Club 7 Cinema

Si us he de ser franc, m’han entrat més ganes de veure La bola negra després de llegir les declaracions dels Javis a les entrevistes i articles dels quals en reprodueixo alguns fragments en aquest apunt.

Certament, vull esperar uns dies, que baixi tot aquest ‘soufflé’ que n’envolta l’estrena, per anar al cine a veure-la. M’apassiona molt el que en diu la crítica cinematogràfica (en un i altre sentit) i, davant el que manifesten aquest parell de ‘joves’ cineastes, no em vull perdre l’experiència de mirar-la, pensar-la i reflexionar-hi…, això sí, tan lluny com pugui de tot el brogit mediàtic (al qual, sí, modestament també estic contribuint, dedicant-hi tants articles!), i desintoxicat al màxim de tot l’estúpid ‘triomfalisme’ dels que frueixen apuntant-se (acríticament!) a ‘cavall guanyador’, a més, és clar, del fastigós (vomitiu) ‘hooliganisme espanyolista’ dels que s’ho agafen talment com si es tractés d’un altre èxit de ‘la roja’…

Goso recomanar-vos aquestes declaracions:

Els Javis

“No s’ha explicat prou que el segon autor més important de la literatura espanyola és gai”. Al diari Ara, 22.05.2026 – Festival de Canes. Crònica de Xavi Serra:

«A l’últim poema dels Sonetos del amor oscuro, Federico García Lorca va escriure: “Tú nunca entenderás lo que te quiero / porque duermes en mí y estás dormido”. A Javier Calvo, la meitat alta del duet artístic conegut com els Javis, li va cridar especialment la lletra o final de dormido. “El vaig llegir d’adolescent i vaig pensar que era una errata, però no, deia dormido, no dormida, i es referia a un home –explica–. Però als llibres de text de l’escola s’ometia que Lorca era gai, com si fos una vergonya o com si no fos important per explicar qui era. I cal recordar que va ser assassinat, entre altres coses, per ser homosexual. No s’ha explicat prou que el segon autor més important de la literatura espanyola és gai, i tampoc de quin dolor i quina ferida venia la seva obra”

Tampoc és que els Javis parlin exactament de l’homosexualitat de Lorca a la pel·lícula (..), o almenys no directament. La bola negra és un cant al dret d’estimar amb llibertat (..). Javier Ambrossi i Javier Calvo firmen la seva pel·lícula més ambiciosa, un melodrama històric que parteix de l’imaginari lorquià per construir una saga transgeneracional sobre sexualitats dissidents i afectes reprimits. Amb una direcció més acadèmica que a la sèrie La mesías, els Javis s’apropen als codis del cinema de prestigi europeu en una pel·lícula conscient, de vegades massa, de la seva pròpia importància.

(..) La història de desig reprimit i autodescobriment del [jove soldat del bàndol feixista i el tinent republicà Rafael Rodríguez Rapún, examant de Federico García Lorca] és el centre de la pel·lícula dels Javis, que va i ve d’aquest relat al del net del soldat, i també a la d’un jove granadí a qui deneguen la sol·licitud de fer-se soci d’un casino per la seva homosexualitat; és a dir, l’obra inèdita de Lorca La bola negra, de la qual només es conserven les primeres quatre pàgines però que els Javis gosen continuar. Lorca, en realitat, només apareix en una escena, on ell i Rodríguez Rapún parlen amb preocupació del futur i de, precisament, La bola negra, una obra que Lorca diu que ha escrit per ajudar els joves homosexuals. “Perquè no acabin com tu i com jo”, remata el poeta.

Dos directors homosexuals que no callaran

La pel·lícula dels Javis comparteix aquesta naturalesa reivindicativa. “Volíem parlar de diverses maneres d’enfrontar-se al fet de ser homosexual, des de la impossibilitat de verbalitzar-ho el 1932 fins a un present en què ja som lliures –explica Ambrossi–. És un salt molt gran, però hi ha un forat enorme al mig i falta una construcció en comú del relat col·lectiu gai. Hem passat d’estar prohibits i amenaçats de mort a la llibertat absoluta sense que ningú demani perdó ni expliqui què passava abans, de qui era la culpa i qui ens ha donat suport perquè les coses canviïn. (..) Aquesta nit estrenem a la competició del Festival de Canes una pel·lícula de dos directors homosexuals amb tres protagonistes homosexuals, i és una pel·lícula gran, el més gran que pots fer a Espanya i que apel·la al gran públic”, diuen.

