homenatja o copia el “Beau travail”, de Claire Denis.

Un documental sobre el tenista Boris Becker i un altre sobre el vincle dels U2 amb Sarajevo durant i en acabar la Guerra de Bòsnia, un conte de fades obscur, un thriller de venjança queer… són algunes de les altres propostes vistes durant la jornada.

Generation.

Sica, de Carla Subirana. Coproducció catalana, 2023, amb Thais García Blanco (Sica), Núria Prims (Carmen), Marco Antonio Florido Añón (Suso), Maria Villaverde Ameijeiras i Lois Soaxe. Parlada en gallec, català i espanyol.

Sinopsi: La Sica -14 anys- està obsessionada que el mar torni el cos del seu pare després d’un naufragi a la Costa da Morte, Galícia. Mentre recorre els penya-segats, coneix en Suso -15 anys-, el Caçatempestes, un noi estrany com ella que espera l’arribada d’Ofèlia, la mare de totes les tempestes. La Sica investiga les circumstàncies de l’accident i s’endinsa en un viatge de descobriment dolorós. Als seus ulls, el poble mariner on ella ha crescut, marcat per la brutalitat del seu oceà i el creixent desequilibri de la natura, no tornarà a ser mai més el mateix.

Més informació: Berlín 2023: Carla Subirana presenta una història iniciàtica a la secció Generation.

Algunes reaccions.

Xavi Serra, a la seva crònica al diari ‘Ara’: (..) A “Sica”, el mar s’ha empassat el vaixell del pare d’una adolescent gallega, que va a la platja cada dia amb l’esperança de veure’l aparèixer. Animada per la seva curiositat de documentalista, Subirana va visitar tres estius seguits Arou per conèixer el treball dels ‘percebeiros’ i a personatges com el meteoròleg Rubén Vázquez, que inspira un personatge de “Sica”. Aquesta pàtina documental està present en molts detalls i frases de la pel·lícula (..) A més del treball de la jove Thais García Blanco, a “Sica” destaca el treball descarnat de Núria Prims. “Em va impressionar el seu treball a “Incerta glòria” i vaig pensar que podia ser una Carmen que ha viscut, endurida pel paisatge, que ha criat la Sica gairebé sola”, diu Subirana. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) arrenca d’una exploració antropològica, que neix d’una fascinació de la seva directora, la catalana Carla Subirana (..), pel paisatge de la Costa da Morte, i de les històries que sorgeixen dels seus habitants. Partint d’una metodologia pròpia del documental, espigant relats i personatges reals que després formaran part d’una ficció, Subirana crea una pel·lícula meteorològica on la força dels elements s’alia amb la de les emocions. (..)  Resulta si més no curiós que “Matria”, que es va presentar a Panorama fa un parell de dies, i “Sica” aborden la maternitat des del conflicte, però també des de la reconciliació. “A “Sica” hi ha dues mares”, explica Subirana. “La primera és la mare que Sica ha de reubicar al centre de la seva vida després de mitificar la figura absent del pare. La segona és la Natura, que està per sobre de tots nosaltres, la que ens fa insignificants, que representa aquest paisatge gallec”. El soroll de la mar, que a Galícia sempre es conjuga en femení, i el misteri que les onades nien a la seva escuma, amb les veus dels morts parlant des de les profunditats, configuren la magnètica atmosfera d’aquest conte màgic. José Luís Losa, a la seva crònica a ‘La Voz de Galícia’ titula: “Sica” confronta la fragilitat adolescent amb l’aventura i la tragèdia a la Costa da Morte. I en diu: El cinema sobre l’adolescència, que és sempre més tempestuosa que temperada, constitueix un gènere en si mateix, i cada cop més freqüentat, en part associat al pes més gran conquistat per la mirada de les dones a l’autoria. I en aquest territori de la cerca com a epicentre (la recerca de l’autoconeixement i la literal procura de trobar algú perdut) és on se situa amb idees precises “Sica” (..)  La cruesa climàtica de la Costa da Morte ocupa un protagonisme només compartit amb el rol de la jove Thais García Blanco, actriu no professional que es revela aquí com el rostre imperible de la fragilitat (..) Subirana aborda el pols entre dues tossuderies, dues forces de la naturalesa: la de la incontrolable violència de l’aigua que bat contra les roques, que es cobra vides com a delme assumit. I l’altra, la inflexible voluntat de combat, la de la filla del mariner que desafia el pas dels dies i els embats de la marea o de l’anunciada tempesta. I continua esperant que el mar li torni el cos de l’ofegat (..) És un duel tràgic (..) En l’aliança entre aquesta heroïna natural i una altra nano, que s’encoratja com a caçador de tempestes, concerta Carla Subirana un tàndem de pur cinema de l’aventura molt bonic només concebible des d’aquesta font de l’edat on tota una vida per davant et permet el dret a sentir-te indestructible. Aquest és el bell desafiament que conviu a la pel·lícula amb el rerefons ombrívol, gairebé tenebrós, d’aquell teló de marees i boira (..).

