A Broken Flowers, Jim Jarmusch trena una lucida meditació generacional, amb el suport d’un repartiment de luxe en què trobem una Sharon Stone quirurgicament rejovenida, una madurissima Jessica Lange i, sobretot, un Bill Murray esplèndid. Jarmusch s’hi manté fidel al seu estil pausat i torna a regalar-nos un magistral domini del ritme cinematogràfic. Bill Murray
Potser Una historia de violencia decepcioni els exegetes del cinema més d’atmosfera perturbadora que ha caracteritzat David Cronenbreg en algunes ocasions; però es tracta d’un elegantíssim film noir, en què l’autor canadenc es manté fidel a les seves obsessions. Basada en una novel.la gràfica de John Wagner i Vince Locke, Una historia de violencia té
Christopher Boe, cineasta danès de notòria personalitat visual i plausible talent narratiu, com va quedar palès a Reconstruction -obra encara pendent d’estrenar-se a casa nostra, malgrat els reconeixements internacionals-, ha tornat amb Allegro. Estèticament segueix amb l’estlització del seu film anterior: càmera inquieta, muntatge de singlot suau, il·luminació groguenca, imatge granulosa, inserció de dibuixos… Temàticament,
Fent el boig, fent el boig, Werner Herzog les diu ben grosses. A The Wild Blue Yonder signa una irònica elegia apocalíptica, en què la Humanitat no té remei, per la capacitat inherent a la civilització, de destruir la Terra i qualsevol indret remot de l’Univers que quedi al nostre abast. Per al veterà autor
A Hal Hartley, la transgressió poètica de la realitat, que practiva a films com Trust me o Simple men, li esqueia més que l’artifici metafòric (excessiu) amb què ha construït els seus dos darrers films, de pura ciència ficció. A The girl from Monday recorre al relat hiperbòlicament ficcional per a retrobar la poètica del
PARK Chan-wook, el director d’"Old boy", triomfadora l’any passat a Sitges, ha tornat al certamen amb "Sympathy for Lady Vengeance". Estèticament inferior que l’anterior, en reprèn la mateixa estructura i, sobretot, la temàtica. Per si algú volia seguir negant-no, aquesta anomenada Trilogia de la Venjança és, de fet, una trilogia sobre el Pecat i l’expiació.
Les claus de casa segueix el viatge de descoberta i reconeixement mútus entre un nen discapacitat i el seu pare, jove, que n’ha estat allunyat tota la vida. Amb un estil depurat, que vol defugir el melodrama, Gianni Amelio transforma les circumstàncies argumentals en fases del procés sentimental que cada protagonista passa de camí a
El mercader de Venècia té, si més no, dos trumfos segurs: Shakespeare i Venècia. La màgica, indescriptible, fascinació de la ciutat dels canals és el marc en què transcorre bona part de l’acció de la peça creada pel dramaturg d’ Stratford-on-Avon i ambientada a l’època de la Sereníssima república vèneta. En l’obra teatral, però, la
En la dèria d’adaptar famoses sèries de televisió al cinema, li ha tocat el torn a Embruixada Títol espanyol: Embrujada. Títol original: Bewitched. Títol francès: Ma sorcière bien aimée. Directora: Nora Ephron. Guió: Nora i Delia Ephron, basat en la sèrie de televisió Embruixada, creada per Sol Saks. Fotografia: John Lindley. Música: George Fenton. Muntatge:
Ja he entrat més a fons sobre "Princesas". Inicialment vaig escriure: quina pel·lícula més falsa! Quina impostura! Quanta retòrica embafadora! A penes hi ha algunes coses plausibles: Micaela Nevárez, que dóna vida de manera versemblant, potent, a la coprotagonista, la immigrant Zulema; algun aspecte del treball de càmera, i el so, el paper que fan
La campanya Dóna corda al cinema en català, benintencionada, ha estat un error greu, irritable, perquè no ha anat acompanyada de cap canvi en la situació real. A continuació, reprodueixo l’article que, sobre la qüestió, he publicat al Recull, de Blanes, el 20 d’agost de 2005; perquè el considero d’interés general, encara que faci molta referència
Tim Burton, el creador d’ Eduardo Manostijeras i impulsor de Malson abans de Nadal, ha fet Charlie i la fàbrica de xocolata com un meravellós espectacle infantil, a partir d’un conte per a la canalla, de Roald Dahl. Reviscola per al cinema i de manera més que plausible grans tradicions, amb Dickens al capdavant, i
Escric d’urgència quatre ratlles sobre el fet que Vicente Aranda no rodi el "Tirant" en català. Quan pugui, m’hi esplaiaré més. Crec que hem de separar algunes coses. Primera. Vicente Aranda és un espanyolista bel·ligerant, rabiüt i ressentit. A més, és un un cineasta de poquíssim valor, tan sols reconegut per la misèria intel·lectual orgànica
Sin City s’estrena el dia 10 al País Valencià i el 12 a les Illes i al Principat. Thriller hiperviolent que du a la pantalla la novel.la gràfica The hard good-bye, dibuixada i escrita per Frank Miller. L’ha dirigida Robert Rodríguez, que ha inclòs com a directors, als crèdits, Quentin Tarantino (que n’ha filmat una escena
Extraordinari recital interpretatiu de l’ australià Geoffrey Rush (Shine, Ned Kelly), que dóna vida al camaleònic i clarobscur Peter Sellers (1925-1980), l’actor britànic de renom, especialment famós pel seu paper d’inspector Clousseau a la saga de La pantera rosa. Acomboiat per un repartiment estelar, en què Charlize Theron encarna Britt Ekland (la seva dona); Sonia