Amb el film s’estrena com a actor Álvaro Lafuente Calvo, Guitarricadelafuente (..), que fa un debut simplement correcte com al soldat franquista, acompanyat d’un Miguel Bernardeau que interpreta Rodríguez Rapún amb aquella gravetat tan habitual dels drames històrics, que contrasta amb el naturalisme de Carlos González (..) [que] aporta frescor amb la seva interpretació del net homosexual de Rodríguez Rapún; lliure, sí, però també perdut i amb una relació tempestuosa amb la mare que interpreta una Lola Dueñas passada de voltes. “Els personatges del Carlos i la Lola són Espanya, sempre culpant-se de tot els uns als altres i sense posar-se d’acord amb el passat –diu Ambrossi–. La seva incomunicació té a veure amb el dolor i l’odi heretats, la bola negra que tots porten a dins, perquè el que no està resolt es perpetua, i només quan s’expliquen la veritat entenen que en aquella família ningú va tenir la culpa de res i tothom va fer el que va poder”.

De Penélope Cruz cabaretera a Glenn Close hispanista

(..) La madrilenya es va oferir als Javis de seguida que va conèixer el projecte, i el seu desig d’interpretar una provocadora i sexual cantant de cabaret els va inspirar a expandir una petita escena de cuplet que hi havia al guió. “Havia de ser una picada d’ull, però, com que a ella li venia de gust, la vam fer més gran perquè tingués dos números musicals i fos una gran escena –explica Ambrossi–. Tenir la Penélope és un homenatge total al cinema espanyol i una manera de fer arribar la pel·lícula a molta més gent”.

La presència de Glenn Close és encara més breu, però té la gràcia de veure-la parlar en castellà i fer d’una hispanista especialista en Lorca i clarament inspirada en Ian Gibson. “La Glenn era molt fan de La mesías i en el seu dia ens va escriure un e-mail per explicar-nos que li havia agradat molt i que volia treballar amb nosaltres –diu Calvo–. I com que estàvem amb el guió i va aparèixer aquest personatge, li vam proposar de fer-lo, i ella va acceptar amb la condició de fer-lo en espanyol, perquè fos un repte. (..)”»

Javier Calvo i Javier Ambrossi: “España tiene demasiadas historias de amor enterradas en los campos. Hay que arañar la tierra para que salgan”. A Fotogramas, 20.09.2026. Entrevista de Juan Silvestre als cineastes:

Juan Silvestre [JS]: «”El cor d’un maricón és un oceà ple de secrets”, diu el personatge de Yenesi [Suárez] a La bola negra. I potser és la frase que millor defineix la pel·lícula amb què Los Javis han fet el salt definitiu en la seva carrera, després de guanyar el premi a la millor direcció al Festival de Canes. El títol no només fa referència a l’obra inacabada de Lorca, eternament present en la cinta. És també el crit d’un dolor que sembla no entendre de pas del temps i que continua travessant un col·lectiu de generació en generació. I és també la catarsi d’un dels moments personals més durs que han viscut Javier Calvo i Javier Ambrossi i que, en un exercici d’honesta generositat, han volgut guarir homenatjant la lluita de tanta gent que ha mort assassinada, en silenci, en soledat i sense poder expressar qui eren.

[JS]: ¿Va fer tant de mal realitzar la pel·lícula com en fa veure-la?

Javier Ambrossi [JA]: Fa mal veure-la, oi? A mi em passa amb cada visionat perquè transmet un pensament profundament humà: tots tenim la sensació que ens hem deixat coses per fer, gent que ha mort i amb qui no hem aprofundit… D’aquí venen aquelles línies del guió: «Viure sempre…».

(..) Javier Calvo [JC]: Jo reconec que, cada vegada que l’he vist, m’he quedat sense forces.

[JS]: La pel·lícula va néixer de ‘La piedra oscura’, l’obra de teatre d’Alberto Conejero, o ja la teníeu al cap abans?

[JC]: Va sorgir arran d’una lectura d’aquell text. Anàvem cap a Lió amb La Mesías, se’ns havia encallat un projecte i buscàvem inspiració en alguna obra de teatre. Quan vaig llegir el pròleg, amb tot el bombardeig del poble, aquell protagonista músic… Vaig pensar: «Que bonic seria rodar aquesta seqüència». Em vaig emocionar molt i li vaig dir al Javi que teníem alguna cosa. Ja s’hi parlava parlava de ‘La bola negra’ i vam començar a desenvolupar la resta de les trames. Quan adaptes una obra de teatre corres el risc que et quedi massa petita, però no ha estat el cas. Volíem fer una cosa gran, com algunes de les pel·lícules de guerra que ens inspiren: Ven y mira, d’Elem Klimov, o Apocalypse Now, de Coppola. Però havia de parlar d’Espanya, amb el contrapunt del present, perquè no es convertís en una pel·lícula més sobre la Guerra Civil.

[JA]: Parlem d’avantpassats molt recents, i el que és realment polític de La bola negra és que siguin tres protagonistes gais interpretats per actors obertament gais. Hem volgut fer la pel·lícula de maricons més gran que s’hagi fet mai. (..)

[JS]: És el desig un dels motors de la pel·lícula?