Competició.

Past Lives, de Celine Song , producció USA 2022, amb Greta Lee, Teo Yoo, John Magaro. Opera prima.

Sinopsi: La Nora i en Hae Sung, dues amistats de la infància molt connectades, se separen quan la família de la Nora emigra de Corea del Sud. Dues dècades més tard, en Hae Sung decideix visitar la Nora durant uns dies a Nova York, on viu amb el seu marit americà, l’Arthur. L’una davant de l’altre, com els fantasmes d’una vida no viscuda, confronten nocions de destí, amor i eleccions que constitueixen una vida.

Algunes reaccions.

David Rooney ha piulat: La pel·lícula més elogiada per unanimitat a Sundance, “PAST LIVES”, de Celine Song, ha tingut avui una acollida igualment extàtica en la seva estrena internacional a la Berlinale, i a la seva crítica a ‘The Hollywood Reporter’ diu: Els personatges principals es veuen abocats a una triangulació malenconiosa, però aquest no és un drama triangular romàntic banal. Té interludis d’història d’amor que us deixaran sense l’alè, però és rigorós a l’hora d’evitar el melodrama. És difícil transmetre la bellesa multicapa de “Past Lives” més enllà d’instar la gent a veure-la i perdre’s en el seu fascinant encís. Així que si voleu viure aquesta experiència en la seva forma més pura, deixeu de llegir aquí i confieu en mi, que aquest film és una pel·lícula excepcional, destinada a tenir vida molt després de la seva estrena a Sundance i Berlín (..) En la mesura que es poden condensar les seves complexitats, la pel·lícula és una contemplació indagadora de l’amor i el destí; penediment urticant per les opcions de vida; preguntant-nos on podrien haver-nos portat diferents opcions; i reconèixer el forat que va deixar a les nostres vides aquella existència paral·lela fantasma, tot i estar fermament convençuts que les eleccions preses eren les correctes. Probablement els seus reflexos us seguiran perseguint durant dies (..). Xavi Serra, a la seva crònica al diari ‘Ara’: La competició oficial de la Berlinale ha rebut aquest diumenge la pel·lícula que més entusiasme ha generat últimament entre la crítica nord-americana, que després de la seva estrena recent a Sundance ja parla de “Past lives” com la primera obra mestra de l’any i clara aspirant indie a infiltrar-se en els Oscars de l’any que ve (..) Entre el primer acte i el tercer passen 24 anys que donen al film un aire a la ‘Trilogia de Linklater’, tot i que el focus no és en el pas del temps sinó en la permanència d’uns sentiments incompatibles amb les vides elegides. Delicada i sensible (..). Sergi Sánchez, a Facebook: Per fi la competició de la Berlinale s’ageganta, encara que sigui amb una pel·lícula tan aparentment petita com “Past Lives”. L’òpera prima de la coreana Celine Song explica una preciosa història d’amor platònic en tres temps (als 12, als 24 i als 36 anys). Qualsevol diria que som al reialme de la famosa trilogia de Richard Linklater, concentrada aquí en poc més de noranta minuts. La xerrameca incandescent de Hawke i Delpy es dilueix a favor de la melancolia d’una història d’amor virtual, primer a distancia, després cristal·litzada en un retrobament en què les pauses i els silencis compten més que les paraules. És una pel·lícula sobre les vides que hem escollit viure i les que hem deixat enrere, i sobre el pòsit que deixa tancar una etapa, i sobre pensar que l’amor és entendre l’idioma de la infància, i creure en la predestinació per després descobrir que , en una abraçada llarga, el destí ha pogut amb nosaltres. Maria Cusó Serra ha piulat: (..) explica una història d’amor amb un lapse temporal de 24 anys, però sense romanticismes i amb uns personatges masculins que fugen de la competitivitat. Sensible i preciosa. Plorera assegurada. Gerard Casau ha piulat: El més interessant de “Past Lives” rau en el seu tercer acte, quan es discuteix sense retòrica d’identitat, decisions i camins que no han seguit. No puc pujar al tren de l’entusiasme, però és evident que la pel·lícula de Celine Song ha agradat i agradarà. José Luís Losa, a la seva crònica a ‘La Voz de Galícia’: (..) una apreciable comèdia romàntica amb regust amarg. Però no trenca cap sostre (..) Pur Sundance, tot molt ‘cool’, amb un guió de laboratori que combina alguns bons gags de comèdia amb el toc de melodrama que funcionarà molt bé quan el món la conegui. És impecable, es gaudeix raonablement. Però estalvieu-vos-en la campanya electoral.

