Club 7 Cinema

No voldria esguerrar la festa a ningú. És més, vull deixar ben clar d’antuvi com me n’alegro que Pa negre hagi estat sotmesa a la consideració dels acadèmics de Hollywood per si la volen nominar als Òscar. Me n’alegro, encara que els l’hagi hagut de proposar l’acadèmia espanyola —ja que ara com ara una pel·lícula produïda a Catalunya no té altre camí—. Ara bé, que me n’alegri, que hi hagi aquesta mena de celebració col·lectiva, no treu que hauríem de separar les coses i ser prudents.

Cada any, quan l’acadèmia espanyola decideix el títol que proposa als col·legues de Hollywood, se sol desfermar el que és una barreja de mala informació, festes anticipades, alegries no prou fonamentades… Ahir mateix podíem tornar a llegir algun titular de la mena “Pa negre als Òscar”, cosa que és certa i no n’és. Cada any toca clarificar-ho, perquè són notícies que generen confusió en la gent que no està necessàriament pendent dels matisos procedimentals. És normal que els productors, els distribuïdors, els espectadors i fins els periodistes a qui ha agradat la pel·lícula, celebrin el fet que la pel·lícula comenci el camí; però això és com la prèvia de la Campions: als Òscar, de debò, només hi optaran les 5 precandidates que siguin nominades.

En l’àmbit català, és absolutament comprensible que una producció rodada en versió original catalana, en un registre lingüístic molt fresc, per un cineasta de talent i que ha estat un bone èxit de taquilla, és absolutament comprensible que generi satisfacció la proposta de Pa negre als de Hollywood; especialment perquè és un fet “històric” que els espanyols acceptin que els “representi” una pel·lícula no parlada en castellà. En recollir el Goya, Isona Passola, la productora del film, ja els va fer notar com havien estat capaços de premiar-la, sent un film en català.

Tanmateix, els especialistes segurament ja ens explicaran els motius pels quals l’acadèmia espanyola no ha optat per La piel que habito, d’Almodóvar: fins i tot Villaronga comptava que seria aquesta la pel·lícula proposada (i la de Zambrano sembla que era la convidad de pedra, oimés després que a Sant Sebastià se’n remarcà tan sols la interpretació; tot i que les cròniques la van descriure com un d’aquells films d’estil polsegós que sovint complauen els acadèmics més conservadors) . El manxec és el cineasta espanyol ara mateix més reconegut internacionalment i especialment als Estats Units: avui, per exemple, IMDB publica la notícia parlant més de la no-proposta d’Almodóvar que no pas de la de Pa negre. A més, la carrera internacional del film de Villaronga és diferent de la d’Almodóvar, diguem-ne, actualment més viva en el món cinematogràfic nord-americà. Per tant, alguns elements objectius podien fer pensar en les millors possibilitats de La piel que habito. Sumem-hi encara que els Goya d’enguany no podran fer costat a la carrera cap als Oscar de Pa negre, ja que és de l’edició anterior; mentre que la d’Almodóvar fàcilment podria fer forat auesta edició.

Cal ser pruduents, dins de la comprensible satisfacció, perquè a més la catgeoria de films de parla no-anglesa és la que resulta més imprevisible. El reglament que la regula és diferent i el resultat gairebé cada any ens enganxa a tots per sorpresa. Fins i tot les acadèmies es comporten de manera sovint incomprensible a l’hora de proposar els títols. Vés a saber si és, per exemple, que han valorat com proposar el de Villaronga pot ajudar a millorar-ne la promociño al mercat nord-americà, cosa que no cal per al d’Almodóvar. Igualment, ens podem preguntar per les raons que han dut l’acadèmia francesa a proposar el film que inaugurà la Setmana de la Crítica de Canes (i molt ben acollit) i no pas altres títols que semblen comptar amb més ganxo: és perquè el tema -la malaltia greu d’un nen i la lluita dels pares en aquella situació- compten que pot estovar els ianquis? O per a donar també possibilitats de mercat al film?

Un altre “clàssic”: quan el film proposat no l’accepten, els de Hollywood, als països respectius se sol retreure als acadèmics “l’error” de no haver optat per títols amb més possibilitats d’èxit: cadascú s’ho sap, però el veredicte acaba sent greu.

Siguem prudents, doncs. L’alegria que ens hagin proposat Pa negre, no hauria de distreure’ns dels objectius reals pels quals s’acaba proposant títols i de la singularitat de la categoria de “film de parla no-anglesa”

FOTO © Emon Pa negre, d’Agustí Villaronga

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!