[JA]: (..) en aquell moment, estàvem fent el documental Pedro x Javis amb Almodóvar i ens va fer reflexionar sobre el fet que nosaltres mai no havíem posat el desig entre dos homes en el nostre cinema, una cosa estranya després de deu anys treballant junts. El que passava és que, en realitat, no ens venia de gust asseure’ns a escriure sobre què és desitjar quan sabíem que la nostra parella s’havia trencat. Per això ha estat un procés tan dolorós. (..)

[JS]: I vosaltres, com us heu acostat a la figura de Federico [García Lorca]?

[JC]: Vam parlar amb les seves nebodes, vam anar a la fundació, vam veure el manuscrit original de ‘La bola negra’…

[JA]: N’hem llegit l’obra completa, a més dels llibres que s’han escrit sobre ell i diaris d’amics que l’esmenten.

[JC]: Tenim una relació molt íntima amb el seu teatre, sobretot amb les seves obres menys conegudes. És molt sorprenent rellegir avui ‘Así que pasen cinco años’, ‘El público’ o ‘Comedia sin título’…

[JS]: Us vau plantejar en algun moment que no aparegués a la pel·lícula? Com a personatge, vull dir.

[JA]: Sí. De fet, durant molt de temps va ser la pel·lícula de Lorca sense Lorca.

[JC]: Tothom ens deia que eliminéssim aquella escena i jo pensava: ‘Però com vols que talli el diàleg més bonic que hem escrit a la vida?’ “Si me muero, que se enteren los señores. España tiene demasiadas historias de amor enterradas en los campos. Hay que arañar la tierra para que salgan” (..)

(..) [JS]: L’estètica de la pel·lícula és gairebé un personatge més. Quines referències heu tingut presents?

[JA]: Hi ha les pintures de Sorolla, per exemple… És la primera vegada que treballem més amb fotografia i quadre estàtic.

[JC]: I de cinema hi ha molt d’Incendies, de Villeneuve, i de les tavernes que apareixen a les pel·lícules de Béla Tarr…

[JA]: També hem treballat molt els no-espais. Que el menjador on mengen els soldats, per exemple, sigui un descampat i unes taules.

[JC]: Això ho fa molt Alice Rohrwacher.

(..) [JS]: I una altra pregunta obligada: ¿continuareu treballant junts després de la vostra ruptura?

[JC]: Per descomptat. Ara mateix ens portem millor que mai perquè no hi ha res de personal.

[JA]: Et diré la veritat: jo em pensava que no continuaríem treballant junts després d’aquesta pel·lícula. Ja estàvem pensant en projectes per provar de fer-los per separat… Però hi ha alguna cosa màgica quan estem junts. Som molt complementaris.

Els Javis: la pel·lícula que els ha consagrat gairebé els separa. Al diari Ara – Diumenge, 16.09.2026. Article de Kyle Buchanan · The New York Times, amb declaracions:

«(..) Muntada amb passió, va arrasar en la seva estrena i va obtenir una ovació dempeus de 20 minuts a Canes, una de les més llargues de la història del festival. “Què podríem fer perquè fos més llarga?, va reflexionar Calvo.

Dos dies després, just abans que Ambrossi i Calvo rebessin el premi a la millor direcció del festival –compartit amb el cineasta de Fatherland, Pawel Pawlikowski–, Netflix va guanyar una guerra d’ofertes pels drets de La bola negra als Estats Units. Durant les pròximes setmanes, la pel·lícula tornarà a passar pels festivals de tardor abans d’arribar als cinemes el 16 d’octubre, on es mantindrà en exclusiva durant quaranta-sis dies: és la finestra d’exhibició en sales més llarga que la plataforma d’estríming ha concedit mai.

Amb uns elements tècnics de primer nivell que la converteixen en una ferma candidata en aconseguir almenys una desena de nominacions als Oscars, alguns esperen que Netflix presenti la pel·lícula com la gran sorpresa de la temporada de premis davant de L’Odissea, la presumpta gran favorita a l’Oscar a millor pel·lícula, dirigida per Christopher Nolan.

“Estem presenciant el nostre propi Barbenheimer?”, va fer broma recentment Calvo. “Com en diries, La Bolisea?”, va preguntar Ambrossi.

(..) Tot i que el llargmetratge està rodat com una pel·lícula èpica a l’antiga, té una sensibilitat clarament moderna: una transició juganera del passat devastat per la guerra al present més mundà queda marcada pel so d’una notificació de Grindr. Amb tot, és estimulant veure històries gais, tan sovint confinades a pel·lícules independents i intimistes, explicades en un llenç tan vast.

Els directors asseguren que van fer La bola negra per menys de 15 milions de dòlars a Espanya, però si els grans estudis de Hollywood fessin un drama d’aquesta escala, amb el seu meticulós detall d’època i les seves seqüències bèl·liques tècnicament agosarades, hauria costat almenys 100 milions de dòlars. I aquesta és exactament la raó per la qual Hollywood no la faria.

