Club 7 Cinema

Oslo, 31 de agosto. Títol original: Oslo, 31 august. Any: 2011. Director: Joachim Trier. Guió: Joachim Trier i Eskil Vogt, lliurement inspirat en la novel·la El foc follet, de Pierre Drieu La Rochelle. Repartiment: Anders Danielsen Lie (Anders), Hans Olav Brenner (Thomas, amic), Ingrid Olava (Rebekka, la dona de Thomas), Malin Crépin (Malin), Tone Beate Mostraum (Tove, la companya de la germana d’Anders), Kjærsti Odden Skjeldal (Mirjam, la de la festa de l’aniversari), Emil Lund (Calle, organitzador de la festa d’aniversari), Renate Reinsve (Renate). Vista el dia 19.07.2022, en VOSE, per Filmin.

Sinopsi -amb un pèl d’espòiler-: D’aqui poc, l’Anders acabarà el seu programa de rehabilitació per a toxicòmans en un indret apartat. Al marc d’aquest programa, l’autoritzen a anar a la ciutat per a una entrevista de feina. Ell ho aprofita per rondar per Oslo i veure tot de gent que fa temps que no veu. Té 34 anys, és guapot, intel·ligent i ve d’una bona família. Però està pregonament turmentat per les nombroses oportunitats que ha malmès a la vida i perquè ha decebut algunes persones del seu entorn. Tot i que encara és prou jove, té la sensació que d’alguna manera la seva vida s’ha acabat. Parla amb Thomas, un amic, que no li accepta els raonaments pessimistes. Va a l’entrevista de feina, en què es fa present el seu passat -tant el bo com els anys en què ha viscut com a drogoaddicte-. S’ha de trobar amb sa germana, però el passat de l’Anders pesa massa. Deambulant per la ciutat, escolta converses, veu la gent. S’estira al parc i se li fa de vespre. No torna al centre de desintoxicació. I aquella nit, els fantasmes del seu passat tornen i alhora voregen possibilitats d’una nova vida. L’endemà serà el 31 d’agost.

Feia temps que tenia pendent de mirar aquesta pel·lícula. M’hi resistia, perquè em frenava la història del drogoaddicte en desintoxicació que passa un dia amb la seva gent. Però després de veure l’interessantíssim últim treball de Joachim Trier, “La pitjor persona del món”, ha corregut a recuperar-la. I ha valgut la pena.

De fet, la pel·lícula té com dues parts. Una primera, que abasta gran part del metratge, que és un magnífic estudi de personatge, seguint el present de crisi existencial de l’Anders i fent que el seu passat com a condicionant d’aquest present, vagi apareixent. La càmera està pendent tothora del personatge interpretat esplèndidament, amb tota mena de matisos, per un Anders Danielsen Lie que li aporta dignitat i fragilitat, tant des del punt de vista físic com emocional, amb tota la complexitat que té el paper. Els diàlegs, abundants i naturals, però escaients i prolífics, ajuden d’allò més el treball actoral i l’eloqüent posada en escena.

Però arriba el vespre i comença la que és com una segona part del film, en què la narració del cas del noi s’imposa i, si bé dona una via a la resolució de la pel·lícula, el conjunt perd pistonada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!