Ingeborg Bachmann – Reise in die Wüste (Ingeborg Bachmann – Journey into the Desert), de Margarethe von Trotta , producció Suïssa / Àustria / Alemanya / Luxemburg 2023, amb Vicky Krieps, Ronald Zehrfeld, Tobias Resch, Basil Eidenbenz, Luna Wedler.

Sinopsi: Ella és austríaca, ell suís; ella és poeta, ell dramaturg; ella és temerària però vulnerable, ell és aventurer però una mica conservador. Quan Ingeborg Bachmann i Max Frisch es troben per primera vegada a París l’estiu de 1958, ja són celebritats internacionals del món literari. En els quatre anys que segueixen, comparteixen un gran amor i una relació oberta entre Zuric, la ciutat natal d’ell, i Roma, la ciutat adoptiva d’ella. En Frisch enveja la fama d’ella; a la Bachmann li molesta el soroll de la màquina d’escriure d’ell i la seva gelosia. Està emancipada, experimenta amb una existència alliberada, és mòbil i productiva; a Berlín, escriu el famós discurs: “La veritat és suportable per a la humanitat”. Només després s’adona del que està patint, i fins a quin punt, amb l’Adolf Opel al desert, i amb en Hans Werner Henze a Itàlia.

Algunes reaccions.

Jordan Mintzer, al seu comentari a ‘The Hollywood Reporter’: Vicky Krieps brilla a la pel·lícula biogràfica literària mediocre de Margarethe von Trotta. Tant si es tracta de la vida o la mort d’una socialista revolucionària (“Rosa Luxemburg”), d’una filòsofa innovadora (“Hannah Arendt”) o d’una monja, compositora i botànica medieval (“Vision”), moltes de les millors pel·lícules de von Trotta tenen protagonistes que es neguen a inclinar-se a les normes de gènere i socials.  Sens dubte, aquest va ser el cas d’Ingeborg Bachmann, la cèlebre poeta i escriptora austríaca que va viure desafiant el seu temps i va acabar pagant-ne el preu, morint prematurament als 47 anys. Interpretada per una lluminosa Vicky Krieps, és la peça central d’aquest peça d’època ben muntada però bastant estòlida, que narra l’esquerpa història d’amor de Bachmann amb el dramaturg suís Max Frisch i el viatge que fa al desert per oblidar-se de l’amor i potser retrobar-se a ella mateixa (..). Jessica Kiang a la seva crítica a ‘Variety’: Vicky Krieps no pot salvar un biopic antic. La veterana directora Margarethe von Trotta ofereix un melodrama fantasmal més interessat en la vida romàntica de la poeta i autora Bachmann que no pas en la seva obra. Hom es pregunta què faria Ingeborg Bachmann —la cèlebre poeta, autora, lingüista i pensadora austríaca que es va convertir en una de les favorites del conjunt literari europeu continental de mitjan segle— de l’antiquada pel·lícula biogràfica de Margarethe von Trotta que ara porta el seu nom. Podria estar contenta que la interpreti Vicky Krieps, qui de nosaltres no ho estaria? Potser li agradaria l’esment ocasional d’algun dels seus poemes o conferències, i l’agradable to ambre de la fotografia majestuosa de Martin Gschlacht. O potser li molestaria amb raó que, malgrat tot el que va aconseguir al llarg d’una carrera literària brillant i excèntrica, la seva vida personal rocosa i els homes que la van sacsejar sigui l’únic enfocament de la pel·lícula. Sergi Sánchez a Facebook: La pel·lícula està tan mal explicada, fragmentant-se entre el viatge alliberador pel desert i l’incomprensible amor que la va portar fins a la bogeria, que ni tan sols Vicky Krieps pot salvar-la. José Luís Losa, a la seva crònica a ‘La Voz de Galícia’: (..) Feia la cosa molta por perquè ja sabem que Von Trotta fa molts anys que es dedica a filmar vides exemplars. Ja ens va martiritzar amb una Hannah Arendt, un Ingmar Bergman, una Hildegarda von Bingen i una Rosa Luxemburg. Són excursions superficials, sense cap mena de calat, cinema de solapa explicat perquè l’espectador surti sentint que és un especialista en filosofia heideggeriana, quan en veritat el que li han fet és gairebé un ‘Sálvame’ de la vida de la figura de torn. “Ingeborg Bachmann” és exactament això (..).

Naman Ramanchandran, a ‘Variety’, entrevista Vicky Krieps: Vicky Krieps a la pel·lícula de competició de Berlín “Ingeborg Bachmann”: “He anat tan lluny, em vaig sentir com si gairebé em perdés”.

Disco Boy, de Giacomo Abbruzzese, producció França / Itàlia / Bèlgica / Polònia 2023, amb Franz Rogowski, Morr Ndiaye, Laëtitia Ky, Leon Lučev. Opera prima.