I potser ningú més hauria pogut fer-la. En un període de temps sorprenentment curt, Ambrossi i Calvo s’han convertit en els autors gais nacionals més aclamats des de Pedro Almodóvar, que fa de productor associat de La bola negra. Més coneguts per escriure i dirigir sèries de televisió premiades com La Veneno, sobre una treballadora sexual trans convertida en una celebritat mediàtica, el duet també es va fer famós per la seva relació sentimental de llarga durada, exhibida tant a la televisió de realitat com a les xarxes socials.

Espanya ha acabat veient-los com una sola figura pública, coneguda col·loquialment com Los Javis, i les similituds van més enllà del fet que comparteixin nom. (..) Quan els vaig conèixer a l’agost, les seves diferències eren més evidents: Ambrossi, de 42 anys, tenia un rostre èlfic i una personalitat complaent, mentre que Calvo, de 35 anys, era el cineasta més alt i taciturn.

Als Estats Units, el públic queer ben informat pot estar més familiaritzat amb ells com a jutges de l’edició espanyola de RuPaul’s Drag Race. Però Hollywood ha començat a fixar-se en aquests directors, que parlen anglès amb fluïdesa: després de veure la seva sèrie de suspens religiós del 2023, La mesías, Glenn Close els va demanar que la dirigissin en una adaptació cinematogràfica del musical Sunset Boulevard.

Van passar una setmana escoltant la música de Sunset Boulevard, explica Calvo, “que és preciosa, i ens la imaginàvem a ella amb un mico mort. Però no puc fer una nova versió de Billy Wilder, va en contra de la meva religió”. Tot i això, Close es va enamorar d’ells des del primer encontre. “En el moment que van entrar per la porta, em vaig enamorar”, va dir. “Per començar, tots dos són preciosos. Però tenen una llum a dins: una sensació d’alegria, de possibilitat i d’entusiasme. Hauries de ser una estàtua per no reaccionar-hi”.

(..) En una entrevista telefònica, [Penélope] Cruz va dir que sabia que la pel·lícula seria important des del principi, simplement per la connexió que té amb Los Javis. “Ni tan sols sé si són conscients de com n’és, de gran, això”, va dir Cruz. “Sense donar lliçons de cap mena, arriba en un moment en què és, d’alguna manera, una pel·lícula necessària”.

Si La bola negra connecta amb el públic com pretén Netflix, oferirà fins ara la millor oportunitat per donar a conèixer Los Javis al públic nord-americà. Però mentre dirigien la pel·lícula que podria convertir-los en superestrelles mundials, tots dos es van convèncer que seria el seu cant del cigne. “A mig rodatge, pensàvem: hem d’acabar aquesta relació”, va dir Ambrossi. “Estàvem preparats perquè La bola negra fos la nostra última pel·lícula”.

(..) Quan [Calvo i Ambrossi] van començar a sortir [com a parella sentimental], la seva col·laboració creativa va ser gairebé instantània. “El secret de ser un duet és admirar allò que ell fa millor que tu en lloc de sentir gelosia”, va dir Calvo. Però, tot i que la seva llarga trajectòria professional conjunta ha estat definida per una sensibilitat queer sense complexos, mai no havien abordat una veritable història d’amor gai fins a La bola negra. Fa uns anys, Calvo fullejava l’obra de teatre La piedra oscura, que inspiraria la trama de Sebastián i Rafael a la pel·lícula, i de seguida va esclatar a plorar. “Toca alguna ferida que està amagada i que hem estat ignorant”, va dir Calvo. “Estem tan absorts en els nostres problemes de privilegiats que no pensem en el que van viure els nostres avis, els secrets que tenien, els amors que van perdre. I encara més, els nostres avis gais”.

Va passar-li l’obra a Ambrossi, que va començar a imaginar-ne l’adaptació més gran possible. “No sé per què, perquè l’obra és molt petita”, va dir Ambrossi. Però Calvo es va sentir igualment inspirat: “Vaig pensar: fem la pel·lícula de guerra que els nois heterosexuals somien fer, però amb aquest petit soldat gai”.

(..) A la part que es remunta al 2017 de La bola negra, Alberto (Carlos González) comparteix pis amb Juan Pablo (el còmic Julio Torres), tot i que la naturalesa de la seva relació és difícil de precisar. Hi ha afecte, però una distància palpable subratlla gairebé totes les seves interaccions. Durant bona part de la pel·lícula, no vaig poder distingir si eren companys de pis platònics o promesos de feia temps que continuaven vivint junts per costum. Aquesta ambigüitat era deliberada: Calvo i Ambrossi havien escrit la incertesa de la parella al guió per reflectir els dubtes que havien començat a sentir sobre la seva pròpia relació. “Volíem fer-ho per entendre’ns a nosaltres mateixos”, va dir Ambrossi. “Va obrir una porta que havíem d’afrontar: que ja no estàvem enamorats”.

