Llegeixo les Cròniques d’un consumidor cultural que Àlex Gutiérrez, director de Benzina, escriu al número 6 de la revista i m’assabento que el cinema CASABLANCA GRÀCIA, de Barcelona, passa en format DVD pel·lícules que altres sales de la ciutat passen en 35 mm. Me n’assabento i m’esvero. Encara no he anat mai a aquests "Casablanca" del carrer
Que Marc Recha tingui pel·lícula, és important. Que la hi projectin a un Festival Internacional, també. Ho dic sense ironia, tot i que es tracta d’un cineasta que, per mi, ha anat de l’esplèdida "L’arbre de les cireres" a la molt discutible "Les mans buides". Artista sensible i dotat de neguit intel·lectual, cal seguir Recha, acomboiar-lo
Com a complement a la notícia que publica Vilaweb (enhorabona!) sobre la projecció al Festival de Locarno de DIES D’AGOST, de Marc Recha, us reprodueixo l’entrevista(desplegant “Llegir la resta de l’article”) que li publica el Diari del Festival. Interessant. Per cert, mal sigui com a “anècdota” (sempre aquestes anècdotes!), l’entrevistadora exhibeix una dèria inflamada per a espanyolitzar-ho tot i
La hipocresia del diari AVUI fa que mantingui una línia editorial segons la qual a Frankfurt, hi ha d’anar la literatura catalana, és a dir, l’escrita en català i no pas els catalans que escriuen en altres llengües, conformant altres literatures; però, en canvi, quan es tracta de cinema, el mateix diari titula eufòricament: "TRES
El 27 de juliol de 2006 s’ha fet pública la llista de pel·lícules seleccionades per al Festival de Venècia 2006. D’un simple cop d’ull, es veu que bona part del que Canes no va tenir, s’ho ha endut Venècia. A l’hora de la veritat, veurem què dóna de si la qualitat d’aquestes obres; però, pel
Situem-nos. A l’anterior post deia que el diari El Punt del diumenge 23 de juliol de 2006, ha publicat un article en què Àngel Quintana fa una lúcida diagnosi de la crisi del actual cinema i que, sobre el tema, volia fer algunes consideracions. Vaig tocar alguns aspectes, però em va quedar pendent de parlar
Que al cinema no hi va la gent que hi anava, és un fet. Que alguns videoclubs i cadenes de lloguer de DVD han hagut de plegar veles, també. Que la gent es descarrega pel·lícules per internet, cada cop més, sembla d’una evidència absoluta. Això fa que, de fa temps, es parli de "crisi" al
Arran de la notícia publicada a Vilaweb, sobre la reacció contrària a la pel·lícula SALVADOR, que, sobre el cas Puig Antich, ha dirigit Manuel Huerga, amb Guió de Lluís "Cor de la ciutat" Arcarazo, a partir del llibre de Francesc "TV3" Escribano, em sembla éscaient de penjar aquest post en què reprodueixo el que en dic
Dissortadament, un tsunami ha tornat a ser notícia tràgica a l’Oceà Índic. Permeteu que us parli de Serambi, un film ?encara inèdit a casa nostra? que mira el que ha estat d’Atjeh i la seva gent, després del devastador tsunami que van patir el 26 de desembre de 2004. Els fets d’aquell dia s’Il·lustren molt
Des que Israel torna a atacar el Líban, em ve a la memòria la cançó Infant de Beirut, de Lluís Llach, i em passegen pel cap tot d’imatges de pel·lícules molt concretes. Ran de la irada reflexió d’Albert Torrents al seu bloc, he decidit fer aquest post sobre el tema. Quan s’acabà l’anterior guerra del
A Canes 2005 i ran de la projecció del film dels germans Larrieu, vaig escriure: La primera esbroncada sorollosa del Festival se l?ha enduta la comèdia francesa Peindre ou faire l?amour, dels germans Larrieu, en què participa el català Sergi Lopez. Sabine Azema i Daniel Auteuil son una parella madura i feliç que van a viure
Film que denuncia el tràfic d’armes, El senyor de la guerra resulta tan discutible des del punt de vista cinematogràfic com admirable per l’abast i la contundència de l’acusació que llança sobre el negoci armamentístic mundial. Anem a pams. El guionista i director neozelandès Andrew Niccol ha encarat El senyor de la guerra com una
Crida l’atenció que Alejandro Agresti (Buenos Aires, 1961) hagi filmat a Hollywood el drama romàntic The Lake House, amb Keanu Reeves i Sandra Bullock. Tot i que es força desconegut a casa nostra, Agresti dirigeix pel·lícules des de fa més de vint anys, atresora un llarga filmografia i ha estat reconegut en festivals internacionals ?amb
El nom de les coses ens permet identificar-les. Doncs bé, quín nom té una pel·lícula? Òbviament, el títol. Però quin títol? The wind that shakes the barley és l’últim film de Ken Loach. Jo l’he traduït com El vent que belluga l’ordi. La distribuïdora espanyola sembla que li posarà el títol El viento que agita
Coincidint amb els retocs de MESVILAWEB, torno a la feina (enllestides les vacances) i reprenc el CLUB7CINEMA. De moment, amb una simple salutació al nou disseny, que estic explorant…