Sinopsi: L’Aleksei és un jove bielorús que fuig d’un passat que ha d’enterrar. Amb una mena de pacte faustià, esdevé membre de la Legió Estrangera francesa a canvi de la promesa de la ciutadania francesa. Lluny, al delta del Níger, en Jomo és un activista revolucionari compromès en la lluita armada per defensar la seva comunitat. L’Aleksei és un soldat; en Jomo, un guerriller. Com a resultat d’una altra guerra sense sentit, els seus destins s’entrellaçaran.

Algunes reaccions.

Sergi Sánchez, a Facebook: Més petits gegants, en aquesta ocasió, a l’apartat de cinema de textures i vibracions. A “Disco Boy”, Giacomo Abbruzzese recicla l’obra de Claire Denis, abraçant els seus motius i temàtiques més habituals -la bellesa i la violència dels cossos, el ball com a expressió sublimada de l’irracional, la fascinació per la cultura africana i la crítica al colonialisme-, amb cites explícites a “Beau Travail”, i l’amaneix amb un Franz Rogowski que podria ser el Denis Lavant de Léos Carax (no en va el seu personatge es diu Alex) i un ús de la música electrònica i les càmeres tèrmiques propi del cinema de Philippe Grandrieux. D’aquest còctel en sorgeix una pel·lícula estranya i enigmàtica, que parla de la immigració des d’una perspectiva insòlita, i que culmina amb un ritual de transmigració d’ànimes celebrat a la pista de ball d’una discoteca que és tot un acte de justícia poètica. Gerard Casau en piula: Mudar de pell, ser un fantasma. Ara com ara, la proposta més audaç de la competició és ‘Disco Boy’, òpera prima de Giacomo Abbruzzese, que esquiva en tot moment convertir-se en la pel·lícula que esperem que serà. Atenció: foto d’Hélène Louvart i música de Vitalic. Jonathan Romney, a ‘Screen International’: Aquesta pel·lícula enormement inventiva no compleix amb tot el que promet, però destaca Giacomo Abbruzzese com una veu distintiva (i compte amb) la interpretació principal, magnètica, de Franz Rogowski. Guy Lodge, a la seva crònica a ‘Variety’: El primer llargmetratge de Giacomo Abbruzzese és un estudi vagament seductor, sovint oníric, de la vida a la Legió Estrangera francesa, obsessionat en cossos masculins en moviments sincronitzats i, de vegades, violentament enfrontats. També s’anomena “Disco Boy”. Gairebé segur que no triaríeu aquest tema, to i títol per a una pel·lícula si no volguéssiu que la ment dels espectadors se’n vagi immediatament a “Beau Travail”, el cinema-ballet de la Legió Estrangera de Claire Denis, amb la seva climàtica actuació en solitari (..); fins i tot si d’alguna manera haguéssiu comès aquest error, no ho empitjoraríeu amb el vostres propis interludis ‘terpsicoreans’ amb música electrònica. Fer aquest homenatge tan directe en un primer llargmetratge és un moviment descarat, però malgrat les seves qualitats obertament derivades, a “Disco Boy” no li falta audàcia ni sorpresa: el domini càlid i ‘fluxional’ del so i la imatge d’Abbruzzese ens manté curiosos. Un aspecte de “Disco Boy”, si més no, resulta com s’esperava: la presència fràgil i fascinant de Franz Rogowski, el talentós actor alemany que, darrerament, sembla haver evolucionat fins a convertir-se en una mascota que trenca fronteres per al cinema europeu (..). Leslie Felperin, a la seva crítica a ‘The Hollywood Reporter’, en canvi, titula: Un Franz Rogowski ferotge no pot salvar aquest debut plagat de pretensions. I en diu: Una actuació compromesa i intensament física de l’actor alemany Franz Rogowski (..), una fotografia lluminosa cortesia de l’as DP Helene Louvart i una emocionant música electrònica del compositor Vitalic s’uneixen per fer d’aquesta una experiència cinematogràfica sensual i sorprenent. Però, sí, aquest guió del director i guionista Giacomo Abbruzzese és un embolic: una barreja grumosa d’elements sobrenaturals ximples i d’una pretensió artística indigerible, tot guarnit amb el robatori a Beau Travail (1999), de Claire Denis, infinitament superior, ambientada a la Legió Estrangera francesa. Però, per descomptat, també pots robar als millors (..). José Luís Losa, a la seva crònica a ‘La Voz de Galícia’ també se la repassa ben fort: A la secció oficial continua aquesta Berlinale sorprenent amb pel·lícules de càrrega visual i dramàtica molt poderosa però, alhora, posseïdores d’una entranya ideològica fosca o, si més no, tèrbola (..) És cinema d’innegable impacte i composició d’atmosfera i de muntatge (..) A França la Legió Estrangera espera amb els braços oberts a tota mena de delinqüents, neonazis, mercenaris sense cap paper perquè facin el treball brut a les guerres del continent africà. I a canvi, et mostren la pastanaga o el Daurat de la nacionalitat francesa. I el dret a posar cada tarda dues copes de bordeus damunt la taula. Així arriba a aquest grup per militar el personatge que protagonitza Franz Rogowski, l’actor alemany que és, juntament amb Mads Mikelsen, el gran nom de l’actual cinema europeu. Aquesta elecció no és innocent. Perquè Rogowski encarna aquest bielorús ultra, veterà amb les mans tacades ja de sang al servei dels russos matancers de Wagner. Al·lucines en veure com se’t planteja una figura com el superheroi de la història (..) Mentrestant, els moviments armats d’africans que lluiten en mil guerrilles per defensar el seu territori del neocolonialisme són dibuixats com a caricatures. Tot és tan obscè (..) Aquest torrent de cinema malvat però d’aclaparadora enganxada escènica el condueix d’un cop de volant el molt modern i amoral -o inconscient fins a extrems patològics- Giacomo Abbruzzese des de l’hiperrealisme militarista cap al terreny de la irrealitat, la màgia negra o la màgia disco-dance, l’erotisme o l’encanteri d’una dona pel simple color de pell (..).

