Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Pablo Malo recostrueix el cas “Lasa i Zabala” i el presenta a Sant Sebastià
Fora de concurs, avui es presenta a la Secció Oficial del Festival de Sant Sebastià Lasa i Zabala (Lasa eta Zabala | Lasa and Zabala | Lasa y Zabala), en què el cineasta Pablo Malo reconstrueix en clau de ficció el famós cas del segrest, tortura i assassinat dels militants d’ETA Joxean Lasa i Joxi Zabala, fa trenta anys.
https://www.youtube.com/watch?v=7dabcgnuRP4
Amb coproducció catalana i guió de Joanes Urkixo, rodada en basc i castellà, l’actor Unax Ugalde és Íñigo, el jove advocat de les famílies dels dos nois; encapçalant un repartiment en què trobem Francesc Orella (Galindo), Oriol Vila (Bayo), Pep Tosar (jutge instructor), Sergi Calleja (Jesús García), Andrés Gertrudix (Txofo), i en en el qual Jon Anza i Cristian Merchan encarnen respectivament els papers de Joxean Lasa i Joxi Zabala.
L’acció del film se situa a l’octubre de 1983. Els refugiats bascos Joxean Lasa i Joxi Zabala desapareixen a Baiona sense deixar rastre, abans d’una onada d’atemptats que reivindiquen els GAL. Íñigo, el jove advocat de les famílies, haurà d’encarar la convicció cada cop més estesa que els nois no apareixeran mai. Ara som al 1995. Han passat dotze anys quan Jesús García, policia d’Alacant, tot seguint revelacions sobre els GAL, reobre el cas de dos cossos que han estat deu anys sense identificar, després d’haver estat assassinats i enterrats en calç viva. Les seves sospites es confirmen: són Joxean i Joxi. Els cossos els repatrien i són enterrats a Tolosa, en mig d’una gran tensió amb els ertzaines desplegats. Obert el sumari, l’Íñigo i el seu ajudant, el jove advocat Fede, amb la col·laboració del jutge instructor i el fiscal, investigaran l’entorn del coronel de la Guàrdia Civil Rodríguez Galindo i de l’exgovernador Elorriaga, trobant-los indicis de responsabilitat en el segrest i assassinat dels nois. Però, en el llarg i recargolat camí per a demostrar-ho, hauran d’enfrontar-se al joc brut d’un entorn aferrat al poder, superar els propis conflictes i fins posar en perill les pròpies vides.
Nascut a Sant Sebastià i autor de l’anterior Frío sol de invierno (ja protagonitzada per Unax Ugalde), Pablo Malo escriu sobre aquest seu nou film: La pel·lícula ens acosta a un dels fets més mediàtics i polèmics que hi ha hagut en aquesta darreres dècades en què l’anomenat conflicte basc ha estat tristament protagonista tant a la societat basca com a la resta de l’Estat. Fets que, com en cinematografies com l’anglesa o la irlandesa, han donat prou material, susceptibles de ser duts a la ficció i que d’aquesta manera passen a quedar com a part de la història i la realitat d’un país. És ara -segueix-, havent cessat la violència, quan s’obre un escenari polític i social diferent i podem acostar-nos a aquesta història des del respecte als implicats, a les seves famílies i al que va passar, explicat a través dels personatges clau i fent especial èmfasi en el punt de vista humà, aconseguint que l’espectador pugui empatitzar com dos joves, amb un ideal abertzale que els va dur a fer-se d’ETA, van ser segrestats, torturats i assassinats.
Cinematogràficament, Malo ha enfocat el relat com un “thriller”; amb trames pròpies del cinema d’intriga, posant la lupa en els personatges principals i deixant en segon pla el munt de dades i escenes judicials que, ben conegudes, no creiem que calgui donar-los especial prioritat, tot que hi juguen el seu paper per a clarificar dades i fets que van passar -explica-. I esmenta com a referents En el nom del pare i The Boxer, de Jim Sheridan o Agenda oculta, de Ken Loach, perquè han barrejat amb èxit històries reals i arguments polítics, explicats des de la vessant humana.
Pablo Malo assegura que han volgut evitar maniqueismes en la definició dels personatges dividint-los en “bons i dolents”, ja que -declara- aquesta opció fa perdre efectivitat al que estem explicant i preferim decantar-nos perquè cada part implicada assumeixi els seus clars i les seves ombres donant així més complexitat al que va passar. I, parem atenció, ho rebla tot afirmant que Creiem i confiem en definitiva que tenim un producte d’èxit i de total interès (..) i que tant per als aficionats a les trames policíaques com els que volen i busquen històries reals explicades des de la ficció i amb seriositat, estem davant d’un treball de qualitat del qual ens en sentim orgullosos totes les parts implicades.
Més informació: Imdb.
Crèdits fotogràfics, gentilesa del Festival de Sant Sebastià.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Imma Merino, diari El Punt Avui:
(..) s’inscriu en la tradició d’un cinema polític que repeteix unes formes que són més emocionals que reflexives. No hi ha pròpiament una indagació, no s’aprofundeix en la denúncia política, i sobretot no es planteja amb quines formes diferents s’ha de fer políticament cinema. A més, la construcció del
film és confusa, hi ha errors en la utilització del punt de vista, i la realització
és tosca.
Xavi Serra, diari Ara:
(..) En el punt de mira per haver rebut una subvenció extraordinària
de la Diputació de Guipúscoa, presidida per Bildu, la pel·lícula intenta
blindar-se de les acusacions de partidisme ideològic mitjançant un rètol
que alerta que el guió està basat en el sumari judicial del cas. Ara bé,
tot el que succeeix fora del judici, que no és poc, està ficcionat (..) El cinema no
veia un retrat tan amable i tendre d’un terrorista des que Brad Pitt va interpretar un membre de l’IRA (..) L’entorn d’ETA apareix retratat en clau acollidora i fraternal, i l’advocat de les famílies, Iñigo Iruin, és elevat a la categoria d’heroi (..) El resultat d’aquesta estructura és un thriller jurídic anèmic, una intriga erràtica amb clímax forçat
Nando Salvà, diari El Periódico:
(..) Pablo Malo és conscient que, a partir d’ara, haurà de donar explicacions per haver dirigit una pel·lícula anomenada “Lasa y Zabala” (..) [Diu el director:] «Però t’ho miris com t’ho miris aquelles morts van ser una barbaritat. Hi ha gent que em diu coses com: ‘¿i a quanta gent haurien matat Lasa i Zabala si no els haguessin matat a ells?’ A mi aquest plantejament em sembla un horror» (..) La pel·lícula ha rebut algunes crítiques que li atribueixen certa falta de contextualització respecte a l’època en què es desenvolupa, els anys 80, quan l’activitat terrorista d’ETA era particularment virulenta. «Probablement aquells crims requeririen una pel·lícula en si mateixos», es justifica Malo, que en tot cas admet haver pres partit pels dos joves. «M’he posat del costat de les víctimes, i hauria fet el mateix si hagués rodat una pel·lícula sobre l’atemptat d’Hipercor»