Després de tants anys junts, la seva relació simplement havia arribat al final del seu cicle, tot i que tots dos tenien por d’admetre que les coses havien canviat. Al capdavall, eren la parella gai més coneguda d’Espanya, i una ruptura podia posar en perill tot el que havien construït junts. Així i tot, després de rodar una de les últimes escenes de La bola negra, en què un personatge declara la seva passió a un altre, es van adonar que la seva relació ja s’havia acabat. “És una pel·lícula sobre l’amor –va dir Ambrossi –i quan intentes posar amor real davant d’una càmera, de sobte t’adones que no en tens”.

(..) tot i que van anar a Canes amb la intenció de prendre camins separats, la seva experiència al festival va ser tan poderosa que es van tornar a comprometre a treballar junts com a col·laboradors. “Hem guanyat el premi a la millor direcció a Canes; ho hem d’explorar”, va dir Calvo. “Va ser adonar-nos que no havíem de perdre això. Som un bon equip”. Al Chateau Marmont, situat a Hollywood Oest [lloc de la trobada amb qui signa l’article], semblava que poca cosa havia canviat. Tots dos encara completaven els pensaments de l’altre i, en dues ocasions, Ambrossi es va inclinar per treure-li borrissols de la cara a Calvo. “L’estimo més, l’estimo millor”, va dir Ambrossi. Ja treballen intensament en l’escriptura del seu pròxim projecte junts, que, segons van avançar, serà mig en castellà, mig en anglès i estarà basat en fets reals. (..)»

Els Javis: «Els Oscars són un somni molt gran, ara el més important és que la gent vegi la nostra pel·lícula» Al diari La Vanguardia, 20.09.2026 – Festival de Sant Sebastià. Article d’ Astrid Meseguer, amb declaracions:

«(..) Tanmateix, els directors, que han assolit la popularitat amb La llamada o les sèries La Mesías, Paquita Salas o Veneno, confessen que estan nerviosos davant la resposta del públic quan la pel·lícula s’estreni als cinemes espanyols el pròxim 25 de setembre. “Estem desitjant que la gent vegi la pel·lícula perquè la pel·lícula no existeix fins que no té els seus espectadors. Que la vegi la gent és l’objectiu principal, i després demostrar que una pel·lícula queer amb tres protagonistes gais arribi a tanta gent és una cosa significativa», declara Calvo en una trobada amb un grup reduït de periodistes, entre els quals hi ha La Vanguardia“.

(..) [és] una oda a la llibertat, tant sexual com d’expressió, a través de tres històries de tres homes homosexuals ambientades els anys 1932, 1937 i 2017. “És una pel·lícula sobre la humanitat, l’empatia, l’amor i l’herència”, afegeix Calvo. “Sobretot és una pel·lícula vitalista i barreja gèneres. Hi ha guerra, però també hi ha amor, desamor, aventures i investigació”, comenta Ambrossi.

En streaming, la pel·lícula estarà disponible a través de Movistar Plus+, mentre que als Estats Units els drets de distribució els ha adquirit Netflix, que ha fixat una finestra d’exhibició als cinemes de 47 dies, tot un rècord per a la plataforma. “Per a nosaltres era important decidir qui es quedava amb els drets als EUA perquè és una pel·lícula de cinema rodada en 35 mm i pensada per viure-la a les sales. Treballant amb ells t’adones de les múltiples virtuts que té, perquè estarà subtitulada en tots els idiomes”.

(..) Per als Javis és importantíssim que el públic s’assegui a la butaca i s’endinsi en el viatge de la pel·lícula “com una experiència col·lectiva”. Destaquen que en una projecció hi havia molta gent jove i emocionada, i que un dels espectadors va dir: “Abans no mirava cinema espanyol i ara en vull veure més”. “M’he posat a plorar i tot”, confessa Calvo. “Nosaltres volem arribar a tot el públic, però soc conscient que aconseguir que la gent jove vagi al cinema és un triomf”.

Ambrossi assegura que “des de La Mesías em vaig adonar que la gent jove vol veure projectes més arriscats. Com que estan tot el dia a les xarxes, saben perfectament quan una cosa està feta amb croma o amb IA, i el millor que podem fer és regalar a la gent jove una pel·lícula artesanal feta per un equip que s’hi ha deixat la pell”. I no tenen cap dubte que al públic més gran el seduirà perquè és “clàssica”.

(..) De Guitarricadelafuente destaquen que “s’hi ha llançat sense xarxa com un salvatge”. Carlos González és «una bèstia que ha fet un personatge molt contingut» i Milo “ha posat el seu dolor i la seva experiència al servei del personatge”»

Javier Calvo, Javier Ambrossi : «Les històries queer no són de nínxol; són molt més que això». A Cineuropa, 24.09.2026 – Festival de Sant Sebastià. Article de Cristóbal Soage, amb declaracions (en diversos idiomes):

«Fa temps que la carrera de Javier Ambrossi i Javier Calvo, o Los Javis, per abreujar, va associada a l’èxit. Tots els seus treballs han aconseguit connectar amb el públic i amb, com a mínim, un sector de la crítica. Però el que estan vivint amb La bola negra ha superat totes les seves expectatives. Quan, en una trobada amb periodistes en el context de la presentació de la pel·lícula a la secció Perlak del Festival de Sant Sebastià, els comentem que han fet història al cinema espanyol després del seu pas triomfal per Canes, reaccionen amb humilitat. “A veure, la pel·lícula encara ni s’ha estrenat”, diu Calvo. “És veritat que ha tingut un recorregut molt bo a Canes i que el premi a la millor direcció només el tenen Luis Buñuel (Los olvidados, 1951), Pedro Almodóvar (Todo sobre mi madre, 1999) i ara nosaltres. Doncs… not bad. Però la pel·lícula no existeix fins que no té els seus espectadors”.