Berlinale Special.

Boom! Boom! The World vs. Boris Becker, d’Alex Gibney, producció Gran Bretanya / USA 2023. Documental.

Comentari del Festival: Qualsevol que entri a la pista central de Wimbledon no pot deixar passar les famoses ratlles de Rudyard Kipling estampades a sobre de l’entrada: “Si pots gestiona la victòria i la derrota / I tracta aquests dos impostors igual”. Boris Becker va fer la seva primera aparició triomfal aquí l’any 1985 als 17 anys i es va convertir en el jugador més jove a ser coronat campió. Trenta-quatre anys més tard, quan els seus problemes financers s’han convertit en un cas legal, torna per al retrat documental d’Alex Gibney a “potser l’únic lloc que estimo” i s’atura pensatiu davant d’aquest lema. Ningú sap millor que ell fins a quin punt són encertades aquestes paraules quan es tracta de la seva pròpia vida. La pel·lícula brillantment estructurada de Gibney tracta sobre la precisió i l’exactitud, sobre tenir el control, o almenys dominar els trucs psicològics per semblar-ho, sobre els alts i baixos i la línia fina que separa l’ (auto) engany de la realitat. Becker va ser entrevistat per a aquesta pel·lícula el 2019 i de nou el 2022, pocs dies abans de la seva condemna. Els companys de viatge també hi diuen la seva, des de l’irònic Ion Tiriac fins a l’enginyós John McEnroe. Un viatge d’auto-descobriment sobre, per i amb algú que estima el joc.

Algunes reaccions.

Wendy Ide, a ‘Screen International’: A la primera de les dues pel·lícules d’Alex Gibney, “el tennis és l’objectiu principal, amb els titulars estridents i els capricis de la vida personal de Becker obtenint una segona facturació”.

Kiss the Future, de Nenad Cicin-Sain, producció USA / Irlanda 2023. Documental.

Comentari del Festival: Una exploració dels perills del nacionalisme i del paper de l’art com a arma de resistència i d’activisme, “Kiss the Future” segueix una comunitat clandestina que va continuar treballant, creant i vivint al llarg del setge de Sarajevo dels anys noranta. Enmig de la ruptura de Iugoslàvia, els ciutadans de Sarajevo es desperten i troben la ciutat assetjada i Bòsnia en guerra. A mesura que el bloqueig s’allarga durant anys, viure es converteix en un acte de desafiament i la música rock i punk inspira i distreu del malson quotidià dels obusos i franctiradors serbis. En un pla descabellat inspirat en la resistència local, un cooperant nord-americà que vivia a Sarajevo es va posar en contacte amb la banda més gran del món, U2, per veure si podien ajudar a conscienciar globalment sobre el devastador conflicte. La banda hi va estar d’acord i durant l’estiu de 1993, la seva gira ZOO TV va incloure entrevistes en directe per satèl·lit amb habitants de Sarajevo que van descriure la seva situació als assistents al concert. Quan aquestes entrevistes van acabar, la banda es va comprometre a actuar a la ciutat un cop acabat el conflicte.Kiss the Future” segueix la història d’aquesta promesa, amb un concert de postguerra en què U2 va tocar per a més de 45.000 seguidors locals en una ciutat alliberada, un espectacle que perdura com una alegre memòria col·lectiva per a la gent de Sarajevo, una prova que ho van fer. No només van sobreviure al bloqueig, sinó que van prosperar malgrat tot; que enmig dels horrors dels impulsos humans més foscos, la música i l’art poden ser actes de rebel·lió.

Algunes reaccions.

Xavi Serra, a la seva crònica al diari ‘Ara’: “Quan vam veure Bono damunt l’escenari ens vam adonar que, realment, la guerra s’havia acabat”, diu un dels testimonis de “Kiss the future” (..) L’encert de “Kiss the future” (..) és que (..) no posa el focus en la superestrella solidària de torn, sinó que explica la història a través d’una gran varietat de veus, des de la gent corrent que va viure el concert com una experiència curativa fins a l’expresident nord-americà Bill Clinton, la corresponsal de CNN Christiane Amanpour o els mateixos U2 (..) Gairebé tres dècades després, s’ha de reconèixer l’ambició i intel·ligència amb què U2 va entomar als 90 la seva condició de banda d’estadis per reescriure el concepte de concert multitudinari (..) La traca final de “Kiss the future” amb els preparatius i la celebració del concert del 1997, acabada ja la guerra però encara enmig de la runa d’una ciutat devastada, desprèn l’emoció catàrtica dels moments històrics, i fins i tot la inoportuna afonia d’un Bono amb la veu trencada afegeix un punt d’èpica a l’actuació. I és difícil no vibrar quan l’estadi sencer canta temes com ‘One’ i ‘Sunday bloody sunday’. Peter Bradshaw, a la seva crònica per ‘The Guardian’ li posa 4 sobre 5 estrelles i en diu: (..) Les persones entrevistades aquí creuen que la guerra de Bòsnia només va acabar correctament quan Bono va pujar a l’escenari i va cridar: “A la merda el passat, besa el futur!” (..) La grandiloqüència globalista d’U2 sempre corre el perill de semblar ingènua. Però el documental és un recordatori interessant que és precisament aquella qualitat ingènua, ahistòrica i no adulta de la música rock, la seva joventut, la seva (discutible) calamitat, el seu idealisme, el que la feia tan potent i tan inclusiva. I el mateix Bono, un home que, segons la frase escocesa, no té pas poca opinió de si mateix, va ser el tipus que ho va fer possible: tenia audàcia i imaginació. Hi havia límits en el que podia fer durant la mateixa guerra, i els habitants de Sarajevo van començar a sospitar que el seu dolor s’utilitzava com a vestuari per a la gira d’U2, cosa que va provocar una ruptura temporal en l’amor entre la banda i els bosnians. Però U2 es va convertir en una part important de mantenir el món centrat en la guerra de Bòsnia quan molta gent influent d’esquerra i dreta estava a favor d’oblidar-se’n. I la música va recordar a la gent de Sarajevo que eren humans i que tenien una manera de desafiar la carnisseria (..). Fionnuala Halligan, a ‘Screen International’: (..) és un document muntat professionalment i adequat per a la reproducció en ‘streaming’ que fa un seguiment d’una història d’una manera que mai no és menys que embolicat per a una consumició fàcil. Chris Willman,a la seva crònica a ‘Variety’: En veure “Kiss the Future”, un documental sobre la relació de la banda U2 amb Sarajevo devastada per la guerra als anys noranta, és difícil no pensar: “Ja hem vist aquesta pel·lícula abans”. Això no té a veure tant amb el document en si, sinó com aspectes de les imatges de fa 30 anys de la brutal guerra civil de Bòsnia són paral·leles al que hem vist a la cobertura de notícies d’Ucraïna durant l’any passat. Ambdues impliquen escenaris més estranys que la ficció (o més estranys que el feixisme) de ciutats cosmopolites sotmeses de sobte al terrorisme d’estat, cosa que fa que la pel·lícula produïda per Matt Damon i Ben Affleck sigui casualment oportuna, malgrat tota la seva tardança (..).

Ming On (Mad Fate), de Soi Cheang, de producció Hong Kong, China 2022, amb Lam Ka Tung, Lokman Yeung, Berg Ng, Ng Wing Sze, Chan Charm Man Peter.

Comentari del Festival: El cel sobre Hong Kong no només va carregat de núvols i pluja, sinó que també conté signes astrals i presagis foscos en aquest neo-noir esotèric. En un moviment radical i contra-intuïtiu, en comptes de fer que les trajectòries dels personatges convergeixin cap al final, la trama teixeix els seus destins des del principi. A l’escena d’un crim atroç en un prostíbul es troben l’autor de l’assassinat en sèrie i el detectiu que el persegueix, però també un repartidor obsessionat amb la sang i els ganivets i un mestre ocultista de feng shui que havia predit el destí sanguinolent de la víctima sense poder avisar-lo. Els dos últims formen ràpidament una parella improbable, i això transforma la pel·lícula en un thriller de companys surrealista, hipercinètic i expressionista. Els horòscops confirmen que el nen aviat sucumbirà a les seves temptacions sanguinàries, però per redimir els fracassos passats i salvar-lo del seu destí, l’endeví està disposat a fer qualsevol cosa. A mesura que les investigacions van agafant ritme, la parella s’enfonsa en el deliri en un remolí de supersticions, rituals i distorsions, amb el teló de fons d’una metròpoli alquímica.

Algunes reaccions.