Tots dos es mostren emocionats perquè “que la gent la vegi és l’objectiu principal”. Calvo aprofundeix en la idea que “una pel·lícula queer, amb tres protagonistes gais, arribi a tanta gent és molt significatiu, perquè la pel·lícula va molt més enllà d’això. Parla de la humanitat, l’empatia, l’amor i l’herència; les nostres històries no són de nínxol, són molt més grans”. Ambrossi insisteix en la idea de la complexitat de la pel·lícula i diu, orgullós, que és una obra “amb moltes capes, amb tres línies temporals: una en el present, una altra a Granada el 1932 i una altra el 1937, en plena Guerra Civil. És una pel·li vitalista, que barreja gèneres. Per descomptat, és una pel·lícula bèl·lica, però també és una pel·li d’amor, d’aventures, d’investigació… que tant de bo parli a molta gent”. Calvo completa aquesta idea dient que també és “una pel·lícula sobre la memòria. La primera frase del personatge de Lola Dueñas és: no todo el mundo tiene la memoria que tienes tú“.

(..) I encara que satisfets per aquesta connexió amb el públic jove, es mostren convençuts que la pel·lícula podrà connectar amb tota mena de públics. “La pel·lícula és molt clàssica, parla de múltiples temes en què cada espectador trobarà la seva manera d’entrar-hi”, indica Ambrossi. Calvo completa la idea dient que la “pel·lícula no té un llenguatge jove, està rodada de manera clàssica, però hi ha alguna cosa jove en el seu esperit. Hi ha escenes parlades en vers, hi ha la música de Raül Refree amb l’orquestra de Viena, per posar un parell d’exemples”. (..)»

I també:

Los Javis parlen del càsting de Penélope Cruz i Glenn Close a l’èpica La bola negra i reivindiquen les històries queer: “Ens mereixem tenir grans pel·lícules”. A Variety, 21.05.2026. Article de Rafa Sales Ross, amb declaracions (en anglès).

Los Javis presenten el seu pròxim llargmetratge inspirat en Lorca, ‘La bola negra’: “És la primera vegada que el duo ha escrit sobre què significa ser un home gai”. A Variety, 22.01.2025. Article de Jamie Lang, amb declaracions (en anglès).

El coguionista Alberto Conejero

Alberto Conejero, coguionista de ‘La bola negra’: «El text em va canviar la vida per sempre». Al diari El Periódico, 26.09.2026. Article d’Alberto Conejero:

«La condició del teatre és sempre efímera: succeeix i no deixa darrere seu matèria, vestigi o relíquia. (..) El teatre s’esdevé i desapareix, no pot perviure (..). No pots tornar mai a una funció que et va agradar: tot i que hi tornis l’endemà, la representació serà una mica diferent i tu també seràs una mica diferent, perquè tot el que viu es transforma cada segon. El teatre, com tots nosaltres, està fet d’un temps que s’escapa.

Tan sols algunes representacions són capaces de perdurar en el record dels que van ser els seus espectadors en aquell instant fugaç. M’atreveixo a afirmar que ‘La piedra oscura’ és una d’aquestes excepcions. Es va estrenar el 14 de gener del 2015 a la sala Princesa, la petita del Centro Dramático Nacional. La direcció va ser de Pablo Messiez i va estar protagonitzada per Dani Grao, en el paper de Rafael, i Nacho Sánchez, en el de Sebastián. Una part substancial de l’impacte que va causar la funció es deu al talent dels noms que acabo de citar.

L’obra m’ha acompanyat en aquesta llarga dècada en les seves estrenes internacionals, en les successives edicions i per la seva presència a les aules. (..) És, sens dubte, el text que em va canviar la vida per sempre. Ho va fer ja abans de la seva estrena quan vaig tenir l’oportunitat de conèixer el Tomás, el germà petit de Rafael Rodríguez Rapún. A la seva memòria està dedicada l’obra. Sempre li agrairé la confiança i la comprensió de la llicència poètica que sustenta la ficció.

Rapún va ser ferit a Bárcena de Pie de Concha i va morir a l’Hospital Núm. 4 de Santander; el text imagina que és fet presoner i manté un últim diàleg amb un jove soldat nacional anomenat Sebastián. En la seva ‘Poètica’, Aristòtil escriu sobre la complexa relació entre història i poesia (entesa aquesta com a ficció): La missió del poeta no és tant explicar les coses que realment han passat com narrar aquelles coses que ho podrien haver fet.