Lee Marshall, a ‘Screen International’: La salven només per uns bons treballs de càmera de Cheng Siu-keung, veterà director de fotografia de Hong Kong, i per l’actuació del relativament nouvingut Lokman Yeung.

Panorama.

El castillo (The Castle), de Martín Benchimol, producció Argentina / França 2023, amb Justina Olivo, Alexia Caminos Olivo.

Sinopsi: La Justina i la seva filla Alexia intenten mantenir la immensa casa que l’antiga mestressa ha heretat del seu cap. Però les dues dones indígenes no tenen els mitjans per pagar el manteniment de la propietat en decadència. Els diners que obtenen de vendre el contingut de la casa en línia i el seu bestiar són només una gota a l’oceà. A més, la família de l’antic propietari els visita regularment i insisteix a continuar tractant Justina i Alexia com a criades. Alexia es nega a acceptar aquest paper més; té la intenció de tornar a la ciutat per treballar com a mecànica d’automòbils i començar a conquerir el món com a pilot de carreres.

Comentari del Festival: La barreja de filmació d’estil documental i escenes dramatitzades tenyides d’horror converteix la casa en un castell encantat que es nega a deixar anar els seus habitants. La recepció irregular del telèfon mòbil es converteix en una metàfora de la marginació de la parella mentre lluiten amb les seves circumstàncies. Les insuperables barreres de classe que existeixen a l’Argentina serveixen per mantenir la Justina captiva de la seva classe social, fins i tot després que ella mateixa esdevingui propietària d’una casa i una terra. Un conte de fades fosc.

Algunes reaccions.

Jon Holl, a ‘Screen International’: Un documental [?] estrany i ombrívol, el debut com a director en solitari de Martin Benchimol és deliciosament excèntric, ple d’idees que demanen ser desenvolupades i rebotant. Gerard Casau n’ha piulat: Sobre el paper, ‘El castillo’ es presenta com “un conte de fades obscur”, però no hi ha res a les seves imatges que doni volum a aquesta casa que amaga els seus protagonistes en una condició social opressiva.

Silver Haze, de Sacha Polak, producció dels Països Baixos / Regne Unit 2023, amb Vicky Knight, Esmé Creed-Miles, Charlotte Knight, Archie Brigden, Angela Bruce.

Sinopsi: La Franky prové d’un barri de l’est de Londres i treballa com a infermera. Quan s’enamora de la seva pacient Florence, la seva vida canvia profundament. Una pel·lícula sobre l’acceptació del passat, els orígens socials i la necessitat de pertinença.

Comentari del Festival: Silver Haze és la segona col·laboració entre la directora Sacha Polak i l’actriu no professional Vicky Knight. La història es basa en improvisacions i records d’esdeveniments reals de la vida de Vicky Knight. La sensual càmera capta imatges immediates i crues però també suaument poètiques.

Algunes reaccions.

Wendy Ide, a ‘Screen International’: La directora Sacha Polak torna a col·laborar amb la seva estrella de ‘Dirty God’, Vicky Knight, per a aquest drama ben rodat però dispers i desigual.

Sisi & Ich (Sisi & I), de Frauke Finsterwalder, producció Alemanya / Suïssa / Àustria 2023, amb Sandra Hüller, Susanne Wolff, Georg Friedrich, Stefan Kurt, Sophie Hutter.

Sinopsi: Irma Comtessa von Sztáray no ho té fàcil. Poc abans de la seva sol·licitud per convertir-se en dama de honor de l’emperadriu Elisabet d’Àustria i reina d’Hongria coneguda com “Sisi”, a Irma se li dessagna el nas per la seva estricta mare, amb tota l’emoció. Llavors, a la cort, l’exhibeixen talmentuna vaca premiada i l’interroguen. A la residència d’estiu de Sisi a Corfú, l’Irma primer ha de demostrar el seu atletisme amb exercicis sàdics i després se la posa a dieta d’extractes de cocaïna, abans que finalment conegui l’emperadriu malhumorada i erràtica en persona. Entre tes laxants i sopes aquoses, excursions i tractaments de bellesa, les dues dones molt diferents s’apropen ràpidament, encara que només tan a prop com permeti Sisi, naturalment. Però cada estiu té un final, i quan tornen a Viena, la vida de Sisi i Irma canvia dràsticament.

Comentari del Festival: En la seva reinterpretació salvatge del mite sovint explicat de “Sisi”, Frauke Finsterwalder allibera dues forces actorals de la natura, Susanne Wolff i Sandra Hüller, l’una sobre l’altra i els permet deixar-se anar. Amb un vestuari impressionant de Tanja Hausner i una banda sonora de Nico, Portishead i Le Tigre, la pel·lícula ens transporta a un món dominat per dones al qual, a part de les minyones queer, només té accés l’arxiduc gai Viktor.

Algunes reaccions.

Wendy Ide, a ‘Screen International’: La versió de Frauke Finsterwalder sobre l’emperadriu és una producció luxosa que afavoreix un enfocament accessible, de vegades gairebé ensabonós.

Femme, de Sam H. Freeman, Ng Choon Ping, producció Gran Bretanya 2023, amb George MacKay, Nathan Stewart-Jarrett. Opera prima.

Sinopsi: Jules és un artista drag a Londres. Després d’una actuació, l’ataquen brutalment i, traumatitzat, es retira i es tanca en si mateix. Mesos després, reconeix el seu agressor en una sauna gai i hi comença una aventura, d’incògnit. Un emocionant thriller de venjança.

Comentari del Festival: Els directors Sam H. Freeman i Ng Choon Ping despleguen un estil directe i escenes entrellaçades per representar un Londres de forts contrastos en termes d’ideologia de gènere. Portat per les actuacions subtils física i psicològicament del seu repartiment, el seu drama de venjança és captivador, però el més important és també l’estudi d’un entorn que evita el determinisme social. Un retrat psicològic convincent de l’homofòbia interioritzada i una coça poderosa i valenta pro-LGBTIQ+ contra una societat que, en el seu nucli, és totalitària, anti-gay i anti-trans.

Algunes reaccions.

Wendy Ide, a ‘Screen International’: L’impressionant debut en el llargmetratge del duet d’escriptura i direcció Sam H. Freeman i Ng Choon Ping és subversiu, inquietant i carregat sexualment. David Rooney, a la seva crònica al ‘The Hollywood Reporter’: El físic musculós i la intensitat febril que George MacKay va aportar a pel·lícules com “True History of the Kelly Gang” i “1917” s’amplifica amb un ferotge autoodi a “Femme”. En el rol del pinxo londinenc Preston, que es podreix ben endins de l’armari, en MacKay ataca brutalment en Nathan Stewart-Jarrett com a drag queen, que s’aixeca com un fènix per jugar un perillós joc de venjança. Ampliant el seu curtmetratge del mateix nom del 2021, els directors debutants Sam H. Freeman i Ng Choon Ping aporten moltes idees provocadores sobre la dinàmica del poder queer i les diferents formes de drag. Però el resultat és decebedorament lent, el seu benefici és ineficaç (..) Un dels problemes que frenen “Femme” és la incertesa del to. L’equip de guionistes i directors clarament vol mantenir l’ambigüitat sobre les intencions del personatge d’en Stewart-Jarrett, en Jules, emmascarant el seu objectiu final en una intoxicació romàntica real o fingida. Però això té el desafortunat efecte secundari de jugar com el miserabilisme queer obsolet i l’auto-càstig. Quan les coses es tomben una mica esquemàticament, la sensació de sensibleria és difícil de treure-se-la del damunt (..) El seu guió és curt en textura psicològica, confiant que actors principals hi afegiran ombres, i les habilitats tècniques dels codirectors no són prou polides, sovint es conformen amb un tractament visual pla i tèrbol en lloc del desitjat paisatge nocturn negre malhumorat. En canvi, Alex Ritman, a la seva crònica també a “The Hollywood Reporter”, titula: Joia oculta de Berlín:  ‘Femme’ el thriller de venjança Drag Queen i el naixement del ‘Queer Noir’. I hi ha recollit algunes declaracions dels directors: “La idea era molt fer una mena de ‘riff’ sobre thrillers hipermascistes, nocturns i neo-noirs”, diu Freeman, assenyalant com a punts de referència les produccions dels Safdie Brothers, Nicolas Winding Refn i Martin Scorsese. “És el que ens agrada molt veure junts, però sempre hem pensat que no hi havia espai per als personatges queer en aquestes pel·lícules. Semblava gairebé com un club de nois al qual no et permetien entrar” (..) “El que ens queda més clar és que volíem veure un protagonista queer en un thriller ‘mainstream'”, diu Ng. “És emocionant per a nosaltres que puguem entrar al ‘mainstream’ amb un tipus de personatge no convencional” (..). Manori Ravindran, a ‘Variety’, entrevista l’actor: George MacKay parla sobre l’exploració del drag i la sexualitat al thriller de venjança eròtica “Femme”.

Hello Dankness, de Soda Jerk, producció Austràlia 2022. Opera prima.

Nota: Reunint centenars de clips de pel·lícules i imatges multimèdia, el duet d’artistes Soda Jerk crea una narrativa sorprenent sobre els canvis experimentats per la societat nord-americana des de Trump, mentre gaudeix  reflexionant sobre els valors culturals contemporanis.

Algunes reaccions.

Gerard Casau ha piulat: (..) com tunejar el pop per narrar l’apocalipsi polític USA. Soda Jerk intueixen que són les imatges de Joe Dante i George Romero les que contenen l’ànima del país (..).

FOTO DE L’APUNT: “Sica”, de Carla Subirana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!