(..) el mandat ètic és igual d’exigent. En tot moment, el meu principal neguit va ser que el text fes justícia a l’esperit de Rapún. I, tot i que el Rafael de la ficció no pretén ocupar el lloc de la persona que va ser, aquest desplega detalls de la seva biografia i procura al lector o espectador una informació fidedigna sobre qui va ser i per què va ser arrabassat tan aviat de la vida. El personatge protagonista de ‘La piedra oscura’, i ara també de la pel·lícula La bola negra, simbolitza l’home que va existir i l’invoca, però sense reemplaçar-lo.

¿Per què ‘La piedra oscura’ llavors i ara La bola negra? En una quartilla de principis del 1936, Federico García Lorca va escriure una llista de les obres de teatre que desitjava escriure. El document commou perquè ens mostra el laboratori viu del poeta granadí, aquell que va quedar per sempre inconclús pel seu assassinat pocs mesos després. En aquesta llista d’obres en preparació apareix el títol ‘La bola negra’ ratllat i rebatejat com ‘La piedra oscura’, amb l’afegit de drama ‘epéntico’, neologisme inventat pel cercle de Lorca per anomenar en clau l’homosexualitat.

La pel·lícula de Javier Ambrossi i Javier Calvo pren el seu nom d’aquest primer títol, el «drama de costums actuals», l’argument del qual el poeta va compartir amb les seves amistats més còmplices, com el mateix Rafael, Victorina Durán i Cipriano Rivas Cherif. Al cim de la seva popularitat i en una Espanya a punt de l’enfrontament social, Lorca projectava una obra amb un protagonista obertament homosexual, un drama possible «com els de Linares Rivas», ja sense el vel surrealitzant d’‘El público’.

(..) El guió de la pel·lícula –sempre segons la meva opinió– no pretén completar el que l’horror va deixar incomplet, sinó explorar el territori de la possibilitat poètica: com podrien haver sigut les últimes hores de Rafael Rodríguez Rapún, com podria haver sigut aquell drama de «costums actuals» que, no obstant, presentava un personatge denominat La Nieve.

Com en la quartilla de Lorca, ara conviuran ‘La piedra oscura’ i La bola negra, dues obres diferents però agermanades pel seu anhel de rescatar poèticament –perquè de qualsevol altra manera és impossible– el que l’odi va retallar. Memòria del que desapareix perquè no desaparegui del tot»

Guitarricadelafuente

Guitarricadelafuente (29 anys): «M’encantaria continuar actuant i treballar amb l’Almodóvar; el cinema espanyol està vivint un moment increïble». Al diari La Vanguardia, 23.09.2026. Article de Marc Mestres, amb declaracions:

«(..) [A Canes, en Guitarricade la fuente] encara recordava la sorpresa inicial. “Em pensava que [els Javis] ]em volien per fer la música. I en realitat em van proposar fer de Sebastián”, explicava. Una proposta que li va generar cert vertigen: “No haver fet mai un paper de ficció ni haver fet d’actor mai et du a pensar: “Jo no podria afrontar això”.

Un dels reptes més curiosos va ser aprendre a tocar la trompeta per a la pel·lícula. Però el repte important era en un altre lloc. Per construir Sebastián va haver de buscar dins seu i enfrontar-se a emocions personals.

(..) Una cosa que Guitarricadelafuente reconeix haver descobert en aquest procés és que interpretar i fer música tenen més coses en comú del que es pensava. (..)

I una altra de les conclusions després d’haver rodat La bola negra, que vol repetir: “M’encantaria poder continuar actuant. M’ha enriquit molt i tinc curiositat per continuar treballant en aquest ofici”, assegurava a Canes.

Quan se li pregunta amb quins directors espanyols li agradaria treballar, Guitarricadelafuente ho té clar. Entre els noms que esmenta hi ha Carla Simón o Albert Serra, però n’hi ha un que destaca per damunt de tots: “Pedro Almodóvar, un somni. Crec que el cinema espanyol està vivint un moment increïble”, assegura.

La realitat és que el seu primer pas al cinema ha estat molt més gran del que probablementes  podia imaginar aquella primera vegada que va rebre el missatge de Los Javis. I no ha deixat la música pel camí. Acaba de publicar ‘La nieve’, la cançó central de la pel·lícula, escrita a partir de l’última carta de Federico García Lorca i de la seva pròpia experiència interpretant Sebastián. El tema acompanya una de les escenes finals del film (..)»

Guitarricadelafuente, sobre Penélope Cruz: “Para cualquiera que haya crecido en este país y la haya visto en el cine, ella es una leyenda”. A Fotogramas, 20.09.2026. Article de Juan Silvestre i Fran Chico, amb declaracions (en espanyol).

Los Javis, sobre por qué eligieron a Guitarricadelafuente para protagonizar ‘La bola negra’: “¡Es que él es un soldadito español!”. A Fotogramas, 28.09.2026. Article de Fernando Sánchez, amb declaracions (en espanyol).

Miguel Bernardeau

Miguel Bernardeau: «Els homes hem de trencar la barrera de no mostrar-nos vulnerables i exposar els nostres sentiments». A Fotogramas, 20.09.2026. Article de Juan Silvestre i Javier Díaz-Salado, amb declaracions:

«Alguna cosa va canviar quan Miguel Bernardeau (València, 1996) es va fondre en una abraçada amb Nagore Aranburu a Querer, la desoladora sèrie d’Alauda Ruiz de Azúa sobre la denúncia que una dona víctima de violència de gènere interposava contra el seu marit. “Estima”, deia desconsolat l’actor d’Élite abans de plorar sobre l’espatlla d’Aranburu, desprenent-se així de l’etiqueta que l’havia encasellat com un intèrpret limitat a produccions comercials adreçades al públic adolescent. “He anat aprenent que Élite em va posar on em va posar, però no va ser una decisió que prengués jo», revela Bernardeau a Fotogramas. “No podia triar els projectes ni sabia en què es convertirien. Igual que la primera pel·lícula que vaig fer, Es por tu bién, i després Ola de crímenes, eren projectes molt comercials. No eren eleccions que prengués jo: era això o no treballar”, afegeix en una entrevista durant el Festival de Sant Sebastià, on ha presentat, juntament amb Guitarricadelafuente, La bola negra, (..) en què interpreta Rafael Rodríguez Rapún, l’últim amant de Federico García Lorca. “Rafael era un home increïble, molt curiós, molt interessant i molt noble. Havia estudiat Enginyeria de Mines i havia estat futbolista de l’Atlètic de Madrid, però de sobte es va enamorar de l’art i de Federico”.

Després de la seva aparició en títols com La fiera i en sèries com Zorro, La última o 1899, la participació de Bernardeau a La bola negra suposa el seu salt definitiu a un projecte ambiciós i monumental (..). La pel·lícula, a més, s’acosta a Rapún com una figura amb identitat pròpia: secretari de La Barraca des del 1933, col·laborador proper de Lorca i home compromès políticament que, després de l’assassinat del poeta, es va allistar a l’Exèrcit republicà i va morir al front nord durant la Guerra Civil.

“Crec que tenia un conflicte, alguna cosa que necessitava descobrir”, comenta Bernardeau sobre el que ha après del seu personatge. “Potser a mi també em podia passar: tenir alguna cosa a dins que no acaba de resoldre’s i trobar la resposta en l’art, en la poesia, en la música, en el cinema o en el teatre. Crec que això és el que li va passar a Rafael amb Federico. Va poder desfer una mica aquell nus, o començar a desfer-lo, encara que no arribés a aconseguir-ho del tot. Em sembla una cosa preciosa”.

Preguntat per l’evolució de la masculinitat entre la seva generació i la del seu personatge —”un home que no plora, com els d’abans”— i per la relació actual dels homes amb el plor i la vulnerabilitat, l’actor reflexiona: “Els homes hem de trencar la barrera de no mostrar-nos vulnerables i exposar els nostres sentiments. Crec que és molt important poder mostrar-se vulnerable com a home (..)”, comenta Bernardeau, que afegeix: “Rafael vivia molt en aquest conflicte, no tant per no poder plorar, sinó per no poder mostrar els seus sentiments ni estimar la persona que estimava a causa dels seus propis prejudicis i de la vergonya que la gent el mirés com el mirava”. (..)»

Milos Quifes

Milo Quifes: “Els Javis em van rescatar. Sortia al carrer a treballar perquè no tenia ni per menjar, però em costava molt”. A Fotogramas, 26.09.2026. Entrevista de Juan Silvestre i Fran Chico, a l’actor (en espanyol).

Carlos González

Carlos González: «Segueix fent mal ser qui ets. Aquesta bola negra que arrosseguem és una herència que no només és tangible, sinó també emocional.». A Fotogramas, 25.09.2026. Entrevista de Juan Silvestre i Fran Chico, a l’actor (en espanyol).

Penélope Cruz

Penélope Cruz: “La nit abans de rodar ‘La bola negra’ em van dir que potser tenia un aneurisma cerebral”. Al diari Ara, 22.09.2026 -Festival de Sant Sebastià. Entrevista amb l’actiu, de Xavi Serra.

Sobre Glenn Close

Els Javis, sobre com va arribar Glenn Close a ‘La bola negra’: “Ens va convidar a berenar a casa seva, a Nova York. Feia dos anys que ens havia enviat una carta”. A Fotogramas, 26.09.2026. Article de Juan Silvestre i Fran Chico, amb declaracions (en espanyol).

—

PORTADA: Javier Ambrossi i part dels extres, al rodatge de ‘La bola negra’ | Foto publicada per Filmaffinity

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!